Vés al contingut

Walther Funk

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaWalther Funk

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 agost 1890 Modifica el valor a Wikidata
Yasnaya Polyana (Rússia) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort31 maig 1960 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Düsseldorf (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Parlamentari de la República de Weimar
Director Banc de Pagaments Internacionals, Reichsbank (en) Tradueix
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Leipzig
Universitat Humboldt de Berlín Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Berlín Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, economista, banquer, polític Modifica el valor a Wikidata
OcupadorBanc de Pagaments Internacionals
Reichsbank (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors Modifica el valor a Wikidata
Participà en
14 novembre 1945Tribunal Militar Internacional Modifica el valor a Wikidata
Altres
Condemnat percrim contra la humanitat Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Descrit per la fontObálky knih, Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0298753 Find a Grave: 7045146 Modifica els identificadors a Wikidata

Walther Emanuel Funk (Trakehnen, llavors Prússia oriental, 18 d'agost de 1890 - Düsseldorf, 31 de maig de 1960) va ser un destacat líder nazi que va exercir com a Ministre del Reich per a l'Economia entre 1937 a 1945, coincidint amb el període de la Segona Guerra Mundial.

Biografia

[modifica]

Fill d'uns comerciants de Königsberg, estudis lleis, economia i filosofia a la Universitat de Berlín i la de Leipzig. Va tractar d'allistar-se a l'exèrcit durant la Primera Guerra Mundial però va ser considerat "no apte per al servei". El 1920 va contreure matrimoni amb Luise Schmidt-Sieben, encara que alguns han assenyalat que en realitat estava ocultant les seves tendències homosexuals.[1]

Després de la Primera Guerra Mundial es va convertir en redactor en cap del diari econòmic Berliner Börsenzeitung. La seva orientació política era d'un marcat caràcter conservador i anticomunista. En 1931 es va unir al Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), com a mà dreta de Gregor Strasser. Durant aquesta època va ser l'encarregat d'administrar les donacions milionàries que rebien els nazis a partir d'homes de negocis i els grans magnats alemanys.[2] Va ser diputat del Reichstag en 1932 i president del Comitè de Política Econòmica del Partit Nazi.[3] En 1933, Funk va ser nomenat Secretari d'Estat en el Ministeri de Propaganda. Més tard, el 1938, va substituir a Hjalmar Schacht com a Ministre d'Economia del Tercer Reich. El gener de 1939 va ser nomenat president del Reichsbank, i amb això va guanyar un seient al Consell de direcció del Banc de Pagaments Internacionals (BPI) de Basilea.[4]

Durant els Judicis de Nuremberg va ser acusat, al costat d'altres líders nazis, de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. Va descarregar les seves responsabilitats al capdavant del Reichsbank, acusant a Göring de ser el veritable responsable a l'ombra. Tot i que la seva defensa va ser sempre que la seva importància dins del govern era escassa, i més en assumptes de guerra, se'l va considerar responsable dels delictes dels quals se l'acusava i va ser condemnat a cadena perpètua, pena que va complir a la presó de Spandau al costat d'altres jerarques nazis. Va ser alliberat el 1957 a causa dels seus problemes de salut. Abans de sortir de presó, va fer una curta pregària per Rudolf Hess, Albert Speer i Baldur von Schirach.[5] Establert a Düsseldorf, va morir tres anys més tard.

Referències

[modifica]
  1. Helmut Heiber (1962); Joseph Goebbels, Colloquium Berlin, pàg. 143
  2. Hans Kehrl (1973); Krisenmanager im Dritten Reich. Düsseldorf, pàg. 110
  3. Henry Ashby Turner Jr. (1985); German Big Business and the Rise of Hitler. Nova York, pàg. 146
  4. Bank of International Settlements, "Ninth Annual Report: 1 April 1938 – 31 March 1939", pàg. 135
  5. Eugene Bird (1974); The Loneliest Man in the World, Londres: Secker & Warburg, pàg. 121