Vés al contingut

Teatre Líric Català

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióTeatre Líric Català
Dades
Tipusgrup de teatre Modifica el valor a Wikidata
Indústriaindústries creatives Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1901
FundadorEnric Morera i Viura Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Gerent/directorEnric Morera i Viura
Bruno Güell
Ignasi Iglésias i Pujadas
Josep Santpere i Pei Modifica el valor a Wikidata

El Teatre Líric Català (1901; 1910; 1922-1923) va ser una empresa escènica fundada per Enric Morera i Viura en el context del Modernisme català i del moviment catalanista amb la voluntat de plantejar una alternativa lírica a la sarsuela, present a la majoria dels teatres catalans. Pretenia formar una nova sensibilitat basada en models literaris i plàstics propis, de manera que estableix una interrelació de les arts, concretament amb la literatura, l'escenografia, el disseny i la creació lírica.[1]

Enric Morera i Viura, fundador de l'empresa de Teatre Líric Català

La temporada inicial va desenvolupar-se al Teatre Tívoli, organitzada per Enric Morera com a director musical i Ignasi Iglésias com a director d'escena, i va tenir lloc durant els dos primers mesos del 1901. Tot i la seva breu duració, la temporada va suposar l'encàrrec i estrena de gran quantitat de títols lírics en català que posteriorment van continuar en cartellera, representats per altres empreses o companyies aficionades. L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol i Enric Morera, i La reina del cor, d'Ignasi Iglésias i Enric Morera, van ser els títols estrenats en aquesta temporada que més continuaren representant-se en els anys següents.[2]

Tot i produir algunes obres que van resultar grans èxits, l'empresa va rebre dures crítiques per part d'altres sectors catalanistes que preferien que el gènere nacional català fos operístic i no s'assemblés tant formalment a la sarsuela com ho feien les propostes líriques de Morera. El compositor decidí clausurar l'empresa sense arribar al final de la temporada per a evitar la fallida econòmica. Tot i que es va fundar una associació sota el nom Foment del Teatre Líric Català per a aglutinar socis que financessin els projectes lírics, la iniciativa no es va arribar a consolidar.[3] Posteriorment, altres empreses van reprendre la tasca de produir teatre líric català, amb línies artístiques i propostes estètiques diferents, com van ser els Espectacles-Audicions Graner (1905-1908) amb les "visions musicals", per als quals Morera també hi treballà com a compositor acceptant els encàrrecs del director artístic Lluís Graner.[4]

Quan aquesta empresa va fer també fallida econòmica i va deixar de fer produccions líriques, un nou intent de restablir l'empresa de Teatre Líric Català va tenir lloc el 1910 al Teatre Espanyol i al Teatre Granvia, amb Bruno Güell com a director artísic, Josep Santpere com a director de la companyia i Francesc Montserrat Ayarbe com a director musical. El promotor de la temporada hauria estat Artur Balot, actor líric que havia format part de la companyia dels Espectacles-Audicions Graner. L'empresa no va tenir el mateix èxit de públic que havien tingut les anteriors, atès que gran part dels títols representats provenien del repertori ja conegut pel públic, i la inversió en escenografia no va arribar al nivell d'excel·lència que havia establert Lluís Graner amb els seus espectacles.[5]

Després d'una dècada de produccions individuals i companyies itinerants, Enric Morera va promoure un nou intent d'establir i institucionalitzar una temporada de Teatre Líric Català l'any 1922. Lluís Reig fou l'organitzador del projecte, llogant el Teatre Tívoli de nou i posant Morera en contacte amb Josep Bergés. En total, es van representar 26 títols lírics entre octubre de 1922 i gener de 1923, però l'empresa va tornar a tancar de manera precipitada per falta de repertori.[6] Tot i això, es van estrenar títols tan rellevants com Pel teu amor de Miquel Poal-Aragall i Josep Ribas, que inclou la cançó Rosó, una de les més versionades en la història de la música catalana fins a l'actualitat.[7]

