Ghrelina: diferència entre les revisions
He explicat la relació ghrelina- síndrome de prader willi |
cita a apartat Ghrelina- prader willi |
||
| Línia 81: | Línia 81: | ||
La ghrelina, a part de provocar sensació de gana també té un paper important en la regulació a llarg termini del balanç energètic ([[Caloria|calorie]]<nowiki/>s ingerides versus calories consumides). S'ha demostrat que quan les persones obeses perden pes a base de dietes els nivells de ghrelina circulant augmenten (provocant així que la persona tengui més gana i que torni a guanyar el pes perdut) i que quan les persones amb [[anorèxia nerviosa]] en guanyen els nivells de ghrelina circulant disminueixen (provocant que la persona no tengui gana i que torni a perdre el pes guanyat). En ambdós casos es provoca un desequilibri del balanç energètic que hi havia amb anterioritat i la ghrelina el que fa es intentar tornar a equilibrar-lo mantenint així el pes del cos. |
La ghrelina, a part de provocar sensació de gana també té un paper important en la regulació a llarg termini del balanç energètic ([[Caloria|calorie]]<nowiki/>s ingerides versus calories consumides). S'ha demostrat que quan les persones obeses perden pes a base de dietes els nivells de ghrelina circulant augmenten (provocant així que la persona tengui més gana i que torni a guanyar el pes perdut) i que quan les persones amb [[anorèxia nerviosa]] en guanyen els nivells de ghrelina circulant disminueixen (provocant que la persona no tengui gana i que torni a perdre el pes guanyat). En ambdós casos es provoca un desequilibri del balanç energètic que hi havia amb anterioritat i la ghrelina el que fa es intentar tornar a equilibrar-lo mantenint així el pes del cos. |
||
Així doncs, seria probable que els nivells baixos de ghrelina circulant en persones obeses representin una adaptació al balanç positiu d'energia que suposa ser obès (es a dir, al fet que s'ingereixin més calories de les que es consumeixen). També hi ha la possibilitat de que les persones obeses siguin sobre sensitives a la ghrelina o que els receptors '''GHS-R''' (veure estructura i metabolisme) estiguin sobre expressats. Aquesta teoria pot recolzar-se sobre el fet que una injecció d'una concentració baixa de ghrelina a una persona obesa provoca una ingesta de menjar, al contrari que a una persona prima i sobre el fet que una injecció d'una concentració alta de ghrelina provoca una ingesta més elevada de menjar en una persona obesa que en una de prima.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Klok|nom=M. D.|cognom2=Jakobsdottir|nom2=S.|cognom3=Drent|nom3=M. L.|article=The role of leptin and ghrelin in the regulation of food intake and body weight in humans: a review|publicació=Obesity Reviews|llengua=en|url=http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1467-789X.2006.00270.x/abstract|volum=8|exemplar=1|data=2007-01-01|pàgines=21–34|doi=10.1111/j.1467-789X.2006.00270.x|issn=1467-789X}}</ref> |
Així doncs, seria probable que els nivells baixos de ghrelina circulant en persones obeses representin una adaptació al balanç positiu d'energia que suposa ser obès (es a dir, al fet que s'ingereixin més calories de les que es consumeixen). També hi ha la possibilitat de que les persones obeses siguin sobre sensitives a la ghrelina o que els receptors '''GHS-R''' (veure estructura i metabolisme) estiguin sobre expressats. Aquesta teoria pot recolzar-se sobre el fet que una injecció d'una concentració baixa de ghrelina a una persona obesa provoca una ingesta de menjar, al contrari que a una persona prima i sobre el fet que una injecció d'una concentració alta de ghrelina provoca una ingesta més elevada de menjar en una persona obesa que en una de prima.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Klok|nom=M. D.|cognom2=Jakobsdottir|nom2=S.|cognom3=Drent|nom3=M. L.|article=The role of leptin and ghrelin in the regulation of food intake and body weight in humans: a review|publicació=Obesity Reviews|llengua=en|url=http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1467-789X.2006.00270.x/abstract|volum=8|exemplar=1|data=2007-01-01|pàgines=21–34|doi=10.1111/j.1467-789X.2006.00270.x|issn=1467-789X}}</ref> |
