Super Llopis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Logotip de Super Lopez.

Super Llopis (en alemany: Super-Meier, en castellà: Superlópez) és un còmic creat per Juan López Fernández.

El còmic neix l'any 1973, quan Juan López Fernández rep l'encàrrec de Euredit, una petita editorial de Barcelona, per a realitzar una paròdia de Superman. En un principi consta de 48 planes de format apaïsat, muds i en tinta negra. Però la seva creativitat va fer que desenvolupés un dibuix molt expressiu. Fou per tot això que posteriorment li arribà un nou encàrrec de l'Editorial Bruguera.[1]

Una primera etapa a l'Editorial Bruguera es dota al dibuixant d'una llibertat que queda reflectida en el personatge dotant-lo de més personalitat. En una segona etapa, que neix de la col·laboració amb el guionista Francisco Pérez Navarro, comença a complicar-se l'argument. Actualment els arguments i els dibuixos són de JAN.

L'autor continua publicant nous àlbums del còmic, aconseguint superar els diferents canvis d'editorial i de format. En l'actualitat, l'estil peculiar amb el que s'expliquen les noves aventures deixen entreveure un procés evolutiu que el transforma en un personatge que no es pot considerar ni còmic clàssic ni excessivament modern, ja que conté un llenguatge i uns dibuixos que són difícilment classificables.

Es va fer una edició en català anomenada "Super Llopis". Aquest còmic s'ha traduït a molts idiomes entre ells l'alemany.

Trajectòria editorial[modifica | modifica el codi]

Euredit (1973)[modifica | modifica el codi]

Antonio Martín, el 2011.

El 1973 el dibuixant Juan López Fernández «Jan» va rebre l'encàrrec de realitzar un llibre de còmics, molt breus, en què es parodiaria a Superman. Antonio Martín, per llavors director editorial de l'àrea de còmics de l'editorial barcelonina Euredit i responsable de l'encàrrec, va haver de convèncer Jan, qui no es considerava a si mateix un humorista,[2] perquè realitzés la feina, i aquest el va realitzar ràpidament, sense gaire fe.[3] [4][2] [5] L'obra es va incloure dins de la col·lecció Humor segle XX,[6][nota 1] dedicada a la sàtira de personatges del còmic, literatura i cinema nord-americà, com King Kong, Tarzan o Frankenstein. Els còmics havien de ser mudes, impreses en blanc i negre i en un format apaïsat de 48 pàgines, de manera que, per suplir aquestes restriccions creatives, l'autor va recórrer a tota mena de recursos gràfics, com entrepans de pensament, signes cinètics o accentuació de les expressions, amb els quals va aconseguir gran expressivitat en els seus dibuixos.[7]

Bruguera (1974-1985)[modifica | modifica el codi]

Primera etapa[modifica | modifica el codi]

L'any següent, i fins a 1975, Jan va recuperar a Super Llopis per a una nova etapa a l'editorial Bruguera, en proposar el personatge a Rafael González, llavors director artístic de l'editorial. Bruguera, però, va registrar el personatge, amb el que va desposseir a Jan de la seva propietat.[8][nota 2][nota 3] Aquests còmics, autoconclusius, tenien una longitud en la seva majoria d'una o dues pàgines -tal com era usual en l'estil de l'editorial-, amb moltes vinyetes petites; Antonio Martín ha comentat, en el seu pròleg del Gènesi de Super Llopis, que aquestes estaven construïdes sobre arguments mínims i temes banals, i giraven al voltant de les velles i ja desgastades anècdotes de l'humor Bruguera.[7] Considerava aquest estil antiquat, i més tard recordaria aquestes tires «com una col·lecció de ximpleries dibuixades sense ganes i amb els ulls posats en el futur».[11] El dibuixant va arribar fins i tot a declarar a Rafael González que veia estúpids els còmics de l'editorial,[12] però, tot i la deteriorada relació entre tots dos, continuava col·laborant gràcies al suport de Miguel Pellicer (director del departament de infantils) i el beneplàcit de Francisco Bruguera (propietari de l'editorial). Tot i que el format no era del seu grat, esperava, tot confiant en una renovació de l'empresa a la recerca de sobreviure a la crisi en la qual estava sumida,[13] que aquesta es modernitzés, per així poder desenvolupar posteriorment el personatge al seu gust. En aquestes circumstàncies, davant les imposicions marcades per Bruguera sobre guions i humor es va negar a realitzar-los, i part d'ells (lliurats al dibuixant generalment en fulles grogues mecanografiades) van recaure en Conti, qui els va signar a vegades amb el pseudònim de Pep,[7] mentre que altres es van deixar fins i tot sense signar. Francisco Pérez Navarro, conegut com a Efepé, es va fer càrrec també d'alguns guions, els quals Jan definiria posteriorment com «menys babaus i en general millors». Un dia de lliurament, Efepé i Jan (els qui no es coneixien encara personalment) van coincidir a la sala d'espera de Bruguera; després comentar-li aquest últim sobre el seu cansament amb els guions que li proporcionava l'editorial, Pérez Navarro li va proposar realitzar-li uns de prova; el dibuixant va convidar al seu estudi i va quedar satisfet amb la feina, el que va propiciar la seva col·laboració en l'etapa posterior del personatge.[14]

