Usuari:Feminisme dialògic

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El feminisme dialògic és un moviment que busca una igualtat global entre totes les dones, superant qualsevol tipus de barreres ja siguin culturals, socials, econòmiques, laborals, de classe o educatives. Totes elles capacitades per convertir-se en éssers transformadors de la pròpia realitat social per fer front a totes les desigualtats i problemes que són presents encara en la nostre actualitat.

Aquest feminisme[1] agafa molta importància a la figura de la dona, és a dir, a totes i cada una d’elles, no extreu a cap col·lectius o àmbit en específic. Per tant, pren rellevància, en la seva totalitat, les veus de les protagonistes, amb la finalitat de prendre decisions i d’aquesta manera es converteix en una corrent igualitària i inclusiva.

També, busca intervenir entre la igualtat i la diferència, tot fent de moderador, vist que altres feminismes no han aconseguit i s’han basat en extrems. Per aconseguir aquesta mediació és realitza tot un treball on la base d’aquest és el diàleg entre tots els bàndols.

Característiques[modifica]

Aquest feminisme de la igualtat de diferències es caracteritza pel següents trets:

  • La base la trobem en valors com la inclusió, amb solidaritat i cooperació per adaptar-se als continus canvis, la capacitat de globalitzar per tal d’aconseguir que totes les dones estiguin representades i la creativitat com a eina generadora de noves idees per fer front i crear noves pràctiques transformadores.
  • La seva eina principal és el diàleg.
  • Fa propostes innovadores de crear nous espais on totes les dones prenguin veu.
  • Busca models de resolució i prevenció de la violència de gènere.

Antecedents[modifica]

El feminisme és un moviment que ha anat evolucionant al llarg dels anys i de la història el qual, després de continus canvis, a mitjans del segle XIX i XX van establir els principals moviments de lluita de les dones. Gràcies a l’evolució dels diferents moviments feministes es va arribar establir el que coneixem actualment com a feminisme dialògic. Per poder comprendre del tot bé aquest feminisme, cal parlar dels seus antecedents.[2]

A l’inici de la lluita, l’apoderament de la dona posseïa poca força, malgrat això, quan aquest moviment va agafar més importància, es va dividir en tres onades, quatre segons diferents experts, on podem localitza que l’última encara es troba vigent en l’actualitat. Malgrat que la finalitat sigui aconseguir la igualtat entre la dona i l’home, podem observar que dins del mateix moviment existeixen diferents pensaments i opinions sobre el rol de la dona, per tant, en el transcurs de les èpoques i de les onades, han sorgit diverses tipologies del feminisme.[3]

Primera onada[modifica]

La primera onada va néixer a França, concretament en el període de la Revolució francesa, a finals del segle XVII, on tot el proletariat lluitava per la seva pròpia llibertat i dret. Arran d’haver aconseguit els drets, però exclusivament pels homes, les dones van prendre consciència que els homes només lluitaven a favor dels seus interessos i van començar les reivindicacions en contra de la discriminació dirigida a elles mateixes. Per tant, reclamaven el dret a l’educació, els drets matrimonials, el dret a votar i el dret a treballar.[4]

Segona onada[modifica]

A mitjans del segle XIX va començar la segona onada amb la reivindicació principal del dret a vot de les dones, on John Stuart Mill i Harriet Taylor van escriure un llibre en conjunt, detallant les bases sufragistes de l’època. A part, aquest col·lectiu també donava suport a l’abolició de l'esclavitud la qual va ser eliminada abans que la imposició del dret que tant desitjaven.

La seva lluita consistia en reivindicar-se a través de convencions o declaracions on s’exposava totes les seves evidencia, però com que no és va assolir l’objectiu en qüestió, va començar la lluita directa, intervenint en discursos de ministres o interposant demandes.

