Dansa-teatre

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Cravos, de Pina Bausch, 2004
Vollmond (Lluna plena)

La dansa-teatre, o algunes vegades també traduïda com a teatre-dansa de l'alemany Tanztheater, és un estil de dansa contemporània nascut a Europa al segle XX i que utilitza estratègies i tècniques pròpies del món teatral, com ara accions i expressivitat teatral als moviments dels ballarins i a la seva estructura coreogràfica o la utilització de text dramàtic per part dels ballarins.[1] Autors com Pina Bausch, Hans Kresnik, Susanne Linke, Reinhild Hoffmann o Gerhard Bohner es caracteritzen per teatralitzar les seves coreografies i diluir les fronteres entre les diferents arts escèniques.[2]

A la dansa contemporània actual pot haver interacció amb objectes i entre personatges. El contingut emotiu, psicològic o relacional dels personatges pot anar reforçat amb veu. Els textos poden trobar-se en forma de veu en off, i també poden aparéixer monòlegs o escenes dialogades. La dansa-teatre també inclou altres elements, com per exemple els autobiogràfics, que no hi són a l'art coreogràfic tradicional. L'òpera també s'ha reteatralitzat.[1]

D'altra banda, després de dècades a les quals el teatre ha anat donant cada cop més valor a la gestualitat (amb actors formats en mim, circ i dansa, entre altres disciplines) i totes les components físiques (sonora-musical, visual, escenografia, tecnologia audiovisual, etc.), sobretot a partir dels anys 80 ha evolucionat donant importància al text com a eix vertebrador de l'espectacle, integrant-lo sovint en posades en escena amb un fort component visual.[1]

Història[modifica]

Mary Wigman (darrera)
El Tanztheater de Wuppertal, fundat per Pina Bausch, que s'havia format amb Kurt Jooss i un alumne de Martha Graham, entre d'altres

A començaments del segle XX, s'estava desenvolupant la dansa contemporània i als Estats Units començava a estar de moda donar tota la importància al moviment, que havia de ser el principal a la dansa (Danse is motion, not emotion, en paraules d'Alwin Nikolaïs). Als anys 30 triomfava la new dance de Martha Graham, que valorava els gestos abstractes i allunyats de qualsevol referència figurativa.[1]

A Europa, i en especial a Alemanya, en canvi, els ballarins i coreògrafs, que vivien el dia a dia de les dues guerres mundials, sentien que no podien ser neutres, que els calia més expressivitat i dramatisme. Així, el 1928, Kurt Jooss va fundar la Folkwang Tanztheater i als anys 30 Jooss i Mary Wigman van consolidar la dansa expressionista. Als anys 70 la Pina Bausch (Emotion, not motion), com a directora de la companyia Tanztheater Wuppertal, va promoure la dansa-teatre per tota Europa amb notable èxit. Als anys 70, la dansa més que figurativa, dansa-teatre, era a reacció a l'avantguardisme radical de la dansa pura. Volia explicar bé històries i personatges complexos, així com estar connectada amb la realitat i la història. Als anys 80, a França, la nouvelle danse ja no distingeix entre dansa teatralitzada i teatre dansat, de manera que cada autor i cada peça, fins i tot diferents moments d'una mateixa peça, poden tenir com a element predominant tant la dansa, el teatre o ambdós.[3]

Avui es parla de dansa-teatre o de teatre-dansa. Clàssicament es considerava que el teatre era un art escènica que es distingia de les altres (dansa, mim, etc.) pel fet de contenir text, i que les paraules no són cantades (com a l'òpera o la sarsuela, per exemple). A la dansa-teatre, però també al circ actual, per exemple, els límits entre la dansa i el teatre, o fins i tot de vegades entre les arts visuals i les escèniques, són difícils de fixar.[4]

Característiques[modifica]

Les cadires a escena són molt típiques a l'obra de Pina Bausch
Decorat i vestuari realistes

En el procés de creació primer es decideix el que es vol explicar i es crea la coreografia, i la música es tria segons el que es vol transmetre. A la dansa clàssica la música està ja tancada i el coreògraf es basa en ella per a realitzar el seu treball. També és habitual en la dansa-teatre que, encara que el resultat sigui minimalista, es cuidi molt l'escenografia, el vestuari i els objectes.[5][1]

A diferència de la dansa abstracta i centrada en la forma, per exemple del postmodernisme de Merce Cunningham; a la dansa-teatre, l'actor-ballarí no només treballa el moviment, sinó que també ha de treballar l'emoció. A més pot ser que hagi de fer servir la paraula.[5][1]