Precedents

[modifica]

Primeres aportacions

[modifica]

Les primeres aportacions al repertori líric català són obra de Josep Anselm Clavé, que l'any 1858 va estrenar al Teatre del Liceu L'aplec del Remei que va causar força interès i va ser seguida per L'art de la bruixeria obra amb lletra de Conrad Roure i Vidal i Valenciano que no es va arribar a estrenar per motius polítics. Aquestes peces esbossaven superficialment les futures constants del gènere líric: inspiració en temes populars catalans i un aparell tècnic de fàcil comprensió.

Llibret del drama líric Garín de Tomás Bretón

Més tard, Apel·les Mestres (lletrista) i Josep Rodoreda (compositor) van escriure La nit al bosc, estrenada l'agost de 1883 i que va fer veure als pioners del modernisme que aquest tipus d'obra, de clara influència wagneriana, era el camí que s'havia de seguir per renovar i regenerar la societat barcelonina. També, el mestre Tomás Bretón va estrenar Garín el maig del 1892, donant lloc a la polèmica i al rebuig per part dels nuclis més avançats, que consideraven que Bretón havia usurpat el patrimoni cultural català i fet una resolució errònia dels temes musicals autòctons. Aquest fet mostra que es volia un teatre líric català fet per autors catalans i que presentés un sentiment artístic i no un art dirigit als sentits, com era el que es feia a Itàlia.

A mitjans d'abril de 1897 conflueixen diferents iniciatives compromeses amb el teatre líric. En aquest context es realitzaren La flor de la vall d'Apel·les Mestres i Joan Goula estrenada el 2 de juny de 1897 i Vesprada d'estiu de Conrad Roure i Joan Goula, estrenada el 25 de juny del mateix any. Altres obres del teatre líric que sorgiren en aquest moment van ser: La hidra encantada de Josep Lapeyra, Euda d'Uriac d'Amadeu Vives, Les monges de Sant Aimant d'Enric Morera amb llibret d'Àngel Guimerà traduït a l'italià, Maria del Carmen d'Enric Granados i basada en un text de Josep Feliu i Codina, i Artús d'Amadeu Vives amb llibret de Sebastià Trullol i Plana.

Per tant, l'origen del teatre líric en català és anterior a l'empresa de Teatre Líric Català, però el projecte que va engegar Enric Morera va ser pioner perquè tenia un propòsit ideològic nacionalista, com explica Xosé Aviñoa: combatre el «mal gust» de la sarsuela, denominada «gènere xic», i comprometre les millors plomes musicals i literàries del moment.[8] No només el rebuig al que és forà va despertar l'interès per crear un teatre líric català, sinó la gran empenta teatral dels últims anys del segle xix i la recepció d'autors com Maeterlinck, Björnson, Henrik Ibsen o tardanament de Richard Wagner.[9] La seva influència va fer creure que la renovació de la cultura nacional es podia produir per mitjà del teatre líric, el qual permetia, introduir plantejaments nous, l'estètica simbolista, els ideals del teatre nòrdic, els conceptes d'art total de Wagner i, a més, amb uns mitjans que el fessin entenedor al gran públic.[10]

Enric Morera

[modifica]

Quan Enric Morera va tornar de Brussel·les va esdevenir el principal defensor i activista per la consolidació d'un gènere de teatre líric català, motiu pel qual va arribar a comptar amb la cooperació dels principals llibretistes del moment. Morera va participar en bona part de la creació musical barcelonina de finals del segle xix, que es va desenvolupar al seu voltant.[11]

La primera obra de teatre líric de Morera va ser Jesús de Natzaret, amb lletra d'Àngel Guimerà i estrenada el 3 de maig de 1894. La seva segona obra va ser Les monges de Sant Aimant, que tornava a tenir a Àngel Guimerà com a llibretista. Aquesta obra es va estrenar el 24 d'abril de 1895 al Teatre Novetats i va comptar amb la col·laboració dels escenògrafs Francesc Soler i Rovirosa, Miquel Moragas i Maurici Vilomara i el figurinista Lluís Labarta.

