Aeneas Mackintosh

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aeneas Mackintosh
A man, fresh-faced with dark, brushed-back hair, seated among a group. He is wearing a naval officer's uniform with a high, stiff collar
Naixement 1 de juliol de 1879
Tirhut, Índia
Defunció 8 de maig de 1916 (als 36 anys)
Estret McMurdo, Antàrtica
Educació Bedford Modern School
Ocupació Marina mercant Britànica oficial i explorador antàrtic
Cònjuge Gladys, Campbell de cognom de soltera
Pares Alexander i Annie Mackintosh
Fills/es 2 filles

Aeneas Lionel Acton Mackintosh (1 de juliol de 1879 – 8 de maig 1916) era un oficial de la Marina mercant Britànica i explorador Antàrtic, que va liderar l'equip del Mar de Ross com a part de l'Expedició Endurance d'Ernest Shackleton, 1914-1917. La missió de l'equip del Mar Ross consistia a donar suport a la travessa transcontinental planejada per Shackleton, disposant magatzems de subministrament al llarg de les últimes etapes de la ruta prevista. Com a conseqüència dels continuats contratemps i de les dificultats operatives, el propi Mackintosh i altres dos membres varen morir després de complir la seva missió.

La primera experiència antàrtica de Mackintosh va ser com segon oficial a l'Expedició Nimrod de Shackleton el 1907-1909. Poc després de la seva arribada a l'Antàrtic un accident de navegació li feia perdre el seu ull dret, i el feia tornar a Nova Zelanda. Es va reincorporar a l'expedició el 1909 per participar en les darreres etapes de l'expedició; la seva voluntat i determinació davant l'adversitat va impressionar Shackleton, qui li encarregaria la seva participació al front de l'equip del Mar de Ross el 1914.

Les ordres operatives de Mackintosh es varen confondre per problemes de comunicació i no estava segur de la sincronització amb la marxa prevista per Shackleton. Les seves dificultats es varen veure agreujades quan el vaixell de l'equip, l'Aurora, va trencar les seves amarres d'hivern durant un vendaval i va ser arrossegat sense possibilitats de retorn. Malgrat aquesta pèrdua de l'equip, els subministraments i de part del personal, Mackintosh i el seu abandonat equip de costa aconseguiren fer al màxim la feina de distribució dels magatzems. Mackintosh no va sobreviure al calvari i quan junt amb un company intentaren creuar els 24 km de gel de mar que separava el grup de la seva base, tots dos varen desaparèixer durant un torb i es pensa que varen caure a través del gel. Els seus cossos mai no s'han recuperat.

La capacitat de Mackintosh, així com els seus defectes com a líder, han estat qüestionades pels historiadors. El propi Shackleton elogiava el seu treball i el dels seus camarades, i equiparava el sacrifici de les seves vides amb els que varen morir a les trinxeres de la primera guerra mundial, alhora que era crític amb les seves habilitats d'organització. Anys més tard, el fill de Shackleton, Lord Shackleton, va identificar Mackintosh com un dels herois de l'expedició, al costat d'Ernest Joyce i Dick Richards.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Mackintosh va néixer a Tirhut, Índia, l'1 de juliol de 1879, un dels sis fills (cinc nens i una nena) d'Alexander Mackintosh, descendent d'un cap del Clan Chattan, grup originat pel Clan Mackintosh. El seu cognom provenia, precisament, d'aquesta nissaga originària d'Inverness, Escòcia.[1] El seu privilegiat origen i la seva refinada dicció va portar al seu amic el capità antàrtic John King Davis a descriure'l com a sahib.[2] Quan Mackintosh era encara un nen, la seva mare Annie Mackintosh, de cop i volta va tornar a la Gran Bretanya, portant-se els fills amb ella, desapareixent el pare de la història familiar.[1] Un cop instal·lats a Bedfordshire, va estudiar a l'Escola moderna de Bedford. La seva trajectòria coincideix amb la que Shackleton havia fet cinc anys abans: abandonà l'escola als setze anys per fer-se'n a la mar. Després de servir l'aprenentatge amb un dur oficial mercant es va enrolar a la Peninsular and Oriental Steam Navigation Company, on va romandre fins que va ser reclutat per Shackleton el 1907, com segon oficial del Nimrod, per anar a l'Antàrtida.[1] Va passar com Sublloctinent a la Royal Naval Reserve el 1908.[3]

Expedició Nimrod[modifica | modifica el codi]