||
==== Utilització de ghrelina en tractaments contra la obesitat ==== |
==== Utilització de ghrelina en tractaments contra la obesitat ==== |
||
| Línia 107: | Línia 107: | ||
* 3ª Presenten [[:es:Polifagia|polifagia]] |
* 3ª Presenten [[:es:Polifagia|polifagia]] |
||
* 4ª Presenten un apetit insaciable |
* 4ª Presenten un apetit insaciable |
||
En la primera fase el ràtio '''AG/DAG''' és del mateix ordre que el ràtio '''AG/DAG''' de pacients control sans. Aquest ràtio augmenta ja en la segona fase, doncs mentre que els nivells de desacilghrelina es mantenen estables pujen desmesuradament els nivells de ghrelina. A més entre els pacients que pateixen el PWS i es troben en una segona etapa (com a mínim), tant els tractats amb GH com els que no estan tractats, presenten ràtios '''AG/DAG''' similars, cosa que ens indica que aquesta polifagia es causada per un excés de ghrelina. |
En la primera fase el ràtio '''AG/DAG''' és del mateix ordre que el ràtio '''AG/DAG''' de pacients control sans. Aquest ràtio augmenta ja en la segona fase, doncs mentre que els nivells de desacilghrelina es mantenen estables pujen desmesuradament els nivells de ghrelina. A més entre els pacients que pateixen el PWS i es troben en una segona etapa (com a mínim), tant els tractats amb GH com els que no estan tractats, presenten ràtios '''AG/DAG''' similars, cosa que ens indica que aquesta polifagia es causada per un excés de ghrelina.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Kuppens|nom=R. J.|cognom2=Diène|nom2=G.|cognom3=Bakker|nom3=N. E.|cognom4=Molinas|nom4=C.|cognom5=Faye|nom5=S.|article=Elevated ratio of acylated to unacylated ghrelin in children and young adults with Prader–Willi syndrome|publicació=Endocrine|llengua=en|url=https://link.springer.com/article/10.1007/s12020-015-0614-x|volum=50|exemplar=3|data=2015-12-01|pàgines=633–642|doi=10.1007/s12020-015-0614-x|issn=1355-008X}}</ref> |
||
==== Mètodes d'estudi ==== |
==== Mètodes d'estudi ==== |
||
Revisió del 17:14, 24 oct 2017
 |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
 |
L'article o secció necessita millores de format. |
| Substància | pèptid i fragment proteic  |
|---|---|
| Massa molecular | 3.243,778215 Da |
| Estructura química | |
| Fórmula química | C₁₄₁H₂₃₅N₄₇O₄₁ |
| Identificadors | |
| RefSeq | NP_001128413, NP_001128416, NP_001128417, NP_001128418, NP_001289750, NP_001289751, NP_001289752, NP_001289753, NP_001289754, NP_057446, XP_016862101, XP_016862102 i XP_024309362 |
| PDB | 1P7X |
La Ghrelina (de l'arrel protoindoeuropea ghre: creixement[1]) és un acrònim de l'anglès Growth-Hormone-RELeasing, fent refèrencia a la funció per la qual va ser descoberta gràcies al seu receptor al 1996 i publicat al 1999 a partir de mostres del teixit gàstric de ratolins. Aquesta proteïna de 28 aminoàcids és el lligand del receptor de l'hormona del creixement. El 65% d'aquesta hormona es produïda en l'estómac, tot i que també es produeix en altres teixits. La ghrelina és coneguda per ser estimuladora de l'hormona del creixement i per el seu efecte orexigènic (increment de la gana).[2]
Estructura i metabolisme
La ghrelina és una proteïna formada per 28 aminoàcids que es sintetitza a les cèl·lules de la mucosa epitelial de l'estòmac. La seva seqüència és H2N-GSSFLSPEHQRVQQRKESKKPPAKLQPR-COOH, i pot tenir unit al tercer aminoàcid un àcid octanoic o no, de forma que diferenciem entre la forma acilada de la ghrelina (amb l'àcid octanoic) i la forma no acilada de la ghrelina (sense l'àcid)[3]. En humans, la forma acilada majoritària conté l'àcid octanoic, però també és posible trobar en concentracions molt baixes a l'estòmac que en tinguin l'àcid decanoic a l'aminoàcid 3. Aquesta forma té funcions diferents, la més important és l'absorció de cations calci (Ca2+) al citosol cel·lular[4].
