Alarif
._Reales_Alc%C3%A1zares_de_Sevilla.jpg)
Alarif (de l'àrab d'Al-Àndalus «al'aríf», al seu torn de l'àrab clàssic «‘arīf», 'expert') és un terme per denominar el mestre d'obra mudèjar,[1] en l'herència cultural del període musulmà en aquest territori. Entre els oficis relacionats amb la construcció era sinònim d'arquitecte o de mestre d'obres i en general del paleta.[2][a] La seua figura històrica i treball apareixen descrits en antics tractats com el Llibre del pes dels alarifs i balança de menestrals, o el Breu compendi de la fusteria del blanc i tractat d'alarifs de Diego López de Arenas, o la seua referència en les Ordenances de Madrid, redactades per Teodoro de Ardemans.[3][4]
Història[modifica]
Tot sembla indicar que, a l'Al-Àndalus, l'ofici i càrrec d'alarif era concedit i vigilat pel Consell musulmà. Així es dedueix del Llibre del pes dels alarifs i balança dels menestrals atorgat als moriscs per Alfons X el Savi, després de la presa de Sevilla.[5][6]
Ja a la segona meitat del segle xiii, al text de les Set Partides, Alfons X marca al gremi d'alarifes les instruccions per a la cura i conservació de les muralles d'Alcalá de Henares,[7] i es descriuen les seves habilitats a «fazer enginys i altres sotileses», a fi de poder «fazer... enderrocar... reparar... i mantenir» els edificis, com a «homes sabidors que són posats per mandat del rei per manar hazer dret acuciosament i amb gran bemència. que siguin lleials i de bona fama i sense mala cobdícia...» També se li exigeixen coneixements de Geometria,[8] Si de tot això es desprèn l'activitat de l'alarife com a primitiu tècnic municipal en matèria de construcció i enginyeria, l'atenta lectura del referit Llibre del Pes dels alarifes i Balança de Menestrals (la primera edició del qual és del segle xiv amb una ampliació datada al XVI) permet construir una definició de l'amplitud d'aquell ofici a partir del conjunt de funcions que van exercir els alarifes, funcions orientades a la regulació de les obres públiques i a la preservació dels «béns del comú», arribant a més a ser designats «mestres de l'art de la construcció».[8]
De la nodrida i diversa llista d'alaris fets i documentats a la península ibèrica i l'Amèrica hispana,[9] podrien citar-se com a exemples gairebé a l'atzar, Joan de València al segle xvi, i ja al XVII Diego López de Arenas (alcalde alarife de Sevilla el 1622), Diego Maroto o Juan de Torija.
Galeria d'imatges[modifica]
-
«...alguns advertiments als alarifs...» en la portada de les Ordenances de Madrid, de Teodoro de Ardemans, del 1720 -
Breu compendi de la fusteria del blanc i tractat d'alarifs, obra de Diego López d'Arenas, manual pràctic en una edició de 1727
Notes[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Gómez López, 1991, p. 40.
- ↑ Fatás y Borrás, 1993, p. 16.
- ↑ Ardemans, Teodoro. Imprenta y Libreria de Joseph Garcia Lanza. Ordenanazas de Madrid, consultat el 18 de desembre del 2017.
- ↑ García Salinero, Fernando. Real Academia Española. Léxico de alarifes de los Siglos de Oro. en línia. Universitat de Michigan, 1968.
- ↑ Alonso Ruiz, Bagoña. Asamblea Regional de Cantabria. El arte de la cantería: los maestros trasmeranos de la Junta de Voto, 1992, p. 62. ISBN 84-87412-69-6.
- ↑ Viguera, María Jesús; Inmaculada Cortés Martínez y Julia Saiz-Pardo de Benito. Fundación El legado andalusì. Ibn Jaldún: el Mediterráneo en el siglo XIV : auge y declive de los imperios, 2006, p. 67. ISBN 9788496395237.
- ↑ Pavón Maldonado, Basilio. csic. Alcalá de Henares medieval, arte islámico y mudéjar. Alcalá de Henares: Institución de Estudios Complutenses, 1982.
- ↑ 8,0 8,1 Gómez López, 1991, p. 40-41.
- ↑ Llaguno, 1829.
Bibliografia[modifica]
- G. Fatás y G. M. Borrás. Diccionario de términos de arte (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 1993. ISBN 84-7838-388-3.
- Casares, Julio. Diccionario ideológico de la lengua española. 1975. Barcelona: Gustavo Gili, 1959, p. 29. ISBN 8425201268.
- Caro Bellido, Antonio. Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Cádiz: Agrija Ediciones, 2008, p. 27. ISBN 84-96191-07-9.
- Corominas, Joan. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana. Gredos, 1987.
- Ibáñez Pérez, Alberto C. «Contribución al estudio del «Léxico de alarifes de los Siglos de Oro»» (en castellà). Boletín de la Institución Fernán González. Universidad de Burgos [Burgos], 1978, pàg. 213-228 [Consulta: 18 desembre 2017].
- Gómez López, Consuelo «Los Alarifes en los oficios de la construcción (siglos xv-xviii)» (en castellà). , 1991. Arxivat de l'original el 5 de novembre de 2013 [Consulta: 18 desembre 2017].
- Llaguno, Eugenio; Juan Agustín Ceán Bermúdez. Imprenta Real. Noticias de los arquitectos y architectura de España desde su Restauración, Volumen 3 (en castellà). en línea de la Biblioteca Estatal de Baviera, 1829. «(hay 4 tomos en línea»
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
Vegeu Alarif en el Viccionari, el diccionari lliure. |