Cultiu de llagostins

La cria de llagostins i gambes marines és una activitat d'aqüicultura per al cultiu de crustacis dendrobranquiats anomenats vulgarment gambes marines o llagostins per al consum humà. En aquest text s'emprarà indiferentment les dues denominacions. Tot i que la cria de llagostí tradicional s'ha dut a terme a Àsia durant segles, la cria comercial a gran escala va començar a la dècada de 1970 i la producció va créixer molt, sobretot per satisfer les demandes del mercat dels Estats Units, el Japó i l'Europa occidental. La producció mundial total de gambes de cria va assolir més d'1,6 milions de tones el 2003, el que representa un valor de prop de 9.000 milions de dòlars dels EUA. Al voltant del 75% de les gambes criades es produeix a Àsia, en particular a la Xina i Tailàndia. L'altre 25% es produeix principalment a Amèrica Llatina, on Brasil, Equador i Mèxic són els principals productors. La nació més exportadora és l'Índia.

Marine shrimp farming

Estany de creixement de gambes (Corea del S.)

Llagostí tigre gegant o llagostí negre

La cria de gambes ha passat de les empreses tradicionals a petita escala del sud-est asiàtic a una indústria global. Els avenços tecnològics han fet créixer gambes a densitats cada cop més altes, i els individus reproductors s'envien a tot el món. Pràcticament totes les gambes de granja són de la família Penaeidae, i només dues espècies, Penaeus vannamei i Penaeus monodon (llagostí negre), representen aproximadament el 80% de totes les gambes criades. Aquests monocultius industrials són molt susceptibles a les malalties, que han provocat diverses exterminacions regionals de poblacions de gambes de granja. L'augment dels problemes ecològics, els brots repetits de malalties i la pressió i les crítiques tant de les ONG com dels països consumidors van provocar canvis en la indústria a finals dels anys noranta i, en general, una regulació més forta per part dels governs. L'any 1999 es va iniciar un programa destinat a desenvolupar i promoure pràctiques aqüícoles més sostenibles, incloent organismes governamentals, representants de la indústria i organitzacions ambientals.

Història i geografia

La gamba s'ha cultivat al sud-est asiàtic i a la Xina durant segles, utilitzant mètodes tradicionals de baixa densitat. A Indonèsia, l'ús d'estanys d'aigua salobre, anomenats tambaks, es remunta fins al segle XV. Van utilitzar basses a petita escala per al monocultiu o policultivat amb altres espècies, com el peix llet, o en rotació amb arròs, utilitzant els arrossars per al cultiu de gambes durant l'estació seca, quan no es podia conrear arròs. Aquestes cultures sovint es trobaven a les zones costaneres o a les ribes dels rius. Les zones de manglars van ser afavorides a causa de la seva abundant gambeta natural. Les gambes joves salvatges van ser pescades i deixades en estanys fins que assolien la mida desitjada per a la recol·lecció.

La cria industrial de gambes es remunta als anys 30, quan els productors japonesos van generar i conrear gambes Kuruma (Penaeus japonicus) per primera vegada. A la dècada de 1960, una petita indústria s'havia desenvolupat al Japó. La cria comercial de gambes va començar a créixer ràpidament a finals dels anys 60 i principis dels 70. Els avenços tecnològics van conduir a formes més intensives de cultiu, i la creixent demanda del mercat va provocar la proliferació mundial de granges de gambes, concentrades a les regions tropicals i subtropicals. La creixent demanda dels consumidors a principis dels anys vuitanta va coincidir amb la vacil·lació de les captures salvatges, creant una indústria en auge. Taiwan va ser un dels primers adoptants i un gran productor a la dècada de 1980; la seva producció es va enfonsar a partir de 1988 a causa de les males pràctiques de gestió i malalties.[6] A Tailàndia, la producció a gran escala es va expandir ràpidament des de 1985. A Amèrica del Sud, l'Equador va ser pioner en la cria de gambes, on es va expandir de manera espectacular a partir de 1978.[8] El Brasil havia estat actiu en la cria de gambes des de 1974, però el comerç només hi va créixer durant la dècada de 1990, convertint el país en un gran productor en pocs anys. Actualment, hi ha granges de gambes marines a més de cinquanta països. Al País Valencià i Catalunya la producció es limita a l'autòcton llagostí mediterrani i en petites quantitats. A nivell espanyol el productor més important és Andalusia.