El gen humà que codifica la ghrelina es troba en el cromosoma 3p25-26[5], i conté 4 exons i 3 introns[6]. S'expressa a les cèl·lules de l'epiteli estomacal, a les quals tenen lloc els procesos de transcripció i traducció del gen, estimulats quan augmenta la concentració de glucagó a la sang. La proteïna que resulta és la preproghrelina, de 117 residus, la qual és metabolitzada a través d'una sèrie de complexes reaccions enzimàtiques obtenint com a resultat dues cadenes polipeptídiques. Una de elles és la obestatina, amb funcions contràries a la ghrelina. L'altra és la ghrelina no acilada, constituïda per 28 aminoàcids.
Abans de sortir de la cèl·lula a l'interior de l'estomac, la ghrelina no acilada passa per una acilació al citosol de la cèl·lula, concretament per la n-octanoilació[6], tot i que rarament es produeix la n-decanoilació. És una reacció catalitzada per l'enzim ghrelin O-acil transferasa, el qual afegeix al tercer aminoàcid, la Serina, de la molécula de ghrelina l'àcid octanoic, donant lloc a la hormona en la seva forma activa, que se secreta a l'estomac. Experimentalment, s´ha demostrat que els àcids grassos utiltzats per la acilació de la ghrelina provenen dels lípids ingerits directament i no dels que el cos humà ha sintetitzat per si mateix.
El receptor de la ghrelina és una proteína constituida per set dominis transmembrana anomenat GHS-R, que es localitzen a l'hipotàlam i la hipófisi[7]. Per aquesta raó, la ghrelina sintetitzada a l'epiteli de l'estomac és absorbida per la sang al jejú i viatja fins acoblar-se a aquests receptors, els quals després secreten la hormona GH. La duració de la ghrelina acilada a la sang és de 9 a 13 minuts i la seva secreció està regulada pel sistema nerviós, de forma que s'ha demostrat experimentalment que la concentració de ghrelina en sang disminueix al final de cada àpat[7]
Història
L'any 1976 C.Y. Boters i el seu equip van trobar una sèrie de derivats de pèptids opioides. Aquests no mostraben ninguna activitat típica dels opioides, en canvi si que van poder observar que tenien una funció, tot hi que era dèbil, alliberaven GH; En aquest moment van decidir anomenar-los GHSs.
L’estructura de la primera molècula opioide que van trobar era Tyr-D-Trp-Gly-Phe-Met-NH2. Aquest pèptid era un derivat de la Metionina Encefalina; que va induir a la lliberació de GH, actuant sobre l’hipòfisi. Aquesta activitat era molt dèbil i només la van observar in vitro. L’any 1984 es va descobrir un potent GHS que va ser sintetitzat en base a càlculs d’energia, modificacions químiques i un assaig d’activitat biològica. El van anomenar GHRP-6, van veure que aquest era actiu tant in vitro com in vivo. Finalment van acabar concloent que podria utilizar-se en aplicacions clíniques.
Durant aquest període, van investigar el mecanisme de l’acció de la GHS, van descobrir que l’alliberament de GH de la pituitària estava estimulat per la GHRH hipotalàmica; per tant van arribar a la conlcusió que els GHS alliberaven GH a partir d’una via diferent a la GHRH. Per altra banda van descobrir que la GHSs actuaven amb un receptor diferent que el que feia era augmentar el nivell de concentració intracel·lular de Calci (Ca2+ ) mitjançant una via de transducció de la senyal d’inositol 1,4,5-Trisfosfat.