En aquestes aventures es presenta a un Super Llopis casat, més maldestre i humà, preocupat en major mesura pels seus problemes a l'oficina que per les seves baralles amb supervilans. Els còmics van aparèixer publicades en revistes com Tío Vivo (2a època), Zipi i Zape o Mortadelo Gigante,[14] i es va realitzar un recull d'aquestes en l'àlbum n.º 13 de la col·lecció Olé! anomenat El gènesi de Super Llopis, que també conté còmics l'etapa anterior a Euredit. Jan va concebre la seva paròdia de Superman a la manera d'un espanyol mitjà d'allò més comú i corrent; «En clau de matrimoni hortera», perquè li semblava el més proper al públic de l'època.[13] Aquest personatge, davant les dificultats quotidianes que no pot resoldre i que el frustren, adopta com a vàlvula d'escapament la tàctica de imaginar-se que és un superheroi.[15] Els acudits corresponents a aquest tom, traçades amb línia de rotring sobre fulles de paper foli i amb una extensió de fins a quatre vinyetes,[6][16] compten amb un dibuix de traç simple i expressiu,[17] i presenten, tot i les limitacions del format i de mantenir poca connexió o continuïtat entre elles, gags efectius sobre Superman, acudits muts més aviat «domèstics»,[5] que mínimament tenen a veure amb el personatge posteriorment desenvolupat en còmics de Super Llopis d'Ediciones B.

Col·laboració estable amb Efepé[modifica | modifica el codi]

El 1978 Rafael González va acabar per jubilar-se, i va resultar substituït en el càrrec de la direcció editorial per Ana María Palé.[18] Jan, gràcies a la seva amistat amb Miguel Pellicer,[19] va reprendre el personatge el 1979 per Bruguera, amb Efepé com a guionista. Les aventures comptaven amb un format més extens, primer en còmics curts fraccionats de vuit pàgines a la revista Mortadelo Especial i més endavant en àlbums Olé!, amb publicacions regulars de cada aventura recopilada.[20] Aquests àlbums van permetre l'enlairament de la sèrie,[19] i van començar al seu torn a publicar recopilats en tapa dura a la col·lecció Super Humor. A partir d'aquesta etapa, els còmics de Super Llopisl van seguir una línia argumental amb una continuïtat més sòlida entre elles, en uns còmics inicials on cobrava més protagonisme un humor absurd i paròdic. El tàndem Efepé - Jan creava així la base per sustentar les aventures posteriors del superheroi.

Efepé, coneixedor del món dels superherois,[21] va idear per Les aventures de Super Llopis una trama inicial en què es parodia al Superman de DC Comics, amb nombroses referències a l'original. Lluny de detenir-se en això, en els següents àlbums es va continuar amb la paròdia de multitud d'herois i vilans dels comic-books de superherois estatunidencs.[14] D'aquesta manera, en els dos números següents (El supergrup i Tots contra un, un contra tots!) entrava en escena «El supergrup», una sàtira consistent dels grups de superherois, com ara Els Venjadors, Els 4 Fantàstics, X-Men o Els Defensors, on cada integrant del grup constitueix una paròdia de superherois nord-americans. Ricardo Aguilera i Lorenzo F. Díaz indiquen a més que l'estructura dramàtica aportada per Efepé recorda al Goscinny d'Astèrix.[22]

