Fusió freda

Diagrama d'un calorímetre del tipus obert utilitzat en el Nou Institut d'Energia de l'Hidrogen al Japó.

La fusió freda és qualsevol reacció de fusió nuclear produïda a temperatures i pressions pròximes a les normals, molt inferiors a les necessàries per a la producció de reaccions termonuclears (milions de graus Celsius), utilitzant equipament de menor cost i consum elèctric per generar-la.

De manera comú el nom s'associa a experiments realitzats a finals de la dècada de 1980 en cèl·lules electrolítiques en les quals se suggeria que es podia produir la fusió de deuteri en àtoms d'heli produint grans quantitats d'energia. Aquests experiments van ser publicats a la revista científica «Nature», però la fusió freda com a tal va ser descartada al poc temps per altres equips, constituint l'article de Nature un dels fraus més escandalosos de la ciència en els temps moderns. Actualment, no s'ha provat que la fusió freda sigui un procés físicament possible.

Molts científics van intentar replicar l'experiment amb els pocs detalls disponibles. Les esperances es van esvair amb el gran nombre de rèpliques negatives, la retirada de moltes rèpliques positives informades, el descobriment de defectes i fonts d'error experimental a l'experiment original i, finalment, el descobriment que Fleischmann i Pons no havien detectat realment subproductes de la reacció nuclear. A finals de 1989, la majoria dels científics consideraven mortes les afirmacions de fusió freda, i la fusió freda va guanyar posteriorment una reputació com a ciència patològica. El 1989, el Departament d'Energia dels Estats Units (DOE) va concloure que els resultats reportats de l'excés de calor no presentaven proves convincents d'una font útil d'energia i va decidir no assignar fons específicament per a la fusió freda. Una segona revisió del DOE el 2004, que va analitzar noves investigacions, va arribar a conclusions similars i no va donar lloc al finançament del DOE de la fusió en fred. Actualment, com que els articles sobre la fusió freda rarament es publiquen a les revistes científiques convencionals, no atrauen el nivell d'escrutini que s'espera per a les publicacions científiques.

No obstant això, un cert interès per la fusió freda ha continuat al llarg de les dècades; per exemple, un intent de replicació fallit finançat per Google es va publicar en un número de 2019 del Nature. Una petita comunitat d'investigadors continua investigant, sovint sota les denominacions alternatives «reaccions nuclears de baixa energia» (low-energy nuclear reactions o LENR en anglès) o «ciència nuclear de la matèria condensada» (condensed matter nuclear science o CMNS).

Història

Normalment s'entén que la fusió nuclear es produeix a temperatures de desenes de milions de graus. Això s'anomena "fusió termonuclear". Des de la dècada de 1920, s'ha especulat que la fusió nuclear podria ser possible a temperatures molt més baixes mitjançant la fusió catalítica de l'hidrogen absorbit en un catalitzador metàl·lic. L'any 1989, una afirmació de Stanley Pons i Martin Fleischmann (aleshores un dels principals electroquímics) que s'havia observat aquesta fusió freda va causar una breu sensació mediàtica abans que la majoria dels científics criticés la seva afirmació com a incorrectes després que molts trobessin que no podien replicar l'excés de calor. Des de l'anunci inicial, la investigació de la fusió freda ha continuat per una petita comunitat d'investigadors que creuen que aquestes reaccions es produeixen i esperen obtenir un reconeixement més ampli de les seves evidències experimentals.

Primeres investigacions

La capacitat del pal·ladi per absorbir hidrogen va ser reconeguda ja al segle XIX per Thomas Graham. A finals de la dècada de 1920, dos científics d'origen austríac, Friedrich Paneth i Kurt Peters, van informar originalment de la transformació d'hidrogen en heli per catàlisi nuclear quan l'hidrogen era absorbit pel pal·ladi finament dividit a temperatura ambient. Tanmateix, els autors es van retractar més tard d'aquest informe, dient que l'heli que van mesurar es devia al fons de l'aire.

El 1927, el científic suec John Tandberg va anunciar que havia fusionat hidrogen en heli en una cel·la electrolítica amb elèctrodes de pal·ladi. Sobre la base del seu treball, va sol·licitar una patent sueca per "un mètode per produir heli i energia de reacció útil". A causa de la retractació de Paneth i Peters i la seva incapacitat per explicar el procés físic, la seva sol·licitud de patent va ser denegada. Després que el deuteri fos descobert el 1932, Tandberg va continuar els seus experiments amb aigua pesada. Els experiments finals fets per Tandberg amb aigua pesada eren similars a l'experiment original de Fleischmann i Pons. Fleischmann i Pons no eren llavors conscients de l'obra de Tandberg.

El terme "fusió freda" es va utilitzar ja el 1956 en un article al The New York Times sobre el treball de Luis Walter Alvarez sobre la fusió catalitzada per muons. Paul Palmer i després Steven Jones de la Universitat Brigham Young va utilitzar el terme "fusió freda" el 1986 en una investigació de "geofusió", la possible existència de fusió que implicava isòtops d'hidrogen en un nucli planetari. En el seu article original sobre aquest tema amb Clinton Van Siclen, presentat el 1985, Jones havia encunyat el terme "fusió piezonuclear".

La fusió freda de Pons i Fleischmann

Esquema d'una cel·la electrolítica

Generalment, el nom «fusió freda» s'associa a les explicacions propostes per a una sèrie de resultats experimentals obtinguts a finals dels anys vuitanta en una cel·la electrolítica, inicialment informats pels electroquímics Martin Fleischmann i Stanley Pons, i que no van poder ser reproduïts un altre cop. En aquests estudis se suggeria que es podia produir la fusió de deuteri en àtoms d'heli produint grans quantitats d'energia. En particular és de notar la publicació d'un article a la revista Nature que informava sobre un experiment realitzat al març de 1989 per Martin Fleischmann-en aquesta època un dels principals electroquímics a nivell mundial- i Stanley Pons, en què informaven sobre la producció de quantitats anòmales de calor («excés d'energia») d'una magnitud que ells afirmaven que només podia ser explicada mitjançant l'ocurrència de processos nuclears. Després informar haver mesurat petites quantitats de productes de les reaccions nuclears, inclosos neutrons i triti.(«És possible que aquesta [quantitat de calor] només pugui explicar-se com provinent de processos nuclears ... Som conscients que els resultats dels quals informem proveeixen més preguntes que respostes»).

Aquest experiment-que cabia en una taula, involucrava un procés d'electròlisi d'aigua pesada en la superfície d'un elèctrode de paladi (Pd).

