Betacoronavirus

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuBetacoronavirus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegneOrthornavirae
FílumPisuviricota
ClassePisoniviricetes
OrdreNidovirales
FamíliaCoronaviridae
SubfamíliaOrthocoronavirinae
GènereBetacoronavirus Modifica el valor a Wikidata
Tipus taxonòmicMurine coronavirus Modifica el valor a Wikidata

Els Betacoronavirus (β-CoVs o Beta-CoVs), també coneguts com a coronavirus del grup 2, constitueixen un dels quatre gèneres de coronavirus de la subfamília Orthocoronavirinae (coronavirus), dins de la família Coronaviridae, de l'ordre Nidovirales. Es tracta de virus d'ARN monocatenari de sentit positiu, embolcallat i d'origen zoonòtic.[1] Cada gènere de coronavirus inclou diversos llinatges virals; en concret, els betacoronavirus n'engloben quatre.

Els Betacoronavirus més rellevants clínicament per als humans són el OC43 i HKU1 del llinatge A, SARS-CoV i SARS-CoV-2 del llinatge B, i MERS-CoV del llinatge C.[2] El MERS-CoV és el primer betacoronavirus de llinatge C amb capacitat infectiva sobre humans de la qual es té constància.[3][4]

Els gèneres Alphacoronavirus i Betacoronavirus provenen del patrimoni genètic dels ratpenats.[5][6][7]

Virologia[modifica]

Els Alphacoronavirus i Betacoronavirus infecten principalment ratpenats, però també poden infectar altres espècies com ara els humans, els camells i els conills.[5][6][7][8] Els Betacoronavirus que han causat epidèmies o pandèmies en humans solen induir febre i símptomes respiratoris. Aquests inclouen:

Seqüència[modifica]

Els coronavirus tenen un genoma gran, d'entre 26 i 32 quilobases. L'estructura general del genoma dels β-CoV és similar a la d'altres orthocoronavirinae (CoVs), amb una poliproteïna replicasa ORF1ab (rep, pp1ab) precedint la resta d'elements. Aquesta poliproteïna es talla donant lloc a múltiples proteïnes virals no estructurals (vegeu l'annotació de la rep de SARS a Uniprot, P0C6X7).

A data de maig de 2013, GenBank té publicats els genomes complets de 46 CoVs de grup α- (grup 1), β- (grup 2), γ- (grup 3), i δ- (grup 4).[9]

Classificació[modifica]

Esquema de l'estructura del virió dels coronavirus. S'observen protuberàncies que formen una mena de "corona" semblant a la corona solar, origen del nom de la família.

Generalment, es reconeixen quatre llinatges de Betacoronavirus (a, b, c, i d).[10] Aquests quatre llinatges també s'han anomenat amb lletres gregues o numerals.[9] Un altre subgènere és l'Hibecovirus.[1]

Ordre Nidovirales

Morfologia[modifica]

El nom Coronavirus prové del llatí "corona" (corona o halo) en referència a l'aspecte que presenten les seves múltiples protuberàncies externes vistes per microscòpia electrònica. Aquesta morfologia té l'origen en peplòmers virals en forma d'espiga. Es tracta de proteïnes presents a la superfície del virus i que en determinen el tropisme envers l'hoste.

Diverses estructures de les proteïnes en forma d'espiga han estat resoltes. El domini d'unió a receptor d'aquestes proteïnes en Alphacoronavirus i Betacoronavirus estan catalogades com a InterPro: IPR018548.[12] Aquestes proteïnes s'engalzen formant un trímer (PDB 3jcl: PDB 3jcl, PDB 3jcl); l'estructura bàsica s'assembla a la de les proteïnes de paramyxovirus F.[13] La funcionalitat del receptor està poc conservada; així, entre Sarbecovirus, només un subllinatge reconeix un mateix receptor ACE2. Els virus de llinatge A tenen unes proteïnes més curtes.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «International Committee on Taxonomy of Viruses (ICTV)» (en anglès). ICTV, 02-2019. [Consulta: 23 març 2020].
  2. ↑ «Phylogeny of SARS-like betacoronaviruses». nextstrain. [Consulta: 18 gener 2020].
  3. ↑ ProMED. MERS-CoV–Eastern Mediterranean (06) (http://www.promedmail.org/)
  4. ↑ Memish, Z. A.; Zumla, A. I.; Al-Hakeem, R. F.; Al-Rabeeah, A. A.; Stephens, G. M. New England Journal of Medicine, 368, 26, 2013, pàg. 2487–94. DOI: 10.1056/NEJMoa1303729. PMID: 23718156.
  5. ↑ 5,0 5,1 Woo, P. C.; Wang, M.; Lau, S. K.; Xu, H.; Poon, R. W. Journal of Virology, 81, 4, 2007, pàg. 1574–85. DOI: 10.1128/JVI.02182-06. PMC: 1797546. PMID: 17121802.
  6. ↑ 6,0 6,1 Lau, S. K.; Woo, P. C.; Yip, C. C.; Fan, R. Y.; Huang, Y. Journal of Virology, 86, 10, 2012, pàg. 5481–96. DOI: 10.1128/JVI.06927-11. PMC: 3347282. PMID: 22398294.
  7. ↑ 7,0 7,1 Lau, S. K.; Poon, R. W.; Wong, B. H.; Wang, M.; Huang, Y. Journal of Virology, 84, 21, 2010, pàg. 11385–94. DOI: 10.1128/JVI.01121-10. PMC: 2953156. PMID: 20702646.
  8. ↑ Zhang, Wei; Zheng, Xiao-Shuang; Agwanda, Bernard; Ommeh, Sheila; Zhao, Kai Emerging Microbes & Infections, 8, 1, 24-10-2019, pàg. 1528–1534. DOI: 10.1080/22221751.2019.1679610. PMC: 6818114. PMID: 31645223.
  9. ↑ 9,0 9,1 Cotten, Matthew; Lam, Tommy T.; Watson, Simon J.; Palser, Anne L.; Petrova, Velislava Emerging Infectious Diseases, 19, 5, 19-05-2013, pàg. 736–42B. DOI: 10.3201/eid1905.130057. PMC: 3647518. PMID: 23693015.
  10. ↑ Woo, Patrick C. Y.; Huang, Yi; Lau, Susanna K. P.; Yuen, Kwok-Yung Viruses, 2, 8, 24-08-2010, pàg. 1804–1820. DOI: 10.3390/v2081803. ISSN: 1999-4915. PMC: 3185738. PMID: 21994708. «In all members of Betacoronavirus subgroup A, a haemagglutinin esterase (HE) gene, which encodes a glycoprotein with neuraminate O-acetyl-esterase activity and the active site FGDS, is present downstream to ORF1ab and upstream to S gene (Figure 1).»
  11. ↑ «ECDC Rapid Risk Assessment - Severe respiratory disease associated with a novel coronavirus», 19-02-2013. Arxivat de l'original el 31 de maig 2013. [Consulta: 22 abril 2014].
  12. ↑ Huang, C; Qi, J; Lu, G; Wang, Q; Yuan, Y Biochemistry, 55, 43, 01-11-2016, pàg. 5977–5988. DOI: 10.1021/acs.biochem.6b00790. PMID: 27696819.
  13. ↑ Walls, Alexandra C.; Tortorici, M. Alejandra; Bosch, Berend-Jan; Frenz, Brandon; Rottier, Peter J. M. Nature, 531, 7592, 08-02-2016, pàg. 114–117. Bibcode: 2016Natur.531..114W. DOI: 10.1038/nature16988. PMC: 5018210. PMID: 26855426.

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Betacoronavirus&oldid=32885604»