Jan com a guionista[modifica | modifica el codi]

Riures de Superman en clau espanyola va permetre a Jan descobrir una eina per explicar els seus còmics.[5] Amb el personatge ja definit en els números anteriors, succeïa que a Jan no li interessava especialment la crítica continuada de superherois, «ja que en realitat això equivalia a fer una altra més»,[23] i preferia treballar amb les seves pròpies idees, més enfocades al món real que l'envoltava que a les coordenades típiques d'aquests.[24] El 1980, després de diverses circumstàncies personals[25] i alguns retards en el lliurament dels guions per part d'Efepé,[11][26] el dibuixant va decidir prendre les regnes d'aquests i deslligar a Super Llopis de la trama de superherois iniciada amb el supergrup, a partir del quart número, Els extraterrestres. Així, va abordar temàtiques tan variades com la ciència-ficció (Els alienígenes, La caixa de Pandora), la fantasia (El senyor dels xumets), la sèrie negra (La setmana més llarga) o el món del cinema (La gran superproducció).

Des de Els extraterrestres els números de la sèrie són realitzats íntegrament per ell.

En Els extraterrestres també es va produir un canvi substancial en l'estètica del personatge, per la seva condició inicial de paròdia: el vestit de Super Llopis s'assemblava al de Superman, de tal manera que l'anagrama de l'original va ocasionar problemes entre DC Comics i Bruguera. L'editorial nord-americana, que distribuïa Superman a Espanya també a través de Bruguera, va al·legar davant la possibilitat de perdre vendes que Super Llopis es tractava d'un plagi i,[13] tot i que no hi va haver problemes legals, DC Comics va exercir pressions que van impedir publicar el personatge en altres països com França o Bèlgica,[27] i també va pressionar a Bruguera perquè deixés d'utilitzar al Supergrup.[28] l'assumpte del logo li causava però indiferència a Jan i,[23] després d'arribar a un compromís entre les editorials, la S es va modificar finalment per una altra amb un traç molt més simple -encara que l'autor afirma que ho va fer perquè fos més fàcil i ràpida de dibuixar-,[29] que és l'usat des de llavors. Tot i que aquest canvi es va realitzar durant l'aventura d'Els extraterrestres, a la portada de Tots contra un, un contra tots! Super Llopis ja apareixia amb el nou logo.

Entre 1981 i 1983 el ritme de publicació de la col·lecció va disminuir, a causa que l'editorial Bruguera va demanar als seus dibuixants nous personatges amb els quals rellançar la seva revista infantil Pulgarcito.[4] Jan va continuar, tot i això, ideant còmics de Super Llopis per a Bruguera fins que l'editorial va fer fallida, el que va causar que la gran superproducció quedés a mig publicar a la nova revista Superlópez.

Ediciones B (1987 - Present)[modifica | modifica el codi]

Jan en l'exposició del Saló del Còmic de Barcelona dedicada a la seva obra el 2003.

La fallida de l'editorial va obligar a Jan a aturar la creació de noves aventures del superheroi fins a 1987, quan Ediciones B va assumir finalment els fons i les llicències de Bruguera, i amb això els drets de Super Llopis.[30] Alhora, la nova editorial va crear una altra publicació amb la capçalera Super Llopis que es va mantenir durant 4 anys. El 1990 el personatge es va incorporar fugaçment a la revista Yo y Yo per acabar recalant l'any següent en Mortadelo. La publicació per entregues de les aventures del personatge va cessar finalment el 1996, amb un únic capítol editat d'El infierno.[31] Ediciones B ha publicat des de llavors les noves aventures del personatge -a més de reedicions de les anteriors- en les seves col·leccions Fans (anteriorment Olé!), Super Humor i Magos del Humor.[32] D'altra banda, el 2013, amb motiu del 40 aniversari de la creació del personatge, Jan va col·laborar de nou amb Efepé per a la realització de l'àlbum Otra vez el supergrupo, on tornava a fer aparició el supergrupo.[33]