Article principal: Expedició Nimrod
 Home amb cabells clenxinats al centre, coll blanc alt amb corbata, i una jaqueta fosca. La seva expressió facial és seriosa
Ernest Shackleton, líder de l'Expedició Nimrod

L'Expedició Nimrod, 1907–1909, va ser la primera de les tres expedicions antàrtiques liderades per Ernest Shackleton. El seu ambiciós objectiu, manifestat per Shackleton, era "anar al Quadrant Ross de l'Antàrtida amb l'objectiu d'arribar al Pol Sud Geogràfic i al Pol Sud Magnètic".[4] És possible que Shackleton s'adrecés a la naviera P & O per a cercar oficials adequats, i que des d'allí li recomanessin Mackintosh.[5] Mackintosh evidentment va aprofitar l'oportunitat d'unir-se a l'expedició, i de seguida va guanyar-se la confiança de Shackleton alhora que impressionava als seus amics oficials amb la seva voluntat i determinació.[6] Mentre l'expedició era a Nova Zelanda, Shackleton va incorporar Mackintosh a l'equip de costa.[7]

Accident[modifica | modifica el codi]

El 31 de gener de 1908, poc després que el Nimrod arribés a l'antàrtic, quan Mackintosh estava ajudant a carregar els trineus dalt de vaixell, es va donar un cop al seu ull dret amb un ganxo de la coberta. Immediatament el varen portar a la cabina del capità on, l'endemà, el doctor de l'expedició, Eric Marshall, el va operar per treure l'ull, fent servir equip quirúrgic en part improvisat.[8] Marshall va quedar profundament impressionat per la fortitud de Mackintosh, i va comentar "cap home no ho podia haver fet millor".[6] L'accident li va suposar a Mackintosh perdre el seu lloc a l'equip de costa i va suposar el seu retorn a Nova Zelanda per al tractament posterior. No va poder prendre part en cap esdeveniment important de l'expedició, però va retornar al sud amb el Nimrod el gener de 1909, per participar a les etapes de tancament. Shackleton, que havia comptat amb el capità del vaixell, Rupert England, havia volgut que Mackintosh capitanegés el Nimrod en aquest segon viatge al sud, però la lesió a l'ull no havia curat prou com per a fer-ho possible.[9]

Perduts al gel[modifica | modifica el codi]

L'1 de gener de 1909 el Nimrod, de camí cap al sud per deixar l'expedició, es va aturar pel gel a 40 km de la base de l'expedició a cap Royds. Mackintosh va decidir que encapçalaria un equip en una marxa a través del gel per portar el correu a terra. L'historiador Beau Riffenburgh descriu el viatge posterior com "una de les parts considerada més malaltissa de tota l'expedició".[10]

El grup format Mackintosh i tres mariners amb un trineu que contenia subministraments i una gran saca de correus varen deixar el vaixell el matí del 3 de gener. Dos dels mariners varen retornar al cap de poc cap al vaixell, mentre que Mackintosh i l'altre company varen continuar. Al vespre varen acampar al gel i l'endemà es varen descobrir que l'àrea sencera al seu voltant s'havia dividit.[10] Després d'una carrera desesperada sobre el banquisa varen aconseguir arribar a una llengua d'una petita glacera, on varen acampar i esperar uns quants dies fins a recuperar-se de la seva ceguesa de la neu. Quan varen recuperar la visió, Cap Royds estava a la vista però era inaccessible ja que la part de mar gelat entre ells i el seu destí havia desaparegut. Després d'un temps d'espera, varen optar per arribar a la cabana per terra, una operació perillosa sense l'equip i l'experiència apropiada.[10]

L'11 de gener varen partir i les següents 48 hores varen ser una lluita en un terreny hostil, a través de zones de profundes esquerdes i camps de neu traïdora. Aviat varen abandonar tot el seu equip i els subministraments.[10] En un punt del camí, per poder continuar, varen haver d'ascendir a 910 metres i baixar lliscant fins al peu d'una vessant nevada. Les següents 24 hores les varen passar envoltats per la boira quan. Per casualitat es troben a Bernard Day, un membre de l'equip de costa, ja a prop de la cabana.[10] Posteriorment, el vaixell va recobrar la saca de correus que havien abandonat. John King Davis, oficial principal del Nimrod, comentava aquell "Mackintosh sempre va ser l'home que arriscava al màxim. Aquesta vegada es va sortir amb la seva".[11]

Mackintosh es va ajuntar amb Ernest Joyce i un petit grup per viatjar a través de la Gran Barrera de Gel cap a Minna Bluff a fi d'instal·lar un magatzem per a l'equip polar de Shackleton en el seu viatge de retorn des del sud.[10] El 3 de març, mentre feia guàrdia a la coberta del Nimrod, Mackintosh va observar una bengala que indicava l'arribada segura de Shackleton.[12]

