Anorèxia nerviosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Anorèxia nerviosa
Classificació i recursos externs
CIM-10 F50.0-F50.1
CIM-9 307.1
OMIM 606788
DiseasesDB 749
eMedicine emerg/34 med/144

L'anorèxia nerviosa és una forma d'anorèxia que consisteix en un trastorn del comportament alimentari molt greu,que inclús pot causar la mort, caracteritzat per una voluntat extrema de controlar tot aliment ingerit que sovint, tot i que pot començar amb motivacions de gaudir d'una bona salut, de l'aparició de pudor, desgrat i fins i tot fàstic amb el fet de menjar (dur-se coses a la boca, mastegar, empassar) o de ser una persona perfecta en tots els aspectes, acaba en una reducció progressiva de menjar ingerit, i per tant d'ingrés d'energia al cos, que provoca una pèrdua progressiva de pes. Es produeix típicament a persones que pateixen una forta pressió ambiental i autoexigència, sovint acompanyada de solitud i carències afectives.

Algunes característiques d'aquesta conducta poden ser determinades per pautes particulars de manipulació d'aliments. En algunes persones pot ser provocada, i alhora esdevenir una conseqüència de la malaltia, una intensa por a l'augment de pes. Alguns han considerat que el terme anorèxia és equívoc perquè vol dir pèrdua de la gana, tanmateix, les persones amb anorèxia acaben perdent completament la gana i ja des dels primers moments perden el plaer del gust i de la gastronomia. En alguns casos, la persona que la pateix pot desenvolupar altres conductes autodestructives i d'alguna manera objectivades a extreure matèria del propi cos, com treure's pestanyes, pèls o cabells, gratar-se excessivament o treure's pells, o usar laxants desmesuradament, induir-se al vòmit. En aquest darrer cas, la persona pateix a més bulímia, una malaltia molt relacionada amb l'anorèxia. L'anorèxia també es pot presentar en comorbiditat amb altres trastorns afectius, psicològics i psiquiàtrics, com estats d'ansietat o depressió clínica.

Un metge la diagnostica comparant els símptomes i el que veu o escolta amb els criteris que dóna el DSM-IV o Manual de l'associació Americana de Psiquiatria o bé el CIE-10 de l'OMS, per exemple.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme anorèxia prové del grec i està formada per la partícula a/an (negació) més la paraula orégo (venir de gust).

Característiques[modifica | modifica el codi]

Es caracteritza per l'aversió obsessiva al menjar, que es tradueix en terror a engreixar, distorsió de la imatge del propi cos, manca de regles i actitud d'aparent indiferència o negació del problema (pot ser dins de jocs psicològics). Es tradueix en un pes inferior al 85% del considerat normal. Són freqüents els dejunis perllongats, les dietes rigoroses, l'exercici exhaustiu i l'abús de laxants, diürètics i medicaments que suposadament ajuden a no passar gana o a interferir l'absorció d'aliments.[1]

Inclou por a augmentar el pes i per una percepció distorsionada i delirant del propi cos que fa que el malalt es vegi obès, encara que el seu pes estigui per sota del pes recomanat. Per aquest motiu, el malalt inicia una disminució progressiva del pes mitjançant dejunis i reduccions en la ingesta d'aliments. Afecta sobretot a les dones menors de 25 anys. Aquest tipus d'anorèxia precisa no només una realimentació, sinó també un tractament psicològic.

Últimament, s'ha discutit àmpliament aquest tema, ja que determinades actituds modernes com portar la roba cada vegada més atapeïda o l'aparició de models de passarel·la cada vegada més primes pot influir negativament en l'ànim de moltes joves que intenten aconseguir el cos perfecte que la societat sembla que demana. Segons molts psicòlegs, la solució a aquest problema és educar a la joventut per tal que aprenguin a escapar d'aquesta moda basada en l'obsessió per una figura prima i ensenyar a la gent a ser feliç amb el seu propi cos.