Així mateix, Super Llopis s'ha publicat en altres revistes o publicacions com la col·lecció Gran Festival Del Còmic d'Ediciones Bruch, el suplement Gente Menuda del diari ABC, El Periódico de Catalunya o el diari El Mundo. Durant aquest període d'Ediciones B cal ressaltar el descens en el nombre de pàgines de cada àlbum, a causa de imperatius editorials:[34] de les 62 pàgines de què consta El dios del bit es passa a les 48 dels següents àlbums.[35] A causa d'aquesta limitació de format Jan va haver de canviar el ritme i complexitat dels seus còmics.[36] En comparació amb la seva etapa a Bruguera, l'autor ha expressat sentir-se amb més llibertat, professionalitat i confiança en el seu tracte amb Ediciones B.[37]

Còmics i publicacions[modifica | modifica el codi]

Des del naixement del personatge, amb l'edició en 1973 del volum apaïsat Super Llopis per part de l'editorial Euredit, la sèrie s'ha publicat en diversos formats i col·leccions, primer de forma seriada en revistes i més tard i principalment en format àlbum. A continuació es presenta una llista de les aventures de Super Llopis ordenades per la seva primera data de publicació:[38] [39]


Llista de còmics


A l'esquerra, àlbums de la col·lecció Fans Superlópez; a la dreta, volums recopilatoris en tapa dura de la col·lecció Super Humor Superlópez.

El 1979 va començar a publicar-se per capítols les aventures de Super Llopis a la revista Mortadelo Especial de Bruguera. La caja de Pandora es publica per la seva part a Mortadelo, mentre que La gran superproducción no va arribar a publicar íntegra en la nova revista Superlópez, de la qual només es van arribar a editar tres nombres de març a maig de 1985.[40] Més tard, Ediciones B va començar a incloure des de 1987 les aventures del personatge en una nova publicació amb la capçalera Super Llopis, la qual va desapareix en 1990. Super Llopis va passar a formar part llavors de la plantilla de personatges de Yo y Yo i, el 1991, de Mortadel·lo, alternant entre les seves edicions extra i Súper fins a l'any 1996 quan, tot just començada la serialització de l'infern, les revistes de còmics d'Ediciones B deixen d'editar-se. Així mateix, el còmic curt El Phantasma de la Teleuve es va publicar en 1981 en el nombre extraordinari de Mortadel·lo 25 Aniversari de TVE, i la sèrie Els Bessons Super Llopis per Zipi y Zape.[41]

D'altra banda, a partir del 1980, Bruguera havia començat a publicar les aventures de Superlópez en àlbums en la col·lecció Olé !, la qual es convertiria més tard en l'edició més llarga i popular de les aventures del personatge. La següent etapa de la col·lecció va continuar el 1987, amb la publicació per part d'Ediciones B de volums amb formats de diverses mides i portades amb i sense relleu. Les diferents edicions van mantenir les característiques bàsiques de publicació en tapa tova amb 64 ​​pàgines i venda, principalment, en quioscs de premsa.[42] El 2002 la col·lecció Olé! va ser substituïda per la col·lecció Fans, separant d'aquesta manera de la presentació conjunta amb Mortadelo i Filemó. Sota la nova col·lecció es van publicar les noves aventures, de 48 pàgines i, al mateix temps, es van anar reeditant alguns números antics, mantenint la numeració i les característiques dels últims Olé! (Tapa tova, 29x21cm, portada sense relleu, 64 pàgines) fins a 2010, any en què Fans va deixar de publicar-se.[43]

A més, el 1981 Bruguera va publicar el número 6 de Oye Mira, dedicat als superherois del còmic i que contenia diversos materials de Super Llopis, com alguns acudits de 1973 redibuixats, o informació sobre el personatge que després seria al seu torn recopilada en 25 anys de Super Llopis. La revista venia acompanyada d'un casset musical, produït per Belter, que incloïa una cançó dedicada a Super Llopis i interpretada per Regaliz.[40]

Comparativa dels diferents formats de Super Humor que ha tingut Super Llopis per ordre cronològic.

