Vés al contingut

Setge d'Hèlice

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarSetge d'Hèlice
conquesta cartaginesa d'Hispània Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data228 aC
Coordenades38° 22′ 52″ N, 1° 16′ 34″ O / 38.381084°N,1.276081°O / 38.381084; -1.276081
EscenariHèlice (raonablement, Ílici)[1]
LlocElche de la Sierra Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria ibera
CampanyaConquesta cartaginesa d'Ibèria
Bàndols
Cartago Contestans
Oretans
Òlcades
Vetons
Comandants
Hamílcar Barca Orissó[2]

El setge d'Hèlice fou una de les batalles de la conquesta cartaginesa d'Ibèria. Va tenir lloc l'any 228 aC a la població ibèrica d'Hèlice, que habitualment és identificada amb Ílici, l'antiga Elx.

Antecedents

[modifica]

Del 237 aC ençà, els bàrcides decidiren ampliar el seu domini sobre Ibèria per raons econòmiques i estratègiques, atès que Cartago necessitava amb urgència els metalls preciosos de les conques mineres de Sierra Morena perquè les seues arques havien restat buides després de la Primera Guerra Púnica, i calia reclutar mercenaris hispans per als seus minvats exèrcits. El control militar de la Península era absolutament imprescindible a fi que Cartago pogués frenar la penetració romana, i així els bàrcides fundarien Cartago Nova i Acra Leuce, a més d'ocupar tot un seguit de poblacions indígenes com Hèlice.[1]

Una facció del Senat cartaginès era contrària a l'expansió, i proposava l'alternativa d'intensificar l'explotació dels recursos naturals de les terres africanes. El domini cartaginès no va satisfer els cabdills indígenes, aliats amb les colònies gregues costaneres, i Hamílcar Barca va emprendre una campanya de sotmetiment amb un exèrcit reclutat a Numídia sota la seva responsabilitat. Quan Hamílcar va desembarcar, només Gades i algunes petites colònies fenícies eren en l'òrbita de Cartago i estenien la seva influència pel sud del país. Amb el seu exèrcit mercenari, i més tard amb soldats pagats o reclutats, Hamílcar va dominar tribus i ciutats, combinant la diplomàcia i la guerra. Les riques mines de plata a la part del país que va sotmetre li van donar la riquesa que necessitava, complementada amb el botí de guerra i les contribucions dels sotmesos.[3][4][5]

Batalla

[modifica]

L'any 228 aC, Hamílcar Barca, després de fundar Acra Leuce, va posar setge a una ciutat dels contestans, Hèlice, que sovint s'identifica amb Ilici[6][7] (però no manquen altres propostes, com Elche de la Sierra).[1] Els contestans van rebre l'ajut d'oretans, òlcades[8] i vetons,[5] i el rei Orissó, cap dels oretans, veient la clara inferioritat del seu exèrcit davant el d'Hamílcar, i en virtut dels seus pactes, va seguir aquest estratagema: es va acostar amb el seu contingent al campament cartaginès amb una primera línia de carros tirats per bous que portaven feixos de palla encesa a les banyes. Els animals van envestir l'exèrcit cartaginès que, malgrat la seva superioritat numèrica, va veure com la resta de les tropes iberes atacaven. Els ibers romperen les files enemigues i els cartaginesos es veieren forçats a fugir.[3]

Segons Apià, Hamílcar va morir en la batalla,[3] però Diodor diu que, per bé que va aconseguir salvar la vida dels seus dos fills, en la fugida es va veure forçat a travessar un riu (potser el Vinalopó) i hi va morir anegat.[4]

Conseqüències

[modifica]

Les restes de l'exèrcit cartaginès es van reunir a Acra Leuce,[8] on es va elegir Hasdrúbal, el gendre d'Hamílcar, com a nou líder.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 Tortosa Rocamora, 2006, p. 31-32.
  2. El text de Diodor diu τοῦ Ὀρισσῶν βασιλέως, que bé es pot interpretar 'del rei Orissó' (essent Ὀρισσῶν indeclinable), bé 'del rei dels orissos' (que tal vegada serien els oretans).
  3. 1 2 3 Apià, Història romana: «Ibèria», 5.
  4. 1 2 Diodor de Sicília, Biblioteca històrica, XXV 10-12.
  5. 1 2 Corneli Nepot, Vides d'homes il·lustres: «Hamílcar», 4.2.
  6. Hernández Sánchez-Barba, 1995, p. 31.
  7. Lafuente, 1861, p. 212-213.
  8. 1 2 Gebhardt, 1864, p. 64.

Bibliografia

[modifica]