Ramon Llovet Miserol
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 7 agost 1917 Barcelona |
| Mort | 2 agost 1987 (69 anys) Barcelona |
| Dades personals | |
| Formació | Escola de la Llotja |
| Activitat | |
| Ocupació | gravador, pintor, escultor |
Ramon Llovet Miserol (Barcelona, 7 d'agost de 1917 - Barcelona, 2 d'agost de 1987) fou un artista pintor que conreà altres disciplines com el gravat i l'escultura.
Va néixer a Barcelona, al barri del Poble-sec, en el si d'una família humil.[1] Des de molt petit començà a dibuixar i a pintar. Més endavant, assistí a classes a Llotja i a l'Ateneu Obrer.
El 1938 participà com a soldat en la Guerra Civil i retornà del front amb la lesió al cor que patia de naixement agreujada, alguns dibuixos i aquarel·les petites sobre les experiències viscudes i un incipient menyspreu cap al món militar i tota forma de violència.
La seva obra primerenca té algunes influències del noucentisme, però s'acosta més a l'obra de Gimeno, tant per la temàtica, com per l'ús de colors terrosos i foscos i la pinzellada matèrica.
El 1939 realitzà la seva primera exposició a les Galerías Costa de Barcelona, on farà dues exposicions més. Participà en els Salons d'Octubre de les dècades de 1940 i 1950. Es va fer soci del Foment de les Arts Decoratives (avui dia Foment de les Arts i el Disseny) i del Cercle Maillol i participà de forma activa en tota mena de debats i discussions sobre temes artístics.
El 1948 trencà amb el període anterior i va pintar una curta sèrie d'obres influïdes pel cubisme i especialment per l'expressionisme de José Gutiérrez Solana. Una obra en la qual es nota molt la influència de Gutiérrez Solana és el Venedor de carotes, de 1952, que va ser donada al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per la família de Llovet.[2] Altres obres donades per la família al MNAC és Barraques, de 1939, que presenta el fenomen del barraquisme amb «un realisme vigorós, influït probablement per Francesc Gimeno»[3] i Paral·lel, de 1949, influïda pel cubisme.[4] De temperament inquiet i investigador, l'obra de Llovet evolucionà constantment. Així, a partir del 1950, es va produir un nou canvi en la concepció del seu treball, ara predominaven el temes socials, dramàtics, dintre d'un expressionisme líric. Defugia de representar la Barcelona burgesa i se centrà en presentar escenes de la vida quotidiana de les classes humils, com ara la gent del seu barri o de zones marginades com ara les barriades de barraques del Somorrostro o de Montjuïc.[2] Exposà aquestes obres a la Sala Argos, entre els anys 1951 i 1956.
A partir d'aquí, la seva obra fou valorada i reconeguda per la crítica, els col·leccionistes, etc. Rebé diferents guardons i va fer les primeres exposicions fora del país.
La temporada 1957-58, passà a formar part del grup de pintors de la Sala Gaspar, fins a la dècada de 1980. Fou un període en què, a la Sala Gaspar, exposaren artistes de primera fila, com ara Miró, Picasso, Clavé, Tàpies, Calder o Chillida. Llovet no feu una gran fortuna amb la venda de les seves obres, però va poder viure del seu art.[5]
Des del 1955 la seva obra anà evolucionant lentament cap a un major lirisme, sense oblidar, però, la ironia o la crítica. Pinta «un món trist i gris», fins i tot en obres que haurien de transmetre alegria, com és el quadre Els promesos, de 1957, una de les obres que la família de Llovet va donar al Museu de Montserrat l'any 2019.[6][7]
El 1967 començà a interessar-se pel pensament i l'obra del pacifista Lanza del Vasto, fet que va influir en la seva forma de pensar, en la seva vida i en la seva obra. També s'interessà profundament per l'obra filosòfica del pensador Krishnamurti i per la teosofia.
A partir d'aquí, el contingut poètic i espiritual de la seva obra s'anà accentuant fins a desembocar —a mitjans de la dècada de 1970 i fins a les seves darreres obres— en una representació quasi metafísica de la realitat.