Mètodes de cultiu

Quan la cria de gambes va sorgir per satisfer una demanda que havia superat la capacitat de la pesca salvatge, els mètodes de conreu de subsistència d'antic van ser ràpidament substituïts per les pràctiques més productives necessàries per atendre un mercat global. L'agricultura industrial en un principi va seguir els mètodes tradicionals, amb les anomenades granges "extensives", compensant la baixa densitat amb l'augment de la mida dels estanys; en comptes de basses d'unes poques hectàrees, es van utilitzar basses de mides de fins a 100 hectàrees (1,0 km²) i es van netejar grans àrees de manglars en algunes zones. Els avenços tecnològics van fer possibles pràctiques més intensives que augmenten el rendiment per àrea, ajudant a reduir la pressió per convertir més terra. Van aparèixer granges semi-intensives i intensives, on es criaven les gambes amb pinsos artificials i es gestionaven activament les basses. Encara que queden moltes explotacions extensives, les noves explotacions solen ser semiintensives.

Fins a mitjans de la dècada de 1980, la majoria de les granges estaven proveïdes d'animals salvatges joves, anomenats "postlarves", típicament capturats localment. La pesca de postlarves es va convertir en un sector econòmic important en molts països. Per contrarestar l'esgotament dels caladors i per garantir un subministrament constant de gambes joves, la indústria va començar a criar gambes als vivers.

Cicle biològic

Les gambes maduren i es reprodueixen només en un hàbitat marí. Les femelles ponen entre 100.000 i 500.000 ous, que eclosionen després d'unes 24 hores en petits nauplis. Aquests nauplis s'alimenten de les reserves de rovell dins dels seus cossos, i després es metamorfosen en zoeae. Les gambes en aquesta segona fase larvària s'alimenten en estat salvatge d'algues i, al cap d'uns dies, tornen a transformar-se en larves de mysis. Les larves de mysis o myses semblen petites gambes i s'alimenten d'algues i zooplàncton. Després d'uns tres o quatre dies més, es metamorfosen una darrera vegada en postlarves: gambes joves que tenen característiques adultes. Tot el procés triga uns 12 dies des de l'eclosió. En estat salvatge, les postlarves migren cap als estuaris, rics en nutrients i amb poca salinitat. Desfent el camí, migren de nou a les aigües obertes quan maduren.

Cadena de subministrament

En la cria de gambes, aquest cicle de vida es produeix en condicions controlades. Els motius per fer-ho inclouen una agricultura més intensiva, un millor control de la mida que resulta en gambes de mida més uniforme i un millor control dels depredadors, però també la capacitat d'accelerar el creixement i la maduració controlant el clima (especialment a les granges de les zones temperades, utilitzant hivernacles). Hi ha tres etapes diferents:

•     Els criadors crien gambes ponedores. De l'eclosió n'obtenen nauplis o fins i tot postlarves, que venen a les granges. Les grans granges de gambes mantenen els seus propis vivers i venen nauplis o postlarves a granges més petites de la regió.
•     Els vivers fan créixer postlarves i les acostumen a les condicions marines dels estanys de creixement.
•     A les basses de creixement, les gambes es cultiven des de joves fins a mida comercialitzable, que triga entre tres i sis mesos.

La majoria de granges produeixen una o dues collites a l'any; en climes tropicals, fins i tot tres són possibles. A causa de la necessitat d'aigua salada, les granges de gambes es troben a la costa o a prop. També s'han provat les granges de gambes d'interior en algunes regions, però la necessitat de transportar aigua salada i la competència per la terra amb els usuaris agrícoles va provocar problemes. Tailàndia va prohibir les granges de gambes continentals el 1999.