El 23 de març de 1989 els químics Stanley Pons i Martin Fleischmann, de la Universitat de Utah, van realitzar una conferència de premsa en què van anunciar la producció de fusió freda amb la consegüent alliberament d'energia. L'anunci va ser considerat sorprenent al tenir en compte el senzill equipament necessari per produir aquesta reacció: un parell d'elèctrodes connectats a una bateria i submergits en un recipient d'aigua pesada rica en deuteri. L'anunci va ser reflectit a nivell internacional constituint portades en la majoria dels diaris. Havent treballat Pons i Fleischmann en el seu experiment des de l'any 1984, van aconseguir fons del Departament d'Energia dels Estats Units l'any 1988 per a una llarga sèrie d'experiments. El terme fusió freda havia estat encunyat pel Dr Paul Palmer, de la Universitat Brigham Young, el 1986, en investigacions sobre la possibilitat de la producció de reaccions de fusió atòmica a l'interior d'un nucli planetari. El terme va ser llavors aplicat a l'experiment de Fleischmann i Pons el 1989.

En tan sols uns dies, científics de tot el món van intentar repetir els resultats dels experiments. Durant unes sis setmanes es van produir anuncis de verificació, retractació i explicacions alternatives que van mantenir l'interès dels diaris sobre el tema, sense aconseguir resultats definitius. Poc després, l'escepticisme sobre la fusió freda va anar augmentant a mesura que diferents investigadors eren incapaços de reproduir els resultats de l'experiment de Pons i Fleishchmann. A finals de maig, el Departament d'Energia dels Estats Units va formar un grup especial d'investigadors per determinar la veracitat o no de la fusió freda. El comitè d'experts va treballar durant cinc mesos en un estudi en què s'afirmava que no existien proves de la fusió freda, i que aquests efectes contradiria tot el coneixement adquirit sobre les reaccions nuclears durant l'última mitja dècada. El comitè recomanava específicament no finançar investigacions costoses sobre aquest tema. Un nou comitè format l'any 2004 per re-examinar l'assumpte va arribar a les mateixes conclusions.

Fusió induïda per muons

El mètode més innovador consisteix a introduir unes partícules elementals, anomenades muons, que substitueixen els electrons en els àtoms d'hidrogen. Els muons tenen la mateixa càrrega que els electrons, però la seva massa és unes 200 vegades superior i, el que és més important, giren en una òrbita unes 200 vegades més a prop del protó nuclear que els electrons. En virtut de l'extrema proximitat del muó, la càrrega positiva del protó es veu neutralitzada. Els protons lliures propers i el protó envoltat per un muó poden, llavors, acostar-se sense repulsió elèctrica. Poden, fins i tot, fer-ho prou perquè la força nuclear forta els uneix-hi. En aquest moment s'ha aconseguit una fusió induïda per muons. El problema és que el muó és molt inestable: té una vida mitjana de 22 • 10 ^-7 s, per la qual cosa seria molt difícil aconseguir una font constant de muons, i l'energia necessària per produir-los és més gran que l'energia que s'allibera.

Fractofusió

La fractofusió consisteix en la fusió nuclear de deuteri o triti atrapat en l'estructura d'un material, gràcies a les elevades pressions locals i els camps elèctrics que poden produir durant la fractura mecànica del mateix.

Posteriors investigacions

Avui en dia es continuen fent esforços en la recerca de reaccions nuclears del tipus de la fusió freda, tot i que l'engany dels anys 80 va quedar marcat en la comunitat científica. Aquests esforços són realitzats per una part minoritària encara significativa d'aquesta comunitat.

Una dels vies que donen més tema de conversació en l'actualitat es basa en els experiments sobre la sonoluminescència. Aquest fenomen va ser descobert per D.F. Gaitan i altres a principis dels 90 a la universitat de Missisipi, i es basa en l'emissió de llum (entre altres tipus de radiació) de l'interior de bombolles sotmeses a excitacions acústiques. El fenomen ha estat intensament estudiat per la comunitat i se segueixen trobant publicacions al respecte. Recentment, l'any 2002, el professor Rusi P. Taleyarkhan al costat d'altres membres de l'Oak Ridge National Laboratory publicar a la revista Science un article anomenat "Evidence for nuclear Emissions during acoustic cavitation" afirmant que observen emissions de neutrons d'alta energia en aquest tipus d'experiments. No obstant això, aquest article ha aixecat les veus de nombrosos escèptics que no reprodueixen els seus resultats, recordant als tristos esdeveniments de Pons i Fleischmann. El 2006, el professor Taleyarkhan ha tornat a publicar noves proves per ratificar la seva interpretació dels experiments, amb noves reaccions des de la mateixa revista Nature. Certament, la comunitat científica, escarmentada després de tants anys, es troba poc receptiva per a nous avenços en aquest sentit.

El 2004 es va comentar, a causa de la continuïtat dels experiments de Pons i Fleischmann per part de l'armada dels Estats Units d'Amèrica, que una possible raó del fiasco en intentar reproduir l'experiment original podria ser que es requerís una aigua pesada d'una gran puresa, que sobrepassa els nivells habituals. Pons i Fleishchmann disposaven d'una aigua pesada de gran puresa. Sembla que finalment la investigació continua oberta, tot i que no s'han publicat els resultats ja que els científics són més cauts que mai després de l'experiència de 1989. Més informació sobre aquestes investigacions a l'article La fusió freda torna d'entre els morts.

El maig del 2008 es va publicar un article a la revista italiana Il sole 24 ore, on s'afirma que el científic japonès Yoshiaki Arata, ha aconseguit la fusió freda utilitzant pressió per introduir gas deuteri en un pila que contenia paladi (Pd) i òxid de zirconi (ZrO2) provocant que els àtoms de deuteri es van fusionar en àtoms d'heli, produint en el procés una quantitat considerable de calor.

Recerca en curs

Aparell de fusió freda a l'Space and Naval Warfare Systems Center San Diego (2005)

Un grup petit, però compromès d'investigadors de la fusió freda s'ha continuat fins als nostres dies per dur a terme experiments amb Fleishmann i els reglatges d'electròlisi de Pons malgrat el rebuig per part de la comunitat en general. El 1992, Fleischmann i Pons es va traslladar el seu laboratori a França gràcies a una subvenció de la Toyota Motor Corporation. El laboratori, Imra, va ser tancat el 1998 després de passar 12 milions de £ en el treball de la fusió freda Entre 1992 i 1997, Ministeri d'Indústria i Comerç Internacional del Japó patrocinar un "nou programa de l'Energia del Hidrogen" d'EUA $ 20 milions per a investigació de la fusió freda. En anunciar el final del programa el 1997, el proponent del director i d'una sola vegada de la fusió freda de recerca Hideo Ikegami va declarar: "No vam poder aconseguir el que es va afirmar per primera vegada en termes de la fusió freda". I va afegir: "No podem trobar cap raó per proposar més diners per a l'any o per al futur". També a la dècada de 1990, l'Índia va detenir la seva recerca en fusió freda causa de la falta de consens entre els científics actuals i la denúncia dels EUA.

