Acceleracionisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'acceleracionisme, en teoria política i social, és la idea que el capitalisme, o processos particulars que han caracteritzat històricament el capitalisme, s'haurien d'accelerar per tal de superar-los i generar un canvi social radical. L'acceleracionisme també pot referir-se de manera més àmplia i, habitualment, de manera pejorativa, per donar suport a la intensificació del capitalisme en la creença que això accelerarà les seves tendències autodestructives i, finalment, el seu col·lapse.[1][2]

Alguns contemporanis de la filosofia acceleracionista comencen amb la teoria de Deleuze-Guattari anomenada desterritorialització, amb l'objectiu d'identificar i radicalitzar les forces socials que promouen aquest procés potencialment emancipador.[3][Cal aclariment]

La teoria acceleracionista s'ha dividit en variants mútuament contradictòries d'esquerres i de dretes. L'acceleracionisme d'esquerres intenta pressionar “el procés d'evolució tecnològica” més enllà de l'horitzó constrictiu del capitalisme, per exemple, repoblant la tecnologia moderna amb finalitats emancipadores socialment beneficioses. L'acceleracionisme de dretes, en canvi, dona suport a la intensificació indefinida del mateix capitalisme, sovint amb l'horitzó explícit de donar lloc a una singularitat tecnològica.[4][5][6] Els escriptors acceleracionistes han distingit, a més, altres variants, com ara "l'acceleracionisme incondicional".[7]

Antecedents[modifica]

Diversos filòsofs han expressat actituds aparentment acceleracionistes, inclòs Karl Marx en el seu discurs de 1848 "Sobre la qüestió del lliure comerç":

Però, en general, el sistema de protecció dels nostres dies és conservador, mentre que el sistema de lliure comerç és destructiu. Trenca les velles nacionalitats i empeny l'antagonisme del proletariat i la burgesia fins a l'extrem. En poques paraules, el sistema de lliure comerç accelera la revolució social. Només, senyors, voto a favor del lliure comerç, en aquest sentit revolucionari.[8]

En una línia semblant, Friedrich Nietzsche va argumentar que "el procés d'anivellament de l'home europeu és el gran procés que no s'ha de controlar: fins i tot s'hauria d'accelerar-lo...",[9] una declaració sovint simplificada, després de Deleuze i Guattari, per l'odre d'"accelerar el procés".[10]

L'acceleracionisme contemporani[modifica]

La Unitat de Recerca en Cultura Cibernètica (CCRU), una unitat de recerca no oficial de la Universitat de Warwick amb activitat entre 1995 i 2003,[11] estava formada per alguns dels més destacats teòrics socials de l'acceleracionisme, com Nick Land,[7] Mark Fisher i Sadie Plant. Es consideren progenitors clau tant en el pensament acceleracionista de l'esquerra com de la dreta.[12] Entre els acceleracionistes d'esquerres contemporanis destacats s'inclouen Nick Srnicek i Alex Williams, autors del "Manifest per a una política d'acceleració",[13] i del col·lectiu Laboria Cuboniks, que van ser autors del manifest "Xenofeminisme: una política per a l'alienació".[14] Per a Mark Fisher, que va escriure el 2012, "Lands assalta de forma asfixiant l'esquerra acadèmica... i segueix sent trencador", tot i que problemàtic - i "El marxisme no és res si no és acceleracionista".[15]

En la mateixa línia acceleracionista, Paul Mason, en obres com PostCapitalism: A Guide to our Future, ha intentat especular sobre futurs després del capitalisme. Ell declara que "[amb] el final del feudalisme fa 500 anys, la substitució del capitalisme per un postcapitalisme s'accelerarà per xocs externs i donarà forma a l'aparició d'un nou tipus d'ésser humà. I això ja ha començat". Considera que l'augment de la producció col·laborativa acabarà ajudant al capitalisme a matar-se.

Centrant-se en com les infraestructures tecnològiques de la informació minen les geografies polítiques modernes i proposant un "document de disseny" obert, el llibre de Benjamin H. Bratton The Stack: On Software and Sovereignty està associat a l'acceleracionisme. L'obra de Tiziana Terranova, "Red Stack Attack!"[16] enllaça el model de pila (stack) de Bratton i l'acceleracionisme d'esquerra.