La fada

[modifica]
Cartell de Miquel Utrillo per a La fada (1897)

El drama líric La fada va suposar l'assoliment dels ideals d'òpera total wagneriana. Se'n va presentar un fragment al setembre de 1896 en una festa íntima al Cau Ferrat de Sitges, però l'estrena es va realitzar al febrer de l'any 1897, esdevenint la protagonista de la quarta edició de les festes modernistes. Després de dos anys sense celebrar-se, aquesta edició va estar dedicada a la consagració dels principis musicals del modernisme i va comptar amb l'assistència de moltes personalitats de les diferents classes socials que van anar-hi.

L'acció de l'òpera se situa al gorg Negre, a les muntanyes que s'alcen entre el Conflent i Fenolleda, durant el regnat de Jaume I. El cavaller Jausbert de Paracolls ha fugit a les muntanyes amb la seva estimada Gueralda d'Èvol. La rivalitat entre les seves famílies n'ha estat la causa de la fugida. Quan una fada del paratge el veu, desitja Jausbert. El Senyor d'Èvol, pare de Gueralda, els ha perseguit amb els seus homes armats. En un combat fereix mortalment Jausbert. El pare s'emporta la filla i deixa Jausbert mort. Finalment, el seu cos cau en braços de la fada que el desitjava.

L'alegria que passa

[modifica]
Cartell pintat pel mateix Santiago Rusiñol per a L'alegria que passa (1898)

Morera va compondre L'alegria que passa l'any 1898. Amb lletra de Santiago Rusiñol, es va estrenar al Teatre Líric a principis del 1899 gràcies al Teatre Íntim d'Adrià Gual. L'obra presenta una dramatúrgia simbolista, presentant una escena cotidiana del paisatge rural català amb una estètica decadentista i elevant els seus personatges com a elements simbòlics de les dificultats que trobava la cultura modernista per renovar l'escena cultural catalana, tot fent servir un llenguatge altament poètic.[12]

L'obra va gaudir d'una molt bona recepció i va ser l'empenta que Morera necessitava per inaugurar una temporada específica de teatre líric català. Més enllà, l'obra va gaudir d'una extensíssima recepció popular i va mantenir-se en cartell durant múltiples dècades, representada a mig centenar de municipis catalans per tota mena de companyies professionals i aficionades. S'han documentat més de 200 produccions diferents des de la seva estrena el 1899 fins al final del moviment del teatre líric català el 1923. Segurament es tracti de l'obra de teatre musical en català més representada.[13]

Fundació del Teatre Líric Català

[modifica]
Celestí Sadurní, director d'orquestra de la temporada 1901 del Teatre Liric Català

L'any 1900 la família de Morera va abandonar Amèrica i es va establir a Barcelona, fet que li va permetre explicar-li al seu pare la idea que tenia per formar l'empresa del Teatre Líric Català que havia de permetre defensar els costums autòctons enfront de la mala influència del género chico, en acabar, li va llogar el Teatre Tívoli pels dos primers mesos del 1901, per tal que hi pogués realitzar una temporada de prova del Teatre Líric Català, de la qual, segons indica Miquel Saperas, Enric Morera va ser el director musical, Celestí Sadurní el director d'orquestra, Ignasi Iglésias el director literari i Miquel Utrillo va ser el sotsdirector artístic. L'empresa va començar demanant obres per representar i muntant una companyia formada per 10 actrius i 15 actors.[14] Aquesta empresa no estava formada per un grup de patricis que nomenarien director a Enric Morera perquè l'empresa era ell mateix.[15]