Causes[modifica | modifica el codi]

L'anorèxia nerviosa no només consisteix a deixar de menjar per por d'engreixar, també suposa no agradar-se a un mateix, no acceptar-se com a persona. S'associa la primesa a la recerca de la perfecció i de la felicitat. Per això les persones afectades limiten la quantitat d'aliments que ingereixen. Es tracta, generalment, de persones introvertides que tendeixen a aïllar-se.[2]

A més de la influència en persones sensibles a la necessitat de reconeixement dels missatges i valors de la societat respecte a la figura corporal ideal, la tendència a l'addició també és un factor important. L'anorèxia es pot entendre com a un comportament addictiu inconscient a causa d'una autoestima ferida com a conseqüència de la persecució inútil de metes inassolibles. Seria al principi un mecanisme de defensa no racional per a no fer conscient el fracàs i dolor associat que representaria adonar-se de l'enorme diferència entre l'ideal imposat per la societat. La majoria de persones anorèxiques reconeixen que el seu estat de desnutrició és adictiu perquè satisfà una necessitat emocional important, com per exemple l'autocontrol o l'asexualitat, i els cal per a alleujar la tensió nerviosa o l'estrès.[1]

Així, l'inici de l'anorèxia es relaciona l'inici amb la no acceptació dels canvis corporals durant l'adolescència, amb un increment ràpid de pes, amb canvis importants en la vida, amb complexos referents al físic o amb problemes de relació. Cal dir també que quatre de cada cinc casos apareix quan es comença una dieta d'aprimament sense cap tipus de control professional.[2]

Quan la malaltia ja està avançada es produeix una distorsió de la imatge corporal: la persona es veu grassa encara que no siga així, i com "grassa" per a ella és un defecte, intenta assolir la perfecció i mai no pararà de voler aprimar.[2]

Manifestacions i símptomes[modifica | modifica el codi]

  • Referit al menjar:
    • Prefereixen menjar sols/-es
    • Es preocupen exageradament pel contingut de calories dels aliments i per les dietes d'aprimar-se.
    • Eviten el consum de determinats aliments, especialment els que porten més greix i calories: dolços, pa, patates, arròs, cigrons, mongetes i altres. Cada dia eliminen més aliments, quedant solament verdures, fruites i aliments "light". Poden fins i tot evitar els líquids. A més poden presentar un interès especial per la nutrició dels restants membres de la família.
    • S'oposen a menjar quantitats normals a pesar dels precs, recomanacions, ordres i/o amenaces dels familiars i fins i tot dels metges.
    • Vomiten d'amagat després de menjar.
  • Referit al pes:
    • Es queixen freqüentment de estar grasses/os, tot i que s'està prim.
    • Es neguen a mantenir un pes igual o superior al valor mínim que correspon a la seva edat i alçada.
    • Es produeix una pèrdua important de pes
  • Augmenten l'activitat física per a afavorir la pèrdua de pes.
  • Utilitzen diürètics, laxants o herbes aprimadores
  • Se'ls nota la pell seca i pàl·lida.[3]
  • Trastorns psicològics:
    • Presenten agressivitat, tristesa i aïllament de la família i amics.
    • Jutgen la seva vida sota la visió de la imatge personal, la bellesa, el triomf...
    • Es concentren en els estudis però amb més dificultats que abans.
  • Presenten irregularitats i pèrdua de la menstruació.
  • Tenen fred i presenten estrenyiment.

[4]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

L'anorèxia afecta la majoria dels sistemes de l'organisme. Per exemple, afecta el sistema nerviós causant apatia, irritabilitat i depressió, pensaments confusos, memòria pobre i insomni, i es pot produir la mort per les complicacions mèdiques derivades.[5] El fet de no tenir prou massa corporal fa que les dones deixin de tenir la regla (amenorrea), i si això ocorre durant prou temps pot tornar-se irreversible, encara que més tard la dona recuperi el seu pes normal i la salut. En els homes produeix problemes d'erecció. En homes i dones un símptoma de l'anorèxia és la manca d'interès sexual.