L’any 1996 es va identificar la GHS-R mitjançant la clonació, utilitzant l’estratègia que els GHS estimulen la fosfolipasa C, fent que augmenti el IP3 i el Ca2+ intracel·lular. Després de dur a terme la clonació es va veure que el GHS-R s’expressa a la pituitària, hipotàlem i a l’hipocamp. En un principi no es sabia el seu lligand natural conegut; quan van identificar el GHS-R es van realitzar recerques per a trobar-lo.[8]
Funcions
La ghrelina duu a terme moltes funcions dins del nostre metabolisme.
Endocrina
La ghrelina actua com a lligand de receptors de secretagogs de l'hormona del creixement (GHS-R).
A través dels receptor GHS s'uneixen unes substàncies sintètiques peptídiques, com per exemple el GHRP-6 (GH releasing peptide) com la espiroindolina L-163,191, estimulant la secreció de GH. La Ghrelina actua com a lligand endògen d'aquest receptor[9]. El seu grup N-octanoil en la serina 3 és essencial per travessar la barrera hematoencefàlica i unir-se al receptor GHS i estimular la producció de GH. Té un efecte sinèrgic amb l'hormona alliberadora del GH (GHRH) però actuen amb diferents mecanismes.[10]S'ha vist que els receptors GHS necessiten la GHRH per poder secretar la GH, ja que la Ghrelina només pot actuar al màxim en presència de GHRH, afavorint així el metabolisme energètic.
Tot i això, la ghrelina no és indispensable, s'ha realitzat diversos experiments amb ratolins amb el gen de la Ghrelina i el seu creixement no s'ha vist afectat.[11]
Orexigèniques
Aquest efecte orexigènic es va veure per primer cop l'any 2000, quan en un estudi de l'hormona GH es va injectar ghrelina a voluntaris i es va notificar que el 75% dels estudiats patien un augment de gana com a efecte colateral.[12] En posteriors experiments amb rates, a les quals se les va proporcionar de manera exògena ghrelina. Aquestes rates van patir un augment de pes i de la ingesta, però aquest creixement no va ser longitudinal ni de massa corporal, va ser un augment del teixit adipós i una reducció de la utilització de greixos.
En l'hipotàlem es troba el nucli arquat, responsable regulador de la gana i la sacietat.Gràcies a anàlisis immunohistoquímics s'ha vist que al nucli arquat hi ha cèl·lules neuronals que contenen ghrelina. Les que contenen ghrelina interaccionen amb neurones que contenen el neuropèptid Y (NPY), que estimula l'alliberació de pèptids orexigènics. Així, la concentració de ghrelina augmenta abans de menjar (sensació de gana) i disminueix després de la ingesta.[13]
El nucli arquat també és el lloc d'actuació de la leptina, principal hormona supressora de la gana. Els efectes produïts per la ghrelina i els pèptids orexigènics que l'acció d'aquesta estimula són directament inhibits per la leptina.[14]
Homeostàsis de la pressió arterial
La ghrelina és també capaç d'actuar com a agent vasoactiu, regulant la pressió arterial.[15]
Cardioprotector
S'ha observat que la ghrelina també actua en receptors GHS de diferents teixits cardiovasculars. És capaç de prevenir la mort sobtada per aptòsi de cardiomiòcits.[16]
Regulació de pes
La ghrelina, a més d'actuar sobre la gana, actua sobre la greix corporal. Afavoreix l'acumulació de lípids en el greix visceral i provoca la sobre exposició dels gens del greix que participen a la retenció de lípids.[17]
Relació de la Ghrelina amb la Salut
| Reguladors | Canvis dels nivells de Ghrelina |
|---|---|
| Ingesta de menjar | Disminueix els nivells de ghrelina criculant |
| Edat | Com més augmenta l'edat més van baixant els nivells de Ghrelina |
| IMC | A un IMC més elevat, menors els nivells de ghrelina circulant |
| GH | Disminueix els nivells de ghrelina criculant |
| Glucosa | Disminueix els nivells de ghrelina criculant |
| Insulina | Disminueix els nivells de ghrelina criculant |
Relació Ghrelina-Obesitat
Avui dia la obesitat és, arreu del món, un greu problema de la salut.