Entre expedicions[modifica | modifica el codi]

 contorn d'illes amb alguns trets marcats incloent-hi les localitzacions de dos naufragis en una àrea identificada com la Badia de Wafer
Mapa d'Illa del Coco a l'Oceà Pacífic, on Mackintosh va busca un tresor el 1911

Mackintosh va retornar a Anglaterra el juny de 1909 i quan es va presentar a la seva naviliera, li varen informar que quedava rellevat a causa del deteriorament de la seva vista.[1] Sense perspectives immediates de feina, a començaments del 1910, acceptava acompanyar Douglas Mawson (que havia participat com a geòleg a l'expedició Nimrod i que havia encapçalat posteriorment l'Expedició Australiana Antàrtica) a un viatge a Hongria, per examinar una potencial mina d'or en la què Shackleton confiava com a base d'una aventura empresarial lucrativa.[13] Malgrat un informe prometedor de Mawson l'operació va quedar en un no res. Mackintosh més tard llançava la seva pròpia expedició a la recerca d'un tresor a l'Illa del Coco de la costa Pacífica de Panamà, però una altra vegada més va retornar a casa amb les mans buides.[1]

El febrer de 1912 Mackintosh es va casar amb Gladys Campbell i agafà una feina d'oficina com secretari adjunt del Gremi de Servei de Comerç Imperial a Liverpool. El treball segur i rutinari no el satisfeia: "Encara sobrevisc en aquesta feina, enganxat a una oficina bruta" va escriure a un antic company del Nimrod. "Sempre sento no haver completat la meva primera operació, i voldria comptar amb una última oportunitat, tant si és per bo o per mal!".[1]

Tripulació del Mar de Ross[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tripulació del Mar de Ross
 grup de 19 homes arranjats a tres files, molts d'ells en uniformes navals
Membres de la tripulació del mar de Ross, fotografiats a Austràlia. Mackintosh s'asseu a la fila del mig, tercer des de l'esquerra. Ernest Joyce està dempeus, extrema esquerra, última fila. Arnold Spencer-smith és la persona alta, al centre de la fila última


Primeres dificultats[modifica | modifica el codi]

L'Expedició Endurance de Shackleton estava dissenyada per actuar amb dos grups independents. Un equip de sis persones dirigit per Shackleton basat al mar de Weddell caminaria a través del continent, cap al Pol Sud. L'altre equip, el del mar de Ross, basat a l'extrem oposat del continent, amb base a l'Estret McMurdo, instal·laria magatzems de subministrament a través de la Gran Barrera de Gel i ajudaria a l'equip transcontinental en les etapes finals del seu viatge. Mackintosh havia de ser originàriament un membre de l'equip de travessia,[14] però van sorgir dificultats en el nomenament del comandant de l'equip del Mar Ross. Eric Marshall, el cirurgià de l'expedició Nimrod, va rebutjar l'assignació, com ja havia fet John King Davis;[15][16] els esforços de Shackleton per obtenir de l'Almirallat una tripulació naval per a aquesta part de l'empresa varen ser rebutjats.[17] En aquestes circumstàncies, el càrrec de líder de l'equip del Mar de Ross li varen oferir a Mackintosh.[15] El seu vaixell seria l'Aurora, que havia estat utilitzat per darrer cop a l'Expedició Australiana Antàrtica de Mawson i que es trobava inactiu a Austràlia.[18]

Mackintosh va arribar a Austràlia l'octubre de 1914 per prendre possessió del seu càrrec, i immediatament se li plantejaren problemes importants. Sense avís, Shackleton havia retallat els fons assignats a l'equip del Mar de Ross des de £2,000 a £1,000; Mackintosh va rebre instruccions d'"aconseguir tot allò que fos gratuït o regalat", i d'hipotecar vaixell de l'expedició per recaptar fons addicionals. Després es va saber que la compra de l' Aurora no havia estat degudament completada, el que va retardar els intents de Mackintosh per hipotecar-lo. Pitjor encara, l'Aurora estava poc preparat per al treball antàrtic sense una àmplia reforma, que requeria la cooperació d'un exasperat govern australià.[19] Gestionar aquestes dificultats dins d'un calendari molt restringit va provocar una gran ansietat en Mackintosh i els consegüents confusions a més dels errors de relacions públiques creats entre el públic australià "una sensació desagradable pel que fa a l'expedició", segons el cap de l'equip científic Alexander Stevens.[20] Alguns membres de l'equip varen renunciar i altres es varen desestimar. Reclutar el personal complementari per completar la tripulació i l'equip científic va implicar algunes cites d'última hora que varen comportar disposar d'un equip curt d'experiència en l'Antàrtic.[21]