La temporada va començar el 12 de gener del 1901 amb la intenció —no realitzada— de tenir una llarga duració i amb sessions organitzades de la manera habitual en l'època: 3 obres diferents, que s'anaven repetint a mesura que avançava el programa.[16] Les obres que es van presentar van ser:

Data d'estrenaTítolCompositorLlibretista
12 de gener del 1901L'alegria que passaEnric MoreraSantiago Rusiñol
12 de gener del 1901Les caramellesEnric MoreraIgnasi Iglésias
12 de gener del 1901Colometa la gitanaJosep LapeyraEmili Vilanova
15 de gener del 1901Cors jovesJoan GayJosep Maria Jordà
15 de gener del 1901La reina del corEnric MoreraIgnasi Iglésias
28 de gener del 1901La RosonsEnric MoreraApel·les Mestres
1 de febrer del 1901L'adoració dels pastorsEnric MoreraMn. Cinto Verdaguer
8 de febrer del 1901Trista aubadaSalvador BartolíJosep Maria Folch i Torres
13 de febrer del 1901El llop pastorJoan GayEduard Marquina
20 de febrer del 1901L'aligotEnric MoreraCarles Capdevila
20 de febrer del 1901Cigales i formiguesEnric MoreraSantiago Rusiñol
20 de febrer del 1901La nit de NadalEnric MoreraJosep Maria Jordà
23 de febrer del 1901PicarolEnric GranadosApel·les Mestres

A part d'aquestes obres[17] al cartell també hi constaven: L'aplec del Remei (música i lletra d'Anselm Clavé), Vila blanca (música d'Enric Morera i lletra de J. Llopart), El firarire, (música d'Enric Morera i lletra de Jaume Orpinell), Rondalla (música d'Enric Morera i lletra d'Aureli Campmany), Margaridó (música d'Amadeu Vives i lletra d'Apel·les Mestres), Festa Major (música de J. Esquerrà i lletra de Carles Capdevila), Hereus rics (música i lletra de Josep Maria Castellet i Pont), La festa de juny (música i lletra de J. Lapeyra), La núvia (música de Pere-Enric de Ferran i lletra d'Adrià Gual), El fossar de Sau (música d'Anton Busquets i lletra de Jaume Massó), Mar de llamp (música de Joan Borràs i Palau i lletra de Ferran Agulló), La pubilleta (música de Carles Oró i lletra de M. Mora) i L'eterna lluita (música de Pere-Enric de Ferran i lletra d'Enric de Fuentes).[18]

El projecte empresarial va ser un fracàs per la precipitació amb la qual es va muntar la temporada, que va comportar que hagués d'improvisar-se en moltes ocasions i en tots els nivells, des del creatiu fins a l'interpretatiu. Per exemple, Morera va haver d'escriure algunes partitures en l'últim moment per a suplir encarregats que no s'arribaven a escriure. En aquest sentit, la intenció de promoure la creació de nous títols i de no utilitzar repertori existent va fer a l'empresa dependre d'aquests encàrrecs, que van acabar obligant els compositors a improvisar davant la immediatesa de les estrenes i no van poder deixar madurar les seves obres.[19]

Les grans despeses que va suposar la producció de la temporada van generar un dèficit regular, la qual cosa va portar al fet que el pare de Morera no s'hi arrisqués a finançar una segona temporada.[20] Això fet va suposar la pèrdua de l'empenta inicial que Morera havia dipositat en aquest projecte, la qual cosa va influenciar les seves obres i projectes posteriors.[21] Malgrat això, Morera mai va perdre l'interès en el teatre líric català i va lluitar fins al final de la seva vida per consolidar una institució pròpia per a aquest gènere.

Intents de restabliment

[modifica]

L'empresa del Teatre Líric Català s'havia diferenciat de les manifestacions líriques del moment pel fet que no traduïa les grans obres internacionals al català, com sí que feia l'Associació Wagneriana, ni creaven obres seguint els patrons compositius i estètics de moda a l'estranger.

