Àguila imperial ibèrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Àguila imperial ibèrica
Aguila imperial iberica.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Falconiformes
Família: Accipitridae
Gènere: Aquila
Espècie: A. adalberti
Nom binomial
Aquila adalberti
C. L. Brehm, 1861
Sinònims

Aquila heliacea adalberti

L'àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti) és una espècie de rapinyaire, pròpia de la península Ibèrica i actualment extinta als Països Catalans.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Amb una llargària de 78-95 cm, un pes de 2500-3500 g i una envergadura de 190-210 cm. És la gran àguila de la península Ibèrica després de l'àguila daurada. De color bru negrenc ressalten unes grans taques blanques als muscles. Pili i nuca de color groc pàl·lid. Cua més curta i quadrada que en l'àguila daurada. Cera del bec i potes grogues. Naixen coberts de plomissa blanca, que més tard esdevé a un plomatge marró rogenc, amb unes taques blanques molt visibles a les ales.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Espècie monotípica, no s'han descrit subespècies. Fins no fa molt es considerava conespecífica amb l'àguila imperial oriental, classificant-se com una subespècie d'aquesta (A. heliaca adalberti), però anàlisis d'ADN van permetre comprovar que ambdues àguiles estaven prou allunyades per ser considerades espècies diferents.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

La posta d'aquests ocells consisteix en 1 a 3 ous (normalment dos) de color blanquinós tacats de gris o porpra, que dipositen sobre el niu, que és una gran estructura construïda sobre la copa d'un gran arbre. La femella cova els ous 43 dies, en que el mascle pot, ocasionalment, col·laborar en la incubació. Al contrari que en altres àguiles, el germà més gran no mata al petit. Als dos mesos d'edat el plomatge dels joves està complet, i uns dies més tard abandonen el niu. Adquiriran el plomatge d'adults als 5 o 6 anys.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Caça habitualment mamífers de petits a mitjans, ocupant el conill un lloc molt important en la seva dieta. També pot capturar aus com ànecs, còrvids i altres. Rèptils com fardatxos i inclús insectes i carronya.[1]

Hàbitat i distribució[modifica | modifica el codi]

Viu a una bona varietat d'hàbitats diferents, des de zones muntanya fins a planures litorals, malgrat que sembla que el seu hàbitat ideal serien zones més o menys de planura, amb arbres però no boscos espessos.

A finals del segle XIX vivia a tota la península Ibèrica (excepte l'extrem nord i Catalunya) i Nord de Marroc, però a la llarga del segle XX va desaparèixer de Marroc, Portugal i el País Valencià. Actualment es distribueix per algunes zones del Centre i Sud de la península Ibèrica. La seva presència als països catalans està limitada a esporàdics albiraments a la província de Lleida.

Costums[modifica | modifica el codi]

Al contrari que l'àguila imperial oriental és una au sedentària. També és una au territorial.

Conservació[modifica | modifica el codi]

Classificada com vulnerable per la UICN, el nombre de parelles reproductores es van calcular en 194 en 2004.

Es considera que els grans riscos per a la seva supervivència, són, a més de l'actuació directa de l'home, com la caça i el verí, l'electrocució i accidents amb la xarxa elèctrica, la fragmentació de les poblacions, la disminució en les poblacions de la seva presa principal: el conill. També la destrucció del seu hàbitat, entre altres.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Morillo, Cosme; del Junco, Olegario; Mayol, Joan. Guía de las rapaces ibéricas (en castellà). Servicio de Publicaciones Agrarias, 1984. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àguila imperial ibèrica