Ricard Pedrals i Blanxart

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaRicard Pedrals i Blanxart

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 juliol 1920 Modifica el valor a Wikidata
Granollers (Vallès Oriental) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 setembre 2017 Modifica el valor a Wikidata (97 anys)
Activitat
Ocupaciópedagog, sacerdot (–1978) Modifica el valor a Wikidata

Ricard Pedrals i Blanxart (Granollers, Vallès Oriental, 8 de juliol de 1920 - 17 de setembre de 2017) va ser un capellà i pedagog català, reconegut per impulsar de l'escoltisme confessional català. L'any 1978 es va secularitzar, es va casar i va tenir dos fills, un d'ells el poeta i recitador barceloní Josep Pedrals.[1]

Fou fill del metge Ricard Pedrals i Marsà i de Maria Blanxart i Abril. Primers estudis a les vedrunes de Granollers i després al germans de La Salle.[2]

Trajectòria a la Segona República[3][modifica]

Viu la caiguda de la Monarquia Alfons XIII d'Espanya, l'adveniment de la Segona República Espanyola i de la Generalitat republicana a Granollers. Inicia els estudis secundaris primer a Granollers a l'Escola de Segon Ensenyament, i després el 1933 al Salesians de Mataró.

El 1936 després del Cop d'estat del 18 de juliol torna Granollers on viurà l'inici de la Guerra Civil i continuarà els estudis a l'escola pública fent el sisè de batxillerat. El 1937 treballarà d'aprenent de rellotger. El 1938 mobilitzen la seva lleva, quan l'exèrcit franquista ja havia arribat a Lleida. L'abril del 38 s'incorpora al front al Pla d'Urgell. Va ser fet presoner a prop de Balaguer. Fou enviat a un camp de concentració de Santander, al penal del Dueso, el gener de 1939. Va acceptar entrar com a voluntari al Terç de Requetès de Burgos-Sangüesa.

Trajectòria durant el franquisme[3][modifica]

Un cop acabada la guerra civil el 1939 farà el servei militar a Girona prop de la frontera amb França. Malalt és enviat a Hospital Militar de Barcelona. Sortirà amb una baixa temporal. Atès que la casa familiar de Granollers havia estat bombardejada, la família s'instal·la a Barcelona.

Del 1941 al 1946 estudia a la Universitat de Barcelona la carrera de Filosofia i Lletres on obté el títol de llicenciat. Entra al Seminari de Barcelona l'any 1946. Coneix Mn. Antoni Batlle i a partir d'aquí començar a fer activitats escoltes dins el seminari i al Casal de Montserrat. Passant per totes etapes escoltes.

El 1951 és ordenat sacerdot a la basílica de Sant Josep Oriol. Serà enviat de vicari a Esparreguera i a Vilanova i la Geltrú. Per mediació de Mn. Antoni Batlle, ja malalt és traslladat a Sant Martí del Clot. Substitueix, a poc a poc, Mn. Antoni Batlle (que l'havia nomenat successor) en les tasques de l'escotisme als agrupaments confessionals dels Minyons de Muntanya fins a la seva mort el 1955. Entre ells al Casal de Montserrat.

Consiliari interdiocesà de l'escoltisme[modifica]