Llibret d'Empòrium, drama líric en tres actes, amb música d'Enric Morera

El primer intent de reprendre un teatre líric català es va realitzar a finals del mateix 1901, quan Isaac Albéniz s'associa amb Enric Morera i després amb Enric Granados per a reconstruir el Teatre Líric Català i oferir obres serioses catalanes fetes per catalans. Cadascú havia d'aportar una obra: Isaac Albéniz donà Merlín, Morera donà Empòrium, i Granados donà Follet, que s'havien d'estrenar al Teatre Novetats, llogat per Albéniz, qui també va contractar als principals cantants d'òpera autòctons i estrangers. Tot i això, la temporada no va arribar a tenir lloc i Morera va portar la seva obra a Madrid per intentar estrenar-la allà, sense gaire èxit.

Foment del Teatre Líric Català

[modifica]

L'associació Foment del Teatre Líric Català va suposar un segon intent d'establiment. El 25 de juny del 1903 es van llegir el projecte dels seus estatuts a Els Quatre Gats i el 26 de setembre d'aquell any van estrenar temporada al Teatre Principal amb els èxits de les representacions de 1901 (Cors joves, La reina del cor, La Rosons i L'alegria que passa) i una nova obra amb partitura d'Enric Morera i lletra d'Apel·les Mestres: La barca, estrenada el dia 23 de setembre del 1903.[3]

Aquesta associació volia establir unes bases sòlides de cara al futur, per aquest motiu donava classes de declamació i cant per tal d'educar i formar artistes catalans, però també pretenia reunir en un sol aplec tots els músics i escriptors de Catalunya, atreure a tots els amants de la personalitat artística catalana, celebrar concursos públics per a premiar les millors obres teatrals, de manera que els artistes tinguessin un estimulant.

Tot i que van poder mantenir durant dues temporades el projecte pedagògic per formar un nou grup d'actors i actrius líriques específics pel repertori en català, l'associació va patir a l'hora de recaptar fons. Finalment, després d'una crida a nous benefactors, va ser Lluís Graner qui dedicà l'herència que recentment havia rebut per a crear i finançar nous espais dedicats al teatre líric català. Això no obstant, el pintor no va fer de mecenes del projecte del Teatre Líric Català, sinó que l'absorbí contractant els seus directors com a membres de l'equip artístic de la seva pròpia nova empresa, els Espectacles-Audicions Graner.[22]

D'aquesta manera, Adrià Gual, Enric Giménez i Enric Morera van integrar-se en l'empresa de Graner. El nou director va deixar de banda la proposta originària de Morera de consolidar un nou repertori d'opereta catalana com a gènere nacional, substituint-la per la proposta simbolista de les "visions musicals", basada en la glosa del folklore popular en clau vitalista i seguint la dramatúrgia simbolista d'influència maeterlinckiana.[23] Lluís Graner i els seus Espectacles-Audicions Graner van liderar el moviment del teatre líric català de 1904 a 1908, desactivant temporalment altres empreses com el Teatre Líric Català o el Teatre Íntim, atès que havien integrat els seus repertoris dins del nou projecte amb un ànim d'aglomeració i unificació de les empreses culturals catalanistes.[4]

Edicions posteriors

[modifica]

Temporada 1910

[modifica]
Retrat d'Artur Balot (ca. 1905), promotor de la temporada de Teatre Líric Català de 1910

Quan els Espectacles-Audicions Graner van fer també fallida econòmica i van deixar de fer produccions líriques, un nou intent de restablir l'empresa de Teatre Líric Català va tenir lloc el 1910 al Teatre Espanyol i al Teatre Granvia, amb Bruno Güell com a director artísic, Josep Santpere com a director de la companyia i Francesc Montserrat Ayarbe com a director musical. El promotor de la temporada hauria estat Artur Balot, actor líric que havia format part de la companyia dels Espectacles-Audicions Graner. L'empresa no va tenir el mateix èxit de públic que havien tingut les anteriors, atès que gran part dels títols representats provenien del repertori ja conegut pel públic, i la inversió en escenografia no va arribar al nivell d'excel·lència que havia establert Lluís Graner amb els seus espectacles.[5]