Shackleton li havia donat a Mackintosh la impressió que intentaria la travessia durant l'arribada de l'estació Antàrtica de 1914-1915, si era possible. Abans de marxar cap al mar de Weddell Shackleton hagués canviat d'opinió sobre la viabilitat de les dates. Segons el corresponsal del Daily Chronicle Ernest Perris, les instruccions de Mackintosh haurien d'haver estat corregides per cable, però això mai no va succeir. El resultat d'aquest malentès foren els caòtics viatges de disposició de magatzems entre gener i març de 1915.[22]

Col·locació de magatzem, primera temporada[modifica | modifica el codi]

L'Aurora finalment va salpar d'Hobart, Tasmània, el 24 de desembre de 1914, i el 16 de gener de 1915 ja havia arribat a l'estret de McMurdo on Mackintosh va establir la seva base a l'antiga seu del capità Scott a Cap Evans.[23] Creient que Shackleton ja podria haver començat la seva marxa des del mar de Weddell, Mackintosh havia determinat que els magatzems s'haurien de posar a 79° i 80°S, i que el treball hauria de començar immediatament. Ernest Joyce, el membre més habituat amb l'Antàrtic i què havia estat amb l'Expedició Discovery de Scott el 1901-1904 i amb l'Expedició Nimrod entre 1907-1909, opinava que l'equip necessitava temps d'aclimatació i formació, però va ser ignorat.[24] Joyce havia confiat que Mackintosh delegaria en ell tot allò en matèria de trineus: "Si tingués Shacks aquí li faria veure la meva manera de procedir", va escriure al seu diari.[25] El viatge de disposició de magatzem va començar amb un seguit de contratemps. Una rufaga retardava el seu començament,[26] un trineu de motors s'espatllava després d'unes quantes milles,[27] i Mackintosh i el seu grup varen perdre el seu camí al mar de gel entre Cap Evans i Hut Point.[26] Les Condicions a la barrera de gel eren dures per als homes sense entrenament i inexperts. Bona part de les provisions enviades a la barrera es varen haver de llençar per reduir pes i mai no arribarien als magatzems.[28] Mackintosh va insistir a fer servir els gossos en tot el trajecte fins als 80°S —amb l'airada protesta de Joyce — i acabarien morint tots al viatge de retorn.[29] Els homes, glaçats i esgotats, arribaven a Hut Point el 24 de març, incomunicats del vaixell i de la seva base al Cap Evans per un perillós mar de gel.[30] Després d'aquesta experiència la confiança en el lideratge de Mackintosh va baixar i les discussions varen ser abundants.[31]

Pèrdua de l'Aurora[modifica | modifica el codi]

Quan Mackintosh i el seu equip finalment varen retornar a Cap Evans a meitat de juny, varen descobrir que el seu vaixell Aurora, amb divuit tripulants i la majoria dels subministraments i equipaments del grup de costa a bord, s'havia alliberat del seu amarratge d'hivern durant un vendaval. Les condicions del gel a l'estret de McMurdo feien improbable que el vaixell pogués retornar; els deu membres de l'equip de costa varen restar abandonats amb els recursos pràcticament exhaurits.[32][33] Malgrat aquestes circumstàncies adverses, Mackintosh va decidir que els viatges de disposició de magatzem de la pròxima estació s'haurien de fer íntegrament. El debilitat grup va procurar compensar el seu dèficit de subministraments i equip rescatant el que havia quedat d'expedicions anteriors, especialment de l'estada recent del capità Scott al Cap Evans. L'equip sencer va donar el seu suport a aquest sobreesforç, tot i que aconseguir-ho requeria, escriu Mackintosh, "una gesta sense precedents als viatges polars".[34] Posteriorment Joyce, juntament amb Ernest Wild, varen improvisar roba, calçat i equip amb els materials abandonats per Scott.[35] Tanmateix, aquests llarg mesos d'hivern varen ser temps difícils per Mackintosh. Faltant-li la presència d'un oficial amic, li costava formar relacions properes amb els seus companys. La seva posició es tornava cada vegada més aïllada, i subjecte als freqüents comentaris crítics de Joyce en particular.[36]

Marxa cap a Mount Hope[modifica | modifica el codi]