El febrer de 2002, la Marina dels EUA va revelar que els investigadors de la Centre de Sistemes de Guerra Espacial i Naval de San Diego, Califòrnia havia estat en silenci estudiant la fusió en fred des de 1989. Es va donar a conèixer un informe de dos volums, "Aspectes tèrmics i nuclears del Pd/D ₂ O el sistema", amb una petició de finançament.

Un informe de 2008 a Bangalore per l'investigador japonès Yoshiaki Arata va fer reviure una mica d'interès per a la investigació de la fusió freda a l'Índia. Els projectes es van iniciar l'Institut Indi de Tecnologia de Chennai, el Centre de Recerca Atòmica de Bhabha i el Centre de Recerca Atòmica Indira Gandhi. L'Institut Nacional d'Estudis Avançats també ha recomanat al govern indi per reactivar aquesta recerca.

El gener de 2011 dos investigadors de la Universitat de Bolonya, Andrea Rossi i Sergio Focardi, van afirmar haver dut a terme amb èxit una fusió freda comercialment viable. L'aparell, construït per ells mateixos, es va anomenar catalitzador d'energia. Al març de 2011, dos físics suecs va avaluar el catalitzador d'energia, sota el control de Rossi. Els participants de la prova van ser Giuseppe Levi, David Bianchini, Leonardi Carlo, Essen Hanno, Sven Kullander, Andrea Rossi, Focardi Sergio. Com que l'objectiu va ser la comercialització immediata, els inventors van dir que els detalls de la invenció no la publicarien encara. La sol·licitud de patent internacional va ser parcialment rebutjada perquè semblava que "van en contra de les lleis generalment acceptades de la física i les teories establertes" i per superar aquest problema de l'aplicació hauria d'haver contingut qualsevol de les proves experimentals o d'una sòlida base teòrica en les teories científiques actuals. A causa d'aquest secretisme, els avaluadors de Suècia no se'ls va permetre examinar l'interior del reactor, i persisteix la incertesa sobre la viabilitat de la invenció. Després que el deuteri fos descobert el 1932, Tandberg va continuar els seus experiments amb aigua pesada. Els experiments finals fets per Tandberg amb aigua pesada eren similars a l'experiment original de Fleischmann i Pons. Les revistes no van publicar estudis sobre la invenció, el que porta Rossi per crear la seva pròpia revista en línia, Diari de Física Nuclear.

L'abril de 2011 Dennis M. Bushnell, un gerent sènior d'investigació de la NASA, va dir que el LENR és molt "interessant i prometedor", una nova tecnologia que és probable que avanci "amb força rapidesa".

Mecanismes proposats

Els investigadors del camp no estan d'acord en una teoria per a la fusió en fred. Una proposta considera que l'hidrogen i els seus isòtops poden ser absorbits en determinats sòlids, inclòs l'hidrur de pal·ladi, a altes densitats. Això crea una pressió parcial elevada, reduint la separació mitjana dels isòtops d'hidrogen. Tanmateix, la reducció de la separació no és suficient per crear les taxes de fusió reclamades a l'experiment original, per un factor deu. També es va proposar que una densitat més alta d'hidrogen dins del pal·ladi i una barrera potencial més baixa podrien augmentar la possibilitat de fusió a temperatures més baixes de les esperades amb una simple aplicació de la llei de Coulomb. El cribratge d'electrons dels nuclis d'hidrogen positiu pels electrons negatius de la xarxa de pal·ladi es va suggerir a la comissió del DOE de 2004, però el panell va trobar les explicacions teòriques no convincents i inconsistents amb les teories de la física actuals.

Crítica

Les crítiques a les afirmacions de fusió en fred generalment prenen una de les dues formes següents: ja sigui assenyalant la inverositat teòrica que les reaccions de fusió s'han produït en configuracions d'electròlisi o criticant les mesures de l'excés de calor com a falses, errònies o degudes a una metodologia o controls pobres. Hi ha diverses raons per les quals les reaccions de fusió conegudes són una explicació poc probable de l'excés de calor i les afirmacions de fusió en fred associades.

Forces de repulsió

Com que els nuclis estan tots carregats positivament, es repel·len mútuament. Normalment, en absència d'un catalitzador com un muó, es requereixen energies cinètiques molt altes per superar aquesta repulsió carregada. Extrapolant a partir de les taxes de fusió conegudes, la taxa de fusió no catalitzada a l'energia a temperatura ambient seria 50 ordres de magnitud inferior a la necessària per tenir en compte l'excés de calor reportat. En la fusió catalitzada per muons hi ha més fusions perquè la presència del muó fa que els nuclis de deuteri estiguin 207 vegades més propers que en el gas deuteri ordinari. Però els nuclis de deuteri dins d'una xarxa de pal·ladi estan més separats que en el gas deuteri, i hi hauria d'haver menys reaccions de fusió, no més.

Paneth i Peters a la dècada de 1920 ja sabien que el pal·ladi pot absorbir fins a 900 vegades el seu propi volum de gas d'hidrogen, emmagatzemant-lo a milers de vegades la pressió atmosfèrica. Això els va fer creure que podrien augmentar la velocitat de fusió nuclear simplement carregant barres de pal·ladi amb gas hidrogen. A continuació, Tandberg va provar el mateix experiment però va utilitzar l'electròlisi per fer que el pal·ladi absorbís més deuteri i forçar el deuteri més a l'interior de les barres, anticipant així els elements principals de l'experiment de Fleischmann i Pons. Tots esperaven que parells de nuclis d'hidrogen es fusionessin per formar heli, que en aquell moment era necessari a Alemanya per omplir els zeppelins, però mai es va trobar cap evidència d'heli o d'augment de la velocitat de fusió.

Aquesta era també la creença del geòleg Palmer, que va convèncer a Steven Jones que l'heli-3 que es trobava naturalment a la Terra potser provenia de la fusió que implicava isòtops d'hidrogen dins de catalitzadors com el níquel i el pal·ladi. Això va portar el seu equip el 1986 a fer de manera independent la mateixa configuració experimental que Fleischmann i Pons (un càtode de pal·ladi submergit en aigua pesada, absorbint deuteri mitjançant electròlisi). Fleischmann i Pons tenien pràcticament la mateixa creença, però van calcular la pressió a ser de 10²⁷ atmosferes, quan els experiments de fusió en fred aconsegueixen una relació de càrrega de només un a un, que només té entre 10.000 i 20.000 atmosferes. John R. Huizenga va dir que havien malinterpretat l'equació de Nernst, fet que els va fer creure que hi havia prou pressió per apropar els deuterons tan a prop que hi hauria fusions espontànies.

