Usuari:Enrospv/biarbusot
En la geografia del País Valencià es coneix com a la Línia Biar-Busot (o, més concretament la línia Biar-Busot-la Vila Joiosa) a una frontera imaginària que fa referència al territori delimitat pel Tractat d'Almisrà l'any 1244 i posteriorment annexat al Regne de València amb el Tractat d'Elx l'any 1305. Aquesta frontera representa en l'actualitat les comarques del Baix Segura, Baix Vinalopó, Vinalopó Mitjà, part de l'Alt Vinalopó i la comarca de l'Alacantí, en què es troba la seua ciutat més poblada, Alacant. Aquesta subregió destaca per les seues particularitats respecte de la resta del territori valencià pel que fa a qüestions econòmiques, socials, lingüístiques i polítiques que la fan constituir l'abast tradicional de les comarques del Sud del País Valencià.
Trets geogràfics[modifica]
Els territoris al sud de la línia Biar-Busot es caracteritza per ser una zona relativament plana, en què la major part dels assentaments se situen en la vall del Vinalopó i la depressió formada pel riu Segura al seu pas pel País Valencià. Les muntanyes i serres de major importància són la Serra del Sit (part del Maigmó), que la fa de frontera meridional; la Serra del Reclot de la qual s'extrauen elements com el marbre i altres minerals, la Serra de Crevillent i al Baix Segura les serres de Callosa i Escalona al sud, junt amb altres serres menors com la Serra Grossa o la Carrasqueta. La frontera oriental segueix el Riu Montnegre que, en arribar a Alacant, es denomina riu Sec.
En lingüística[modifica]
La dialectologia del català ha considerat tradicionalment que la línia Biar-Busot estableix la frontera entre els parlars del valencià alacantí (al sud) i del valencià meridional (al nord), encara que els municipis fronterers i els municipis d'interior presenten també diferències dialectals significatives.
Les principals diferències dialectals entre el valencià meridional i l'alacantí es poden resumir de la següent manera:
- Caiguda de la -d- intervocàlica protònica: roa per roda. Segons s'avança més cap al sud, aquest fenomen es dona en més i més paraules.
- Reducció de ix [iʃ] en [ʃ]: peix > [peʃ] (com en català oriental)
- Canvi dels demostratius ací, açò per aquí, astò; possiblement per influència del castellà.
- Convergència dels articles els i les en un únic pronom: es.
- Alteració de l'ordre dels pronoms febles: ha hi, la li (Mutxamel)
- Lèxic diferenciat del valencià estàndard.
El parlar de l'Alacantí i de l'Alt Vinalopó presenten aquestes característiques però amb una afinitat més propera amb el valencià meridional. Per això, es poden observar diferències dins del valencià alacantí depenent de la zona en què se situe:
| Interior i sud de les Valls del Vinalopó | l'Alacantí i part meridional de les Valls del Vinalopó |
|---|---|
| Reforç de la partícula incoativa (naixtre, coneixtre) (Baix Vinalopó) | Estàndard (nàixer, conéixer) |
| Ús del passat simple de l'indicatiu en totes les persones (Baix Vinalopó llevat de Crevillent) | Ús general del perifràstic i del passat simple reservat per a la 3a persona |
| Elisió de la -r final | Elisió de la -r final només contextual o manteniment complet |
| Reducció dels grups de consonant líquida + oclusiva (pon, malal) | Manteniment total de la sonoritat de l'oclusiva |
| Manteniment de la [e] inicial àtona | Obriment de la [e] inicial en [a] (ascoltar, antendre) |
| Tancament del diftong [ɔw] en [aw] (nau, dijaus) | Manteniment intacte del diftong [aw] |
Per últim, es tracta d'una zona amb una marcada riquesa lèxica, amb paraules característiques de municipis concrets (com entregue = sencer a Crevillent o ancanària = carxofa a Guardamar del Segura) o característiques del parlar alacantí en general (com l'ús de tafulla per a fanecada).
Al sud de la línia Biar-Busot també se concentra la major part de la població castellanoparlant del País Valencià, sobretot al Baix Segura i als municipis d'Elda, Villena, Asp i Montfort. Lingüísticament, aquestes persones tenen un parlar que es categoritza en el castellà murcià en un dialecte anomenat col·loquialment com a panotxo. Els habitants castellanoparlants de la ciutat d'Alacant acostumen a tindre un castellà més estàndard, manxec o, en el cas de les persones emigrants de Sud-amèrica, el castellà dels seus respectius llocs d'origen, sent els equatorians, colombians i argentins els grups de població més habituals.