L'1 de setembre de 1915, nou homes en equips de tres començaven la tasca de transportar aproximadament 2.300 kg de provisions des de la base des de Cap Evans a la Barrera. Aquesta era la primera etapa del procés per a establir magatzems a intervals d'un grau de latitud per sota de Mount Hope, al peu de la glacera Beardmore. Una gran base avançada es va establir al magatzem de Bluff, just al nord de 79°, des de la qual es van realitzar els viatges finals al Mount Hope a començaments del 1916. Durant aquestes primeres etapes Mackintosh va topar repetidament amb Joyce sobre els seus mètodes. En un enfrontament el 28 de novembre, va haver d'afrontar l'evidència incontrovertible de la major eficàcia dels mètodes de Joyce sobre els seus; Mackintosh va haver de tirar enrere i acceptar un pla redactat per Joyce i Richards. Joyce va comentar en privat: "Mai en la meva experiència m'havia trobat amb un idiota comandant homes".[37]

 Un trineu carregat és estirat a través d'una superfície glacial per dues xifres i un equip de gossos
Sent transportats Spencer-Smith i Mackintosh al trineu

La marxa principal cap al sud des de l'estació Bluff va començar l'1 de gener de 1916. Als pocs dies un dels equips de tres membres va haver de retornar a la base, quan li va fallar la seva estufa Primus. Els altres sis continuaven; al magatzem dels 80° preparat l'estació anterior va ser reforçat, i es van construir nous magatzems als 81° i 82°. Mentre l'equip continuava cap a les proximitats del Mount Hope, tant Mackintosh com Arnold Spencer-Smith anaven coixos. Poc després de superar la fita del 83°, Spencer-Smith no va poder continuar i es va quedar en una tenda mentre la resta lluitaven per realitzar les poques milles restants. Mackintosh va rebutjar el suggeriment de que hauria de romandre amb el ferit, insistint que era la seva obligació assegurar que tots els magatzems estaven instal·lats.[38] El 26 de gener es va arribar al Mount Hope on es va instal·lar el magatzem final.[39]


On the homeward march Spencer-Smith had to be drawn on the sledge. Mackintosh's condition was deteriorating rapidly; unable to pull, he staggered alongside, crippled by the growing effects of scurvy.[40] As his condition worsened, Mackintosh was forced from time to time to join Spencer-Smith as a passenger on the sledge. Even the fitter members of the group were handicapped by frostbite, snow-blindness and, increasingly, scurvy, as the journey became a desperate struggle for survival. On 8 March Mackintosh volunteered to remain in the tent while the others tried to get Spencer-Smith to the relative safety of Hut Point. Spencer-Smith died the next day.[41] Richards, Wild and Joyce struggled on to Hut Point with the now stricken Hayward, before returning to rescue Mackintosh. By 18 March all five survivors were recuperating at Hut Point, having completed what Shackleton's biographers Marjory and James Fisher as "one of the most remarkable, and apparently impossible, feats of endurance in the history of polar travel."[41]

Sobre l'homeward marxa Spencer-Smith s'havia de dibuixar al trineu. La condició de Mackintosh s'estava deteriorant ràpidament; incapaç d'estirar, trontollava de costat, esguerrat pels efectes de creixement d'escorbut.[42] Mentre la seva condició empitjorava, Mackintosh es forçava per de tant en tant reunir-se amb Spencer-Smith com a passatger al trineu. Fins i tot els membres més sans del grup eren perjudicats per la congelació, ceguesa de neu i, cada vegada més, escorbut, com el viatge es convertia en una lluita desesperada per supervivència. 8 de març Mackintosh ofert per romandre a la tenda mentre els altres intentaven portar Spencer-Smith a la seguretat relativa de Punt de Cabana. Spencer-Smith moria el dia següent.[41] Richards, Salvatge i Joyce lluitava a Punt de Cabana amb l'ara Hayward afectat, abans de retornar per rescatar Mackintosh. Abans de 18 de març que els cinc supervivents s'estaven recuperant en Punt de Cabana, havent completat què els biògrafs de Shackleton Marjory i James Fisher com " un del més notable, i aparentment impossible, proeses de resistència en la història de viatge polar".[41]

Desaparició i mort[modifica | modifica el codi]

 vista aèria d'una badia congelada, amb una península llarga de gel que sobresurt d'una costa coberta de neu
Badia McMurdo amb la superfície congelada. Mackintosh i Hayward començaren el 8 de maig de 1916 des de Hut Point (A), pretenent caminar cap al Cap Evans (B). Varen desaparèixer a l'àrea indicada com (C)

