Teresa Alonso Gutiérrez

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaTeresa Alonso Gutiérrez
Biografia
Naixement18 març 1925 modifica (95 anys)
Sant Sebastià (Guipúscoa) modifica
Activitat
OcupacióEnginyera tècnica, inspectora, sabater, intèrpret, telefonista i sastressa modifica

Teresa Alonso Gutiérrrez (Donosti,18 de març de 1925) Fou una nena de la Guerra Civil Espanyola. L'any 1937 amb 12 anys fou evacuada a l'URSS on rebé cures, educació i cursà estudis de pèrit electricista. Durant la Segona Guerra Mundial va sobreviure al Setge de Leningrad i fou voluntària de les brigades del Komsomol treballant i defensant el seu país d'acollida. Tornà a Espanya el 1956[1]

Biografia[modifica]

Nascuda en el si d'una família humil oriünda de la província de Segòvia, els seus pares s'havien traslladat a Madrid, on va néixer la primera filla. Més tard, per motius laborals -el pare era ferroviari- van residir a Donosti (Pais Basc). Teresa va néixer al barri d'Eguía i com tantes nenes de l'època va haver de compaginar l'escola amb el treball en tallers de roba i confecció[2]

El 1934, durant la revolució minera d'Astúries, fou assassinat el seu oncle, obrer del carbó i sindicalista. Aquest fet la marcà profundament i amb onze anys ja acompanyava el seu pare, militant de la UGT, als mítings i reunions[2]

Poc després de l'esclat de la Guerra Civil, davant l'amenaça d'invasió de l'exèrcit feixista, amb la mare i la germana es va traslladar a Bilbao, on tenien un cosí gudari que treballava pel Govern Basc presidit per José Antonio Aguirre.[3]

Els atacs feixistes augmentaven i el 26 d'abril de 1937, quan anava en autobús al mercat, va contemplar des d'un turó el bombardeig de Guernika perpetrat per un esquadró de la Legió Còndor.[4] Davant d'aquesta situació, el Govern de la República va acordar amb l'URSS i Mèxic l'evacuació de contingents d'infants per garantir la seva subsistència i apartar-los dels perills de la guerra.[5]

Expedició de nens republicans a l'URSS[modifica]

El 12 de Juliol de 1937, en el port de Santurce, Teresa Alonso, amb 12 anys, embarcà, en un grup de 1.500 nens i nenes, en el vaixell Habana en un viatge ple de perills, sempre en el punt de mira del creuer Almirante Cervera de l'armada feixista.[6] Després d'una escala a Bordeus el grup fou dividit, alguns nens es quedaren a França i altres anaren a Anglaterra o Suïssa. Els que tenien Rússia com a destí van ser traslladats al vaixell francès Sontay i navegaren una bona part del trajecte protegits pels caces soviètics Polikàrpovs I-15 anomenats els Xatos.[7] En aquell segon vaixell va conèixer Vicenta Alcover que fou la seva millor amiga, i el noiet Ignacio Aguirregoikoa Benito, que va esdevenir el seu primer gran amor.[8]

La rebuda dels nens a Leningrad fou espectacular, foren curats, alimentats i enviats a un sanatori de Crimea. Més tard veren començar el curs escolar a les anomenades Cases de Nens on tenien professors espanyols, russos i tàrtars. Van aprendre l'idioma i les tradicions del nou país sense oblidar ni renunciar a les pròpies.[9]

La derrota de la Segona República Espanyola fou molt amarga, alguns havien perdut definitivament la família i estaven sols al món, però havien teixit forts llaços afectius amb els professors i companys i es consideraren adoptats pel poble soviètic.[10] El 1940 la Teresa fou enviada a Moscou i després a La Casa de Joves de Leningrad, on estudià i treballà a la fàbrica Experimentalni Savod Etalòn per ser pèrit electricista.

L'amistat amb Ignacio, que era aviador i estudiava a Moscou, s'havia convertit en amor i malgrat la seva joventut, el març del 1941 li va proposar matrimoni, però el monitor els aconsellà que esperessin un any.

