Síndrome de la barrufeta

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
El personatge de la barrufeta
Els actors i actriu d'Els venjadors

La síndrome de la barrufeta és un fenomen que es produeix en alguns universos culturals de ficció (com en sèries de televisió, videojocs, còmics o literatura), especialment d'àmbit infantil, que consisteix en el fet que en el grup de persones que hi apareix, els membres masculins solen tenir alguna característica que els defineixi (com en els barrufets, per exemple, el filòsof, el que canta malament, el bromista, el que té mala sort, el jardiner, etc.) mentre que només hi ha un membre femení, la particularitat del qual és ser dona o noia i que no té cap altra característica especial (com en la comunitat dels barrufets, la barrufeta). En algunes llengües (com en anglès, castellà i francès), aquest personatge té el seu nom en diminutiu, al contrari dels noms dels seus companys, i de fet és habitual en aquest fenomen que el membre femení sigui una noia jove, mentre que els masculins poden tenir diferents edats. No sempre té nom, i és habitualment "la noia" (Vegeu test de Bechdel). Aquest principi també es coneix com a principi de la barrufeta.[1][2][3][4]

Front a l'universalisme masculí d'un món absent de dones, per a les teories feministes i postfeministes, aquest trop dóna una visió del món androcentrista, en què la norma és allò masculí mentre la dona n'és una excepció. També solen marcar-se uns estereotips i rols de gènere molt marcats i limitants per al personatge femení. Això es relaciona amb els terres enganxosos, sostres de vidre i expectatives de les nenes i noies, a més de fomentar la cosificació de la dona, ja que és tractada com a ornament i l'únic rol i funció d'aquesta sol ser ser la germana petita o l'estimada d'algun altre membre i especialment procurar ser bella i atractiva per a un mascle, en general o per al protagonista, i pot crear angoixa a les noies pel que fa a l'aspecte físic del seu cos. A més, la noia és invisible o bé existeix en funció d'algun noi; ells són la trama central mentre que elles, a tot estirar, són perifèriques; els nois són individus lliures i definits mentre que elles en conjunt són un tipus, ells són els que defineixen la trama, els codis ètics i el grup mateix.[1][2][5][6]

Algunes ficcions en què ocorre, a més dels Barrufets, són les primeres temporades de The Big Bang Theory, les primeres pel·lícules de Star Wars, en què és possible veure escenes de milers d'homes i una sola dona, i molts altres films com Els venjadors o Origen, els còmics de Transformers o els titelles infantils The Muppets. En alguns casos més recents, el personatge femení únic ha passat de ser la dama en perill o l'interès amorós del protagonista a un personatge fort, que ha desenvolupat les seves habilitats gràcies a un esforç excepcional i no de manera innata o natural com els seus companys homes. És el cas del personatge femení de Matrix, Trinity, per exemple, que ja està donant nom a la síndrome de Trinity, malgrat que se sol considerar més aviat una actualització de la síndrome de la barrufeta, i no tant una novetat.[7][8][9]

Història[modifica]

El concepte procedeix d'un influent assaig escrit per Katha Pollitt per al New York Times Magazine, «The Smurfette Principle» (1991)[10] que es va convertir en un tropo freqüentment citat a Internet: el Principi de la Barrufeta ha estat abordat també per Anita Sarkeesian.[11] El principi pren el nom del personatge de dibuixos animats Barrufeta (de la sèrie d'historietes Els Barrufets) que Pollitt explica en l'assaig:

« Els espectacles contemporanis són, o bé protagonitzats essencialment només per homes, com Garfield, o s'organitzen en això que jo en dic el principi de la Barrufeta: una colla d'amics masculins serà accentuada per una dona solitària, definida de manera estereotipada. »

Sarkeesian argumenta que aquest tropo és nociu perquè només ofereix una visió limitada del que ha de ser una dona, a més del fet que estableix el masculí com a norma i el femení com l'excepció.

Barrufetes[modifica]

Alguns personatges femenins que sofreixen del principi de la Barrufeta:

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Lori Day, Charlotte Kugler, Her Next Chapter, Chicago Review Press, 2014. ISBN 9781613748596 (anglès)
  2. 2,0 2,1 Sharon Gmelch, Marcie Heffernan Stoffer, Jody Lynn Yetzer, Gender on Campus, Rutgers University Press, 1998. ISBN 9780813525228 (anglès)
  3. Katha Pollitt, Hers; The Smurfette Principle, The New York Times, 7 d'abril de 1991 (anglès)
  4. Chemaly, Soraya (19 d'octubre de 2011). «Is Smurfette Giving It Away? What the Smurfette Principle Teaches Your Kids About Girls». Huffington Post (en anglès). Consultat el 8 de juny de 2012.
  5. Feminismes (català)
  6. Antoine Bueno, Le petit livre bleu - analyse critique et politique de la societé des Schtroumpfs, Place Des Editeurs, 2011. ISBN 9782258090804 (francès)
  7. The Smurfette Principle publicat a Feminist Frequency, 2011 (anglès)
  8. ¿Qué es el principio de la pitufina? Esther Miguel Trula, publicat a Fotogramas, 2015 (castellà)
  9. Marta Roqueta, El despertar de la Força: adéu (a mitges) a la Síndrome Trinity, Zena, 21 de desembre de 2015 (català)
  10. The Smurfette Principle, New York Times Magazine, 20-07-04-1991, [Consulta: 7 de gener 2014].
  11. http://tvtropes.org/pmwiki/pmwiki.php/Main/TheSmurfettePrinciple, TV Tropes. Consultat el 6 d'agosto de 2014

Enllaços externs[modifica]