With the help of fresh seal meat which halted the ravages of scurvy, the survivors slowly recovered at Hut Point. The unstable condition of the sea ice in McMurdo Sound prevented them from completing the journey to the Cape Evans base.[43] Conditions at Hut Point were gloomy and depressing, with an unrelieved diet and no normal comforts;[44] Mackintosh in particular found the squalor of the hut intolerable, and dreaded the possibility that, caught at Hut Point, they might miss the return of the ship.[45] On 8 May 1916, after carrying out reconnaissance on the state of the sea ice, Mackintosh announced that he and Hayward were prepared to risk the walk to Cape Evans.[46] Against the urgent advice of their comrades they set off, carrying only light supplies.[47] Shortly after they had moved out of sight of Hut Point a severe blizzard developed which lasted for two days. When it had subsided, Joyce and Richards followed the still visible footmarks on the ice up to a large crack, where the tracks stopped.[48] Neither Mackintosh nor Hayward arrived at Cape Evans and no trace of either was ever found, despite extensive searches carried out by Joyce after he, Richards and Wild finally managed to reach Cape Evans in June.[49] After Aurora finally returned to Cape Evans in January 1917 there were further searches, equally fruitless.[50] All the indications were that Mackintosh and Hayward had either fallen through the ice, or that the ice on which they had been walking had been blown out to sea during the blizzard.[51]

Amb l'ajuda de carn de foca fresca que aturava el destrueix d'escorbut, els supervivents lentament recobrats en Punt de Cabana. La condició inestable del gel de mar en el So McMurdo els impedia completar el viatge a la base Evans de Cap.[44] Les Condicions en Punt de Cabana eren trist i deprimint, amb un règim constant i cap comoditats normals;[44] Mackintosh en particular trobat el squalor de la cabana intolerable, i temuda la possibilitat que, agafats en Punt de Cabana, podrien perdre el retorn del vaixell.[52] 8 de maig de 1916, després de fer reconeixement en l'estat del gel de mar, Mackintosh anunciava que ell i Hayward es preparaven per arriscar-se al passeig al Cap Evans.[46] Contra el consell urgent dels seus camarades marxen, portant subministraments només lleugers.[51] en Breu després que haguessin marxat de vista de Punt de Cabana una rufaga severa desenvolupada que durava durant dos dies. Quan s'havia apaivagat, Joyce i Richards investigaven els footmarks visibles d'alambins en el gel a una escletxa gran, on s'aturaven les pistes.[48] Ni Mackintosh ni Hayward no arribava al Cap Evans i cap traça de cap mai no es trobava, malgrat cerques extenses fetes per Joyce després d'ell, Richards i Salvatge finalment aconseguit per arribar a Cap Evans el juny.[53] Després de Aurora finalment tornat al Cap Evans el gener de 1917 hi havia altres cerques, igualment infructuós.[54] Totes les indicacions eren o que Mackintosh i Hayward havien caigut a través del gel, o que el gel en el qual havien estat caminant s'havia apagat a mar durant la rufaga.[51]

Valoració[modifica | modifica el codi]

Mackintosh's own expedition diaries, which cover the period up to 30 September 1915, have not been published; they are held by the Scott Polar Research Institute.[55] The two main sources available to Ross Sea party historians are Joyce's diaries, published in 1929 as The South Polar Trail, and the account of Dick Richards: The Ross Sea Shore Party 1914–17. Mackintosh's reputation is not well-served by either, particularly Joyce's partisan record, described by one commentator as his "self-aggrandizing epic".[56] Joyce is generally scathing about Mackintosh's leadership; Richards's account is much shorter and more straightforward, although decades later, when he was the only member of the expedition still alive (he died in 1985, aged 91), he spoke out, claiming that Mackintosh on the depot-laying march was "tremendously pathetic", had "lost his nerve completely", and that the fatal ice walk was "suicide".[57]

Els propis diaris d'expedició de Mackintosh, que cobreixen el període fins a 30 de setembre de 1915, no s'han publicat; són tinguts per l'Institut De Recerca Polar De Scott.[58] Les dues fonts principals disponibles per a historiadors de partit de Mar Ross són els diaris de Joyce, publicava el 1929 com La Pista Polar Sud, i el compte de Dick Richards: El Partit de Costa de Mar Ross 1914–;17. La reputació de Mackintosh és no ben servit per cap, especialment el registre de partisans de Joyce, descrivia per un comentarista com la seva "èpica autoaggrandizing".[56] Joyce és generalment mordaç del lideratge de Mackintosh; Richards compte és molt més curt i més sincer, encara que dècades posterior, quan era l'únic membre de l'expedició encara viu (moria el 1985, envellit 91), parlava clar, afirmant que Mackintosh sobre la marxa de disposició de magatzem era "enormement patètic", "havia perdut el seu nervi completament", i que el passeig de gel fatal era "suïcidi".[59]