Vivers

Tancs en un criadora de gambes a Corea del Sud, 2002

Els criadors a petita escala són molt comuns al sud-est asiàtic. Sovint gestionats com a empreses familiars i amb un enfocament de baixa tecnologia, utilitzen dipòsits petits (menys de deu tones) i sovint densitats animals baixes. Són susceptibles a malalties, però a causa de la seva petita mida, normalment poden reiniciar la producció ràpidament després de la desinfecció. La taxa de supervivència està entre zero i 90%, depenent d'una àmplia gamma de factors, com ara la malaltia, el clima i l'experiència de l'operador.

Els vivers d'aigua verda són incubadors de mida mitjana que utilitzen grans dipòsits amb baixa densitat d'animals. Per alimentar les larves de gambes, s'indueix una floració d'algues als dipòsits. La taxa de supervivència és d'un 40%.

Els vivers Galveston (anomenats per la població on foren desenvolupats Galveston, Texas) són incubadors industrials a gran escala que utilitzen un entorn tancat i estretament controlat. Crien les gambes a altes densitats en dipòsits grans (15-30 t). Les taxes de supervivència varien entre el 0% i el 80%, però normalment assoleixen el 50%.

En els criadors, les gambes en desenvolupament s'alimenten d'una dieta d'algues i més tard també de nauplis de gambes de salmorra, de vegades (sobretot en criadors industrials) augmentats per dietes artificials. La dieta de les etapes posteriors també inclou proteïnes animals fresques o liofilitzades, per exemple, el krill. Els nutrients i la medicació (com ara els antibiòtics) que adquireixen les larves de krill arriben i s'acumulen durant la maduració de les gambes d'engreix.

Guarderies

Els aqüicultors transfereixen les postlarves dels tancs del camió a un estany de creixement. Corea del S.

Moltes granges tenen vivers on les gambes postlarvals es conreen fins a criar-se durant tres setmanes més en estanys, dipòsits o els raceways (circuits). Una circuit és una canalització o dipòsit rectangular, llarg i poc profund per on l'aigua flueix contínuament.

En un viver típic, hi ha entre 150 i 200 animals per metre quadrat. S'alimenten amb una dieta alta en proteïnes durant un màxim de tres setmanes abans de ser traslladats als estanys de creixement. En aquell moment, pesen entre un i dos grams. La salinitat de l'aigua s'ajusta gradualment a la de les basses de creixement.

Els agricultors es refereixen a les postlarves com a "PL", amb el nombre de dies sufixat (és a dir, PL-1, PL-2, etc.). Estan preparats per ser transferits a les basses de creixement després que les seves brànquies s'hagin ramificat, cosa que es produeix al voltant de PL-13 a PL-17 (uns 25 dies després de l'eclosió). La guarderia no és del tot necessària, però és emprada per moltes granges perquè permet una millor utilització dels aliments, millora la uniformitat de la mida, ajuda a utilitzar millor la infraestructura i es pot fer en un entorn controlat per augmentar la collita. El principal desavantatge dels vivers és que una part de les gambes postlarva moren en transferir-les a l'estany de creixement.

Algunes granges no utilitzen un viver, però emmagatzemen les postlarves directament a les basses de creixement després d'haver-les aclimatat als nivells de temperatura i salinitat adequats en un dipòsit d'aclimatació. Al llarg d'uns quants dies, l'aigua d'aquests dipòsits es canvia gradualment per adaptar-se a la de les basses de creixement. La densitat animal no ha de superar els 500/litre per a les postlarves joves i 50/litre per a les més grans, com la PL-15.

Creixement

En la fase de creixement, les gambes es cultiven fins a la maduresa. Les postlarves es traslladen a estanys on s'alimenten fins que arriben a la mida comercial, cosa que triga uns tres a sis mesos més. La recol·lecció de les gambes es fa pescant-les des de les basses mitjançant xarxes o drenant les basses. Les mides dels estanys i el nivell d'infraestructura tècnica varien.

