Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya
|
Per a altres significats sobre CDU, vegeu «CDU (desambiguació)». |
_Flaggen.jpg)
La Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (Christlich Demokratische Union Deutschlands, abreviat CDU) es va fundar el 1945 al final de la Segona Guerra Mundial com a aliança dels líders d'orientació cristiana.
Entre les seves personalitats més destacades figuren els cancellers Konrad Adenauer, Ludwig Erhard, Kurt Georg Kiesinger, Helmut Kohl i l'antiga líder del partit Angela Merkel.
Història
[modifica]A diferència dels altres partits alemanys de la postguerra, la CDU/CSU és un partit fonamentalment nou format per cristians catòlics i protestants de tots els estrats socials i grups d'ingressos que creien que les diferències confessionals no tenien relació amb els problemes polítics. Molts dels líders de la CDU van sortir dels camps de concentració del tercer Reich, on havien anat a parar igualment catòlics i protestants, jesuïtes i ministres, empresaris i líders obrers. Aquesta col·laboració política entre catòlics i protestants va ser una resposta a un profund anhel del poble alemany d'harmonia política entre aquests grups antagònics des de la Reforma.[1]
Konrad Adenauer formà una coalició de CDU/CSU, Partit Democràtic Lliure (FDP), i el Partit Alemany (DP) després de guanyar les eleccions federals alemanyes de 1949,[2] Adenauer va iniciar la reconstrucció de l'Alemanya Occidental i va ajudar a convertir la nació en una potència econòmica gràcies a l'ajuda del Pla Marshall, sense oblidar la reconciliació d'Alemanya amb França i les altres potències aliades. Tot i guanyar les eleccions federals alemanyes de 1953, que van tenir lloc poc després de la insurrecció del 17 de juny al Berlín Est,[3] per majoria absoluta, amplià el seu govern amb la incorporació de la Lliga dels Expulsats.[4] Les eleccions de 1953 van suposar la confirmació de la política d'Adenauer d'aconseguir la igualtat per a Alemanya i les altres nacions del món lliure i d'obviar una política de totalitarisme i radicalisme.[5]
Angela Merkel va ser escollida líder del partit quan Stoiber va perdre les eleccions federals alemanyes de 2002 davant Schröder. Merkel fou una excepció dins el seu partit ja que la CDU, històricament, havia estat un partit d'homes, catòlics i del sud, a més d'un conservadorisme social molt marcat. A més de ser dona, Merkel és protestant (evangèlica), del nord (Hamburg), i més centrista en les seves posicions polítiques. Merkel fou la candidata a cancellera a les eleccions federals alemanyes de 2005 per la coalició CDU/CSU, que si bé guanyà les eleccions no disposà de prou escons com per formar govern sola. Després d'un període de negociació entre la CDU/CSU i el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) hom acordà un govern de coalició, del qual ella seria líder. El 22 de novembre del 2005 esdevingué la primera dona cancellera d'Alemanya.[6] Quan esclatà la crisi de la zona euro, Alemanya era el major creditor del govern grec, i Merkel va imposar mesures d'austeritat als deutors com Grècia.[7]