A l'arribar la Primera Guerra Mundial, tots els homes van haver d’anar-se’n amb la finalitat de lluitar en la guerra i les dones de classe obrera es van veure obligades a treballar en les fàbriques, ocupant el lloc dels homes, a més de fer les tasques domèstiques. Un cop finalitzat aquest període, el col·lectiu masculí va retornar al treball i les dones no van sortir d’aquest, no obstant, existia una desigualtat salarial, que suposava la descontentació del sector, ja que havien aconseguit el dret a treballar, però contenia diferencies entre sexes.

Gràcies a tota aquesta anterior lluita, es van aconseguir una sèrie de reformes progressistes, entre elles el vot femení. En canvi, el moviment entra en decadència, ja que la societat creia que la llibertat de les dones havia causat la baixa natalitat i la destrucció de la família convencional.

Tercera onada[modifica]

En l’últim terç del segle XX la tercera onada va iniciar, i es diu que encara continua vigent en l’actualitat, encara que existeixen diverses opinions sobre aquest tema. Degut al dret de l’educació adquirit anteriorment, les dones que reivindicaven les desigualtats en aquesta onada havien tingut la possibilitat d’educar-se i, per tant, la concepció sobre el seu rol en la societat no la compartien en absolut amb l’establerta. Consideraven que l’error es trobava en l’educació que s’ofereix en el sistema educatiu, ja que tenen moltes més capacitats per només realitzar tasques domèstiques.[5]

La seva ideologia implicava protestar envers un canvi on poder construir nous valors i justícia, que transformessin l’estereotip sexual. A més, fou l’època en la qual es va crear una política sexual per denominar conceptes com el patriarcat, és a dir, el sistema de dominació sexual masculina que es troba per sobre de tothom o el gènere, una construcció social que limita les accions de les dones i a la vegada crea desigualtats entre sexes.

En aquest període de temps van aparèixer moltes concepcions relacionades amb la diversitat femenina, el multiculturalisme i la solidaritat, que fan referència al ciberfeminisme o al feminisme de la diferència, que es sumen a les tipologies amb més antiguitat com són el feminisme liberal, feminisme radical, feminisme socialista i feminisme sufragista. El sorgiment d’aquestes noves corrents, dins del mateix moviment, parteix de la realitat actual en la qual conviuen persones totalment diferents respecte a l'edat, sexe, orientació sexual, raça o ètnia entre altres.[6]

Quarta onada[modifica]

Segons diferents autors, la història feminista no finalitza en la tercera onada, sinó que afirmen l'existència d’una quarta la qual està basada en la rellevància de les xarxes socials, on poden promoure l’activisme online i la repercussió mediàtica de les celebritats que ho promouen. A més, hi ha una àmplia varietat de tipologies que es posicionen en un punt de vista distint, dins de la mateixa corrent.[7]

Context Social[modifica]

El feminisme dialògic es genera en un context social determinat, concretament en el procés de canvi de la societat industrial a la societat de la informació. En aquest procés de transformació, es donen pas a diversos canvis socials i culturals que a la vegada s'uneixen amb l'aparició d'una societat més dialògica, d'aquesta manera s'introdueix el diàleg en tots els àmbits, des de les relacions socials fins als àmbits més privats de la persona.[8]

En el pas de canvi també es produeixen nous valors en la societat que tenen una propietat més dialògica que a la vegada són impulsats per aquesta mateixa característica. Per tant, el diàleg comença a agafar força i protagonisme, de tal manera que s'introdueix en el dia a dia de la població, creant així diverses realitats dialògiques i noves pràctiques per resoldre diverses situacions de la quotidianitat. Els diversos objectius que es determinen en utilitzar el diàleg, en les diferents circumstàncies, poden ser molt variats de tal manera, que no hi ha res determinat i es malinterpreta com un mètode que no va més enllà d'unes exposicions de principis que realment no es posen en pràctica.

Llavors, ens situem amb aquesta societat que es torna dialògica, on les dones sense estudis superiors es troben amb una doble situació discriminatòria; en primer lloc són discriminades pel fet de ser dones i en segon lloc rebutjades per la seva falta de coneixements acadèmics, en un context on cada vegada més es prioritza el nivell d'ensenyament. Aquí és on també agafa molt més protagonisme l'educació que va dirigida cap a les persones adultes, que entre els seus objectius, busca donar resposta a les necessitats d'aquelles dones que formen part del sector popular i que han de fer front a les exigències i formalitats de la societat actual, la mateixa que eludeix les habilitats i competències adquirides en la seva vida quotidiana.