La poca quantitat de reserves energètiques pot tenir com a conseqüències alguns altres efectes, com:

En casos de major gravetat pot haver deshidratació, arítmies importants, malnutrició greu, xoc, i mort per inanició. A Espanya, la mortalitat per anorèxia actualment es troba entre el 5% i el 10% de les persones que la pateixen.[8]

Incidència[modifica | modifica el codi]

L'anorèxia afecta especialment a dones, tot i que el nombre de casos d'anorèctics homes està en augment.[8] Actualment a Espanya el 90% d'afectats són dones i el 10% són homes.[8]

Es tracta d'un trastorn alimentari tradicionalment relacionat amb adolescents, però cada vegada es detecten més casos en edats adultes i infantils.[8] Per exemple, a Espanya hi ha casos de nens i nenes anorèctics de sis anys,[8] hom calcula que al voltant del 6% de la població entre els dotze i els vint-i-un anys té algun tipus de trastorn del comportament alimentari (anorèxia o un altre)[8] i està en augment el nombre de casos d'anorèxia entre dones de vint-i-cinc a quaranta anys.[8]

L'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia calcula que un 10% d'anorèctics a Espanya té almenys un familiar que ha sofert també un trastorn alimentari.[8]

Tractament[modifica | modifica el codi]

Aquesta malaltia ha de ser tractada per un professional, pot consultar amb un metge de capçalera o en la clínica corresponent, perquè aquí ho derivaran generalment un mèdic psiquiatra o a un especialista en aquesta malaltia.

La fita terapèutica és restablir el pes corporal normal i resoldre les dificultats psicològiques.

El metge farà un diagnòstic de l'estat de la persona, i segons el resultat aconsellarà el tractament, que pot ser d'hospitalització o pot ser en la casa (la família i persones relacionades amb la pacient ha de rebre també orientació i ajuda). El tractament, en ambdós casos, pretén corregir les anomalies metabòliques, causades per la malaltia, i a poc a poc augmentar l'alimentació i el pes de la pacient i tractar els trastorns físics i mentals ocasionats. Algunes vegades és necessari receptar alguns fàrmacs també.

Alguns pacients desenvolupen obesitat després del tractament. De 2 a 6% dels malalts mor per complicacions del trastorn o per suïcidi.[3]

Anorèxia i bulímia[modifica | modifica el codi]

Molts dels símptomes de l'anorèxia nerviosa són compartits amb els de la bulímia nerviosa; de fet, del 30% al 50% dels adolescents bulímics també compleixen els criteris de l'anorèxia nerviosa a l'inici de la seva malaltia.[9] L'anorèxia és menys freqüent que la bulímia[10] i té l'avantatge que, al contrari del que ocorre en un afectat de bulímia (que pot semblar exteriorment saludable, amb pes normal), l'anorèxia pot ser de vegades més fàcil de detectar per la disminució de pes que comporta.[2] S'estima que, entre les dones adolescents i joves, un 4% pateixen algun tipus de trastorn de la conducta alimentària i un 20% pertany al "grup de risc".[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 La autoestima, Luís Rojas Marcos, Ed Espasa, 2007. ISBN 978 84 670 2465 4(castellà)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Anorèxia, desig desmesurat d'aprimar Revista digital Consumer, (català)
  3. 3,0 3,1 www.xtec.es
  4. www.xtec.es
  5. Arroyo, Lilian M. «TRASTORNOS ALIMENTARIOS: Anorexia nervosa y bulimia nervosa» (en castellà). [Consulta: 10/3/2012].
  6. Hall, John C.; Hall, Brian J. Hall's Manual of Skin as a Marker of Underlying Disease. PMPH-USA, 2010, p.311. ISBN 1607951029. 
  7. Yen, Samuel S. C.; Jaffe, Robert B.; Barbieri, Robert L. Endocrinologia de La Reproduccion (en castellà). Ed. Médica Panamericana, 2001, p.588. ISBN 9500625385. «Casi la mitad de las pacientes con anorexia nerviosa padecen una diabetes insípida parcial» 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Dades de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia, ACAB, a l'article L'anorèxia, pàg. 31 de El País del 18 de gener de 2011 (castellà)
  9. Bulímia i altres trastorns de la conducta alimentària Adeslas, 2010 (català)
  10. Bulímia nerviosa: Epidemiologia. Clínica Londres de Barcelona (català)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anorèxia nerviosa Modifica l'enllaç a Wikidata