Manca de productes de reacció esperats

La fusió de deuteró convencional és un procés de dos passos, en què es forma un intermediari d'alta energia inestable:

D + D → ⁴He ^* + 24 MeV

Els experiments van observar només tres vies de desintegració per a aquest nucli en estat excitat, amb la proporció de ramificació que mostra la probabilitat que qualsevol intermedi donat segueixi una via particular. Els productes formats per aquestes vies de desintegració són:

⁴He^* → n + ³He + 3,3 MeV (proporció=50%)

⁴He^* → p + ³H + 4,0 MeV (proporció=50%)

⁴He^* → ⁴He + γ + 24 MeV (proporció=10⁻⁶)

Només aproximadament un de cada milió dels intermediaris decau al llarg de la tercera via, cosa que fa que els seus productes siguin relativament rars en comparació amb els altres camins. Aquest resultat és coherent amb les prediccions del model de Bohr. Si un watt (6.242 × 10¹² MeV/s) de l'energia nuclear es van produir ~2.2575 × 10¹¹ reaccions individuals de fusió de deuterons cada segon d'acord amb les proporcions de ramificació conegudes, la producció de neutrons i triti (³H) resultant es mesuraria fàcilment. Alguns investigadors van informar de detectar ⁴He però sense la producció esperada de neutrons o triti; aquest resultat requeriria unes proporcions de ramificació que afavoreixin fortament la tercera via, amb les taxes reals de les dues primeres vies més baixes almenys en cinc ordres de magnitud que les observacions d'altres experiments, contradient directament les probabilitats de ramificació previstes i observades teòricament. Aquells informes de producció de ⁴He no incloïen la detecció de raigs gamma, que requeriria que la tercera via s'hagués canviat d'alguna manera perquè els raigs gamma ja no s'emetissin.

La velocitat coneguda del procés de desintegració juntament amb l'espai inter-atòmic en un cristall metàl·lic fa transferir la calor de l'excés d'energia de 24 MeV a la xarxa metàl·lica hoste abans de la desintegració de l'intermediari inexplicable en termes de comprensió convencional de momentum i transferència d'energia, i fins i tot llavors hi hauria nivells mesurables de radiació. A més, els experiments indiquen que les proporcions de fusió de deuteri es mantenen constants a diferents energies. En general, la pressió i l'entorn químic només provoquen petits canvis en les relacions de fusió. Una primera explicació va invocar el procés Oppenheimer-Phillips a baixes energies, però la seva magnitud era massa petita per explicar les proporcions alterades.

Configuració d'experiments

Les configuracions de fusió en fred utilitzen una font d'alimentació d'entrada (per proporcionar ostensiblement energia d'activació), un elèctrode de grup de platí, una font de deuteri o hidrogen, un calorímetre i, de vegades, detectors per buscar subproductes com l'heli o els neutrons. Els crítics s'han qüestionat de manera diversa amb cadascun d'aquests aspectes i han afirmat que encara no hi ha hagut una reproducció coherent dels resultats de la fusió en fred afirmats en la producció d'energia o els subproductes. Alguns investigadors de la fusió en fred que afirmen que poden mesurar de manera consistent un efecte de calor en excés han argumentat que l'aparent manca de reproductibilitat podria ser atribuïble a una manca de control de qualitat en el metall de l'elèctrode o a la quantitat d'hidrogen o deuteri carregat al sistema. Els crítics també han rebutjat el que descriuen com a errors o errors d'interpretació que els investigadors de la fusió freda han fet en les anàlisis de calorimetria i els pressupostos energètics.

Reproductibilitat

El 1989, després que Fleischmann i Pons haguessin fet les seves afirmacions, molts grups de recerca van intentar reproduir l'experiment Fleischmann-Pons, sense èxit. Alguns altres grups de recerca, però, van informar de reproduccions reeixides de la fusió freda durant aquest temps. El juliol de 1989, un grup indi del Centre de Recerca Atòmica Bhabha (P. K. Iyengar i M. Srinivasan) i l'octubre de 1989, un grup de John Bockris de la Universitat de Texas A&M va informar sobre la creació de triti. El desembre de 1990, el professor Richard Oriani de la Universitat de Minnesota va informar de l'excés de calor.

Els grups que van informar d'èxits van trobar que algunes de les seves cèl·lules estaven produint l'efecte, mentre que altres cèl·lules que estaven construïdes exactament igual i utilitzaven els mateixos materials no produïen l'efecte. Els investigadors que van continuar treballant en el tema han afirmat que al llarg dels anys s'han fet moltes rèpliques amb èxit, però encara tenen problemes per aconseguir rèpliques fiables. La reproductibilitat és un dels principis principals del mètode científic, i la seva manca va portar a la majoria dels físics a creure que els pocs informes positius es podrien atribuir a un error experimental. L'informe del DOE 2004 deia entre les seves conclusions i recomanacions:

«

Normalment, es diu que els nous descobriments científics són coherents i reproduïbles; com a resultat, si els experiments no són complicats, el descobriment normalment es pot confirmar o desmentir en pocs mesos. Les afirmacions de la fusió freda, però, són inusuals, ja que fins i tot els defensors més ferms de la fusió freda afirmen que els experiments, per raons desconegudes, no són consistents i reproduïbles en l'actualitat. (...) Les inconsistències internes i la manca de predictibilitat i reproductibilitat segueixen sent seriosos problemes. (...) El Panell recomana que els esforços de recerca de la fusió freda en l'àrea de producció de calor se centren principalment a confirmar o desmentir els informes d'excés de calor.

»

Relació de càrrega

Michael McKubre treballa en una cèl·lula de fusió freda basada en gas deuteri utilitzada per SRI International

Els investigadors de fusió freda (McKubre des de 1994, de l'ENEA el 2011) han especulat que una cèl·lula carregada amb una relació deuteri/pal·ladi inferior al 100% (o 1:1) no produirà un excés de calor. Atès que la majoria de les rèpliques negatives de 1989 a 1990 no van informar les seves ràtios, això s'ha proposat com a explicació de la reproductibilitat fallida. Aquesta relació de càrrega és difícil d'aconseguir, i alguns lots de pal·ladi no hi arriben mai perquè la pressió provoca esquerdes al pal·ladi, permetent que el deuteri escapi. Fleischmann i Pons mai van revelar la relació deuteri/pal·ladi aconseguida a les seves cèl·lules; ja no hi ha lots de pal·ladi utilitzats per Fleischmann i Pons (perquè el proveïdor ara utilitza un procés de fabricació diferent), i els investigadors encara tenen problemes per trobar lots de pal·ladi que aconsegueixin la producció de calor de manera fiable.