Encara així, les dones populars continuaran excloses en molts àmbits culturals i educatius com també els laborals, ja que, professionalment s'exigirà cada vegada més una qualificació acadèmica molt més elevada, per altra banda, també han de fer front a uns prejudicis cap a les seves capacitats i habilitats com a dones per poder introduir-se i adaptar-se a un àmbit formal i social.[9]

Inclusió de totes les dones[modifica]

En aquest context, apareix l'aprenentatge dialògic que buscarà donar resposta a aquestes carències i que suposarà el pilar principal del feminisme dialògic i que s'utilitzarà com a eina en l'educació per poder desenvolupar una societat que deixi de banda l'exclusió a les dones sense formació acadèmica.

El feminisme dialògic, doncs, es caracteritzarà per ser universal i per mantenir una lluita constant per aconseguir una societat més igualitària i d'iguals oportunitats entre totes les dones, sempre respectant les diferencies d'aquestes, l'englobació de la diversitat en les dones és un dels atributs principals d'aquest feminisme que demana un espai per a qualsevol dona, per tant, totes hi són presents. A més, entre altres característiques, el feminisme dialògic manté un respecte cap a la identitat i les vivències de cada dona, donant importància a les aportacions que puguin presentar . Per portar a terme aquesta proposta, es mantindrà un treball conjunt, entre dones acadèmiques i dones no acadèmiques, que voldran visibilitzar l'exclusió de les dones sense nivell d'estudis. L'exclusió d'aquestes ve donada per una priorització dels continguts acadèmics propis d'una part de la societat dominant, que tampoc té en compte les diverses habilitats que han anat desenvolupant al llarg de la seva vida en diferents terrenys no acadèmics ni formals.[10]

Així la seva inclusió en un mateix feminisme que entengui que aquest no ha de pertànyer a un col·lectiu en concret ni a unes elits acadèmiques sinó en creure que és una lliure de totes, on les seves diferències tenen cabuda i les seves propostes i reflexions no queden excloses del discurs públic. Les veus de dones acadèmiques i no acadèmiques s'uneixen en diàleg, el qual dóna pas a debats igualitaris en espais on aquestes veus arriben i en els quals es crea la teoria feminista.[11]

Referents teòrics[modifica]

Fàtima Mernissi[modifica]

Fàtima Mernissi va ser professora universitària marroquí, és una de les referents del món àrab de la condició femenina dins la societat musulmana i del pensament àrab contemporani. Els seus assajos i treballs literaris l'han convertit en una de les escriptores més cèlebres del Magrib. A diferència de la seva àvia i la seva mare va poder estudiar, es va graduar en Ciències Polítiques a la Universitat Mohamed V de Rabat, va aconseguir una beca amb la qual va poder estudiar a París a la Universitat de Sorbona, va realitzar el doctorat a la Universitat de Brandeis a Estats Units.

Ha exercit de professora de sociologia a la Universitat de Rabat des de 1973 fins a 1980. Després va impartir ensenyament a l'Institut Universitarie de Recherche Scientifique, Universitat Mohamed V, Rabat.Y ha sigut consultora de diversos organismes internacionals, com la UNESCO i BIT, i directora de diverses col·leccions com Femme Magrib Horizons 2000, marocaines, Citoyennes de Demain i moltes més.

És una de les referents del feminisme dialògic, ja que va realitzar la següent crítica: "Quan em trobo amb una feminista occidental que creu que li he d'estar agraïda per la meva pròpia evolució en el feminisme, no em preocupa tant el futur de la solidaritat internacional de les dones com la capacitat del feminisme occidental de crear moviments socials populars per aconseguir un canvi estructural en les capitals mundials del seu propi imperi industrial. Una dona que es considera feminista, en comptes de vanagloriar-se de la seva superioritat pel que fa a dones d'altres cultures i per haver pres consciència de la seva situació, hauria de preguntar-se si és capaç de compartir això amb les dones d'altres classes socials de la seva cultura. La solidaritat de les dones serà global quan s'eliminin les barreres entre classes i cultures[12].

