Ecofeminisme

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

L'ecofeminisme és un corrent de pensament i moviment activista social que proposa elaborar uns postulats que uneixin el feminisme als afers relacionats amb l'ecologia. Va aparèixer als anys 70.[1]

Als anys 70 el mediambientalisme es va vincular amb un feminisme essencialista que cercava la llibertat matriarcal, de vegades expressat en la militància ecofeminista, l'acció directa o la revolució cultural. L'ecofeminisme és un dels moviments ecologistes de la contracultura o mediambientalisme contracultural i l'ecologisme profund, com també ho són per exemple les organitzacions Earth First!, Sea Shepherds i els moviments animalistes. Es basa en el principi de respecte a la natura de l'ecologisme com a base per a lluitar contra el patriarcat i l'industrialisme (diferent de la industrialització), ja que per a l'ecofeminisme tant les dones com la natura són igualment víctimes del sistema patriarcal.[2]

Context[modifica]

Es considera que el feminisme de la diferència va començar oficialment l'any 1967 l'ONU presentà la Declaració sobre l'Eliminació de la Discriminació de la Dona i amb el moviment popular de maig del 68. A Espanya i Europa en general es va desenvolupar especialment als anys 70. Les dones reivindicaven ser no inferiors i diferents als homes, la igualdat de drets i el dret a ser diferents amb el lema "ser dona és bonic". Per elles, cal no imitar el comportament dels homes al sistema patriarcal. I per elles era necessari lluitar directament contra la discriminació femenina i no postergar-ho o confiar a que es resolgués per si mateixa en una societat en general més justa. Aquest moviment va relacionar-se i tenir aportacions de corrents del feminisme com el radical, el marxista, el lliberal i també l'ecofeminisme.[3][4][5]

Pensament[modifica]

L'ecofeminisme subratlla la major relació entre dona i natura i home i tècnica. La dona, en tant que creadora de vida, està més lligada al cicle natural. Històricament també ha estat qui s'ha cuidat de determinades tasques del camp, és l'encarregada d'alimentar i cuinar la família, tenir cura del bestiar i altres feines que l'han apropat al coneixement del món natural. Per això és més probable que respecti el medi ambient. En canvi, sempre des d'aquest punt de vista, l'home tendeix a tecnificar els processos naturals, com ara la medicina aplicada en excés a la reproducció o la modificació genètica de les espècies, trencant el vincle entre ésser humà i natura.

Igualment, la tradicional orientació de la dona cap a la cura dels altres s'estén cap a la cura del planeta, enfront l'agressivitat masculina que creu que pot dominar a tot i a tothom, inclòs l'entorn, que és vist només com una font de recursos.[6] El patriarcat capitalista, com a model dominant, intenta treure el màxim benefici econòmic de tot el que envolta les persones per afermar el propi poder actual, sense tenir en compte aspectes com les relacions humanes o la sostenibilitat. La mateixa actitud arrogant de dominació cap a la dona o les minories és el que porta al model patriarcal a explotar el planeta.

Crítiques[modifica]

Les crítiques al moviment neixen del fet de separar radicalment el paper de l'home i de la dona, una separació que es vol superar des del feminisme, no sols perquè ajuda a la subordinació de la dona sinó per la negació d'una dicotomia clara en qüestions de gènere. Si bé l'ecofeminisme critica la diferenciació entre sexes o entre natura i cultura, cau després en aquest mateix error en descriure les conductes separades d'homes i dones.

Altres crítiques subratllen que la connexió especial entre dona i natura és essencialista i esbiaixada i que els homes també volen tenir cura de l'entorn i participen de manera activa en la seva conservació, per la qual cosa l'ecofeminisme barreja dues àrees que no tenen res a veure.

Figures destacades[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ecofeminisme Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. María Mies, Vandana Shiva, La praxis del ecofeminismo: biotecnología, consumo y reproducción, Ed. Icaria, 1998. ISBN 9788474263916 (castellà)
  2. Manuel Castells, El poder de la identitat, Editorial UOC, 2003. ISBN 9788484293194 (català)
  3. Margot Pujal, Margot Pujal i Llombart, El feminisme, Editorial UOC, 2005. ISBN 9788497883757 (català)
  4. Neus Real Mercadal, Dona i literatura a la Catalunya de preguerra,L'Abadia de Montserrat, 2006. ISBN 9788484157793 (català)
  5. Mercè Izquierdo i Aymerich, Clara Garcia Pujol, Núria Solsona i Pairó, Gènere i ensenyament de les ciències, edicions Universitat Autònoma de Barcelona, 2008. ISBN 9788449025846 (català)
  6. Carolyn Merchant, The Death of Nature: Women, Ecology, and the Scientific Revolution, HarperCollins, 1990