Regne de Sussex

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regne de Sussex
Sūþseaxna rīce

Vassall de Wessex (686–726, 827–860)
Vassall de Mèrcia (771–796)

Labarum.svg
477860 Wyvern of Wessex.svg
Ubicació de {{{common_name}}}
Capital Chichester
Idioma oficial anglès antic
Religió Paganisme Anglosaxó (abans del segle VII)
Cristianisme(després del segle VII)
Superfície
 • 450 3.783 km2
Població
 • 450 est. 25.000 
     Densitat 6,6 h/km²
 • 1100 est. 35.000 
Moneda Sceat

Període històric

Heptarquia anglosaxona
 • Invasió anglosaxona de Britània 477
 • Conquesta per Wessex 860
Forma de govern Monarquia
Rei de Sussex
 • 477-491 Ælle
 • 660-685 Æðelwealh

El Regne de Sussex va ser una colònia dels saxons arribats des del continent a la costa sud d'Anglaterra i que més tard esdevendria un regne independent.

Geografia[modifica | modifica el codi]

El Regne de Sussex es va establir primerament en el territori de la tribu dels Regni[1] i les seves fronteres coincidien en general amb les del modern comtat de Sussex.[2] Durant un breu període del segle VII, els dominis del Regne es van expandir a l'illa de Wight, part de Hampshire[3] i els voltants de Hastings, territori conquerit pel rei Offa.

Gran part del seu territori estava cobert pel bosc conegut avui en dia amb el nom de "Weald". Segons la Crònica anglosaxona aquest bosc tenia una extensió de 190 km d'ample i 50 km de profunditat i era tan dens que algunes de les poblacions dins del bosc no van quedar registrades en el cens conegut com a Domesday Book.[4] Aquesta particularitat geogràfica va dificultar l'expansió del regne, però alhora el va protegir d'invasions veïnes.[5]

A l'oest, Sussex tenia frontera amb el Regne de Wessex, separats per diversos assentaments juts com l'Illa de Wight. A l'est es trobava el Regne de Kent i al nord, Surrey, area de disputa entre els tres regnes i que finalment esdevindria part de Wessex.

La capital del Regne estava a Chichester,[6] i la seu del bisbat a Selsey. La residència dels reis de Sussex estava a Kingsham, als afores de la capital.[7]

Població[modifica | modifica el codi]

La població de Britània, i de manera paral·lela la de Sussex, va declinar massivament al voltant del segle IV degut bàsicament a l'enviament a l'Europa continental de tres grans exèrcits reclutats a Britània durant els 30 darrers anys d'ocupació romana, les plagues i malalties i els atacs dels bàrbars.[8] Al voltant del 450 es calcula que la població de Sussex era d'uns 25,000 habitants, creixent fins a 35,000 l'any 1100.[8]

Història[modifica | modifica el codi]

Representació d'Ælle amb l'escut d'armes de Sussex

Fundació i període saxó[modifica | modifica el codi]

Segons la Crònica anglosaxona, el regne dels saxons del sud es va establir el 477 quan Ælle va arribar a un lloc anomenat Cymenshore a bord de tres naus i acompanyat pels seus tres fills,[9]Cissa, Cymen i Wlencing. Al desembarcar, els saxons derrotaren els britans locals i els feren fugir boscs endins, on foren perseguits i massacrats.[9] Segons la llegenda, diverses poblacions de Sussex prengueren el seu nom dels fills de Aelle, com Chichester es deriva de Cissa, Cymenshore de Cymen i Winchelsea de Wlencing.

Les similituds entre la història de Aelle i la d'altres invasors saxons (Hengist i Horsa arribaren a Kent a bord de tres naus; Cerdic i el seu fill Cynric arribaren a Wessex a bord de cinc naus i Stuf i Wihtgar, que també arribaren a l'illa de Wight a bord de tres naus), fan pensar que la fundació de Sussex es tracti d'una llegenda d'arrels germàniques més que no pas fets històrics.

Les troballes arqueològiques semblen indicar que els primers saxons arribaren a la costa de Sussex a principis del segle V,[10] establint-se a l'est, entre els rius Ouse i Cuckmere. Sembla que aquesta zona era un lloc d'assentament pels mercenaris anglosaxons federats de l'imperi romà.[11]

Malgrat la frontera natural del bosc Weald que separava Sussex de Surrey, s'hi han trobat similars troballes arqueològiques en els dos territoris, fet que fa pensar que els homes d'Ælle van endinsar-se al nord i que el rei de Sussex va ser segurament el primer Bretwalda en la vall del Tàmesi.[12] El seu domini segurament va acabar en la batalla del Mont Badon, on els saxons foren severament derrotats pels Britans.[13]

Cristianització i pèrdua de la independència (600-860)[modifica | modifica el codi]

No hi ha cap referència històrica sobre Sussex entre el 491 i el 607, quan el regne fou atacat pel rei veí Ceolwulf de Wessex. Davant d'aquesta amenaça, els saxons del sud s'aliaren amb el regne de Mèrcia.[14] Per reforçar tal aliança, el rei de Sussex Æðelwealh va accedir a rebre el baptisme cristià a la cort de Mèrcia, amb el rei Wulfhere de Mèrcia actuant com a padrí. A canvi, Wulfhere va cedir a Sussex l'illa de Wight i part del territori de Hampshire.[15] Æðelwealh va reforçar l'aliança al casar-se amb Eabe, princesa de Hwicce, província de Mèrcia.[16]

Aethelwalh donant terres a Wilfrid de York.