Merkel fou capaç de revalidar el seu mandat el 2009 en guanyar novament les eleccions federals per majoria simple. El 28 d'octubre de 2009 es constituí el nou govern de coalició entre la CDU, CSU i FDP encapçalat per Merkel[8] basant les seves polítiques en l'austeritat econòmica.[9]
En les eleccions del 22 de setembre de 2013 els liberals van perdre tots els seus diputats al Bundestag, obligant al partit de Merkel a buscar socis alternatius de govern i es repetí la gran coalició del seu primer govern amb l'SPD. El manteniment del bon ritme de l'economia apuntalà Alemanya com a peça bàsica de la Unió Europea, que des del 2015 es veié sacsejada per la crisi dels refugiats, davant la qual Merkel fou la principal valedora d'un sistema de quotes d'acollida que fou o bé ignorat o bé frontalment rebutjat per la majoria d'estats membres de l'organització,[10] i obrí les portes a la immigració el 31 d'agost de 2015, acollint entre 2015 i 2016 1.164.000 persones que van demanar l'asil, provinents sobretot d'Afganistan, Síria i l'Iraq.[11] Tot i que inicialment milions d'alemanys van acollir els migrants, la Willkommenskultur va acabar a principis del 2016, després que els migrants foren responsables d'una onada sense precedents d'agressions sexuals de masses a dones a Colònia durant les celebracions de Cap d'Any.[11]
| « | Wir schaffen das (Ho podem fer) | » |
| — Angela Merkel, 31 d'agost de 2015[11] | ||
El 24 de setembre de 2017 es varen celebrar les eleccions Federals Alemanyes. Angela Merkel es presentava a la selva quarta reelecció i s'endugué una alta victòria. Va obtenir un 32,9% dels vots, mentre que el seu rival més fort, el socialista Martin Schulz, un 20,5%.[12] El desembre de 2018 va anunciar que no repetiria com a candidata del partit a les eleccions federals alemanyes de 2021. A més, va abandonar el lideratge de la Unió i va ser substituïda per Annegret Kramp-Karrenbauer, de caràcter centrista.[13]
El 16 de gener de 2021 Armin Laschet va esdevenir president de la CDU, en substitució d'Annegret Kramp-Karrenbauer, qui havia renunciat el febrer del 2020.[a] El congrés on es farien les votacions, previst per a aquell abril, es va haver d'ajornar per la Pandèmia de COVID-19 i altre cop en les noves dates del desembre. En el congrés definitiu Laschet es va imposar per 521 a 466 vots a Friedrich Merz, el candidat més conservador, qui en la primera volta havia quedat cinc vots per davant,[14][15] però va dimitir després de la derrota del partit a les eleccions federals alemanyes de 2021, el seu pitjor resultat des de 1949.[16]
Friedrich Merz va ser elegit líder de la CDU el 22 de gener de 2022[17] i a les portes de les eleccions federals alemanyes de 2025 el partit va entrar en crisi entre Friedrich Merz i Angela Merkel i el sector centrista del partit, en fer una proposició de llei per restringir la immigració, que va rebre el suport d'Alternativa per Alemanya (AfD), tot i que finalment la proposta va ser derrotada en el parlament.[18]
Després de guanyar les eleccions federals de 2025, el 9 d'abril, Friedrich Merz va anunciar que s'havia arribat a un acord entre la CDU i l'SPD per formar un govern de gran coalició[19] i l'11 d'abril, es va acordar que Merz seria elegit canceller el 6 de maig, però va perdre la primera votació,[20] havent d'esperar a una segona votació el mateix dia.[21] El mateix dia a la tarda va ser elegit canceller per 325 diputats.[22]