Cap de les obres que es van presentar en el Teatre Espanyol era nova: La reina vella, La santa espina, La reina del cor, La barca i Les roselles. D'altra banda, el Granvia va presentar un programa molt marcat per reposicions (per exemple, La santa espina i Nit de reis), però també n'hi havia de noves: La festa major (Lluís Manau i Cassià Casademont), Vila Calmosa (Artís i música de Carles Oró i lletra d'Avel·lí Artís, La presó de Xauxa (Joan Borràs de Palau i lletra d'Apel·les Mestres) i Flor tardana (lletra d'Ignasi Iglésias). Entre les noves van destacar La festa major i La presó de Xauxa, aquesta última especialment per la seva partitura.

Portada del llibret de Canigó, basat en el poema de Verdaguer i adaptat per Josep Carner, amb música de Jaume Pahissa

Finalment, a falta d'una empresa que s'encarregués del teatre líric català, alguns artistes ho van intentar a títol personal, per exemple Josep Carner i Jaume Pahissa que van estrenar Canigó, adaptació de l'obra homònima de Jacint Verdaguer, el 10 de juny del 1910 en Les Arenes de Barcelona i amb decorats de Miquel Moragas i Salvador Alarma. També al projecte del teatre del bosc es va estrenar el 1911 Flors de cingle (música de Cassià Casademont amb lletra d'Ignasi Iglésias).

L'any 1914 van estrenar-se també alguns títols de teatre líric català al Teatre Nou (avinguda del Paral·lel), com ara La Baldirona el 6 de febrer i La sala d'espera el 18 d'abril, ambdues obres amb música d'Enric Morera i lletra d'Àngel Guimerà. D'altra banda, en el bosc de Can Tarrés de la Garriga, el 30 d'agost d'aquell mateix any es va estrenar La viola d'or (música d'Enric Morera i lletra d'Apel·les Mestres) amb direcció escènica d'Adrià Gual.

Temporada 1922-1923

[modifica]

Després d'una dècada de produccions individuals i companyies itinerants, atès que especialment el sector del teatre aficionat encara mantenia un gran interès per fer teatre líric en català, Enric Morera va promoure un nou intent d'establir i institucionalitzar una temporada de Teatre Líric Català l'any 1922. Lluís Reig fou l'organitzador del projecte, llogant el Teatre Tívoli de nou i posant Morera en contacte amb Josep Bergés, qui els últims anys havia començat a tenir èxit al Paral·lel i va acceptar ara ser l'empresari de la nova temporada lírica. En total, es van representar 26 títols lírics entre el 7 d'octubre de 1922 i gener de 1923, però la falta de col·laboradors i compositors que escriguessin noves obres va fer que s'incloguessin títols de sarsuela castellana per omplir la programació i l'empresa va tornar a tancar de manera precipitada per falta de repertori.[6]

Cartell de Pel teu amor, estrenat al Teatre Tívoli el 21 de desembre de 1922 amb música de Josep Ribas i lletra de Miquel Poal-Aregall