Com ja s'ha explicat anteriorment en aquest article, la ghrelina és una hormona l'efecte de la qual és produir gana. Per tant, a primera vista es podria creure que els obesos presenten nivells elevats de ghrelina que els fan menjar molt. Aquesta suposició, seria errònia. Els nivells de ghrelina circulant de les persones obeses són inferiors i amb una variació diürna distinta als de les persones amb un pes normal.
La ghrelina, a part de provocar sensació de gana també té un paper important en la regulació a llarg termini del balanç energètic (calories ingerides versus calories consumides). S'ha demostrat que quan les persones obeses perden pes a base de dietes els nivells de ghrelina circulant augmenten (provocant així que la persona tengui més gana i que torni a guanyar el pes perdut) i que quan les persones amb anorèxia nerviosa en guanyen els nivells de ghrelina circulant disminueixen (provocant que la persona no tengui gana i que torni a perdre el pes guanyat). En ambdós casos es provoca un desequilibri del balanç energètic que hi havia amb anterioritat i la ghrelina el que fa es intentar tornar a equilibrar-lo mantenint així el pes del cos.
Així doncs, seria probable que els nivells baixos de ghrelina circulant en persones obeses representin una adaptació al balanç positiu d'energia que suposa ser obès (es a dir, al fet que s'ingereixin més calories de les que es consumeixen). També hi ha la possibilitat de que les persones obeses siguin sobre sensitives a la ghrelina o que els receptors GHS-R (veure estructura i metabolisme) estiguin sobre expressats. Aquesta teoria pot recolzar-se sobre el fet que una injecció d'una concentració baixa de ghrelina a una persona obesa provoca una ingesta de menjar, al contrari que a una persona prima i sobre el fet que una injecció d'una concentració alta de ghrelina provoca una ingesta més elevada de menjar en una persona obesa que en una de prima.[18]
Utilització de ghrelina en tractaments contra la obesitat
Fins ara, en rosegadors s'han provat tractaments basats en inhibidors de ghrelina O-acyltranferasa (la desacylghrelina provoca un balanç energètic negatiu mitjançant la disminució de la ingesta de menjar), vacunes de ghrelina i antagonistes del receptor de ghrelina. Aquests han aconseguit baixar la ingesta de menjat i augmentar el gast d'energia dels animals en els quals s'han provat, per tant podrien en un futur ser una estratègia en contra de la obesitat, conjuntament amb una dieta.[19]
Relació Ghrelina-son
S' ha demostrat que la ghrelina és un factor que promou la son en els humans, augmentant el son NREM (sense moviments oculars ràpids), l'activitat s'ones lentes (Slow wave activity present durant el son NREM) i els nivells de GH o hormona del creixement la concentració de la cual presenta un pic durant l'interval de son més profund [20]).
Estudiant els nivells de ghrelina durant el període de son s'ha descobert que el nivell de concentració d'aquesta presenta un pic, juntament amb la GH, que oscil.la entre les 23:00 i les 3:00.Els nivells de ghrelina, per tant, incrementen durant les primeres hores de son i disminueixen durant la matinada, cosa que explicaria el fet de no tenir gana just quan et despertes. A més, al contrari del que passa durant el dia pareix ser que la ghrelina durant la nit no promou la gana sinó que està més aviat relacionada amb la regulació del son.