Mala interpretació de les dades

Alguns grups de recerca inicialment van informar que havien replicat els resultats de Fleischmann i Pons, però més tard es van retractar dels seus informes i van oferir una explicació alternativa per als seus resultats positius originals. Un grup de la Georgia Tech va trobar problemes amb el seu detector de neutrons, i Texas A&M va descobrir un mal cablejat als seus termòmetres. Aquestes retraccions, combinades amb resultats negatius d'alguns laboratoris famosos, va portar la majoria dels científics a concloure, ja el 1989, que no s'hauria d'atribuir cap resultat positiu a la fusió en fred.

Errors de calorimetria

El càlcul de l'excés de calor a les cèl·lules electroquímiques implica certes hipòtesis. Els errors en aquestes suposicions s'han ofert com a explicacions no nuclears de l'excés de calor.

Una de les hipòtesis fetes per Fleischmann i Pons és que l'eficiència de l'electròlisi és gairebé del 100%, el que significa que gairebé tota l'electricitat aplicada a la cèl·lula va donar lloc a l'electròlisi de l'aigua, amb un escalfament resistiu insignificant i substancialment tot el producte de l'electròlisi deixant la cèl·lula sense canvis. Aquesta hipòtesi dóna la quantitat d'energia gastada convertint el líquid D₂O en gasos D₂ i O₂. L'eficiència de l'electròlisi és inferior a un si l'hidrogen i l'oxigen es recombinen en una mesura significativa dins del calorímetre. Diversos investigadors han descrit mecanismes potencials pels quals es podria produir aquest procés i, per tant, tenen en compte l'excés de calor en experiments d'electròlisi.

Una altra hipòtesi és que la pèrdua de calor del calorímetre manté la mateixa relació amb la temperatura mesurada que es troba en calibrar el calorímetre. Aquesta hipòtesi deixa de ser precisa si la distribució de la temperatura dins de la cèl·lula s'altera significativament a partir de la condició en què es van fer les mesures de calibratge. Això pot passar, per exemple, si la circulació de fluids dins de la cèl·lula s'altera significativament. La recombinació d'hidrogen i oxigen dins del calorímetre també alteraria la distribució de calor i invalidaria el calibratge.

Publicacions

L'ISI va identificar la fusió freda com el tema científic amb el major nombre d'articles publicats el 1989, de totes les disciplines científiques. El Premi Nobel Julian Schwinger es va declarar partidari de la fusió freda a la tardor de 1989, després que gran part de la resposta als informes inicials s'hagués tornat negativa. Va intentar publicar el seu article teòric "Cold Fusion: A Hypothesis" a Physical Review Letters, però els revisors ho van rebutjar tan durament que es va sentir profundament insultat, i va renunciar a l'American Physical Society (editor de PRL) com a protesta.

El nombre de treballs va disminuir bruscament a partir de 1990 a causa de dos fenòmens simultanis: primer, els científics van abandonar el camp; segon, els editors de revistes es van negar a revisar nous articles. En conseqüència, la fusió freda va caure fora dels gràfics ISI. Els investigadors que van obtenir resultats negatius van donar l'esquena al camp; els que van continuar publicant simplement van ser ignorats. Un article de 1993 a Physics Letters A va ser l'últim article publicat per Fleischmann, i "un dels últims informes [de Fleischmann] que va ser impugnat formalment per raons tècniques per un escèptic de la fusió freda".

El Journal of Fusion Technology (FT) va establir una funció permanent el 1990 per als papers de fusió freda, publicant més d'una dotzena d'articles a l'any i donant una sortida general als investigadors de la fusió freda. Quan l'editor en cap George H. Miley es va retirar el 2001, la revista va deixar d'acceptar nous articles de fusió freda. Això s'ha citat com un exemple de la importància dels individus influents simpàtics per a la publicació d'articles de fusió freda en determinades revistes.

El descens de publicacions en fusió freda s'ha descrit com una "epidèmia d'informació fallida". L'augment sobtat de partidaris fins que aproximadament el 50% dels científics donen suport a la teoria, seguit d'un descens fins que només hi ha un nombre molt reduït de partidaris, s'ha descrit com una característica de la ciència patològica. La manca d'un conjunt compartit de conceptes i tècniques unificadores ha impedit la creació d'una xarxa densa de col·laboració en el camp; els investigadors realitzen esforços en la seva pròpia i en direccions dispars, fent més difícil la transició a la ciència "normal".

Els informes de fusió freda es van continuar publicant en algunes revistes com Journal of Electroanalytical Chemistry i Il Nuovo Cimento. També van aparèixer alguns papers Journal of Physical Chemistry, Physics Letters A, International Journal of Hydrogen Energy, i diverses revistes japoneses i russes de física, química i enginyeria. Des de 2005, Naturwissenschaften ha publicat articles de fusió freda; el 2009, la revista va nomenar un investigador de fusió freda al seu consell editorial. El 2015 la revista multidisciplinària índia Current Science va publicar una secció especial dedicada íntegrament a articles relacionats amb la fusió freda.

A la dècada de 1990, els grups que van continuar investigant la fusió freda i els seus partidaris van establir publicacions periòdiques (no revisades per parells) com ara Fusion Facts, Cold Fusion Magazine, Infinite Energy Magazine i New Energy Times per cobrir desenvolupaments en fusió freda i altres reclamacions marginals en la producció d'energia que es van ignorar en altres llocs. Internet també s'ha convertit en un mitjà important de comunicació i d'autopublicació per als investigadors del tema.

La fusió freda i el cinema

La fusió freda és el tema central de diverses pel·lícules modernes com El sant, Chain Reaction i Spider-Man 2.