The circumstances of Mackintosh's death have led commentators to emphasise his impetuousness and incompetence.[60] This generally negative view of him was not, however, unanimous among his comrades. Alexander Stevens, who was the Ross Sea party's chief scientist, found Mackintosh "steadfast and reliable", and believed that the Ross Sea party would have achieved much less, but for Mackintosh's unwearying drive.[61] John King Davis, too, admired Mackintosh's dedication and called the depot-laying journey a "magnificent achievement".[62] Shackleton was equivocal. In South he acknowledges that Mackintosh and his men achieved their object, praises the party's qualities of endurance and self-sacrifice, and asserts that Mackintosh died for his country.[63] On the other hand, in a letter home he is highly critical: "Mackintosh seemed to have no idea of discipline or organisation ...".[64] Shackleton did, however, donate part of the proceeds from a short New Zealand lecture tour to assist the Mackintosh family.[65] His son, Lord Shackleton, in a much later assessment of the expedition, wrote: "Three men in particular emerge as heroes: Captain Aeneas Mackintosh, ... Dick Richards, and Ernest Joyce."[66]

Les circumstàncies de la mort de Mackintosh han portat els comentaristes a emfatitzar la seva impetuositat i incompetència.[67] Aquesta vista generalment negativa d'ell no era, tanmateix, unànime entre els seus camarades. Alexander Stevens, que era el científic principal del partit de Mar Ross, trobava Mackintosh "ferm i fiable", i cregut que el partit de Mar Ross n'hauria aconseguit molt menys, de no ser pel passeig que incansa de Mackintosh.[61] John King Davis, també, admirat la dedicació de Mackintosh i anomenat el viatge de disposició de magatzem una "consecució magnífica".[68] Shackleton era equívoc. En Cap al Sud admet que Mackintosh i els seus homes aconseguien el seu objecte, lloa les qualitats del partit de resistència i autosacrifica, i afirma que Mackintosh mort per al seu país.[69] D'altra banda, en una carta a casa és altament crític: "Mackintosh semblava que no tingués cap idea de disciplina o organisation ... ".[70] Shackleton feia, tanmateix, fer donació de part dels beneficis d'una gira de conferència de Nova Zelanda curta per ajudar a la família de Mackintosh.[71] El seu fill, Senyor Shackleton, en una avaluació molt posterior de l'expedició, escrivia: " Tres homes en particular emergeixen com herois: Capità Aeneas Mackintosh... Dick Richards, i Ernest Joyce.".[72]


Mackintosh had two daughters, the second born while he was in Australia awaiting the Aurora's departure.[73] On the return Barrier journey in February 1916, expecting to die, he wrote a poignant farewell message, with echoes of Captain Scott. The message concludes: "If it is God's will that we should have given up our lives then we do so in the British manner as our tradition holds us in honour bound to do. Goodbye, friends. I feel sure that my dear wife and children will not be neglected."[74] In 1923 Gladys Mackintosh married Joseph Stenhouse, Aurora's first officer and later captain.[75]

Mackintosh tenia dues filles, la segona va néixer mentre era a Austràlia esperant la sortida de l'Aurora.[73] En el viatge de retorn de la barrera el febrer de 1916, esperant morir, escrivia un missatge de comiat commovedor, amb ressò del Capità Scott. El missatge acaba: "Si és la voluntat de Déu will que hauríem d'haver deixat les nostres vides llavors fem això en la manera britànica com la nostra tradició ens manté en l'honor decidits a fer. Adéu, amics. Em sento segur que la meva muller estimada i nens no es negligiran."[76] El 1923 Gladys Mackintosh es casava amb Joseph Stenhouse, Aurora 'segon primer oficial i capità posterior.[77]