Judith Butler[modifica]

Judith Butler és professora de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Doctorada de filosofia per la Universitat de Yale el 1984 a més d’exercir de professora a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, ha impartit classes a la Universitat de Wesleyan (Middletown, Connecticut) a més de la Universitat George Washington (Washington D.C.) i la Universitat Johns Hopkins (Baltimore, Maryland). També ha format part de la Universitat d’Amsterdam i la Universitat de Columbia com a professora convidada en diferents ocasions.

Gràcies a la seva contribució sobre la construcció del gènere on afirma que el sexe i la societat són uns constructes socials, es postula com una de les autores sobre teoria feminista contemporània de referència.

Per aquesta raó, la desconstrucció del model binari que encasella a les persones en gènere home/dona segons els seus atributs sexuals obre un nou ventall de possibilitats d’identificació d’un mateix. Això fa que es desdibuixin els cànons i estereotips marcats i permet a les persones expressar-se lliurament, tan a nivell físic com relacional amb la resta de la societat.

És autora o coautora de 21 títols, participat com a autora de capítols  en més de 13 títols i ser autora o coautora de nombrosos articles. Destaquem de la seva obra els títols El genero en disputa: El feminismo y la subversión de la identidad (1990)[13], cuerpos que important: sobre los límites materiales y discursives del sexo (1993)[14], Cuerpos aliados y lucha política: Hacia una teoria performativa de la assemblea (2015).[15]

Lídia Puigvert[modifica]

Lídia Puigvert es professora a la Universitat de Barcelona i doctora en Sociologia. Va néixer a Bogotà Colombia. Actualment ha estat cridada per a fer conferències en Universitats de renom com Harvard o Oxford.

És una important escriptora feminista amb llibres reconeguts els quals són grans aportacions pel feminisme dialògic. A més, també és coneguda per les seves investigacions i recerca en l'estudi de la violència de gènere.

En la seva aportació al feminisme dialògic caldria esmentar la seva gran voluntat de crear la inclusió de les veus de totes les dones mitjançant un diàleg igualitari. Per tant, es vol arribar a aconseguir els drets de la dona, mitjançant una acció conjunta. Vol emprendre aquest nou feminisme com una gran transformació social i personal perquè totes aquelles dones " les altres dones" que encara no han estat escoltades, per fí, es sentin reconegudes.

De la seva obra destaquen les contribucions en la investigació sobre la socialització preventiva de la violència de gènere, havent publicat nombrosos llibres on destaca Mujeres y transformaciones sociales (2001)[16] , Las otras mujeres (2001)[17] on destaca l’anàlisi i inclusió de totes les dones, pertanyents a tots els grups i nivells socials dintre de la teoria feminista, tenint en compte i respectant les seves expressions de feminitat.


Paulo Freire[18][modifica]

Paulo Freire [19]té un paper primordial en la pedagogia del segle XX, va desenvolupar endurant els anys seixanta una concepció de l'aprenentatge basada en el diàleg. Freire proposa un diàleg en el qual estigui present tota la comunitat educativa, és a dir, no és només, un procés limitat al professorat i alumnat, sinó que inclou a la família, alumnat, professorat i tots aquells que estiguin presents en l'entorn educatiu de l'infant i que per tant, tenen una influència.

El diàleg que proposa, s'entén com una eina per organitzar el coneixement que porta a terme una posició més crítica, és un procediment interactiu que utilitza el llenguatge i que requereix dur-se a terme des d'una posició igualitària en la qual les intervencions són validades per l'argumentació de les persones que dialoguen. Igualment, el que proposa Freire és un diàleg igualitari basat en la importància del contingut de les diferents veus i no en una relació de poder, jerarquia o en el saber, és totalment horitzontal. La finalitat d'aquest aprenentatge dialògic, és poder transformar les relacions i l'entorn per trencar el discurs imposat amb la cooperació i l'englobació de tots i tots els agents participants en el diàleg.

