Santa Maria de l'Estany

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Santa Maria de l'Estany
Spain, Catalonia, L'Estany, Santa Maria de l'Estany (2).JPG
Dades bàsiques
Tipus església
Construït segle xii
Característiques
Estil Romànic
Altitud 872,1 m
Ubicació
Catalunya
L'Estany (Moianès41° 52′ 10″ N, 2° 06′ 45″ E / 41.86937°N,2.112568°E / 41.86937; 2.112568Coord.: 41° 52′ 10″ N, 2° 06′ 45″ E / 41.86937°N,2.112568°E / 41.86937; 2.112568
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 03/06/1931
Identificador BCIN: 118-MH (IPAC: 127)
BIC: RI-51-0000439
Activitat
Propietari Bisbat de Vic, arxiprestat del Moianès
Modifica dades a Wikidata

El monestir de Santa Maria de l'Estany està situat en el poble de l'Estany, dins del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Moianès.

Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians.

Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080, i el seu claustre és una de les joies[1] del romànic català.

Història[modifica | modifica el codi]

El monestir de Santa Maria de l'Estany, respecte del poble i terme de l'Estany

Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir, com l'església de la Garriga o la pabordia de Castellterçol. El bisbe de Vic, en fer la cessió a l'Estany d'aquella pabordia, es va quedar amb l'església de Santa Maria de Moià, tot i que li va cedir, a canvi, les de Sant Quirze de Muntanyola, Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de Ferrerons i Sant Fruitós de Castellterçol.

El 1332 Arnau d'Oló venia el terme d'Oló, amb els castells d'Oló i Aguiló, a Ot de Montcada, la vídua del qual, Sibil·la, el va vendre a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven emprenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369. A partir d'aquell moment, el 1386 es va iniciar una sèrie de lluites entre els homes d'Oló i els de l'Estany per la redempció del castell, tot i que en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló. Aviat se'n van desenganyar i reprengueren la lluita per l'alliberament, ara contra el poder eclesiàstic. En un primer moment, organitzaren un sindicat per recollir els 200.000 sous que havia costat la compra, per part del monestir de l'Estany, de castells i terme, però l'abat i els canonges de l'Estany no hi van accedir mai. La pretensió era passar a domini reial directe, situació molt més avantatjosa que l'existència d'un senyoriu, fos nobiliari o eclesial.

La confrontació amb el monestir de l'Estany fou dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15 d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies, així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que continuarien els segles següents, fins al 1606.

La dependència d'Oló del monestir de l'Estany comportà, doncs, uns 250 anys molt agitats. Els olonencs lluitaren per l'alliberament del domini que els subjugava, primer senyorial i després eclesial. Aquestes lluites coincideixen amb un fenomen comú a tot el país que comença a finals de l'edat mitjana i s'allargassa durant tota l'edat moderna.

El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini les esglésies parroquials de Sant Pere dels Arquells i Sant Salvador de Rubinat (a la Segarra), Sant Jaume d'Olzinelles (en el terme de Sant Fruitós de Bages), Sant Fruitós de la Ginebreda i Sant Julià d'Úixols (en el terme de Castellterçol), Sant Feliu de Rodors, Sant Feliu de Terrassola, Sant Llorenç de Boada, Sant Iscle i Santa Victòria de Tolosa (a l'actual Castellar del Vallès), Santa Maria de Segur i Santa Maria de Caselles.

Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats d'ordenar.

L'edifici del monestir[modifica | modifica el codi]

L'església[modifica | modifica el codi]

L'església és austera i tota de pedra nua, i conserva l'estil romànic tardà del segle XII. De planta de creu llatina, formada per una nau àmplia i llarga creuada per un transsepte i acabada amb tres absis, el més gran dels quals és el central. En el lloc on es creuen la nau i el transsepte hi ha un cimbori del segle XV que fa de base del campanar.

El claustre[modifica | modifica el codi]

El claustre

El claustre, ubicat a la part meridional del monestir, es va construir des de mitjan segle XII fins a finals del segle XIII o inicis del XIV. És l'element més atractiu del monestir, i en destaquen les columnes dobles amb els seus magnífics i ben conservats 72 capitells esculpits amb iconografia de temàtica vegetal, animal, heràldica i d'escenes bíbliques i costums profanes. Per les diferències en estil i època, sembla que van ser esculpits per diferents tallers.

Detall de dos capitells

A la galeria septentrional, els capitells ensenyen escenes de l'Antic i Nou Testament, les figures denoten una certa rigidesa i falta de moviment. En aquestes escenes, l'artista destaca per la minuciositat dels detalls.

El claustre

En el costat occidental, els capitells apareixen amb motius decoratius com fulles i palmetes estriades amb caps humans o bèsties. Gairebé totes les escenes estan realitzades en alt relleu.

A la resta de les galeries es troben els capitells més tardans, decorats amb escenes de tipus profà, que reflecteixen la societat del moment.

Façana sud-oest del monestir (entrada al claustre) i Plaça del Monestir

Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic, com poden ser els motius ornamentals fitomòrfics, zoomòrfics i antropomòrfics.[2]

Encastats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. Cal destacar en aquest claustre la figura de la Mare de Déu, una obra notable esculpida en un sol bloc d'alabastre. És la Mare de Déu de l'Estany o també coneguda per Mare de Déu de la Llet, invocada per les dones que no poden tenir fills i també per les que estan de part.[3]

En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu. S'hi mostra un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. L'arxiu té documentació des del segle XI.

L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany.

Es preveu una pròxima restauració (2013) per actuar en el claustre, en el qual es durà a terme la restauració de tota la pedra. .[4]

La parròquia actual[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat, i des dels darrers anys del segle XX, Santa Maria de l'Estany és una petita parròquia del bisbat de Vic adscrita al rector de Santa Maria de Moià, tot i que també rep el suport d'altres capellans de les parròquies de l'entorn. Pertanyen a aquesta parròquia les altres capelles del terme: la de Mas Colom, la del Molí del Grau, a més de la del cementiri.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 59. ISBN 84-393-5437-1. 
  2. Monestir de l'Estany. [L'Estany]: Monestir Santa Maria de l'Estanya, [2015?]. 
  3. «Goigs a la Mare de Déu de l'Estany o de la Llet». [Consulta: 2015].
  4. «Els departaments de TES i Cultura signen actuacions de l'1% cultural amb Cedinsa per valor de 2,4 MEUR». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 20 novembre 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de l'Estany Modifica l'enllaç a Wikidata