Vegeu també

• Reactor nuclear de fusió ("fusió calenta")
• ITER (Reactor Termonuclear Experimental Internacional)
• Sonoluminescència
• Sonofusió

Bibliografia

• Ackermann, Eric «Indicators of failed information epidemics in the scientific journal literature: A publication analysis of Polywater and Cold Nuclear Fusion». Scientometrics, vol. 66, 3, February 2006, pàg. 451–466. DOI: 10.1007/s11192-006-0033-0.
• Adam, David «In from the cold». [London], 24-03-2005.
• Alfred, Randy (23 March 2009). «March 23, 1989: Cold Fusion Gets Cold Shoulder». Wired. 
• Ball, Phillip. Life's matrix: a biography of water. illustrated, reprinted. University of California Press, 2001. ISBN 978-0-520-23008-8. 
• Barras, Collin (23 March 2009). «Neutron tracks revive hopes for cold fusion». New Scientist. 
• Beaudette, Charles G. Excess Heat & Why Cold Fusion Research Prevailed. South Bristol, Maine: Oak Grove Press, 2002. ISBN 978-0-9678548-3-0. 
• Berger, Eric «Navy scientist announces possible cold fusion reactions». , 23-03-2009.
• Bettencourt, Luís M.A.; Kaiser, David I.; Kaur, Jasleen «Scientific discovery and topological transitions in collaboration networks». Journal of Informetrics, vol. 3, 3, July 2009, pàg. 210–221. DOI: 10.1016/j.joi.2009.03.001. MIT Open Access Articles.
• Biberian, Jean-Paul «Condensed Matter Nuclear Science (Cold Fusion): An Update». International Journal of Nuclear Energy Science and Technology, vol. 3, 1, 2007, pàg. 31–42. DOI: 10.1504/IJNEST.2007.012439.
• Bird, Alexander. Routledge. Philosophy of Science: Alexander Bird. illustrated, reprint. London: UCL Press, 1998. ISBN 978-1-85728-504-8. 
• Bowen, Jerry «Science: Nuclear Fusion». CBS Evening News, 10-04-1989.
• Browne, M. «Physicists Debunk Claim Of a New Kind of Fusion». , 03-05-1989.
• Brumfiel, Geoff «US review rekindles cold fusion debate. Energy panel split over whether experiments produced power». Nature News, 2 December 2004. DOI: 10.1038/news041129-11.
• Choi, Charles (2005). «Back to Square One». Scientific American. 
• (2006) "Session W41: Cold Fusion". , American Physical Society 
• Close, Frank E. Too Hot to Handle: The Race for Cold Fusion. 2. London: Penguin, 1992. ISBN 978-0-14-015926-4. 
• Collins, Harry; Pinch, Trevor. The Golem: What Everyone Should Know About Science. Second edition 1998, reprinted 2005. Cambridge University Press, 1993. ISBN 978-0-521-64550-8. 
• Crease, Robert; Samios, N.P. (1989). «Cold Fusion confusion». The New York Times Magazine (24 September 1989): 34–38. 
• Daley, Beth «Heating up a cold theory. MIT professor risks career to reenergize discredited idea». , 27-07-2004.
• Derry, Gregory Neil. What Science Is and How It Works. reprint, illustrated. Princeton, New Jersey; Oxford: Princeton University Press, 2002. ISBN 978-0-691-09550-9. OCLC 40693869. 
• Feder, Toni «DOE Warms to Cold Fusion». Physics Today, vol. 57, 4, 2004, pàg. 27–28. Bibcode: 2004PhT....57d..27F. DOI: 10.1063/1.1752414.
• Feder, Toni «Cold Fusion Gets Chilly Encore». Physics Today, vol. 58, 1, January 2005, pàg. 31. Bibcode: 2005PhT....58a..31F. DOI: 10.1063/1.1881896.
• Fleischmann, Martin; Pons, Stanley «Electrochemically induced nuclear fusion of deuterium». Journal of Electroanalytical Chemistry, vol. 261, 2A, 1989, pàg. 301–308. DOI: 10.1016/0022-0728(89)80006-3.
• Fleischmann, Martin; Pons, Stanley; Anderson, Mark W.; Li, Lian Jun; Hawkins, Marvin «Calorimetry of the palladium-deuterium-heavy water system». Journal of Electroanalytical Chemistry, vol. 287, 2, 1990, pàg. 293–348. DOI: 10.1016/0022-0728(90)80009-U.
• Fleischmann, Martin; Pons, S. «Calorimetry of the Pd-D2O system: from simplicity via complications to simplicity». Physics Letters A, vol. 176, 1–2, 1993, pàg. 118–129. Bibcode: 1993PhLA..176..118F. DOI: 10.1016/0375-9601(93)90327-V.
• Fox, Barry «Patents: Cold fusion rides again». New Scientist, 1931, 25-06-1994. ISSN: 0262-4079.
• Gai, M.; Rugari, S.L.; France, R.H.; Lund, B.J.; Zhao, Z.; Davenport, A.J.; Isaacs, H.S.; Lynn, K.G. «Upper limits on neutron and big gamma-ray emission from cold fusion». Nature, vol. 340, 6228, 1989, pàg. 29–34. Bibcode: 1989Natur.340...29G. DOI: 10.1038/340029a0.
• Goodstein, David «Whatever happened to cold fusion?». American Scholar, vol. 63, 4, 1994, pàg. 527–541. ISSN: 0003-0937.
• Goodstein, David L. On Fact and Fraud:Cautionary Tales from the Front Lines of Science. Princeton: Princeton University Press, 2010. ISBN 978-0691139661. 
• Hagelstein, Peter L.; McKubre, Michael; Nagel, David [et al.].. «New Physical Effects in Metal Deuterides». A: Condensed Matter Nuclear Science. Proceedings of the 11th International Conference on Cold Fusion. Held 31 October-5 November 2004 in Marseilles. 11, 2004, p. 23. DOI 10.1142/9789812774354_0003. ISBN 9789812566409.  (manuscript).
• Hagelstein, Peter L. «Constraints on energetic particles in the Fleischmann–Pons experiment». Naturwissenschaften, vol. 97, 4, 2010, pàg. 345–52. Bibcode: 2010NW.....97..345H. DOI: 10.1007/s00114-009-0644-4. PMID: 20143040.
• Hoffman, Nate. A Dialogue on Chemically Induced Nuclear Effects: A Guide for the Perplexed About Cold Fusion. La Grange Park, Illinois: American Nuclear Society, 1995. ISBN 978-0-89448-558-9. 
• Huizenga, John R. Cold Fusion: The Scientific Fiasco of the Century. 2. Oxford and New York: Oxford University Press, 1993. ISBN 978-0-19-855817-0. 
