Divisió sexual del treball

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Homes treballant com a venedors i dones treballant com a mestresses de casa, comprant menjar per cuinar a les seves famílies

La divisió sexual del treball o, de manera més general, la divisió de funcions per sexe o els seus rols de gènere, masculí i femení, és la repartició del treball remunerat i no remunerat entre homes i dones, respectivament, tant en la vida privada (treball dit reproductiu o dit de cura: tasques a la llar, cura de persones dependents) com en la pública (treball dit productiu de diners), en funció de les expectatives i rols de gènere tradicionalment assignats a cada sexe.[1][2]

Històricament, el repartiment de tasques segons el sexe prové de la burgesia del segle XIX. Aquest repartiment de les tasques provoca aprenentatges diferents per a homes i dones, que en una societat capitalista no es valoren de manera igual, sinó que el masculí és superior al femení. És a dir, que la dona i l'home hi són iguals davant la llei, però no ho són realment. És una de les formes més visibles de desigualtat per raons de gènere i la forma per excel·lència de domini de l'home sobre la dona (sistema patriarcal).[1][3]

Una variant de la divisió pura és una evolució en la qual les dones accedeixen al món laboral remunerat, però sense cap canvi de valors ni actituds en la seva societat. Això té com a conseqüència que la seva feina remunerada sigui vista com "un complement" o una activitat extra, cosa que afavoreix la discriminació retributiva envers les dones. A més, segons el seu rol de sexe, s'assumeix la doble presència de la dona, és a dir, que s'ocupi de les tasques reproductives mentre realitza la seva feina remunerada (per exemple, trucar des de l'oficina per veure si la canalla ha tornat de l'escola), i especialment la doble jornada laboral, que és la suma de la jornada laboral remunerada més una jornada posterior no retribuïda i dedicada principalment a les tasques de la llar i a la cura de les persones dependents. La conciliació de la vida laboral, familiar i personal d'una persona mira de fer compatibles l'espai personal amb el familiar, el laboral i el social, i de poder desenvolupar-se en els diferents àmbits.[1][3]

Dia de la dona treballadora[modifica]

Article principal: Dia de la dona treballadora

El dia de la dona treballadora reivindica el dret a la independència econòmica i, per tant, social, de la dona i que pugui gaudir del mateix poder econòmic que els homes, amb les mateixes oportunitats i condicions laborals i els mateixos preus als serveis i productes que compra, sense impostos ocults. Per exemple, un estudi recent realitzat pel govern a França conclou que allà les dones guanyen un 27% (a Catalunya n'era un 28%, el 2007) menys que els homes, que elles ocupen el 82% de llocs de treball a temps parcial (i la meitat d'aquestes feines remunerades són de menys de 850€ al més, en un país on el salari mínim interprofessional és de 1.467€), que la seva jubilació és un 42% inferior a la d'ells i que, en efecte, les dones paguen del 20% al 80% (perruqueries, per exemple) més que els homes en productes i serveis adreçats al sector femení.[4][5][6]

Segons l'Organització de les Nacions Unides, l'any 2000, "les dones són la meitat de la població mundial, treballen dues terceres parts del seu temps i reben una dècima part del salari mundial".[7]

Divisió sexual i estat del benestar[modifica]

Cartell estatunidenc de la Segona Guerra mundial en què s'insta les dones a tenir cura de les cases llogades a preu més baix, gràcies a les ajudes de l'estat
Article principal: Estat del benestar

L'estat del benestar actual és el que es va definir després de la Segona Guerra mundial basant-se en la divisió sexual del treball, en una societat en la qual es garantia l'ocupació plena per a l'home mentre que la dona treballava gratuïtament o, si alguna s'incorporava temporalment al mercat laboral ho feia a temps parcial, sovint contractada pel mateix estat i mal remunerada. En cap cas, es considerava el dret directe a les prestacions socials, amb l'excepció de les assistencials, per les dones, que havien d'estar casades i hi accedien mitjançant el seu marit. La segona onada del feminisme va lluitar contra la divisió sexual del treball perquè les dones poguessin gaudir dels mateixos drets socials que els homes, en una societat capitalista a la qual s'accedeix per mitjà del treball remunerat.[8]