Les granges de gambes extensives que utilitzen mètodes tradicionals de baixa densitat es troben invariablement a la costa i sovint a les zones de manglar. Les basses oscil·len entre unes poques i més de 100 hectàrees; les gambes s'emmagatzemen a baixes densitats (2-3 animals per metre quadrat, o 25.000/ha). Les marees proporcionen un cert intercanvi d'aigua i les gambes s'alimenten d'organismes naturals. En algunes zones, els agricultors fins i tot conreen gambes salvatges només obrint les comportes i cloent les larves salvatges que han entrat. Als països més pobres o menys desenvolupats on els preus de la terra són baixos, les granges extensives produeixen rendiments anuals de 50 a 500 kg/ha de gambes (pes total incloent-hi el cap). Tenen costos de producció baixos (entre 1 i 3 dòlars EUA/kg de gambes vives), no requereixen molta mà d'obra i no requereixen habilitats tècniques avançades.

Les granges semiintensives no depenen de les marees per a l'intercanvi d'aigua, sinó que utilitzen bombes i un disseny d'estany planificat. Per tant, es poden construir per sobre de la línia de la marea alta. Les mides dels estanys oscil·len entre les 2 i les 30 ha; les densitats de població oscil·len entre 10 i 30/metre quadrat (100.000-300.000 individus/ha). A aquestes densitats, l'alimentació artificial utilitzant pinsos de gambes preparats industrialment i la fertilització de l'estany per estimular el creixement d'organismes naturals esdevenen una necessitat. Els rendiments anuals oscil·len entre 500 i 5.000 kg/ha, mentre que els costos de producció oscil·len entre 2 i 6 dòlars EUA/kg de gambes vives. Amb densitats superiors a 15 animals per metre quadrat, sovint es requereix airejament per evitar l'esgotament d'oxigen. La productivitat varia en funció de la temperatura de l'aigua, per la qual cosa és comú tenir gambes de mida més gran en algunes estacions climàtiques.

Les granges intensives utilitzen estanys encara més petits (0,1-1,5 hectàrees) i densitats de ramat fins i tot més altes. Les basses es gestionen de manera activa: s'airegen, hi ha un alt intercanvi d'aigua per eliminar els residus i mantenir la qualitat de l'aigua, i les gambes s'alimenten amb dietes especialment dissenyades, normalment en forma de pellets formulats. Aquestes explotacions produeixen rendiments anuals entre 5.000 i 20.000 kg/ha; unes quantes granges superintensives poden produir fins a 100.000 kg/ha. Requereixen una infraestructura tècnica avançada i professionals altament formats per a un seguiment constant de la qualitat de l'aigua i altres condicions de l'estany; els seus costos de producció estan entre els 4 i els 8 dòlars EUA/kg de gambes vives.

Les estimacions sobre les característiques de producció de les granges de gambes varien. La majoria dels estudis coincideixen que al voltant del 15-20% de totes les granges de gambes a tot el món són granges extensives, un altre 25-30% són semiintensives i la resta són granges intensives. La variació regional és alta, però, i Tacon informa de grans discrepàncies en els percentatges manifestats per a països individuals per diferents estudis.

Benestar animal

L'ablació de la tija ocular és l'eliminació d'un (unilateral) o d'ambdues (bilaterals) tiges dels crustacis. Es practica habitualment en llagostins i gambes femelles a gairebé totes les instal·lacions de maduració o reproducció de gambes marines del món, tant d'investigació com comercials. L'objectiu de l'ablació en aquestes circumstàncies és estimular la femella perquè desenvolupi ovaris madurs i el desovat.