• Jayaraman, K.S. «Cold fusion hot again». Nature India, 17-01-2008. DOI: 10.1038/nindia.2008.77.
• Jones, J.E.; Hansen, L.D.; Jones, S.E.; Shelton, D.S.; Thorne, J.M. «Faradaic efficiencies less than 100% during electrolysis of water can account for reports of excess heat in 'cold fusion' cells». Journal of Physical Chemistry, vol. 99, 18, 1995, pàg. 6973–6979. DOI: 10.1021/j100018a033.
• Joyce, Christopher «Gunfight at the cold fusion corral». , 1721, 16-06-1990, pàg. 22. ISSN: 0262-4079.
• Kean, Sam (26 July 2010). «Palladium: The Cold Fusion Fanatics Can't Get Enough of the Stuff». Slate. 
• Kitamura, Akira; Nohmi, Takayoshi; Sasaki, Yu; Taniike, Akira; Takahashi, Akito; Seto, Reiko; Fujita, Yushi «Anomalous Effects in Charging of Pd Powders with High Density Hydrogen Isotopes». Physics Letters A, vol. 373, 35, 2009, pàg. 3109–3112. Bibcode: 2009PhLA..373.3109K. DOI: 10.1016/j.physleta.2009.06.061.
• Kowalski, Ludwik. «Jones's manuscript on History of Cold Fusion at BYU». Upper Montclair, New Jersey: csam.montclair.edu, 2004. Arxivat de l'original el 6 May 2008. [Consulta: 25 maig 2008].
• Kozima, Hideo. The Science of the Cold Fusion phenomenon. New York: Elsevier Science, 2006. ISBN 978-0-08-045110-7. 
• Kruglinski, Susan (3 March 2006). «Whatever Happened To... Cold Fusion?». Discover Magazine. ISSN 0274-7529. 
• Labinger, JA; Weininger, SJ «Controversy in chemistry: how do you prove a negative?—the cases of phlogiston and cold fusion». Angew Chem Int Ed Engl, vol. 44, 13, 2005, pàg. 1916–22. DOI: 10.1002/anie.200462084. PMID: 15770617. «So there matters stand: no cold fusion researcher has been able to dispel the stigma of 'pathological science' by rigorously and reproducibly demonstrating effects sufficiently large to exclude the possibility of error (for example, by constructing a working power generator), nor does it seem possible to conclude unequivocally that all the apparently anomalous behavior can be attributed to error.»
• Laurence, William L. «Cold Fusion of Hydrogen Atoms; A Fourth Method Pulling Together». , 30 December 1956, p. E7.
• Langmuir, Irving; Hall, Robert N. «Pathological science». Physics Today, vol. 42, 10, 1989, pàg. 36–48. Bibcode: 1989PhT....42j..36L. DOI: 10.1063/1.881205.
• Lewenstein, Bruce V. «Cornell cold fusion archive». Collection n°4451, Division of Rare and Manuscript Collections, Cornell University Library, 1994. [Consulta: 25 maig 2008].
• Lewis, N.S.; Barnes, C.A.; Heben, M.J.; Kumar, A.; Lunt, S.R.; McManis, G.E.; Miskelly, S.R.; Penner, G.M.; Sailor, M.J. «Searches for low-temperature nuclear fusion of deuterium in palladium». Nature, vol. 340, 6234, 1989, pàg. 525–530. Bibcode: 1989Natur.340..525L. DOI: 10.1038/340525a0.
• Mallove, Eugene. Fire from Ice: Searching for the Truth Behind the Cold Fusion Furor. London: Wiley, 1991. ISBN 978-0-471-53139-5. 
• COLD FUSION: The history of research in Italy, 2009.  In the foreword by the president of ENEA the belief is expressed that the cold fusion phenomenon is proved.
• Mehra, Jagdish; Milton, K. A.; Schwinger, Julian Seymour. Climbing the Mountain: The Scientific Biography of Julian Schwinger. illustrated. New York: Oxford University Press, 2000. ISBN 978-0-19-850658-4. 
• Mengoli, G.; Bernardini, M.; Manduchi, C.; Zannoni, G. «Calorimetry close to the boiling temperature of the D₂O/Pd electrolytic system». Journal of Electroanalytical Chemistry, vol. 444, 2, 1998, pàg. 155–167. DOI: 10.1016/S0022-0728(97)00634-7.
• Plantilla:Harvc
• Mosier-Boss, Pamela A.; Szpak, Stanislaw; Gordon, Frank E.; Forsley, L.P.G. «Triple tracks in CR-39 as the result of Pd–D Co-deposition: evidence of energetic neutrons». Naturwissenschaften, vol. 96, 1, 2009, pàg. 135–142. Bibcode: 2009NW.....96..135M. DOI: 10.1007/s00114-008-0449-x. PMID: 18828003.
• Mullins, Justin «Cold Fusion Back From the Dead». IEEE Spectrum, vol. 41, 9, September 2004, pàg. 22. DOI: 10.1109/MSPEC.2004.1330805.
• Oriani, Richard A.; Nelson, John C.; Lee, Sung-Kyu; Broadhurst, J. H. «Calorimetric Measurements of Excess Power Output During the Cathodic Charging of Deuterium into Palladium». Fusion Technology, vol. 18, 4, 1990, pàg. 652–662. Bibcode: 1990FuTec..18..652O. DOI: 10.13182/FST90-A29259. ISSN: 0748-1896.
• Paneth, Fritz; Peters, Kurt «Über die Verwandlung von Wasserstoff in Helium» (en alemany). Naturwissenschaften, vol. 14, 43, 1926, pàg. 956–962. Bibcode: 1926NW.....14..956P. DOI: 10.1007/BF01579126.
• Park, Robert L. Voodoo Science: The road from foolishness to fraud. Oxford, U.K. & New York: Oxford University Press, 2000. ISBN 978-0-19-860443-3. 
• Petit, Charles «Cold panacea: two researchers proclaimed 20 years ago that they'd achieved cold fusion, the ultimate energy solution. The workwent nowhere, but the hope remains». , vol. 175, 6, 14-03-2009, pàg. 20–24. DOI: 10.1002/scin.2009.5591750622.
• Platt, Charles «What if Cold Fusion is Real?». , vol. 6, 11, 1998.
• Pollack, A. «Cold Fusion, Derided in U.S., Is Hot In Japan». , 17-11-1992.
• Pollack, A. «Japan, Long a Holdout, is Ending its Quest for Cold Fusion». , 26-08-1997, p. 243, C4.
• Pool, Robert «How cold fusion happened – twice!». Science, vol. 244, 4903, 28-04-1989, pàg. 420–3. Bibcode: 1989Sci...244..420P. DOI: 10.1126/science.244.4903.420. PMID: 17807604.