Bruguera, en 1982 i sota la col·lecció Super Humor Superlópez, va editar també un tom que recopilava les cinc primeres aventures del personatge. Es tractava d'una edició en toms de tapa dura i amb llom vermell, si bé alguns exemplars es van editar amb llom de color verd. Ediciones B va reprendre la col·lecció, reeditant el primer volum de Bruguera i mantenint el mateix format inicial de cinc aventures i llom vermell. A partir del cinquè número, coincidint amb el canvi de format de la col·lecció Olé!, es va augmentar les dimensions dels toms de la col·lecció Super Humor, i posteriorment es van tornar a reeditar els tres primers volums sota aquest mateix format. A partir del vuitè tom es va reduir el nombre d'aventures incloses a quatre, i en la tretzena entrega, únicament a tres.[44]

El 1988 Ediciones Bruch va publicar diversos toms amb recopilacions de les aventures de la sèrie, com a part de la col·lecció Gran Festival Del Cómic, que també incloïa altres toms amb obres de Francisco Ibáñez com Pepe Gotera y Otilio.[45] Tot i l'enquadernació de qualitat, còmics com Los alienígenas y la caja de Pandora van quedar inacabades.[40]

Entre 1989 i 1990 Ediciones B va llançar a més una edició de les primeres aventures de Super Llopis -amb guions de Efepé- en una col·lecció d'àlbums de diversos personatges denominats Magos del Humor, encara que la major part corresponia a lliuraments de Mortadel·lo i Filemó. Els àlbums venien en tapa dura, 48 pàgines i sota la mateixa numeració conjunta, i per adaptar les aventures a les característiques de la col·lecció, van haver d'eliminar alguns còmics de Les aventuras de Superlópez, El supergrupo es va dividir en dos àlbums, i Todos contra uno, uno contra todos! no va arribar a aparèixer sencer. Més tard, el 2002, Super Llopis va retornar a la col·lecció amb El Caserón Fantasma i, el 2010, després de la fi de la col·lecció Fans, es va convertir en l'únic format de llançament de les aventures individuals.[46]

D'altra banda, el diari ABC va reeditar en la 3.ª època (1989-1999) del seu suplement Gente Menuda moltes de les aventures del personatge, amb un ritme de publicació de dues pàgines per número, utilitzant també diverses portades de la revista Superlópez. El Periódico de Catalunya va incloure de 1989 a 1990 algunes aventures amb el mateix ritme de publicació en el seu suplement dominical de còmics.[41] Es van realitzar altres edicions per vendre-les com a promoció al costat de diaris com Las Provincias o La Verdad (amb format grapa i 48 pàgines), i El Mundo (en 2005 i 2006, en edició de butxaca). El 2009, RBA li va dedicar el desè primer tom dins del seu col·leccionable Clásicos Del Humor.[41]

Edicions en diferents llengües[modifica | modifica el codi]

En la publicació de Super Meier a Alemania van atribuir erròniament a Ibáñez com l'autor de l'obra.

A partir de l'edició de Los alienígenas els signes d'admiració de les onomatopeies es van eliminar per facilitar la traducció a altres idiomes de manera que calgués modificar únicament el text de les bafarades.[47] No obstant això, només es van traduir a Alemanya amb el nom de Super-Meier tan sols dotze números entre 1980 i 1986, un nombre a Dinamarca (imprès a Bèlgica) amb el títol de Superdan i a Noruega amb el títol de Superegon.[48] Aquesta poca difusió fora de les fronteres es deu a la pressió exercida per DC Comics;[27] Bruguera no va cedir pel que fa a Espanya i Alemanya, però en els altres països hi va haver de deixar-ho,[27] i l'editorial americana va aconseguir evitar la publicació en francès a països com França o Bèlgica.[8] En el número 37 de la revista Superlópez d'Ediciones B, a més, s'indica una edició sueca amb el nom de Super Nilsson. El 1988, també es van publicar algunes de les aventures de Superlópez a Grècia, a la revista αγόρι.[48] Jan, en tot cas, no ha estat molt interessat en la publicació en altres idiomes fora de les fronteres, perquè no pot controlar la traducció dels textos.[49] Amb la publicació del primer número a Alemanya, es va cometre fins i tot l'error d'indicar com a autor en el seu lloc a Francisco Ibáñez, i quan se'ls va informar de l'error, l'editorial alemanya va rectificar presentant a Jan com a autor sorgit de l'estudi d'Ibáñez.[28]

Existeixen així mateix edicions en català dels primers números en la col·lecció Mestres de l'humor, que la Generalitat de Catalunya es va comprometre a subvencionar. El 2005 el comú de Canillo, a Andorra, va encarregar i va repartir entre els seus habitants una edició limitada a 1000 exemplars de Les Muntanyes Voladores. Es tracta d'una traducció al català de Las montañas voladoras, aquesta vegada respectant el nom original del personatge, Superlópez.[50]