La Segona Guerra Mundial[modifica]

El 22 de juny de 1941 l'Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica trencant el pacte de no-agressió.[11] La majoria de joves espanyols es van allistar per anar al front i els que no tenien l'edat per a fer-ho es van mobilitzar per construir fortificacions i barricades. Teresa Alonso es va allistar a la Komsomol, organització del Partit Comunista soviètic, i treballava deu hores diàries a la seva antiga fàbrica, que produïa material de guerra. Un dia hi va explotar un obús i va resultar ferida a l'esquena i a la ma amb unes seqüeles que arrossegaria tota la vida.[6]

El 8 de setembre de 1941 començà el Setge de Leningrad.[12] Durant gairebé setze mesos la població civil fou bombardejada i delmada pel fred i la fam. Teresa ajudà a enterrar els cadàvers que recollien per les cases i els que suraven congelats a les aigües del riu Neva. La situació fou tan desesperada que en alguns casos es va recórrer al canibalisme com a única possibilitat de subsistència.[13] Amb un reduït grup de companys van intentar sortir de Leningrad per l'única ruta possible a través del llac Làdoga, extremadament perillosa en l'època de desglaç. La seva intenció era reunir-se amb Ignacio a Stalingrad, però al no trobar-lo, van continuar cap el sud seguint l'èxode de refugiats que fugien dels pobles amb carros i animals calant foc a llurs cases i cultius, seguint la consigna de Terra cremada.

En una travessa inacabable van creuar les muntanyes del Caucas, intentant eludir l'atac dels txetxens, sempre en conflicte amb els soviètics. Finalment van arribar a la riba del Mar Negre a Sukhumi (Abkhàsia) i més tard a Tbilissi. Teresa Alonso fou destinada a treballar en una central hidroelèctrica, en règim d'explotació i, essent una noia jove, va haver de defensar-se de continuats intents d'assetjament fins que fou acollida per una família originària d'Armènia[14]

La Postguerra[modifica]

La família Kerupián, que va acollir-la, regentava una botiga-taller de calçat a Makharadse i vivien a Batum (Geòrgia). La van tractar com una filla i li van ensenyar el disseny i confecció de les sabatilles típiques del país. Va romandre tres anys amb ells fins que va decidir tornar a Moscou per buscar pistes d'Ignacio. Treballà en el control de qualitat d'una fàbrica de màquines d'escriure i no fou fins al 1948 que va tenir la confirmació oficial de la mort del seu promès, ocorreguda el 9 de març de 1944 quan va ser abatut amb el seu avió prop de Tallin (Estònia)[15] La notícia la trasbalsà profundament i va caure malalta, però va haver de reaccionar. El partit li encomanà la missió de visitar fàbriques i contactar amb col·lectius obrers. Col·laborà en revistes i publicacions i conservà sempre el contacte amb els ex-companys de la casa dels nens. L'any 1949 es casà amb el camarada Vicente Carrión, el tinent coronel més jove de l'exèrcit rus i al cap de poc va néixer la seva filla.[16]

La tornada a Espanya[modifica]

Després de la mort de Stalin, entre els anys 1956 i 1960, quan l'escalada de tensió entre els EUA i la URSS es trobava en el punt més àlgid, Khrusxov, Franco i la CIA van orquestrar l'operació retorn dels nens de Rússia, convertits en joves adults, subjectes d'una maniobra política que beneficià tots tres països, donant així una imatge de falsa apertura.[17]

El 18 de desembre de 1956 Teresa Alonso i la seva filla van desembarcar del vaixell Krim[6] a València. Va retrobar els seus pares i germana, però l'adaptació fou molt difícil per la situació política i de gènere que es vivia a Espanya, per la manca d'una feina adient a la seva formació i pels constants interrogatoris i amenaces dels agents de la CIA, que volien informació sobre les seves activitats a Rússia.[18]

Va treballar a l'hotel Aricasa de Barcelona,[6] de vegades fent d'intèrpret, i més tard de telefonista a la factoria Pepsi-Cola. El seu marit mai va tornar a Espanya i el 1969 va descobrir que llur matrimoni havia estat anul·lat. A Barcelona va conèixer l'artista i escenògraf Rafael Mora -germà de l'autor teatral Victor Mora i Alsinella- i es casaren. Teresa va patir diverses operacions com a conseqüència de les antigues lesions de guerra, però va treballar fins a la jubilació. El seu marit va morir el 28 de desembre de 1988[19]

Memòria històrica[modifica]

La repressió institucional del Franquisme i el pacte de silenci de la Transició havien condemnat a l'oblit els vençuts de la Guerra Civil i no fou fins al 2007 que el Govern de Rodriguez Zapatero va promulgar la Llei de Memòria Històrica, mitjançant la qual es reconegueren certs drets i mesures de reparació per a les persones que havien patit violència o persecució durant la Guerra Civil i la Dictadura.[20]