Ideologia
[modifica]La CDU es defineix com un partit demòcrata cristià i conservador.
Resultats electorals
[modifica]Parlament Federal (Bundestag)
[modifica]| Any | Líder | Circum. | Llista | Escons | +/– | Govern | ||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Vots | % | Vots | % | |||||
| 1949 | Konrad Adenauer | 5,978,636 | 25.2 (#1) | 115 / 402 |
CDU/CSU–FDP–DP | |||
| 1953 | 9,577,659 | 34.8 (#1) | 10,016,594 | 36.4 (#1) | 197 / 509 |
 82
|
CDU/CSU–FDP–DP | |
| 1957 | 11,975,400 | 39.7 (#1) | 11,875,339 | 39.7 (#1) | 222 / 519 |
25
|
CDU/CSU–DP | |
| 1961 | 11,622,995 | 36.3 (#2) | 11,283,901 | 35.8 (#2) | 201 / 521 |
 21
|
CDU/CSU–FDP | |
| 1965 | 12,631,319 | 38.9 (#2) | 12,387,562 | 38.0 (#2) | 202 / 518 |
1
|
CDU/CSU–FDP (1965–66) | |
| CDU/CSU–SPD (1966–69) | ||||||||
| 1969 | Kurt Georg Kiesinger | 12,137,148 | 37.1 (#2) | 12,079,535 | 36.6 (#2) | 201 / 518 |
1
|
Oposició |
| 1972 | Rainer Barzel | 13,304,813 | 35.7 (#2) | 13,190,837 | 35.2 (#2) | 186 / 518 |
15
|
Oposició |
| 1976 | Helmut Kohl | 14,423,157 | 38.3 (#2) | 14,367,302 | 38.0 (#2) | 201 / 518 |
15
|
Oposició |
| 1980 | 13,467,207 | 35.6 (#2) | 12,989,200 | 34.2 (#2) | 185 / 519 |
16
|
Oposició (1980–82) | |
| CDU/CSU–FDP (1982–83) | ||||||||
| 1983 | 15,943,460 | 41.0 (#1) | 14,857,680 | 38.1 (#2) | 202 / 520 |
17
|
CDU/CSU–FDP | |
| 1987 | 14,168,527 | 37.5 (#2) | 13,045,745 | 34.4 (#2) | 185 / 519 |
17
|
CDU/CSU–FDP | |
| 1990 | 17,707,574 | 38.3 (#1) | 17,055,116 | 36.7 (#1) | 268 / 662 |
83
|
CDU/CSU–FDP | |
| 1994 | 17,473,325 | 37.2 (#2) | 16,089,960 | 34.2 (#2) | 244 / 672 |
24
|
CDU/CSU–FDP | |
| 1998 | 15,854,215 | 32.2 (#2) | 14,004,908 | 28.4 (#2) | 198 / 669 |
46
|
Oposició | |
| 2002 | Angela Merkel | 15,336,512 | 32.1 (#2) | 14,167,561 | 29.5 (#2) | 190 / 603 |
8
|
Oposició |
| 2005 | 15,390,950 | 32.6 (#2) | 13,136,740 | 27.8 (#2) | 180 / 614 |
10
|
CDU/CSU–SPD | |
| 2009 | 13,856,674 | 32.0 (#1) | 11,828,277 | 27.3 (#1) | 194 / 622 |
14
|
CDU/CSU–FDP | |
| 2013 | 16,233,642 | 37.2 (#1) | 14,921,877 | 34.1 (#1) | 254 / 630 |
61
|
CDU/CSU–SPD | |
| 2017 | 14,027,804 | 30.2 (#1) | 12,445,832 | 26.8 (#1) | 200 / 709 |
54
|
CDU/CSU–SPD | |
| 2021 | Armin Laschet | 10,445,571 | 22.6 (#2) | 8,770,980 | 19.0 (#2) | 151 / 735 |
49
|
Oposició |
| 2025 | Friedrich Merz | 11,194,700 | 22.55 | 12,601,967 | 25.46 (#1) | 164 / 630 |
12
|
CDU/CSU–SPD |
Parlament Europeu
[modifica]| Any | Vots | % | Escons | +/– | Grup |
|---|---|---|---|---|---|
| 1979 | 10,883,085 | 39.08 (#2) | 33 / 81 |
Nou | EPP |
| 1984 | 9,308,411 | 37.46 (#1) | 32 / 81 |
1
| |
| 1989 | 8,332,846 | 29.54 (#2) | 24 / 81 |
8
| |
| 1994 | 11,346,073 | 32.04 (#2) | 39 / 99 |
15
| |
| 1999 | 10,628,224 | 39.28 (#1) | 43 / 99 |
4
|
EPP-ED |
| 2004 | 9,412,009 | 36.51 (#1) | 40 / 99 |
3
| |
| 2009 | 8,071,391 | 30.65 (#1) | 34 / 99 |
6
|
EPP |
| 2014 | 8,807,500 | 30.02 (#1) | 29 / 96 |
5
| |
| 2019 | 8,437,093 | 22.57 (#1) | 23 / 96 |
6
| |
| 2024 | 9,431,567 | 23.70 (#1) | 23 / 96 |
= |
Notes
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Roegele, 1954, p. 216.