En gallec, a càrrec de l'editorial Cerditos de Guinea, es va realitzar una edició el 2010 de La caja de Pandora, traduïda com A caixa da Pandora.[51]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Frattini, Eric; Palmer, Óscar. Guia Básica del Cómic (en castellà). Madrid: Nuer ediciones, 1999, p. 181. ISBN 8480680547 [Consulta: 21 agost 2014]. 
  2. 2,0 2,1 Amor, Pablo. «Diario La Nueva España. Entrevista con Jan.», 07-06-2003. [Consulta: 15 octubre 2008].
  3. Fraile Vieyto, David. «La Página Escarolitrópica Gmnésica De Superlópez. Introducción», diciembre 2002. [Consulta: 15 octubre 2008].
  4. 4,0 4,1 Fraile Vieyto, David. «El coleccionista de tebeos: Superlópez y Jan», 24 març. [Consulta: 15 octubre 2008].
  5. 5,0 5,1 5,2 Raposo, Nabor «SUPER LÓPEZ». Madrid Underground, 5, septiembre de 2007, pàg. 24-25 [Consulta: 23 febrer 2011].
  6. 6,0 6,1 6,2 Guiral (2008), p. 325
  7. 7,0 7,1 7,2 Martín (1989)
  8. 8,0 8,1 Manuel Barrero (redacción), Jordi Sellabona, Félix López y David Fraile (muestras), y Jan (revisión). «Tebeosfera. JAN (Juan López Fernández).», 2008. [Consulta: 18 febrer 2011].
  9. Guiral (2008), p. 146
  10. Conferencia Superhéroes españoles, Superlópez 36′08″ - 37′34″
  11. 11,0 11,1 García (2001), p.47
  12. García (2001), p.46
  13. 13,0 13,1 13,2 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta doscafes
  14. 14,0 14,1 14,2 Guiral (2008), p. 267
  15. «HOY ENTREVISTA A: JAN». Revista Club de Amigos de Ediciones B, Primer trimestre de 1991, 1991.
  16. Omaetxebarria y Pascual (2001), p. 23
  17. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Frattini
  18. Guiral (2010), p. 150
  19. 19,0 19,1 Regueira (2005), pp. 230 a 231.
  20. Fraile Vieyto, David. «FAQ Superlópez ¿Cuántas etapas de Superlópez ha habido?», agosto 2007. [Consulta: 17 febrer 2011].
  21. Omaetxebarria y Pascual (2001), p. 24
  22. Aguilera y Díaz (1989), p. 293.
  23. 23,0 23,1 Guiral (2008), p.268
  24. Guiral (2008), p.326
  25. Conferencia Superhéroes españoles, Superlópez 24′30″ - 24′51″
  26. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta 70aniversario
  27. 27,0 27,1 27,2 «ZonaNegativa. Entrevista a Jan, autor de Super Lopez.», julio 2000. [Consulta: 11 gener 2011].
  28. 28,0 28,1 García (2001), p.49
  29. Fraile Vieyto, David. «FAQ Superlópez ¿Por qué cambió la "S" de Superlópez?», marzo 2009. [Consulta: 17 febrer 2011].
  30. Fraile Vieyto, David. «La Página Escarolitrópica Gmnésica De Superlópez. Introducción», diciembre 2002. [Consulta: 30 agost 2009].
  31. Fraile Vieyto, David. «El Infierno (JAN, 1996)», junio 2010. [Consulta: 15 febrer 2011].
  32. Fraile Vieyto, David. «La Página Escarolitrópica Gmnésica De Superlópez. Tebeos.», enero 2011. [Consulta: 17 febrer 2011].
  33. Ediciones B. «Avance editorial B, primer semestre de 2013». [Consulta: 5 abril 2013].
  34. «Entrevistas Digitales en El País. Juan López 'Jan'.», junio 2006. [Consulta: 10 gener 2011].
  35. Base de datos de la Agencia Española del ISBN del Ministerio de Educación y Cultura. Consultado el 17 de febrero de 2011.
  36. González, Roberto «JAN. LA DIMENSIÓN SUPERLÓPEZ». AUX Magazine. Auxiliarte Factoría, 47, 2011, pàg. 44-45 [Consulta: 16 febrer 2011].
  37. García (2001), p.50
  38. Fraile Vieyto, David. «La Base de Datos Escarolitrópica Gmnésica», julio 2012. [Consulta: 1 gener 2013].
  39. Fraile Vieyto, David. «Tebeos», noviembre 2012. [Consulta: 1 gener 2013].
  40. 40,0 40,1 40,2 Fraile Vieyto, David. «La Página Escarolitrópica Gmnésica De Superlópez. Revistas.», septiembre 2010. [Consulta: 17 febrer 2011].
  41. 41,0 41,1 41,2 Fraile Vieyto, David. «Revistas», enero 2012. [Consulta: 11 desembre 2012].
  42. Fraile Vieyto, David. «Colección Ole!», noviembre 2002. [Consulta: 11 desembre 2012].
  43. Fraile Vieyto, David. «Colección Fans», julio 2011. [Consulta: 11 desembre 2012].
  44. Fraile Vieyto, David. «Colección Super Humor», febrero 2012. [Consulta: 13 desembre 2012].
  45. José Manuel Rodríguez Humanes y Manuel Barrero. «Tebeosfera. GRAN FESTIVAL DEL COMIC, EDICIONES BRUCH, S. A., BARCELONA, 1988.», 2008. [Consulta: 3 gener 2013].
  46. Fraile Vieyto, David. «Colección Magos Del Humor», noviembre 2012. [Consulta: 13 desembre 2012].
  47. Fraile Vieyto, David. «FAQ Superlópez ¿Qué diferencias hay entre los tebeos de Bruguera y la reedición de Ediciones B?», enero 2011. [Consulta: 17 febrer 2011].
  48. 48,0 48,1 Fraile Vieyto, David. «FAQ Superlópez ¿Se han traducido los tebeos de Superlópez a otros idiomas?», enero 2013. [Consulta: 9 gener 2013].
  49. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Le.C3.B3n
  50. Manzanares, Jordi. «LES MUNTANYES VOLADORES», 2011. [Consulta: 3 gener 2013].
  51. Consello da cultura gallega. «Superlópez: A caixa de Pandora», 2010. [Consulta: 11 gener 2011].

