Antonio Ros de Olano
.jpg) Antonio Ros de Olano. José Gutiérrez de la Vega. 1849. (Museo del Prado).  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 9 desembre 1808 Caracas (Veneçuela) |
| Mort | 24 juliol 1886 (77 anys) Madrid |
| Sepultura | cementiri de San Justo |
 Ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques | |
| 31 d'agost de 1847 – 3 de novembre de 1847 | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Espanya |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | Escriptor, advocat, militar |
| Moviment | Romanticisme |
| Carrera militar | |
| Rang militar | general |
| Conflicte | Primera Guerra del Marroc, acció de Guad-el-Jelú, batalla de Tetuan i batalla de Wad-Ras |
| Obra | |
Obres destacables El doctor Lañuela | |
| Família | |
| Cònjuge | María del Carmen Quintana y Romo |
Premis | |
Signatura  | |
Antonio José Teodoro Ros de Olano y Perpiñá (Caracas, 9 de novembre de 1808 - Madrid, 24 de juliol de 1886) fou un escriptor romàntic i militar espanyol.
Fill d'un militar català, va servir a les ordres d'Espoz y Mina en la Primera Guerra Carlista. Moderat, va contribuir a la caiguda d'Espartero en 1843. Assolí el grau de general en 1844. Fou propulsor de l'ensenyament primari i creador de les Escoles Normals com a ministre d'Instrucció Pública en 1847. Amic de Leopoldo O'Donnell, va intervenir en les revoltes de 1854 i 1856. Va ser un dels creadors de la Unió Liberal. En 1856 la reina Isabel II el va honrar amb el títol nobiliari de comte de l'Almina. Va participar com a general en la Guerra d'Àfrica (1859-1860), destacant-se en l'acció de Guad-el-Jelú, la qual cosa li va valer el títol de Marquès de Guad-el-Jelú i Vescomte de Ros. Fou partidari de la Revolució de 1868 (La Gloriosa), encara que després va acceptar la Restauració seguint al seu cap polític Sagasta. Va ser inventor del barret que va prendre el seu nom, el ros.
Va ser íntim amic de Espronceda i altres romàntics. Va freqüentar El Parnasillo, formant part de l'anomenada Partida del Trueno, i després l'Ateneo de Madrid i el Liceo. Redactà a El Siglo i El Pensamiento. Va escriure el pròleg a El diablo mundo d'Espronceda, qualificat per Marcelino Menéndez Pelayo de "mistagògic i apocalíptic", però que li va donar molta fama pel seu encès romanticisme. Va col·laborar amb Espronceda en la comèdia Ni el tío ni el sobrino, que després repudià. Va recollir la seva creació poètica a Poesías (1886) que revelen influència d'Espronceda i Enrique Gil y Carrasco. A vegades són truculentes com a "El pensado" i altres íntimes, com a "Cinco sonetos" i "En la soledad". Va compondre també unes Leyendas de África (1863) i Episodios militares (1884). Contribuí a la narrativa amb dos relats, El diablo las carga (1840) i El doctor Lañuela (1863), que des de Juan Valera y Alcalá Galiano i Menéndez Pelayo han estat titllats d'extravagants i incomprensibles, malgrat alguns moments brillants i lúcids. També va deixar en nombroses revistes nombrosos contes, als quals va donar el títol general de Cuentos estrambóticos,[1] que s'insereixen en el gènere fantàstic. Ha estat comparat amb Francisco de Quevedo pel seu llenguatge difícil, personalista, ple de girs i imatges desconcertants. Potser se'l podria aproximar també a Edgar Allan Poe.
Va estar casat amb María del Carmen Quintana y Romo, Dama de l'Orde de Maria Lluïssa, filla del general Félix Quintana, i neboda del cardenal Romo, Prevalgut d'Espanya. Van tenir tres fills, María Antonia (Dama de companyia de la Reina Maria Victòria),[2] Gonzalo i Isabel.[3] Morta la seva primera esposa, el general va contraure segones noces amb Isabel Sarthou y Calvo,[4] amb qui va tenir una filla, Isabel Constanza. Fou fillastre seu el polític valencià Rafael Sarthou Calvo.
Referències[modifica]
- ↑ Els Cuentos estrambóticos y otros relatos han estat editats a Barcelona: Laia, 1980, amb introducció d'Eric Cassany.
- ↑ Carmen Gallardo. La Reina de las Lavanderas. El trágico destino de la reina María Victoria dal Pozzo, la esposa de Amadeo I de Saboya. La Esfera de los Libros, 2012. Pág. 311. ISBN 9788499704647
- ↑ Boletín Olano
- ↑ Geneall
Bibliografia[modifica]
- Ricardo Navas Ruiz, El Romanticismo español. Madrid: Cátedra, 1982 (3.ª ed.).
- Azorín, Antonio Ros. ABC, 18-Ene-1947 (en Varios hombres y alguna mujer. Barcelona, 1962).
- Antonio Ros de Olano, Relatos. Ed. Jaume Pont. Crítica, Clásicos y Modernos. Barcelona, 2008.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Ros de Olano |
- Obres digitalitzades d'Antonio Ros de Olano a la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