Ara bé, s'ha de dir que aquests estudis només presenten els resultats sobre els quals s'han extret les prèvies conclusions en el cas dels homes i no en el cas de les dones.[21]
En el cas que es doni la deprivació (dormir en total unes 4h) o excés ( dormir-ne unes 10) de son, els nivells de ghrelina presenten un increment, per tant a l hora de despertar-te, al contrari del que passa en el cas d'un son normal, no estan baixos cosa que provoca la sensació de gana i l'impuls de menjar.[22]
Ghrelina- Síndrome de Prader Willi
El síndrome de Prader Willi es un síndrome caracteritzat per un retràs del desenvolupament i falta de gana en la infància i per una gana excessiva progressiva i obesitat en nens. Els pacients amb aquest síndrome són tractats amb GH encara que l'administració d'aquesta hormona no els cura la fam excessiva.
En el nostre cos (com ja s'ha dit abans) trobam dos tipus de ghrelina: La acilghrelina i la desacilghrelina. La acilghrelina és la que ens provoca la gana i la desacilghrelina inhibeix l'efecte de la ghrelina. Per tant, s'ha suposat que el ràtio AG(acilghrelina)/DAG(desacilghrelina) és important a l hora de mantenir el pes.
En el PWS (Prader Willi Syndrome) es distingeixen quatre etapes nutricionals:
- 1ª a Presenten Hipotonia i dificultat per menjar
- 1ª a No presenten dificultat per menjar i presenten un creixement adequat.
- 2ª a Presenten augment de pes sense augment de gana
- 2ª b Presenten augment de pes i augment de gana
- 3ª Presenten polifagia
- 4ª Presenten un apetit insaciable
En la primera fase el ràtio AG/DAG és del mateix ordre que el ràtio AG/DAG de pacients control sans. Aquest ràtio augmenta ja en la segona fase, doncs mentre que els nivells de desacilghrelina es mantenen estables pujen desmesuradament els nivells de ghrelina. A més entre els pacients que pateixen el PWS i es troben en una segona etapa (com a mínim), tant els tractats amb GH com els que no estan tractats, presenten ràtios AG/DAG similars, cosa que ens indica que aquesta polifagia es causada per un excés de ghrelina.[23]
Mètodes d'estudi
Immunohistoquímica
És un mètode utilitzat per a poder trobar la ubicació d'un pèptid determinat, en aquest cas estariem parlant de la Ghrelina.
Immunofluorescència
És una tècnica emprada per identificar microorganismes o detectar la presència d’anticossos específics. En el cas de la ghrelina s’ha utilitzat per a saber la localització d’aquest pèptid en l’organisme.
Hibridació In Situ
És una tècnica que s’utilitza per a la localització i la detecció de seqüències de ADN i de ARN en cè·lules, cromosomes o bé teixit preservat.[1]
In Situ Localization and Rhythmic Expression of Ghrelin and ghs-r1 Ghrelin Receptor in the Brain and Gastrointestinal Tract of Goldfish (Carassius auratus)
És un estudi que per a duur a terme els seus objectius, que són per una banda trobar la distribució anatòmica de receptor de la Ghrelina i GHS-R1 en el cervell i en el tracte gastrointestinal de peixos en concret els Carissius auratus; i per altre banda caracteritzar les possibles variacions diaries del mRNA preproglutin i del ghs-1 en teixits central i perifèrics, utilitza dues de les tècniques esmentades anteriorment, la Immunohistoquímica i la Hibridació In Situ.
Referències
- ↑ Anders, Valentin. «GRELINA». [Consulta: 6 octubre 2017].
- ↑ «Regulación de la secreción gástrica de ghrelina, acción hormonal, control neuroendocrino y desarrollo postnatal» (en castellano). Seoane Camino, Luisa María Casanueva Freijo, Felipe, 2010. [Consulta: 15 octubre 2017].
- ↑ Sakata, Ichiro; Gong, Zhi; Ikenoya, Chika; Takemi, Shota; Sakai, Takafumi «The study of ghrelin secretion and acyl-modification using mice and ghrelinoma cell lines». Endocrine Journal, 64, Suppl., 2017, pàg. S27–S29. DOI: 10.1507/endocrj.64.S27.