• Radio Times Film Unit. Radio Times Guide to Films 2014. Immediate Media Company, 2013. ISBN 978-0956752369. 
• Reger, Daniel L.; Goode, Scott R.; Ball, David W. Chemistry: Principles and Practice. 3, revised. Cengage Learning, 2009, p. 814–815. ISBN 978-0-534-42012-3. 
• Rousseau, D. L. «Case Studies in Pathological Science: How the Loss of Objectivity Led to False Conclusions in Studies of Polywater, Infinite Dilution and Cold Fusion». American Scientist, vol. 80, 1, January–February 1992, pàg. 54–63. Bibcode: 1992AmSci..80...54R.
• Saeta, Peter N., ed. (21 October 1999). «What is the current scientific thinking on cold fusion? Is there any possible validity to this phenomenon?». Scientific American. Ask the Experts: 1–6. 
• Sampson, Mark T. «"Cold fusion" rebirth? New evidence for existence of controversial energy source». ACS, 2009. Arxivat de l'original el 2 October 2011.
• Sanderson, Katharine «Cold fusion is back at the American Chemical Society». , 29-03-2007. ISSN: 0028-0836.
• Scanlon, Eileen; Hill, Roger. Communicating science: contexts and channels. London: Routledge, 1999. ISBN 041519752X. OCLC 39180844. 
• Scaramuzzi, F. «Ten years of cold fusion: an eye-witness account». , vol. 8, 1&2, 2000, pàg. 77–101. DOI: 10.1080/08989620008573967. ISSN: 0898-9621. OCLC: 17959730.
• Plantilla:Harvc
• Seife, Charles. Sun in a Bottle: The Strange History of Fusion and the Science of Wishful Thinking. New York: Viking, 2008. ISBN 978-0-670-02033-1. 
• Shamoo, Adil E.; Resnik, David B. Oxford University Press US. Responsible Conduct of Research. 2, illustrated. Oxford: Oxford University Press, 2003. ISBN 978-0-19-514846-6. 
• Shanahan, Kirk L. «A systematic error in mass flow calorimetry demonstrated». Thermochimica Acta, vol. 382, 2, 23-05-2002, pàg. 95–100. DOI: 10.1016/S0040-6031(01)00832-2.
• Shanahan, Kirk L. «Comments on "Thermal behavior of polarized Pd/D electrodes prepared by co-deposition"». Thermochimica Acta, vol. 428, 1–2, April 2005, pàg. 207–212. DOI: 10.1016/j.tca.2004.11.007.
• Shanahan, Kirk L. «Reply to "Comment on papers by K. Shanahan that propose to explain anomalous heat generated by cold fusion", E. Storms, Thermochim. Acta, 2006». Thermochimica Acta, vol. 441, 2, February 2006, pàg. 210–214. DOI: 10.1016/j.tca.2005.11.029.
• Shkedi, Zvi; McDonald, Robert C.; Breen, John J.; Maguire, Stephen J.; Veranth, Joe «Calorimetry, Excess Heat, and Faraday Efficiency in Ni-H₂O Electrolytic Cells». Fusion Technology, vol. 28, 4, 1995, pàg. 1720–1731. Bibcode: 1995FuTec..28.1720S. DOI: 10.13182/FST95-A30436. ISSN: 0748-1896.
• Simon, Bart. Undead Science: Science studies and the afterlife of cold fusion. illustrated. Rutgers University Press, 2002, p. 49. ISBN 978-0-8135-3154-0. 
• Szpak, Stanislaw; Mosier-Boss, Pamela A.; Miles, Melvin H.; Fleischmann, Martin «Thermal behavior of polarized Pd/D electrodes prepared by co-deposition». Thermochimica Acta, vol. 410, 1–2, 2004, pàg. 101–107. DOI: 10.1016/S0040-6031(03)00401-5.
• Tate, N. «MIT bombshell knocks fusion 'breakthrough' cold». , p. 1.
• Taubes, Gary «Cold fusion conundrum at Texas A&M». , vol. 248, 4961, 15-06-1990, pàg. 1299–1304. Bibcode: 1990Sci...248.1299T. DOI: 10.1126/science.248.4961.1299. PMID: 17747511.
• Taubes, Gary. Bad Science: The Short Life and Weird Times of Cold Fusion. New York: Random House, 1993. ISBN 978-0-394-58456-0. 
• US DOE, U.S. Department of Energy (1989). A Report of the Energy Research Advisory Board to the United States Department of Energy. Washington, DC: U.S. Department of Energy. 
• US DOE, U.S. Department of Energy (2004). Report of the Review of Low Energy Nuclear Reactions. Washington, DC: U.S. Department of Energy. Arxivat de l'original el 26 February 2008. 
• Van Noorden, R. «Cold fusion back on the menu». Chemistry World, April 2007. ISSN: 1473-7604.
• Rogers, Vern C.; Sandquist, Gary M. «Cold fusion reaction products and their measurement». Journal of Fusion Energy, vol. 9, 4, December 1990, pàg. 483–485. Bibcode: 1990JFuE....9..483R. DOI: 10.1007/BF01588284.
• Voss, David «What Ever Happened to Cold Fusion». , vol. 12, 3, 1 March 1999a, pàg. 12–14. DOI: 10.1088/2058-7058/12/3/14. ISSN: 0953-8585.
• Voss, David «'New Physics' Finds a Haven at the Patent Office». , vol. 284, 5418, 21 May 1999b, pàg. 1252–1254. DOI: 10.1126/science.284.5418.1252. ISSN: 0036-8075.
• Wilford, John Noble «Fusion Furor: Science's Human Face». , 24-04-1989.
• Williams, D.E.; Findlay, D.J.S.; Craston, D.H.; Sené, M.R.; Bailey, M.; Croft, S.; Hooton, B.W.; Jones, C.P.; Kucernak, A.R.J. «Upper bounds on 'cold fusion' in electrolytic cells». Nature, vol. 342, 6248, 1989, pàg. 375–384. Bibcode: 1989Natur.342..375W. DOI: 10.1038/342375a0.
• Wilner, Bertil «No new fusion under the Sun». Nature, vol. 339, 6221, May 1989, pàg. 180. Bibcode: 1989Natur.339..180W. DOI: 10.1038/339180a0.
• Wilson, R.H.; Bray, J.W.; Kosky, P.G.; Vakil, H.B.; Will, F.G. «Analysis of experiments on the calorimetry of LiOD-D₂O electrochemical cells». Journal of Electroanalytical Chemistry, vol. 332, 1–2, 1992, pàg. 1–31. DOI: 10.1016/0022-0728(92)80338-5.

Enllaços externs

• Lloc web d'Energy Times and e-zine (anglès)
• Nature publica una nota de premsa sobre el debat al voltant de la fusió freda (anglès)
• Avenços en fusió freda, maig de 2007 (castellà)