Feminisme de la diferència

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Carla Lonzi

El feminisme de la diferència va néixer al maig del 68 i a Europa es va desenvolupar principalment al llarg dels anys 70 del segle XX, en el context de la postmodernitat. Relacionat amb grups feministes radicals, amb el lema ser dona és bell advocava per defensar la dona com a diferent de l'home. Consideren que les dones no han d'esdevenir homes sino cada persona ser com vulgui, i tenir els mateixos drets i oportunitats. També que les dones no han d'imitar el patriarcalisme dels homes per a ser iguals en drets que ells i que és tota la societat la que es beneficia de l'alliberament patriarcal. Es configura paral·lelament al feminisme postestructuralista.[1][2][3] Defensa que la llibertat de les dones s'obtindrà a través de la reivindicació de la diferència entre dones i homes després que es posessin de manifest les limitacions i insuficiències del feminisme de la igualtat un feminisme de llarga tradició històrica que reivindicava la igualtat formal i jurídica sobre el fonament de la igualtat "mitjançant la proclamació de la universalitat de la categoria de subjecte, prenent com a model per a la seva elaboració els interessos parcials del ciutadà-home-propietari".[4]

Als anys 70, el feminisme de la diferència va tenir moltes seguidores a França i Itàlia. A Itàlia el feminisme de la diferència es va desenvolupar principalment entorn de la Llibreria de les Dones de Milà; alguns textos d'aquesta llibreria van ser enormement polèmics, com un en el qual recomanaven a les dones no acudir als tribunals de justícia en el cas que patissin agressions, per considerar que la justícia és masculina. A Espanya la feminista de la diferència de més rellevància ha estat Victoria Sendón de León, encara que en l'actualitat no es considera pertanyent a aquesta escola, sinó a la del feminisme integral.

Teoria de la diferència[modifica]

Articles principals: Postmodernitat i Rol de gènere

Segons la psicòloga canadenca Susan Pinker, l'any 2009 el model de la paritat està superat. En el llibre La paradoxa sexual proposa un “feminisme de la diferència”, que reconeix la distinció en qualitats i preferències entre un i un altre sexe. Si tenen efectiva llibertat, segons ella, cada dona, com a persona, seguirà un camí propi i la disparitat resultant serà la veritable igualtat.[5]

Carla Lonzi afirmava que "la meta de la presa del poder és totalment vana". Luce Irigaray considerava inútil o fins i tot nociu obstinar-se a obtenir la "igualtat". És impossible, segons aquesta teoria, crear una identitat pròpiament femenina i alhora destruir el mite de la dona. Hi ha feministes diferencialistas, com Esther Harding, que relacionen la identitat femenina amb la teoria dels arquetips.

El feminisme de la diferència divergeix del feminisme de la igualtat, aquest considera que la masculinitat i la feminitat són rols de gènere construïts socialment amb els quals cal acabar mentre que el feminisme de la diferència proposa una invenció constant del significant que és el cos separat del mandat cultural fet pel patriarcat (el gènere).[cal citació]

Vegeu també[modifica]

Alguns corrents feministes relacionats amb el feminisme de la diferència:

Referències[modifica]

  1. Margot Pujal, Margot Pujal i Llombart, El feminisme, Editorial UOC, 2005. ISBN 9788497883757 (català)
  2. Neus Real Mercadal, Dona i literatura a la Catalunya de preguerra,L'Abadia de Montserrat, 2006. ISBN 9788484157793 (català)
  3. Mercè Izquierdo i Aymerich, Clara Garcia Pujol, Núria Solsona i Pairó, Gènere i ensenyament de les ciències, edicions Universitat Autònoma de Barcelona, 2008. ISBN 9788449025846 (català)
  4. Rubio CASTRO, Ana María «El faminismo de la diferencia: los argumentos de una igualdad compleja». Revista de estudios políticos, Octubre-Desembre 1990. Núm. 70, pàg. 185-208.
  5. Susan Pinker. La paradoja sexual. Ediciones Paidós, 2009. ISBN 978-84-493-2284-6. 

Enllaços externs[modifica]