- ↑ Kojima, Masayasu; Kangawa, Kenji «Ghrelin: Structure and Function» (en anglès). Physiological Reviews, 85, 2, 01-04-2005, pàg. 495–522. DOI: 10.1152/physrev.00012.2004. ISSN: 0031-9333. PMID: 15788704.
- ↑ Ghrelin: structure and function.
- ↑ 6,0 6,1 «¿Cuál es su estructura?». [Consulta: 9 octubre 2017].
- ↑ 7,0 7,1 Del Rincón Jarero, Juan Pablo Ghrelina, un péptido modulador del metabolismo energético, Julio 2007.
- ↑ Kojima, Masayasu; Kangawa, Kenji «Ghrelin: Structure and Function» (en anglès). Physiological Reviews, 85, 2, 01-04-2005, pàg. 495–522. DOI: 10.1152/physrev.00012.2004. ISSN: 0031-9333. PMID: 15788704.
- ↑ «Hormona del crecimiento (GH)».
- ↑ «[file:///C:/Users/ub/Desktop/S1575092204746483_S300_es.pdf Ghrelina: de la secreción de hormona de crecimiento a la regulación del equilibrio energético]».
- ↑ «Ghrelina, un péptido moduladordel metabolismo energético».
- ↑ «Funciones de la Ghrelina». [Consulta: 19 octubre 2017].
- ↑ «Ghrelin and Leptin» (en anglès). News-Medical.net, 23-05-2017.
- ↑ «Ghrelina... "La hormona del apetito"». [Consulta: 19 octubre 2017].
- ↑ «Ghrelina» (en castellà). [Consulta: 19 octubre 2017].
- ↑ «Definición de Ghrelina | Que es, Conceptos y Significados» (en castellà). [Consulta: 19 octubre 2017].
- ↑ «La acción de la hormona ghrelina aumenta el apetito y favorece la acumulación de grasa abdominal» (en anglès). [Consulta: 19 octubre 2017].
- ↑ Klok, M. D.; Jakobsdottir, S.; Drent, M. L. «The role of leptin and ghrelin in the regulation of food intake and body weight in humans: a review» (en anglès). Obesity Reviews, 8, 1, 01-01-2007, pàg. 21–34. DOI: 10.1111/j.1467-789X.2006.00270.x. ISSN: 1467-789X.
- ↑ Chen, Vicky Ping; Gao, Yang; Geng, Liyi; Brimijoin, Stephen «Butyrylcholinesterase gene transfer in obese mice prevents postdieting body weight rebound by suppressing ghrelin signaling» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 25-09-2017, pàg. 201706517. DOI: 10.1073/pnas.1706517114. ISSN: 0027-8424. PMID: 28973869.
- ↑ Takahashi, Y.; Kipnis, D. M.; Daughaday, W. H. «Growth hormone secretion during sleep». Journal of Clinical Investigation, 47, 9, setembre 1968, pàg. 2079–2090. ISSN: 0021-9738. PMID: 5675428.
- ↑ García-García, Fabio; Juárez-Aguilar, Enrique; Santiago-García, Juan; Cardinali, Daniel P. «Ghrelin and its interactions with growth hormone, leptin and orexins: Implications for the sleep–wake cycle and metabolism» (en anglès). Sleep Medicine Reviews, 18, 1, 01-02-2014, pàg. 89–97. DOI: 10.1016/j.smrv.2013.04.003. ISSN: 1087-0792.
- ↑ «A single night of sleep deprivation increases ghrelin levels and feelings of hunger in normal-weight healthy men» (en anglés). © 2008 European Sleep Research Society, 28-06-2008. [Consulta: 10 octubre 2017].
- ↑ Kuppens, R. J.; Diène, G.; Bakker, N. E.; Molinas, C.; Faye, S. «Elevated ratio of acylated to unacylated ghrelin in children and young adults with Prader–Willi syndrome» (en anglès). Endocrine, 50, 3, 01-12-2015, pàg. 633–642. DOI: 10.1007/s12020-015-0614-x. ISSN: 1355-008X.