Tot i això, es van estrenar títols tan rellevants com Pel teu amor de Miquel Poal-Aragall i Josep Ribas, que inclou la cançó Rosó, una de les més versionades en la història de la música catalana fins a l'actualitat.[7] A més, destaca especialment l'estrena del Don Joan de Serrallonga d'Enric Morera (basada en l'obra de Víctor Balaguer i arranjada per Francesc Pujols) que va obtenir un gran èxit, especialment per l'ària del Fadrí de Sau cantada pel debutant Emili Vendrell. La temporada també va comptar amb la participació dels cantants Emili Sagi Barba i Josefina Bugatto, i inclouria reposicions de La baldirona (música d'Enric Morera i lletra d'Àngel Guimerà), Les caramelles (música d'Enric Morera i lletra d'Ignasi Iglésias) i La Santa Espina (música d'Enric Morera i lletra d'Àngel Guimerà), entre altres obres.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Aviñoa Pérez, Xosé «El teatre líric català: antecedents, desenvolupament i epígons (1894-1908). L'aportació musical, plàstica i literària». Anales de Literatura Española, 15, 2002, p. 223-224 [Consulta: 17 abril 2013].
  2. ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. «The first Teatre Líric Català season». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 89-95.
  3. 1 2 Pérez Aparicio, José Miguel. «Foment del Teatre Líric Català association». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 96-99.
  4. 1 2 Pérez Aparicio, José Miguel «Los Espectacles-Audicions Graner (Barcelona, 1905-1908): gestión empresarial, programación y recepción crítica». Journal of Music Criticism, 9, 2025, p. 29-60.
  5. 1 2 Pérez Aparicio, José Miguel. «The Teatre Líric Català reprise». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 120-122.
  6. 1 2 Pérez Aparicio, José Miguel. «The last Teatre Líric Català attempt (1921–1923)». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 142-150.
  7. 1 2 Font Mir, Antoni «Pel teu amor. L'empremta del teatre líric català». Estudis escènics, 49, 2024, p. 1-32.
  8. ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum 4: Del Modernisme a la Guerra Civil. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 122.
  9. ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. «La propuesta de teatro lírico catalán de Adrià Gual: aproximaciones y distanciamientos respecto al drama musical wagneriano». A: Paloma Ortiz de Urbina Sobrino, Tomas Macsotay (eds.). Recepción de Richard Wagner y vanguardia en las artes españolas: mitos y materialidades. Dykinson, 2024, p. 219-237. DOI 10.14679/3241. ISBN 978-84-1070-337-7.
  10. ↑ Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme. Barcelona: Curial, 1985, p. 261-262.
  11. ↑ Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme. Barcelona: Curial, 1985, p. 264.
  12. ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. «L’alegria que passa [The joy that passes by]». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 78-81.
  13. ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. «Lyric repertoire distribution through the case study of L’alegria que passa». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 175-210.
  14. ↑ Saperas, Miquel. El Mestre Enric Morera. Andarro la Vella-Barcelona: Andorra, 1969, p. 49.
  15. ↑ Planes, Ramon. El Mestre Morera i el seu món. Barcelona: Pòrtic, 1972, p. 101.
  16. ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum 4: Del Modernisme a la Guerra Civil. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 123.
  17. ↑ El contingut de la taula prové de Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme. Barcelona: Curial, 1985, p. 288.
  18. ↑ Planes, Ramon. El Mestre Morera i el seu món. Barcelona: Pòrtic, 1972, p. 103.
  19. ↑ Saperas, Miquel. El Mestre Enric Morera. Andorra la Vella-Barcelona: Andorra, 1969, p. 61.
  20. ↑ Planes, Ramon. El Mestre Morera i el seu món. Barcelona: Pòrtic, 1972, p. 108.
  21. ↑ Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme. Barcelona: Curial, 1985, p. 299-300.
  22. ↑ Pérez Aparicio, José Miguel. «Musical visions venues in Barcelona under the sponsorship of Lluís Graner». A: Catalan lyric theater (1897–1923) and the Symbolist genre of musical visions (tesi). Universitat Autònoma de Barcelona, 2026, p. 341-406.
  23. ↑ Pérez Aparicio, José Miguel «El imaginario de las visiones musicales y sus implicaciones ideológicas: entre el folklore popular y el simbolismo nacionalista». Jornades d'Estudis Doctorals d'Art i de Musicologia, 3, 2022, p. 163-178. ISSN: 2938-1533.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Teatre_Líric_Català&oldid=38359227»