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. La resta dels títols de la col·lecció va està compost per Don Plácido (Alfons Figueras), King Tongo (Ventura y Nieto), Tarzanillo (Manel Ferrer) i Franciscostein (Joan Bernet Toledano)[6]
  2. Segons explica en Jan: «En l'època de González no tenia contracte, no vol signar res. Després, el 1979, mentre feia els episodis de 8 pàgines, vaig signar un contracte que posava a l'apartat II: '... que Joan López (JAN) és autor i creador del personatge Super Llopis, la inscripció com a marca i com a dibuix industrial ha estat sol·licitat per Editorial Bruguera SA en el Registre de la Propietat Industrial havent-se editat ja divers material, etc, etc. '. I sempre s'esmenta que tots els treballs presentats a l'editorial es consideren adquirits en propietat ... Bé, la veritat és que no tenia alternativa i, de fet, el que mai vaig acceptar va ser signar per treballar en exclusiva per a Bruguera».[9]
  3. Pérez Navarro comentà sobre això: «[Jan] ni tan sols el va crear per a Bruguera però, si tu vas al Registre de marques i patents -en el Registre de la propietat intel·lectual no, aquí està el senyor Juan López com a autor i creador del personatge-, però en el Registre de marques i patents la imatge i el nom estan registrats per editorial Bruguera, ara editorial [Edicions] B [...] O sigui, ell pot anar-se'n, però no pot fer res que sigui amb Super Llopis -perquè el nom està registradors ni res que tingui una imatge semblant. Pot posar-ho sense bigoti, pot fer-lo ros, però en fi, si no pot usar el nom, i ha de canviar-li el físic d'alguna manera, doncs... Com a colofó ​​a tot això, jo puc dir que el director Rafael González, en seva època director editorial d'editorial Bruguera, és el senyor que té registrats al seu nom major quantitat de personatges de la història de tot el còmic espanyol per què? Doncs perquè cada vegada que anaves a Bruguera amb un personatge el primer que feia era registrar al seu nom, amb la qual cosa és que no pots ni protestar, està registrat.»[10]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Super Llopis Modifica l'enllaç a Wikidata