Llorenç màrtir
 Placa esmaltada de Jean I Limosin, del final del s. XVI (Lió, Musée des beaux-arts) | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Laurentius 31 desembre 225  Osca (Aragó) |
| Mort | 10 agost 258 (32 anys) Roma |
| Causa de mort | Mort a la foguera |
| Lloc d'enterrament | Catacumbes de Ciríaca (Roma, vora la Via Tiburtina), sobre elles es construí la basílica de San Lorenzo fuori le Mura; Hi ha tres suposats caps a: Biblioteca Vaticana (Roma), S. Lorenzo de Grosseto i la Capella del Palau del Quirinal (Roma) |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Ocupació | Diaca catòlic |
| Període | Imperi Romà |
| màrtir | |
| Celebració | Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, comunió anglicana, església luterana |
| Canonització | Antiga |
| Pelegrinatge | Roma: Basilica di San Lorenzo fuori le Mura (tomba), San Lorenzo in Panisperna (lloc de martiri), San Lorenzo in Miranda (lloc del judici), San Lorenzo in Lucina (graella del martiri) |
| Festivitat | 10 d'agost |
| Iconografia | Com a diaca, amb dalmàtica; amb una graella a la mà; al martiri, sobre una graella al foc |
| Patró de | Osca, Roma, Tívoli, Perusa, Rotterdam, Birgu (Malta), Canadà, Sri Lanka; Sant Feliu de Llobregat, Castelló d'Empúries, Vila-rodona, Llorenç del Penedès, Sant Llorenç de Morunys, Sant Llorenç de la Muga, Sant Llorenç Savall; prostitutes, bibliotecaris (a Itàlia i alguns altres llocs), cuiners |
  | |
Llorenç de Roma (Laurentius en llatí) fou un dels set diaques de Roma, ciutat en què fou martiritzat en una graella l'any 258. Venerat com a sant per totes les confessions cristianes, la seva festivitat se celebra el 10 d'agost, dia que segons la tradició fou martiritzat.
Hagiografia[modifica]
La tradició situa el seu naixement a Osca, a la Tarraconense. Quan Sixt II fou nomenat Papa el 257, Llorenç fou ordenat diaca i encarregat d'administrar els béns de l'Església i tenir cura dels pobres. Per aquesta tasca és considerat un dels primers arxivers i tresorers de l'Església i és el patró dels bibliotecaris.
Durant la persecució dels cristians sota l'administració de l'emperador Valerià I al 258 molts sacerdots i bisbes foren condemnats a mort, mentre que els cristians que pertanyien a la noblesa o al senat eren privats dels seus béns i enviats a l'exili. El Papa Sixt II fou una de les primeres víctimes d'aquesta persecució i fou crucificat el 6 d'agost. Una llegenda citada per Sant Ambròs diu que Llorenç es trobà amb Sixt en el seu camí cap a la crucifixió i li preguntà: "On vas, estimat pare, sense el teu fill? On vas, sant pare, sense el teu diaca? Mai has anat a l'altar de sacrificis sense el teu servidor, i ara desitges fer-ho sense mi?" i Sixt respongué: "D'aquí a tres dies em seguiràs". I segons la tradició, així fou, ja que el dia 10 d'agost fou posat en una graella i cremat viu en una foguera.
Veneració[modifica]
Sant Llorenç és un dels sants més àmpliament venerats per l'Església Catòlica Romana. El seu martiri succeí al principi de la història de l'Església i per això moltes altres tradicions cristianes també el veneren.
És patró de la ciutat d'Osca, on es creu que van néixer i a Roma on va morir. És també el patró dels bibliotecaris, cuiners i miners. El dia 10 d'agost el reliquiari que conté el seu cap cremat és exposat al Vaticà per ser venerat.
Relíquies[modifica]
Llorenç fou enterrat a la Via Tiburtina, a les catacumbes de Ciríaca, per Hipòlit i Justí. Constantí I el Gran féu construir-hi un petit oratori en honor del màrtir, que es convertí en punt de parada dels itineraris de peregrinació a les tombes dels màrtirs romans al segle vii. El papa Damas I reconstruí l'església, coneguda actualment com a Basilica di San Lorenzo fuori le Mura. Al lloc del martiri hi trobem la Basilica di San Lorenzo in Panisperna i on es va dictar sentència, a l'antic temple romà d'Antoni i Faustina, al Fòrum, s'aixecà l'església de San Lorenzo in Miranda. La graella utilitzada per martiritzar-lo fou guardada pel papa Pasqual II a l'església de San Lorenzo de Lucina. Un tros d'aquesta graella fou una de les relíquies concedides per l'emperador romà d'Orient, Manuel II Paleòleg, al rei d'Aragó, Martí I l'Humà, a principis del segle xv per agrair-li el seu suport contra els enemics de l'Imperi Romà d'Orient.[1]
Patronatge a Catalunya[modifica]
El sant és patró d'algunes poblacions que duen el seu nom; és l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció davant els incendis. També se l'invoca per tal de demanar protecció contra els incendis als boscos, habituals en l'època de la seva festivitat.
La seva festa s'escau quan hi ha la pluja d'estels dels Perseids, coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.
Estàtua de 1690 a Sant Martí de Bamberg (Alemanya)
San Lorenzo in Miranda (Roma), sobre el temple d'Antoni i Faustina, al Fòrum, lloc on va ser sentenciat el sant
San Lorenzo in Panisperna (Roma, Via Panisperna), al lloc del martiri del sant
Capella a San Lorenzo in Lucina (Roma); sota l'altar, urna amb la graella del martiri del sant
San Lorenzo fuori le Mura, sobre la tomba del sant (Roma)
Sepulcre del sant a la cripta de San Lorenzo fuori le Mura
Làpida on va reposar el cos del sant un cop mort (S. Lorenzo fuori le Mura, Roma)
Iconografia[modifica]
Obres:
- Frontal d'altar romànic de Sant Llorenç Dosmunts (Museu Episcopal de Vic)
- Relleu al timpà de la façana principal de la Catedral de Gènova (s. XIII)
- Retaule de sant Llorenç, atribuït a l'entorn de Lluís Borrassà, segle XV (Museu de la catedral de Barcelona)
- Retaule dedicat a Sant Llorenç provinent de Preixana. S. XV (Museu Episcopal de Vic)
- Sant Llorenç, de Zurbarán (Museu de l'Hermitage)
- Pintures de la volta sobre el presbiteri de la Catedral de Gènova, obra de Lazzaro Tavarone (s. XVII)
Referències[modifica]
- ↑ Floristán Imízcoz, 2003, p. 259.
Bibliografia[modifica]
- Floristán Imízcoz, J. M. «Los últimos Paleólogos, los reinos peninsulares y la cruzada». A: Bádenas de la Peña, P.; Pérez Martín, I. Constantinopla 1453: mitos y realidades (en castellà). Consell Superior d'Investigacions Científiques, 2003, p. 247–296. ISBN 9788400082079.