Mackintosh va rebre la Medalla polar d'argent pel seu treball durant l'Expedició Nimrod i es va posar el seu nom al Mont Mackintosh situat a 74° 20′ S, 162° 15′ E / 74.333°S,162.250°E / -74.333; 162.250 (Mont Mackintosh).[3]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Tyler-Lewis 2006, p. 35–36.
  2. Tyler-Lewis 2006, p. 35 i 248.
  3. 3,0 3,1 Harrowfield.
  4. Riffenburgh 2006, p. 103.
  5. Huntford 1985, p. 196.
  6. 6,0 6,1 Tyler-Lewis 2006, p. 22.
  7. Riffenburgh 2006, p. 141.
  8. Riffenburgh 2006, p. 159.
  9. Riffenburgh 2006, p. 170.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Riffenburgh 2006, p. 266–268.
  11. Tyler-Lewis 2006, p. 108.
  12. Shackleton 2008, p. 358.
  13. Huntford 1985, p. 323–327.
  14. Fisher 1957, p. 300.
  15. 15,0 15,1 Tyler-Lewis 2006, p. 27.
  16. Fisher 1957, p. 302.
  17. Huntford 1985, p. 371-373.
  18. Shackleton 2008, p. 242.
  19. Fisher 1957, p. 397-400.
  20. Fisher 1957, p. 399.
  21. Tyler-Lewis 2006, p. 48-53.
  22. Tyler-Lewis 2006, p. 214-215.
  23. Tyler-Lewis 2006, p. 64.
  24. Tyler-Lewis 2006, p. 67-68.
  25. Tyler-Lewis 2006, p. 68.
  26. 26,0 26,1 Tyler-Lewis 2006, p. 71-72.
  27. Tyler-Lewis 2006, p. 84.
  28. Tyler-Lewis 2006, p. 104-105.
  29. Tyler-Lewis 2006, p. 97.
  30. Tyler-Lewis 2006, p. 99-100.
  31. Tyler-Lewis 2006, p. 105-106.
  32. Bickel 2001, p. 72-74.
  33. L'Aurora va anar a la deriva pel gel durant nou mesos, movent-se cap al nord al Mar Ross fins a arribar a l'Oceà del Sud. Es va alliberar el febrer de 1916 i va arribar a Nova Zelanda un mes més tard. Shackleton (Sud), pàg. 307-333
  34. Tyler-Lewis 2006, p. 135-137.
  35. Bickel 2001, p. 82.
  36. Tyler-Lewis 2006, p. 138-144.
  37. Tyler-Lewis 2006, p. 145-162.
  38. Tyler-Lewis 2006, p. 163-171.
  39. Fisher 1957, p. 408.
  40. Tyler-Lewis, pp. 184–85
  41. 41,0 41,1 41,2 41,3 Fisher 1957, p. 409.
  42. Tyler-Lewis 2006, p. 184-185.
  43. Bickel, pp. 205–07
  44. 44,0 44,1 44,2 Bickel 2001, p. 206-207.
  45. Tyler-Lewis, p. 195
  46. 46,0 46,1 Bickel 2001, p. 209.
  47. Bickel, pp. 212–13
  48. 48,0 48,1 Bickel 2001, p. 213.
  49. Shackleton, pp. 302–03: Joyce's report
  50. Shackleton, pp. 335–36
  51. 51,0 51,1 51,2 Bickel 2001, p. 212-213.
  52. Tyler-Lewis 2006, p. 195.
  53. Shackleton, pàg. 302–;03: L'informe de Joyce
  54. Shackleton, pàg. 335–;36
  55. Tyler-Lewis, p. 346
  56. 56,0 56,1 Tyler-Lewis 2006, p. 259-260.
  57. Arrow, Michelle. «Ross Sea Party». Australian Broadcasting Corporation. [Consulta: 13 April 2008].
  58. Tyler-Lewis 2006, p. 346.
  59. Arrow, Michelle. «Ross Sea Party». Australian Broadcasting Corporation. [Consulta: 13 April 2008].
  60. Huntford, pp. 413–14, pp. 450–51
  61. 61,0 61,1 Tyler-Lewis 2006, p. 259.
  62. Tyler-Lewis, p. 260
  63. Shackleton, pp. 241–42 and p. 340
  64. Tyler-Lewis, p. 252
  65. Fisher, p. 423
  66. Bickel, p. viii
  67. Huntford, pàg. 413-14, pàg. 450-51
  68. Tyler-Lewis 2006, p. 260.
  69. Shackleton, pàg. 241–;42 i pàg. 340
  70. Tyler-Lewis 2006, p. 252.
  71. Fisher 1957, p. 423.
  72. Bickel 2001, p. viii.
  73. 73,0 73,1 Tyler-Lewis 2006, p. 35-36.
  74. Bickel, pp. 169–71
  75. Tyler-Lewis, p. 271
  76. Bickel 2001, p. 169-171.
  77. Tyler-Lewis 2006, p. 271.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aeneas Mackintosh Modifica l'enllaç a Wikidata