L'acció ocorre "aquí i ara", al pressent i no en un temps ficcional més propi de la dansa clàssica. L'obra explica una història, més enllà de la trama típica de la dansa clàssica, on poden haver elements crítics o irònics respecte a la realitat actual.[5][1] Per exemple, Pina Bausch tracta la vida quotidiana dels personatges d'una manera empàtica i alhora crítica, amb tocs d'humor de vegades, de la relació entre persones de diferent sexe i de diferents maneres reconeixibles de parlar. Johann "Hans" Kresnik toca l'alienació en totes les seves formes. Els personatges de Maguy Marin estan inspirants en l'univers de Samuel Beckett. Karine Saporta a La brûlure posa els cossos electrificats d'uns piròmans a una antiga fàbrica. Etc.[2]

L'estil estètic sol buscar la teatralitat i el dramatisme, buscant que una presentació tot romanent realista, sigui exagerada alhora, espectacular, sofisticada, com a manera també d'afegir poesia i treure del quotidià, considerats més interessants. Pina Bausch és molt coneguda pel seu ús de repeticions d'una mateixa acció, obtenint diferents efectes. La dansa-teatre parla de la realitat i pot usar efectes realistes. També pren elements típics del teatre, com els textos. Els moviments no són aïllats ni aleatoris sinó que estan connectats entre ells i responen a les motivacions i la psicologia de cada personatge, les relacions entre ells, i entre ells i el seu entorn. La dansa obeeix una dramatúrgia i el teatre se serveix de la dansa.[2]

Dansa-teatre als Països Catalans[modifica]

Mercat de les Flors, Barcelona

A Catalunya, alguns membres de la companyia Heura van treballar amb Pina Bausch a Wuppertal, i després a Barcelona van presentar espectacles com Le ciel est noir o Nena, com et dius?. A molts espectacles de dansa contemporània als anys 90 hi havia els trets més recognoscibles de la dansa-teatre: posar en escena textos parlats i autobiogràfics dels intèrprets. Més tard, van començar a conviure sense friccions dansa, teatre, vídeo i instal·lació; sovint incloent humor i ironia. En general, es tracta de "solos" o peces de pocs intèrprets que utilitzen moviments quotidians, podent incloure improvisacions, i que tenen una marcada influència de les arts plàstiques. Es representa també a l’espai públic, com parcs, galeries d'art o centres culturals. Al segle XX hi destaquen la companyia "Senza Tempo", creada per Inés Boza i Carles Mallol; la companyia de Sol Picó, especialment en incorporar al seu equip a la dramaturga Txiki Berraondo; Marta Carrasco i la darrera etapa de Mal Pelo.[6][7]

L'Associació La Porta organitza un festival internacional biennal i ajuda a la producció de diferents centres de creació com La Mekànica, Teatre Antic, La Poderosa o Area Tangent. Tomás Aragay, que prové del món del teatre i la dramatúrgia, i Sofia Asencio, ballarina, formen la Societat Doctor Alonso. Sonia Gómez combina la dansa contemporània amb el teatre, el vídeo, els codis del reality i la política per portar a escena experiències quotidianes i autobiogràfiques.[6] Alguns altres actors-ballarins de dansa-teatre són els mallorquins Miquel Ruiz Vives i Carme Serrano Morro, per exemple.[8]

Es programa dansa-teatre al festival Dansamàniga, a l'Auditòrium de sa Màniga de Cala Millor,[8] per exemple, i al Mercat de les Flors a Barcelona.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Diversos autors, La representació teatral, Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883115 (català)
  2. 2,0 2,1 2,2 Patrice Pavis, Dictionary of the Theatre: Terms, Concepts, and Analysis, University of Toronto Press, 1998 ISBN 9780802081636 (anglès)
  3. Martha Bremser, Fifty contemporary choreographers, Editorial Routledge, 1999, ISBN 0-415-10363-0 (anglès)
  4. Ramón X. Roselló, Anàlisi de l’obra teatral (teoria i pràctica), L'Abadia de Montserrat, 2011. ISBN 9788498834437 (català)
  5. 5,0 5,1 5,2 Mercè Saumell i Vergès, El teatre contemporani, Editorial UOC, 2006 ISBN 9788497884020 (català)
  6. 6,0 6,1 Dansa contemporània: avantguardes Generalitat de Catalunya (català)
  7. Francesc Massip, La danza-teatro en Cataluña (1978-2002), Universidad de Castilla La Mancha, 2006. ISBN 9788484274407 (castellà)
  8. 8,0 8,1 Joan Mas i Vives, Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2, L'Abadia de Montserrat, 2006 ISBN 9788484158325 (català)

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Susanne Schlicher, Teatre-dansa: tradicions i llibertats: Pina Bausch, Gerhard Bohner, Reinhild Hoffmann, Hans Kresnik, Susanne Linke; Barcelona: Institut del Teatre, 1993 (català)