- ↑ Roegele, Otto B. «Adenauer's Electoral Victory September 6, 1953» (en anglès). The Review of Politics, 16, 2, 4-1954, pàg. 228 [Consulta: 23 febrer 2025].
- ↑ Roegele, Abril 1954, p. 212.
- ↑ Roegele, Abril 1954, p. 231.
- ↑ Roegele, Abril 1954, p. 213.
- ↑ CHP. «Merkel elegida Canciller de Alemania por amplia mayoría» (en castellà). DW, 22-11-2005. [Consulta: 19 febrer 2025].
- ↑ Chadwick, Lauren. «Auf Wiedersehen, Angela: How Merkel has shaped Europe and Germany» (en anglès). Euronews, 23-09-2021. [Consulta: 25 juliol 2025].
- ↑ «La CDU de Merkel, la CSU y los liberales sellan en Alemania su acuerdo de coalición» (en castellà). 20 minutos, 24-10-2009. [Consulta: 5 gener 2025].
- ↑ Griebeler, Monika. «Free Democrats defeated» (en anglès). DW, 23-09-2013. [Consulta: 5 gener 2025].
- ↑ «Angela Merkel». GEC. [Consulta: 11 gener 2026].
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Sebastian Shukla, Nadine Schmidt, Claudia Otto. «Germany opened its doors to 1 million refugees a decade ago. Here’s how the country has changed since» (en anglès). CNN, 05-09-2025. [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Tosas, Gina. «Elecciones Alemania: Merkel gana y la ultraderecha entra al Bundestag» (en castellà). La Vanguardia, 24-09-2017. [Consulta: 28 gener 2025].
- ↑ «La centrista Kramp-Karrenbauer, nueva líder de la CDU en sustitución de Angela Merkel» (en castellà). ABC, 07-12-2018. [Consulta: 5 juny 2019].
- ↑ ACN «Armin Laschet succeirà a Merkel com a president de la CDU». El Punt Avui. ACN, 16-01-2021 [Consulta: 16 gener 2021].
- ↑ EFE «La CDU tria nou líder, una etapa decisiva en el llarg comiat de Merkel». Regió7. EFE, 14-01-2021 [Consulta: 16 gener 2021].
- ↑ Wieder, Thomas «Elections en Allemagne: un paysage politique émietté, des extrêmes contenus et une victoire disputée entre CDU et SPD». Le Monde, 27-09-2021. Arxivat de l'original el 30 de setembre 2021 [Consulta: 30 setembre 2021].
- ↑ «Friedrich Merz zum neuen CDU-Chef gewählt» (en alemany). Salzburger Nachrichten, 22-01-2022. [Consulta: 13 abril 2025].
- ↑ Bou, Lluís. «Terratrèmol polític a Alemanya a 20 dies de les eleccions». El Nacional, 03-02-2025. [Consulta: 4 febrer 2025].
- ↑ «Merz serà el nou canceller d'Alemanya amb una gran coalició entre la CDU i el SPD». Vilaweb, 09-04-2025. [Consulta: 13 abril 2025].
- ↑ Nöstlinger, Nette. «Humiliated Merz fails to be elected German chancellor on first parliament ballot» (en anglès). Politico. [Consulta: 6 maig 2025].
- ↑ «Merz becomes German chancellor in second Bundestag vote» (en anglès). Politico, 06-05-2025. [Consulta: 6 maig 2025].
- ↑ «Friedrich Merz, elegit nou canceller d'Alemanya en la segona ronda». Vilaweb, 06-05-2025. [Consulta: 6 maig 2025].
Bibliografia
[modifica]- Roegele, Otto B. «Adenauer's Electoral Victory September 6, 1953» (en anglès). The Review of Politics, 16, 2, 1954.
Enllaços externs
[modifica]- Rezo. «Die Zerstörung der CDU» (en alemany), 18-05-2019.
| Partits representats al Bundestag (630) |   | |
|---|---|---|
| Partits representats als 16 Parlaments Regionals | ||
| Partits representats al Parlament Europeu (96) | ||
| Partits sense representació parlamentària | ||
| Partits històrics desapareguts |
| |