Mn. Ricard Pedrals serà enviat de vicari a Sant Antoni de Vilamajor, una parròquia petita la qual cosa li permet compaginar amb la tasca a l'escoltisme. I després entrarà de professor a l'escola municipal “Reina Violant” de Barcelona. L'any 1956 quan es crea la Delegació Diocesana d'Escoltisme[4] serà nomenat Consiliari Diocesà, que en la pràctica era interdiocesà, atès que no ho era sols de la Diòcesi de Barcelona sinó també de la de Vic,[5] Girona,[6][7] Solsona, etc. Serà a l'escoltisme fins a l'any 1972. En el setze anys en el càrrec va viure l'expansió de l'escoltisme confessional impulsat per molts capellans joves que creaven grups a les seves parròquies i escoles, la crisi interna de la Institució Catalana d'Escoltisme (Minyons de Muntanya- Boy Scouts de Catalunya) de l'any 1958 i la seva superació amb la creació de l'ACDE, amb una estructura de caràcter federatiu.[8] L'escoltisme confessional tindrà una expansió espectacular de 40 agrupaments inicials de la DDE, es passarà en 10 anys, el 1968 a 170 agrupaments a tot Catalunya amb 12.818 afiliats.[9] Mn. Ricard Pedrals viurà també la fusió de les DDE’s i la constitució de Minyons Escoltes i la de les Guies Sant Jordi, la renovació dels mètodes...Introduirà els corrents pedagògics i la pedagogia del fe de l'escoltisme confessional francès, els “Scouts de France” amb què mantenia magnífiques relacions. Animarà la formació dels nombrosos consiliaris dels agrupaments escoltes. Introduirà a Catalunya el moviment “Vie Nouvelle”, inspirat en el filòsof personalista francès Emmanuel Mounier, que al nostre país prendrà el nom de Persona i Comunitat (PIC)[10] en que participaran molts antics escoltes. Compartirà responsabilitats amb els consiliaris de les diferents branques escoltes com Mn. Jacint Matas, Mn. Lluís Maria Xirinacs, Frederic Bassó, Genís Samper i Triedú, Plàcid Vila Abadal... Viurà el Concili Vaticà II amb tot el que representà de renovació teològica, litúrgica, al si de l'església i de l'escoltisme... A l'escola de quadres ciutadans que de fet acomplia l'escoltisme Mn. R. Pedrals, coneixerà, serà mestre i col·laborarà amb joves escoltes que, anys més tard, tindran una important projecció pública al país, com Jordi Bonet i Armengol, Josep Maria Martorell i Codina primers responsables generals, Rosa Maria Carrasco i Azemar, responsable de Guies Sant Jordi, Jordi Porta i Ribalta, Fèlix Martí i Ambel, Joan Vallvé i Creus, Josep Manuel Basáñez i Villaluenga, Josep Muntañola i Thornberg, Octavi Fullat, Josep Maria Vegara i Carrió entre molts d'altres.

La manifestació de capellans[modifica]

Article principal: Manifestació de capellans de 1966

Mn. Ricard Pedrals serà una de les 462 persones, entre ells més de seixanta capellans i religiosos barcelonins més controlades per la policia[11] durant el franquisme. Qüestió que li impedí ser a esdeveniments que després han esdevingut emblemàtics en la història recent catalana (creació d l'Assemblea de Catalunya, Cristians pel Socialisme…).[12] Hi ha un esdeveniment important en què la seva participació és clau: la manifestació de capellans de l'11 de maig de 1966 en protesta per les tortures de la policia franquista a l'estudiant Joaquim Boix Lluch. El fets succeïren quan un grup d'uns trenta capellans entre el que hi havia a més de Mn. R. Pedrals, en Mn. Josep Dalmau, el caputxí Jordi Llimona, Mn. Frederic Bassó, es reuneixen a la Catedral per fer una pregària, redacten una carta de protesta i, previ avís al bisbe, decideixen marxar en manifestació[13][14] pacífica fins a les oficines de la comissaria de la policia a la Via Laietana on intenten lliurar-la al cap de la policia. La resposta de la policia va ser brutal, apallissant els capellans vestits amb sotana i perseguint-los pels carrers dels voltants i amb un impacte als mitjans de comunicació del règim i a l'estranger.