Els nens de Rússia sortiren de l'anonimat i foren objecte del l'interès i estudi de molts historiadors que publicaren llurs testimonis, descobrint històries colpidores que han quedat plasmades en llibres, diaris, exposicions i audiovisuals.[21][22]Teresa Alonso va rebre recentment un homenatge amb motiu del seu 95è aniversari.[23]

Referències[modifica]

  1. ««No soy una 'niña de la guerra', soy una niña de dos guerras»» (en castellà), 08-05-2016. [Consulta: 15 maig 2020].
  2. 2,0 2,1 Llor i Serra, Montserrat. Atrapados (en castellà). 2016. Barcelona: Crítica, 08-05-2016, p. 352. ISBN 978-84-9892-940-9. 
  3. Llor i Serra, Montserrat. Atrapados (en castellà). 2006. Barcelona: Crítica, 08-05-2006, p. 353. ISBN 978-84-9892-940-9. 
  4. «TERESA ALONSO: DE GUERNICA A LETONIA, POR AMOR» (en castellà). [Consulta: 16 maig 2020].
  5. Llor, Montserrat. Atrapados (Guerra Civil y represión, hablan las víctimas de Franco) Capítol 18 - dedicat a Teresa Alonso Gutiérrez, pag. 350-374 (en castellà). Barcelona: Planeta, 2016, p. 450. ISBN 978-84-9892-940-9. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Llor, Montserrat «María Salvo y Teresa Alonso representan a las mujeres que trabajaron en las cárceles de Franco o en la URSS de Stalin» (en castellà). La Vanguardia, 11-03-2018, pàg. 46 [Consulta: 22 maig 2020].
  7. Abellán, Juan. «[https://www.defensa.com/laminas-historicas/polikarpov-i-15-chato Láminas históricas de la Revista de Defensa Poliarpov I-15 "Chato"]» (en castellà). Grupo Edefa - Revista de Defensa, 16-07-2017. [Consulta: 18 maig 2020].
  8. Gorriti, Iban «Un amor de Locura». Diari Deia, 03-05-2020.
  9. Diversos (Grup Historaula). El record fet paraula (Teresa Alonso, pàg. 29-30) (en català). Barcelona: Generalitat de Catalunya-Direcció General de la Memòria Democràtica, 2008, p. 128. ISBN 978-84-0766-300-7. 
  10. Fernàndez, David. «Les veus i la nostàlgia dels nens de la Guerra Civil refugiats a l’URSS», 25-06-2016. [Consulta: 16 maig 2020].
  11. «Operación Barbarroja: Alemania invade la URSS» (en castellà), 22-06-2016. [Consulta: 20 maig 2020].
  12. «Eibarreses en el cerco de Leningrado» (en castellà), 05-06-2019. [Consulta: 16 maig 2020].
  13. Navarro, Núria. «Teresa Alonso: "Durante el sitio de Leningrado comí carne..."» (en castellà), 07-05-2017. [Consulta: 15 maig 2020].
  14. LLor Serra, Montserrat. [Teresa Alonso Gutiérrez (pàg.369-370) Atrapados (capítol 18)] (en castellà). Barcelona: Planeta, 2016, p. 450. ISBN 978-84-9892-940-9. 
  15. «Ignacio Aguirregoikoa Benito». [Consulta: 16 maig 2020].
  16. LLor Serra, Montserrat. [Teresa Alonso Gutérrez - pàg. 371 Atrapados (capítol 18)] (en castellà). Barcelona: Planeta, 2016, p. 450. ISBN 978-84-9892-940-9. 
  17. Fernández, Juan. «Els nens de Rússia: refugiats d'anada i tornada», 01-07-2017. [Consulta: 15 maig 2020].
  18. «Niños de Rusia entre las garras de Stalin y los ojos de la CIA» (en castellà), 14-12-2017. [Consulta: 21 maig 2020].
  19. LLor Serra, Montserrat. [Atrapados (capítol 18) Teresa Alonso Gutièrrez (pàg.373)] (en castellà). Barcelona: Planeta, 2016, p. 450. ISBN 978-84-9892-940. 
  20. «“Somos parte de la historia de España” | Universidad de Burgos». [Consulta: 16 maig 2020].
  21. «Documentos RNE - Los niños de Rusia, historia del desarraigo - 20/07/13» (en castellà), 20-07-2013. [Consulta: 16 maig 2020].
  22. «Crónica y fotos del homenaje a los “Niños de la Guerra”» (en castellà), 08-11-2018. [Consulta: 21 maig 2020].
  23. ACEPF. «Els records de Teresa Alonso», 27-04-2020. [Consulta: 16 maig 2020].