Un altre dels referents és Jürgen Habermas (1987-1989) que va desenvolupar la teoria de la competència comunicativa en la qual s'expressa que totes les persones tenen competències per comunicar-se que permeten comunicar-nos i actuar en l'entorn, a més demostra que a part de les habilitats acadèmiques també, cooperatives que donen lloc a un consens i per tant, a un diàleg.



Referències

  1. «Mujeres, aprendizaje dialógico y transformación social» (en español). Contextos educativos, 2002. [Consulta: 19 març 2019].
  2. Varela, Nuria. Feminismo para principiantes. 1.ª Edició. Ediciones b, 2008. ISBN 978-84-9019-565-9. 
  3. Fernández, Ainoa Flecha; Saso, Carmen Elboj «Mujeres, aprendizaje dialógico y transformación social» (en castellà). Contextos Educativos. Revista de Educación, 0, 5, 14-05-2013, pàg. 159–172. DOI: 10.18172/con.510. ISSN: 1695-5714.
  4. Pan, Por Montserrat Barba. «Las tres olas del movimiento feminista». [Consulta: 29 maig 2019].
  5. Flecha, Ainoha «Las hijas de las feministas. El feminismo del siglo xxi: ¿declive o democratización?» (en castellà). Revista de Sociología de la Educación-RASE, 3, 3, 30-09-2010, pàg. 325–335. DOI: 10.7203/RASE.3.3.8715. ISSN: 2605-1923.
  6. «Tipos de feminismo - Feminismo radical» (en castellà), 08-03-2019. [Consulta: 29 maig 2019].
  7. Esteban, Prudencia Gutiérrez; González, María Rosa Luengo «Los feminismos en el siglo XXI : Pluralidad de pensamientos» (en castellà). Brocar. Cuadernos de Investigación Histórica, 0, 35, 24-06-2011, pàg. 335–351. DOI: 10.18172/brocar.1610. ISSN: 1885-8155.
  8. «El giro dialógico de las ciencias socialeshacia la comprensión de una metodología dialógica» (en espanyol), 2001. [Consulta: 20 maig 2019].
  9. «Mujeres, aprendizaje dialógico y transformación social» (en espanyol), 2002. [Consulta: 20 maig 2019].
  10. «Aportaciones de Paulo Freire a la Educación y las Ciencias Sociales» (en espanyol), 2002. [Consulta: 20 maig 2019].
  11. «APRENDIZAJE DIALÓGICO» (en espanyol), 2016. [Consulta: 20 maig 2019].
  12. «Feminismo Dialógico».
  13. «EL GENERO EN DISPUTA:EL FEMINISMO Y LA SUBVERSION DE LA IDENTIDAD | JUDITH BUTLER | Comprar libro 9788449320309» (en espanyol europeu), 29-05-2007. [Consulta: 28 maig 2019].
  14. «CUERPOS QUE IMPORTAN: SOBRE LOS LIMITES MATERIALES Y DISCURSIVOS DEL SEXO | JUDITH BUTLER | Comprar libro 9789501238112» (en espanyol europeu). [Consulta: 28 maig 2019].
  15. Cuerpos aliados y lucha política - Judith Butler | Planeta de Libros (en espanyol europeu). 
  16. «MUJERES Y TRANSFORMACIONES SOCIALES | LIDIA PUIGVERT | Comprar libro 9788479760229» (en espanyol europeu). [Consulta: 28 maig 2019].
  17. «LAS OTRAS MUJERES | LIDIA PUIGVERT | Comprar libro 9788479760212» (en espanyol europeu). [Consulta: 28 maig 2019].
  18. «Las comunidades de aprendizaje: Una apuesta por la igualdad educativa.» (en español), 2002. [Consulta: 20 maig 2019].
  19. «Aportaciones de Paulo Freire a la educación y las ciencias sociales.» (en español), 1998. [Consulta: 20 maig 2019].