Titella
Un titella (masculí), putxinel·li o tereseta (femení) (a Mallorca) és una figura o ninot que es mou de manera que sembla que el seu moviment és autònom. Acostumen a mostrar-se en uns teatrets especials, anomenats castellets. El seu moviment s'efectua amb l'ajuda de molles, cordes, guants, filferros, fils, pals, tiges i altres estris adaptats a cada tipus de titella.
La paraula titella és onomatopeica, segons creuen els lingüistes, pel tuit-tuit que fan els titellaires, mentre mouen els ninots, en parlar a través d'una "llengüeta" que es col·loquen al paladar i que distorsiona la veu.
Relacionat amb el món dels titelles trobem el teatre d'ombres, en què les figures, vistes a través d'una pantalla i il·luminades per darrere, són mogudes amb tiges.
A l'Antic Egipte s'utilitzaven figures que podien moure diverses parts del cos amb finalitat religiosa.[1]
Contingut
Tipus de titelles[modifica | modifica el codi]
- Titella de guant o putxinel·li. Com el seu nom indica, està format per un guant en què, en la seva versió catalana, el polze i el menovell del manipulador introduïts en les respectives didales fan moure els braços, i els tres dits centrals accionen el tors, el coll i el cap constituïts per un sol bloc. En altres tradicions, com el burattino italià, el guinyol lionès, etc. l'índex mou el cap i el polze fa anar un braç, mentre que l'altre es pot moure amb els altres tres dits o un de sol. En els titelles tradicionals xinesos, més petits que els occidentals, el menovell s'ocupa del braç dret, mentre que el mitger i l'anular donen expressivitat al vestit. El nom putxinel·li deriva del personatge napolità Pulcinella, de la Commedia dell'Arte.
- Titella de fil o marioneta. És accionat des de dalt des d'una creu o control, on pengen els fils que l'uneixen al ninot i que dirigeixen el seu moviment. La paraula marioneta, -segons algunes versions- d'origen francès, ha estat interpretada de diverses maneres, com per exemple els que diuen que una marionette era un clergue que, en les representacions religioses on apareixia la Mare de Déu, aportava la seva veu fent-la aguda perquè semblés femenina, per això aquests titelles parlarien sempre amb una veu aguda, virolada i falsa. Segons altres, Marionette era el nom de la dama protagonista d'aquest espectacle de titelles, que en la versió catalana és anomenada Marieta.
- Titella de tija. Manipulat des de dalt, un dels braços es fa moure amb una tija. Són d'aquesta mena, entre d'altres, els pupi armati ("ninots armats") sicilians i els titelles de Lieja, inspirats en aquells.
- Titella portat. De mida gairebé humana, el titellaire el porta damunt les espatlles i l'acciona per mitjà de tiges.
- Tirisiti. Es mou des de sota l'escenari, tot desplaçant-se per un entramat de guies. Té una llarga tradició a Alcoi, on és protagonista del Betlem de Tirisiti, un dels retaules sacres amb titelles més antics que es conserven. El nom és anàleg al de les teresetes mallorquines.
- Bunraku (en japonès 文楽). Anomenada antigament ningyō jōruri (人形浄瑠璃), el bunraku és una tècnica japonesa mil·lenària en què els manipuladors, vestits de negre davant un escenari també de color negre, accionen els ninots a la vista del públic.
- Hi ha molts altres tipus de titelles, alguns dels quals sense ninots fets expressament per a tal efecte, com per exemple els titelles de dit, que investiguen les possibilitats expressives dels dits de les mans i dels peus, o els titelles objectuals, en què la manipulació a l'escenari d'objectes quotidians com ara botes, culleres, pots, etc. eixampla les possibilitats expressives i produeix efectes sorprenents.
-
Titella modern de guant, o putxinel·li
-
Titella de fil, o marioneta
-
Titelles de fil, Italia, 1959
Història[modifica | modifica el codi]
La història dels titelles o de les representacions de titelles als Països Catalans es troben documentades ja al segle XIII en una història que s’estén fins avui dia. Al segle XIX, a Catalunya, és un art que es revifa i que s’adapta a les diverses necessitats expressives o artístiques de cada moment.[2]
Fons[modifica | modifica el codi]
El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques té un fons important de titelles amb més de 300 peces de l'art titellaire, de les quals prop d'un centenar corresponen al llegat del marionetista anglès Harry Tozer, que a mitjans del segle passat, i més tard des de l'Institut del Teatre, va fer renéixer i evolucionar la tradició dels titelles de fil a Catalunya. El fons permet un apropament a l'evolució del titella català, ben il·lustrada per les col·leccions de les famílies Vergés i Anglès.
Articles relacionats[modifica | modifica el codi]
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
Referències[modifica | modifica el codi]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Titella  |
- ↑ Griffith, John William. A history of inventions, discoveries, and origins (en anglès). H.G. Bohn, 1846, p. vol.2, p.133.
- ↑ Gencat. La Història dels titelles
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya, Biblioteca Serra d'Or, 1998. ISBN 9788478269044 (català)