Als països del sud d’Europa, la presència de dictadures a la segona meitat del segle XX va provocar un desenvolupament mancat d'estructures de benestar, fet que donà com a resultat uns sistemes socials basats en les estructures familiars. Encara avui, al segle XXI, es basa en aquests països en la solidaritat econòmica familiar (jubilats que mantenen econòmicament fills adults en atur, per exemple) i el treball no remunerat de les dones (típicament, la cura de persones dependents: infants, malalts, gent gran, etc). Catalunya, Espanya, Grècia i Portugal tenen la despesa pública social per habitant més baixa de la Unió Europea dels quinze.[2][8][9][10]

Divisió actual[modifica]

Articles principals: Dominació masculina i capitalisme
Reunió entre representants polítics de la Unió Europea i de Mauritània, per a negociar un tractat de pesca, (2011).

Encara avui, homes i dones tendeixen a concentrar-se en estudis i feines diferenciats per tasques, àmbits i sectors, que en bona mesura són una perllongació de les activitats que social i tradicionalment han estat assignades a uns i altres. Així, les dones abunden en llocs de treball que es caracteritzen per una remuneració i un valor, a la societat actual (encara patriarcal i més capitalista), inferiors als que solen fer els homes. A la Unió Europea més de dos terços d'estudiants de ciències de l'educació, humanitats, lletres, salut i assistència social són dones, mentre que hi ha entre un 70% i un 80% més d'homes que de dones a l'enginyeria, la indústria i la construcció.[11]

Encara és més evident la divisió vertical, és a dir, per responsabilitat jeràrquica, encara que sigui en el mateix àmbit o sector. A la Unió Europea en general els homes s'hi troben amb molt major percentatge en llocs de responsabilitat, representant el 88% dels càrrecs dels consells d'administració de les grans empreses europees malgrat que hi ha més dones que homes amb estudis universitaris finalitzats. En 2007, una de cada quatre empreses a Catalunya ha estat creada per dones. Tot i sent fundadores del 26% d'empreses, només un 18% de la direcció d'empreses en total (creades per dones més les creades per homes), quan són de més de deu persones, i un 28%, quan són de menys de deu persones, correspon a una dona. En càrrecs d'alta direcció de grans empreses els homes ocupen un 92% dels llocs de treball, que també ocupen un 97% de llocs de treball com a consellers d'empreses IBEX 35 i un 98% en presidències de Cambres de Comerç i llocs similars.[11][12]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Glossari Tallers per la igualtat, Universitat de Lleida (català)
  2. 2,0 2,1 Ana María Gálvez Mozo, Francisco Javier Tirado Serrano, Capitalisme i treball : problemàtiques socials del món contemporani, Editorial UOC, 2012 ISBN 9788497889827 (català)
  3. 3,0 3,1 Les desigualtats socials Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, Generalitat de Catalunya (català)
  4. Etude sur les différences de prix entre certains produits et services selon le genre Govern de França, 39 pàgines (francès)
  5. Comunicat de premsa sobre la Taxa Rosa Col·lectiu Georgette Sand (francès)
  6. Anuari 2009, Dones i Treball. Publicació Estadística del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya: a Catalunya, l'any 2007, el salari brut mitjà anual de les dones era de 18.136,60 euros i el dels homes de 25.109,98 euros. (català)
  7. Josep Maria Blanch i Ribas, M. Jesús Espuny i Tomàs, Teoria de les relacions laborals, Editorial UOC, 2002. ISBN 9788495131621 (català)
  8. 8,0 8,1 Cristina Borderías, Mercè Renom, Dones en moviment(s): segles XVIII-XXI, Icaria Editorial, 2008. ISBN 9788498880083 (català)
  9. En defensa de l’estat del benestar Vicenç Navarro, 2014 (català)
  10. Joan Vaquer i Frau,Política cultural i models de l’estat del benestar a la Unió Europea, Universitat Pompeu Fabra, 2007 (català)
  11. 11,0 11,1 Tallers per la igualtat, Centre Dolors Piera d'Igualtat d'Oportunitats i Promoció de les Dones, Universitat de Lleida. (català)
  12. Salut, temps i retribucions de les dones al món del treball, Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2007. (català)

Enllaços externs[modifica]