El 681, el Sant Wilfrid de York va ser exiliat del nord d'Anglaterra i es va refugiar a Sussex, on va passar cinc anys evangelitzant els pagans.[15] Æðelwealh, cristià, li va donar terres i diners per fundar una abadia a Selsey.[15] que amb el temps esdevindria la seu del bisbat fins als temps de la conquesta normanda, quan va ser traslladat a Chichester[15][17]

Per aquell temps, Sussex fou devastat per les contínues incursions dels veïns. El príncep Cædwalla, que estava exiliat del seu Wessex natal, va atacar i assassinar el rei Aedelwealh [15] i el Regne va quedar en mans de dos nobles, Aquests van intentar expandir-se cap a Kent, enviant tropes de suport al pretendent al tron Eadric, qui esdevindria rei, però el moviment fou en va, ja que Caedwalla va invadir Kent i Sussex. Segons Beda, Caedwalla va reduir Sussex a un estat pitjor que l'esclavitud i va invadir l'Illa de Wight, exterminant tota la població i els seus prínceps. A la mort de Caedwalla, el seu successor Ine de Wessex va seguir amb la mateixa política d'opressió sobre Sussex.[18]

Susex seguiria sota el poder de Wessex fins al 771, quan el rei Offa de Mèrcia conqueria el territori al voltant de Hastings, penetrant Sussex des de Kent i només un any més tard ja controlava tot el territori de Sussex.[19] Malgrat algunes revoltes menors, Mèrcia va controlar Sussex fins a la mort d'Offa el 796, moment en què Sussex recuperà breument la independència, però no per gaire temps. Després de la Batalla d'Ellandun el 825[20] Sussex tornava a mans de Wessex i el seu rei Egbert de Wessex.

Víkings i normands (860–1066)[modifica | modifica el codi]

A partir del 895 Sussex va patir constantment ràtzies víkings, fins a l'arribada al poder del rei danès Canut qui va conquerir tota Anglaterra. Sota el seu govern, la família dels Godwin va acumular molt poder.

Primer fou Godwin de Wessex qui va fer seu el control de Wessex i Sussex, i a la seva mort el seu fill Harold II d'Anglaterra el va succeir i arribaria a ser el darrer rei saxó d'Anglaterra. El 14 Octubre de 1066, Harold II moria en la Batalla de Hastings i l'exèrcit anglès era derrotat pels normands de Guillem el Conqueridor.[21] La major part de les terres de Sussex foren confiscades i retingudes pels nous senyors d'Anglaterra.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beda. Sherley-Price, Leo and Farmer, D.H. (Trans). Ecclesiastical History of the English People. Londres: Penguin, 1990. ISBN 0-14-044565-X. 
  • Bosworth, George F. Sussex - Cambridge County Geographies. Cambridge University Press, 2012. ISBN 9781107646339. 
  • Brandon, Peter. The South Saxons. Chichester: Phillimore, 1978. ISBN 0-85033-240-0. 
  • Brandon, Peter. Sussex. London: Phillimore, 2006. ISBN 978-0-7090-6998-0. 
  • Cannon, John; Hargreaves, Ann. The Kings and Queens of Britain. Oxford University Press, 2009. ISBN 9780191580284. 
  • Fisher, D J V. The Anglo-Saxon Age c.400-1042 A History of England. Routledge, 2014. ISBN 978-1317873204. 
  • Hamilton-Barr, Alec. In Saxon Sussex. Bognor Regis: The Arundel Press, 1953. 
  • Kelly, S.E.. Mary Hobbs. Chichester Cathedral. An Historic Survey:Bishopric of Selsey. Chichester: Phillimore, 1994. ISBN 0-85033-924-3. 
  • Keys, Jim. The Dark Ages. Lulu.com, 2010. ISBN 9781445229850. 
  • Kirby, D.P.. The Earliest English Kings. Routledge, 2000. ISBN 9780415242110. 
  • Lapidge, Michael; Blair, John; Keynes, Simon; Scragg, Donald. The Wiley Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England. Wiley, 2013. ISBN 9780470656327. 
  • Leslie, Kim; Short, Brian. An Historical Atlas of Sussex. Phillimore & Co Ltd, 2010. ISBN 9781860771125. 
  • H. R. Loyn, H.R.. Anglo-Saxon England and the Norman Conquest. Longman, 1991. ISBN 9780582072978. 
  • Sawyer, P.H.. From Roman Britain to Norman England. St. Martin's Press, 1978. ISBN 9780312307837. 
  • Seward, Desmond. Sussex. Londres: Random House, 1995. ISBN 0-7126-5133-0. 
  • Yorke, Barbara. Wessex: Studies in the early history of Britain. A&C Black, 1995. ISBN 9780718518561.