Sança de Mallorca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Beata Sança de Mallorca, o
Clara de la Santa Creu

Santa Chiara va ser el segon lloc d'enterrament de la reina
reina, religiosa
Naixement 1284
Regne de Mallorca
Defunció 28 de juliol de 1345
Nàpols, convent de la Santa Creu
Enterrament Convent de la Santa Creu (Nàpols), traslladat a Santa Clara (Nàpols) al s. XV; restes perdudes
Commemoració en Església Catòlica (culte en l'àmbit de l'orde franciscà)
Beatificació No ha estat oficialment beatificat; el seu culte es permet en l'orde franciscà
Festivitat 28 de juliol
Fets destacables Reina consort de Nàpols (1304), esposa de Robert I de Nàpols
Orde Clarisses

Sança de Mallorca (Regne de Mallorca, 1284 - Nàpols 1345) va ser infanta de Mallorca, reina consort de Nàpols (1304-1343) i religiosa.[1] També coneguda com Sança de Nàpols, Clara de la santa Creu.[2]

Família[modifica | modifica el codi]

Filla del rei Jaume II de Mallorca i Esclarmonda de Foix. Era néta per línia paterna del comte-rei Jaume el Conqueridor i la princesa Violant d'Hongria, i per línia materna del comte Roger IV de Foix i Brunissenda de Cardona. Fou germana del rei Sanç I de Mallorca, l'infant Jaume de Mallorca i Elisabet de Mallorca, entre altres.

El 21 de juny de 1304 es casà a Cotlliure (el Rosselló) amb el rei Robert I de Nàpols, cunyat del seu germà i rei de Mallorca Sanç I, del qual en fou la seva segona esposa. D'aquesta unió, però, no tingueren fills.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La vida de Sança de Mallorca podria resseguir-se a partir de la seva profunda espiritualitat i la seva vinculació estreta amb l'orde franciscà, família que la té en el seu santoral com a beata, si bé sense reconeixement oficial. La protecció i la devoció que va tenir pels franciscans, Sança l'atribuïa a l'herència de sang, ja que les dues famílies (la casa reial mallorquina i els Anjou napolitans) compartien aquesta mateixa inclinació, que en el cas de Sança (i també en el del seu germà, l'infant Felip) s'acostà cap als postulats més pauperístics i espiritualistes. A la seva cort va acollir els franciscans espirituals, reconeguts amb els noms de beguins i «fraticellos», que fugien de la zona meridional francesa. Un dels seus capellans, fra Andreu de Galiano, va arribar a ser processat amb càrrec d'haver fet proselitisme entre els laics i religiosos de Nàpols, predicant contra la butlla de Joan XXII Cum inter nonnullos. En aquest context, Sança es va posar al costat de fra Miquel de Cesena en la causa que va mantenir aquest franciscà, cap de l'orde, amb el Papat sobre el sentit original del vot de probresa de Sant Francesc, i per tant sobre l'aplicació pràctica i vivència de la pobresa evangèlica. Es va aliar a les tesis expressades per Umbertino da Casale i altres escriptors espirituals, i va ser amonestada pel Papa per acollir a la seva cort heretges i cismàtics i per estar a prop de la doctrina i companyia dels «fraticellos».[2]

Sabem que Sança, nascuda als dominis francesos del regne de Mallorca, es desplaçà a l'entorn del 1300 a Mallorca per rebre formació de mestres franciscans, i d'aqui la influència d'un Arnau de Vilanova o de Ramon Llull en la seva espiritualitat. Casada amb Robert d'Anjou el 1304, va esdevenir reina consort de Nàpols el 1309. En aquesta ciutat portaria a terme un intens projecte fundador, amb la creació de 4 monestirs de l'orde de Santa Clara: el dedicat al Sagrat Cos de Crist i a l'Òstia Santa, més conegut com de Santa Clara, de fet un monestir «doble»; els dedicats a les santes penitents, el de Santa Magdalena i el de Santa Maria Egipcíaca, fundats a la dècada del 1230, que acollirien les mulieres vitae levis o dones repenedides; i el de la Santa Creu del Palau, on va ingressar el 1344 i on morí com a germana amb el nom de Clara de la Santa Creu. Cap al 1335 fundà a Jerusalem, sobre uns terrenys comprats al soldà d'Egipte, el convent d'observants del Sant Sepulcre i l'església de Montsió.[2]

No va tenir descendència. Sembla que la seva profunda religiositat la portà també a renunciar a alguns aspectes de la vida marital, i practicà, juntament amb la seva dama de companyia, d'origen francès, Delfine de Sabran -reconeguda també com a beata- el que Olivi i Angelo Clareno anomenaven «castedat matrimonial» o «matrimoni virginal». Per aquest motiu, Sança va rebre l'amonestació del Papa, qui la interpel·là a no renunciar a la vida matrimonial.[2]

A la mort de Robert, el gener de 1343, va presidir el Consell de Regència durant la minoria d'edat de Joana, néta del seu espòs i hereva al tron després de la mort de Carles de Calàbria, fill del primer matrimoni de Robert amb Violant d'Aragó. En aquest sentit també cal posar en primer pla les habilitats organitzatives i de govern, de mediació diplomàtica, que aporten un visió nova a la seva figura.[2]

S'han conservat un bon nombre de cartes escrites per la sobirana, recollides i transcrites pel cronista Lucas Wading. Matrocinà la creació artística, que connotà també amb els seus ideals evangèlics i filoespiritualistes.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 81-86. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Sança, de Mallorca». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Albertí i Casas, Elisenda. Dames, Reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007. ISBN 978-84-7246-085-0. 
  • Alomar, Gabriel (1976). «Iconografia y heráldica de Sancha de Mallorca». En: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, p. 5-36.
  • Bruzelius, Carol (2005). Le pietre di Napoli. L'architettura religiosa nell'Italia angioina, 1266-1343. Roma.
  • Gaglione, Mario (2004). «Sancia d'Aragona-Majorca. Da regina di Sicila e Gerusalemme a monaca de Santa Croce». En: Archivio per la storia delle donne, I, p. 27-54.
  • Pou Martí, José Maria (1991). Visionarios, beguinos y "fraticellos" catalanes (siglos XIII-XV). Madrid: Ed. Colegio Cardenal Cisneros.
  • Wadding, Lucas (1931). Annales Minorum seu trium Ordinum a S. Francisco institutorum. Grottaferrata: Quaracchi, 18 vols. (3a ed.).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sança de Mallorca Modifica l'enllaç a Wikidata