La majoria de les condicions en captivitat de les gambes provoquen inhibicions a les femelles que els impedeixen desenvolupar ovaris madurs. Fins i tot en condicions en què una determinada espècie desenvoluparà ovaris i desovarà en captivitat, l'ús de l'ablació de tija ocular augmenta la producció total d'ous i augmenta el percentatge de femelles en una població determinada que participaran en la reproducció. Una vegada que les femelles han estat sotmeses a l'ablació de la tija ocular, sovint es produeix un desenvolupament ovàric complet en tan sols 3 a 10 dies.

Producció

Producció aqüícola dels majors productors mundials.

Regió	Estat	Producció (arrodonida) en mil·lers de tones per any
		1985	86	87	88	89	1990	91	92	93	94	95	96	97	98	99	2000	01	02	03	04	05	06	07	08	09
Àsia	Xina	40	83	153	199	186	185	220	207	88	64	78	89	96	130	152	192	267	337	432	468	546	640	710	725	796
	Tailàndia	10	12	19	50	90	115	161	185	223	264	259	238	225	250	274	309	279	264	330	360	401	494	523	507	539
	Vietnam	8	13	19	27	28	32	36	37	39	45	55	46	45	52	55	90	150	181	232	276	327	349	377	381	411
	Indonèsia	25	29	42	62	82	84	116	120	117	107	121	125	127	97	121	138	149	160	191	239	280	340	330	408	337
	Índia	13	14	15	20	28	35	40	47	62	83	70	70	67	83	79	97	103	115	113	118	131	132	99	80	97
	Bangladesh	11	15	15	17	18	19	20	21	28	29	32	42	48	56	58	59	55	56	56	58	63	65	64	67	8
	Filipines	29	30	35	44	47	48	47	77	86	91	89	77	41	38	39	41	42	37	37	37	39	41	43	48	51
	Myanmar	0	0	0	0	0	0	0	0	0	0	1	2	2	2	5	5	6	7	19	30	49	49	48	48	46
	Aràbia Saudita	0	0	0	0	<1	<1	<1	<1	<1	<1	<1	<1	1	2	2	2	4	5	9	9	11	12	15	18	21
	Taiwan	17	45	80	34	22	15	22	16	10	8	11	13	6	5	5	7	9	9	10	9	10	8	8	7	5
	Malàisia	<1	<1	1	1	2	2	3	3	4	6	7	8	10	10	12	16	27	26	26	31	33	35	35	51	69
Amèrica	Brasil	<1	<1	<1	<1	1	2	2	2	2	2	2	3	4	7	16	25	40	60	90	76	63	65	65	76	65
	Equador	30	44	69	74	70	76	105	113	83	89	106	108	133	144	120	50	45	63	77	90	118	149	150	150	179
	Mèxic	<1	<1	<1	<1	3	4	5	8	12	13	16	13	17	24	29	33	48	46	46	62	90	112	112	130	126
	Hondures	<1	1	2	3	3	3	4	6	8	9	7	10	9	7	7	8	11	13	17	18	21	27	26	27	15
	Colòmbia	<1	<1	1	1	3	6	7	9	7	9	8	5	7	7	9	11	12	14	17	18	19	22	20	18	18
	Veneçuela	0	0	0	<1	<1	<1	1	1	1	2	3	4	5	5	6	9	11	12	14	23	18	21	18	16	10
Entrades en cursiva: Estimació grossa en les dates de la FAO. Els números en negreta indiquen alguns esdeveniments de malaltia reconegudes.

Estany de cultiu amb airejadors de pales a Indonesia. L'estany és en un estadi primerenc de cultiu; els ous del plankton han estat abocats i eclosionats (d'aquí el color verdós de l'aigua); Les postlarves de gamba s'alliberaran a continuació.

Airejador de pales d'1 CV de potència. L'esquitxat pot incrementar l'evaporació i així augmentar la salinitat de l'aigua.

Acció d'un "turbo airejador" de dos cavalls de potència, que rema un metre per sota de la superfície de l'aigua. Per evitar que s'agitin els sediments de l'estany, la profunditat de l'aigua ha de ser d'almenys 1,5m.