Des de finals dels anys 2010, la facció avantguardista dels nacionalistes blancs i els neonazis ha adoptat cada cop més una violenta forma d'acceleració com a via d'establir un etnostat només per a blancs. Els orígens d'aquesta idea es remunten als anys 80 quan James Mason, membre del Partit Nazi Americà-Nacional Front Socialista d'Alliberament (ANP/NSLF), va advocar per l'assassinat massiu o l'assassinat d'objectius d'alt perfil a Siege. El terrorista nascut a Austràlia, Brenton Harrison Tarrant, l'autor el 2019 de l'atemptat a la mesquita Al Noor i al Centre Islàmic de Linwood a Christchurch, Nova Zelanda, que va matar 51 persones i va ferir-ne 50 més, havia abraçat l'acceleracionisme en el seu manifest The Great Replacement en una secció titulada Destabilization and Accelerationism: tactics ("Desestabilització i acceleració: tàctica"). També va influir en John Timothy Earnest, l'home rere l'incendi de la mesquita Dar-ul-Arqam a Escondido, Califòrnia, i el tiroteig de la sinagoga Chabad a Poway, Califòrnia, resultant en 1 mort i 3 ferits i Patrick Crusius, nascut a Allen, responsable del tiroteig a una botiga Walmart a El Paso, Texas, que va matar 22 persones i va ferir-ne 24 més.[17][18][19]

Referències[modifica]

  1. ↑ Shaviro, Steven. Post Cinematic Affect. Ropley: O Books, 2010, p. 136. 
  2. ↑ Adams, Jason. Occupy Time: Technoculture, Immediacy, and Resistance After Occupy Wall Street. Nova York: Palgrave Macmillan, 2013, p. 96. 
  3. ↑ Wolfendale, Peter. «So, Accelerationism, what's all that about?». Dialectical Insurgency. [Consulta: 5 febrer 2015].
  4. ↑ Jiménez de Cisneros, Roc. «The Accelerationist Vertigo (II): Interview with Robin Mackay». Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 05-11-2014. [Consulta: 5 febrer 2015].
  5. ↑ Williams, Alex. «#ACCELERATE MANIFESTO for an Accelerationist Politics». Critical Legal Thinking, 14-05-2013. [Consulta: 5 febrer 2015].
  6. ↑ Land, Nick. «#Accelerate». Urban Future (2.1), 13-02-2014. Arxivat de l'original el 29 setembre 2015. [Consulta: 5 febrer 2015].
  7. ↑ 7,0 7,1 «A Quick-and-Dirty Introduction to Accelerationism». Jacobite Magazine. Arxivat de l'original el 2018-01-13. [Consulta: 20 febrer 2018].
  8. ↑ Marx, Karl, On the question of free trade, Speech to the Democratic Association of Brussels, 9 January 1848.
  9. ↑ Quoted in Strong, Tracy. Friedrich Nietzsche and the Politics of Transfiguration. Berkeley: University of California Press, 1988, p. 211.  Original in The Will to Power §898.
  10. ↑ Deleuze, Gilles. Anti-Oedipus. Londres: Continuum, 2004, p. 260. 
  11. ↑ «CCRU» (en anglès). V2_Institute for the Unstable Media. [Consulta: 9 octubre 2015].
  12. ↑ Schwarz, Jonas Andersson. Online File Sharing: Innovations in Media Consumption. Nova York: Routledge, 2013, p. 20–21. 
  13. ↑ «#ACCELERATE MANIFESTO for an Accelerationist Politics». Critical Legal Thinking. [Consulta: 9 octubre 2015].
  14. ↑ «After Accelerationism: The Xenofeminist manifesto» (en anglès). &&& Journal. [Consulta: 9 octubre 2015].
  15. ↑ Mark Fisher. «Terminator vs Avatar». A: Robin Mackay. #Accelerate: The Accelerationist Reader. Urbanomic, 2014, p. 335–46: 340, 342. 
  16. ↑ «Red Stack Attack! Algorithms, Capital and the Automation of the Common | EuroNomade» (en italià). www.euronomade.info. [Consulta: 9 febrer 2017].
  17. ↑ Beauchamp, Zach «Accelerationism: the obscure idea inspiring white supremacist killers around the world». Vox, 19-11-2019.
  18. ↑ Waugh, Rob «What is 'Accelerationism', the belief followed by the New Zealand terror attacker». Metro (UK), 18-03-2019.
  19. ↑ «White Supremacists Embrace "Accelerationism"». Anti-Defamation League, 16-04-2019.[Enllaç no actiu]

Bibliografia addicional[modifica]

Llibres[modifica]

Articles[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Acceleracionisme&oldid=31463646»