Batalla de Brunanburgh

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Brunanburgh
Data 937
Localitat entre el nord d'Anglaterra i el sud d'Escòcia
Resultat Victòria dels anglosaxons del Regne de Wessex
Bàndols
Wessex Regne de Wessex Regne de Dublín
Regne d'Escòcia Regne d'Escòcia
Regne de Strathclyde
Comandants en cap
Etelstan
Edmund el Magnífic
Olaf Guthfrithsson
Constantí II d'Escòcia
Owen I de Strathclyde

La Batalla de Brunanburgh va tenir lloc el 937 i va enfrontar les forces del Regne de Wessex, dirigides pel rei Etelstan i el seu germà Edmund i una triple aliança entre el rei víking Olaf Guthfrithsson del Regne de Dublín, Constantí II d'Escòcia i Owen I del Regne de Strathclyde. La batalla va acabar amb una decisiva victòria anglosaxona.

Diverses fonts també apunten la presència de mercenaris d'Irlanda, Gal·les i Cornualla, donant una idea sobre la magnitud de la batalla.[1]

Fonts[modifica | modifica el codi]

La major part de la informació sobre la batalla ens ve donada per la Crònica anglosaxona, els escrits de l'historiador anglonormand Guillem de Malmesbury, els Annals de Tigernach, els Annals d'Ulster i Brut y Tywysogion. També hi ha referències a la batalla, encara que amb un caire més llegendari, en les sagues islandeses, especialment la Saga d'Egil Skallagrímson, protagonitzada per Egill Skallagrímsson, antiheroi, mercenari i berserker que lluita al costat del regne de Wessex com home de confiança d'Etelstan.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Abans de la batalla, Etelstan ja havia derrotat els víkings de Jòrvik l'any 928, consolidant el poder de Wessex sobre tota Anglaterra. Davant d'aquesta amenaça, Constantí II d'Escòcia va començar a buscar aliances entre els seus veïns per defensar les fronteres del Regne d'Alba.[2]

Així doncs, Constantí va casar la seva filla amb Olaf Guthfrithsson, rei víking de Dublín i York, accelerant l'aliança amb els comtes del Northumbria. D'altra banda, Owen I de Strathclyde ja era part de la família de Constantí i per tant va ser fàcil incorporar el seu regne a l'aliança contra Etelstan.

Batalla[modifica | modifica el codi]

Basant-se en diverses fonts, James Parket va ser capaç de narrar la batalla en el següent escrit: "Anlaf, fill de Shtric, que era el cabdill dels Ostmen (víkings) d'Irlanda, es va aliar amb Constantí, el rei dels escocesos, i es va preparar per recuperar Northumbria. Reuní un gran exèrcit en Irlanda i juntament amb els escocesos va desembarcar en el riu Humber. Etelstan va marxar contra ells amb el seu germà Edmund, però no hi va haver cap batalla fins que els saxons no van arribar a l'extrem de Northumbria. Allí, en un lloc de nom Brunanburg, els nòrdics i els escocesos s'havien fet forts a l'estil nòrdic, amb una forta tanca dins d'un profund fossat i quan foren atacats pels saxons va esclatar una lluita desesperada. Es va superar el fossat, es va batre la paret d'escuts i després d'un dia de lluita els aliats van fugir. Cinc reis i set cabdills van quedar morts, a més d'una innombrable quantitat d'homes. "[3]

A més dels cinc reis i els set jarls víkings, dos cosins d'Etelstan i un destacat bisbe anglosaxó també van deixar la vida en la batalla. Diverses fonts afirmen que els de Wessex van llençar una càrrega de cavalleria, contradint la creença popular de que els antics anglesos només lluitaven amb tropes d'infanteria.[4] La cavalleria era relativament insignificant entre les forces saxones i per tant és probable que fossin mercenaris d'altres regnes.

Fets posteriors[modifica | modifica el codi]

Aquesta batalla és una de les més importants en la història britànica, ja que la victòria d'Etelstan sobre la triple aliança de nòrdics i celtes va consolidar la unitat d'Anglaterra com un regne anglosaxó. Malgrat tot, la força militar del regne de Wessex va quedar tan malmesa que la resta de regnes es van consolidar en els seus territoris, dominis que han sobreviscut fins als nostres dies.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lawrence Snell. The Suppression of the Religious Foundations of Devon and Cornwall. 1966
  2. BBC Battle of Brunanburh
  3. The New School history of England James Parket 1870 pp42
  4. Marren, pp. 15-17.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Crònica anglosaxona, ed. D. Dumville and S. Keynes, The Anglo-Saxon Chronicle. A Collaborative Edition. 8 vols. Cambridge, 1983; tr. Michael J. Swanton, The Anglo-Saxon Chronicles. 2nd ed. London, 2000.
  • The Battle of Brunanburh (Old English poem), ed. Alistair Campbell, The Battle of Brunanburh. London: Heinemann, 1938.
  • Ethelweard, Chronicon, ed. and tr. Alistair Campbell, The Chronicle of Æthelweard. London, 1961.
  • Guillem de Malmesbury, Gesta regum Anglorum, ed. and tr. R.A.B. Mynors, R. M. Thomson and M. Winterbottom, William of Malmesbury. Gesta Regum Anglorum. The History of the English Kings. OMT. 2 vols: vol 1. Oxford, 1998.
  • Enric de Huntingdon, Historia Anglorum, ed. and tr. D.E. Greenway, Henry Archdeacon of Huntingdon. Historia Anglorum. The History of the English People. OMT. Oxford, 1996.
  • Annals d'Ulster, ed. and tr. Seán Mac Airt and Gearóid Mac Niocaill, The Annals of Ulster (to AD 1131). Dublin, 1983.
  • Annals dels quatre mestres, ed. and tr. John O’Donovan. Annála Rioghachta Éireann. Annals of the Kingdom of Ireland by the Four Masters. 7 vols. Royal Irish Academy. Dublin, 1848-51.
  • Saga d'Egil Skallagrímson, ed. Finnur Jónsson, Egils saga Skallagrímssonar. Halle, 1894; tr. Herman Pálsson and Paul Edwards, Egil's Saga. Harmondsworth, 1976.
  • An Oxford History of England. Volume 2: Anglo Saxon England.
  • Hardwick, Charles. Ancient Battle-fields in Lancashire. London: Simpkin, Marshall & Co., Stationers' Hall Court, 1882.
  • Marren, Peter. Battles of the Dark Ages. Bamsley: Pen and Sword, 2006.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 53° 20′ 42″ N, 3° 01′ 26″ O / 53.345069°N,3.023987°O / 53.345069; -3.023987