Mn. Ricard Pedrals va ser expedientat i acusat pel Tribunal d'Ordre Públic[15] amb quatre capellans més. Va ser condemnat a un any de presó a complir al penal de Zamora. Van recórrer al Tribunal Suprem però poc després el general Franco els va indultar.[16]

Etapa democràtica i secularització[17][modifica]

Mn. Ricard Pedrals viurà ja l'etapa de la transició democràtica, fora de l'escoltisme que havia deixat el 1972. El 1976 comunicarà al bisbe Narcís Jubany la voluntat de secularitzar-se. Poc després es casa i forma una família, sent pare de dos fills. Professionalment es dedicarà a l'ensenyament. Continuarà donant classes a l'escola municipal Reina Violant d'Hongria de Barcelona, i es jubilarà com funcionari. Va continuar animant grups de laics (Sant IIdefons,..). El 1979 va acceptar figurar a la candidatura del Bloc d'Esquerres i d'Alliberament Nacional BEAN que impulsava Lluís Maria Xirinacs. Ha estat president de l'Associació de Funcionaris Jubilats.

Referències[modifica]

  1. ↑ «Mor Ricard Pedrals». Nació Digital.
  2. ↑ Article entrevista amb Ricard Pedrals Blanxart a la pàgina 211 i següents del llibre de Joan Subirà Capellans en Temps de Franco” editorial Mediterrània 1996
  3. ↑ 3,0 3,1 Joan Subirà Barcelona1996 p. 237 i següents
  4. ↑ A. Balcells i G. Samper article “reconeixement eclesiàstic i divisió de l'escoltisme” pag. 185 i següents del llibre “L'escoltisme català (1911-1978)”
  5. ↑ Diversos autors a l'apartat “l'Escoltisme a Vic i Mn. Batlle” dins el llibre “Mn. Antoni Batlle. Miscel·lània d'homenatge” pàgines 163 i següents
  6. ↑ Salomó Marquès a l'apartat Delegació Diocesana d'Escoltisme pàgines 163 i següents del llibre “L'escoltisme gironí 1984"
  7. ↑ Salomó Marqués i Sureda a l'article El naixement de l'escoltisme catòlic gironí: el paper dels seminaristes i del clergat en el paper preconciliar (1950-1962) Any: 2003
  8. ↑ Antoni Serra a l'apartat “Associació Catalana d'Escoltisme” pàgines 103i 104 del llibre “ Història de l'Escoltisme Català” 1968
  9. ↑ A. Balcells i G. Samper 1993 a "Efectius implantació i base social” pàgina 359
  10. ↑ Pàgina 145 del llibre de Joan Casañas i Guri “El progressisme catòlic a Catalunya (1940-1980)” editorial La Llar del Llibre Barcelona 1989
  11. ↑ «Revista Sapiens Nº118:Llistat i fitxa dels 462 catalans més vigilats per la policia franquista». Arxivat de l'original el 2013-10-02. [Consulta: 4 juny 2013].
  12. ↑ Joan Subirà Barcelona1996 pagina 238 i següents
  13. ↑ Joan Subirà Barcelona 1996 pàgina 239 i següents
  14. ↑ Joan Casañas Barcelona 1989 pàgina 288 i següents
  15. ↑ Joan Subirà Barcelona 1996 pàgina 241 i següents
  16. ↑ «Decret d'indult» (en castellà). BOE, 21-04-1970.
  17. ↑ Joan Subirà Barcelona 1996 pàgina 245 i següents

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Subirà, Joan «Ricard Pedrals i Blanxart». Capellans en temps de Franco. Editorial Mediterrània [Barcelona], 1996, pàg. 415.
  • Balcells, Albert; Samper, Genís. L'escoltisme català (1911-1978). Barcelona: Barcanova, 1993 (Barcanova Educació. Sèrie Major.). ISBN 84-7533-920-4. 
  • Casañas, Joan. El progressisme catòlic a Catalunya (1940-1980)= Edicions La Llar del Llibre, 1988, p. 423 pàg. (Punt de Vista 13). 
  • AAVV. Mossèn Antoni Batlle. Miscel·lània d'homenatge. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. 624 pag.. 
  • Marquès i Sureda, Salomó «"El naixement de l'escoltisme catòlic gironí: el paper dels seminaristes i del clergat en el paper preconciliar (1950-1962)"». Educació i Història: revista d'història de l'educació, [Barcelona], Nº6, 2003.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ricard_Pedrals_i_Blanxart&oldid=33301829»