Ramón Llovet va morir a Barcelona el 2 d'agost de 1987. L'any 2017, amb motiu del centenari del seu naixement, se'n va publicar una extensa biografia: Ramon Llovet. Més enllà de la realitat aparent. N'és l'autor Bernat Puigdollers, historiador de l'art. El mateix any es van fer també diverses exposició dedicades a Llovet: a Barcelona, a la Galeria Joan Gaspar;[1] al Vendrell, al Museu Pau Casals; a Vilafranca del Penedès, al Fòrum Berger Balaguer, on es van exposar obres de Llovet que en la major part pertanyien a col·leccionistes particulars d'aquella comarca.[8]
Obra gràfica i escultures[modifica]
El 1954 feu diferents gravats sobre planxes de guix —tècnica de la seva invenció— i, en anys posteriors, aiguaforts impresos per ell mateix en el seu taller. A partir de la dècada de 1960 i fins a la seva mort, feu nombroses litografies.
Atret pel sentit volumètric i tàctil, a partir del 1964 conreà l'escultura, treballant diferents tècniques: ciments, llimadures metàl·liques, pedres volcàniques, terracota, etc.
A mitjans de la dècada de 1970 feu una sèrie de «caixes» que incorporaven pintura, escultura, sorres, elements trobats, etc.
Obres[modifica]
-
Pescador. Oli sobre tela. 1949 -
Paral·lel. Oli sobre tela. 1949. Barcelona, MNAC -
Venedor de carotes. Oli sobre tela. 1955. Barcelona, MNAC -
Ambaixador de la pau? Acrílic sobre tela. 1967 -
Nena, flors i coloms. 1967. Acrílic sobre tela. -
Cavallets i fira. 1968. Acrílic sobre tela. -
Ofrena. 1976. Acrílic sobre tela. -
Paisatge mariner. 1975 Litografia. -
El violinista. 1953. Planxa de guix. -
S/t. 1968. Aiguafort. -
Cap de pallasso. 1968. Pedra artificial. -
Maternitat. 1975. Terracota
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Rius i Llorens, Clàudia. «Ramon Llovet, redescobrint un dels pintors de la postguerra». Núvol, 04-12-2017. [Consulta: 21 juny 2024].
- ↑ 2,0 2,1 Casas i Payàs, Martí. «"Venedors de carotes"». Amics Museu Nacional d'Art de Catalunya, 15-01-2024. [Consulta: 21 juny 2024].
- ↑ «Barracas - Fitxa» (en castellà). Museu Nacional d'Art de Catalunya, 05-02-2020. [Consulta: 6 juliol 2024].
- ↑ «Paral·lel - fitxa» (en castellà). Museu Nacional d'Art de Catalunya, 05-02-2020. [Consulta: 6 juliol 2024].
- ↑ Muñoz Camacho, Arturo. Raons i maneres de pensar la Recerca Artística (pdf) (tesi). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, febrer 2023, p. 152-154 [Consulta: 20 juny 2024].
- ↑ «Tres quadres de Ramon Llovet» (pdf). El Propileu, 24, juny 2019, pàg. 17 [Consulta: 6 juliol 2024].
- ↑ «Finestra oberta» (pdf). El Propileu, 25, desembre 2019, pàg. 29 [Consulta: 6 juliol 2024].
- ↑ Anson, Sergi. «El Fòrum Berger Balaguer acull una exposició sobre Ramon Llovet amb motiu del seu centenari». rtvvilafranca.cat, 12-01-2018. [Consulta: 21 juny 2024].
Bibliografia[modifica]
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Manuel Ibáñez Escofet. Interpretación humana de una pintura. Sala Gaspar. Gráficas Universidad. Barcelona, 1965.
- R. Santos Torroella. Breu soliloqui de Ramon Llovet. Colección Sala Gaspar. Barcelona, 1968.
- Pilar Vélez, “Ramon Llovet (1917-1987): el gravat al servei de l'expressió plàstica”, Butlletí del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, 2, 1994, p. 217-223.
- Bernat Puigdollers. Ramon Llovet. Més enllà de la realitat aparent. Vida i obra 1917-1987. Nova Era Publications. Barcelona, 2017.
- Bernat Puigdollers (direcció de l'obra), Albert Mercadé (pintura). Art i cultura de postguerra, Barcelona 1939-1962. Àmbit Serveis Editorials. Barcelona, 2019.
- Alex Mitrani. Pintura catalana. Segones avantguardes. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2020.
- Alex Mitrani (Comissariat). Quina humanitat? MNAC. Barcelona, 2023.