Bloque Nacional
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | coalició  |
| Alineació política | tradicionalisme monarquisme Monàrquics alfonsins totalitarisme autoritarisme reaccionarisme |
| Història | |
| Creació | 1934 |
| Fundador | Renovación Española i Comunió Tradicionalista |
| Període | Segona República Espanyola |
| 8 desembre 1934 | Manifesto of the National Block (en)  |
| Governança corporativa | |
| Presidència | José Calvo Sotelo |
El Bloque Nacional (en català, Bloc Nacional) va ser una coalició de dreta monàrquica de la Segona República Espanyola creada el 1934 per José Calvo Sotelo que va unir el sector més radical seguidor de Calvo Sotelo dins dels alfonsins de Renovación Española i els tradicionalistes del sector proper al comte de Rodezno i a Víctor Pradera.
Història[modifica]
El maig de 1934, Pedro Sainz Rodríguez va llançar la idea de conformació d'un «Bloque Nacional»,[1] que aglutinés les dretes antirrepublicanes.
El 8 de desembre de 1934 va aparèixer, tot i que fou censurat, el manifiest fundacional[n. 1] en la línia de la doctrina contrarrevolucionària d'Acción Española; defensava el retorn als valors tradicionals amb una monarquia autoritària i l'exèrcit com a aagent contrarevolucionari (l'exèrcit com a «columna vertebral de la pàtria»,[3] concepte que recuperaria el franquisme).[4] Es proposava un Estat fort i integrador de tipus antiparlamentari, més proper al model de poder propugnat des del feixisme que als corrents ultraconservadors vigents fins llavors a Espanya.[5]
Malgrat pretendre constituir un pol de la dreta, ni José Antonio Primo de Rivera (líder de la Falange Espanyola de les JONS)[6] ni José María Gil Robles (líder de la CEDA) van donar el seu suport al projecte;[7] ambdós mantenien una forta rivalitat i diferències personals amb Calvo Sotelo.[8] A la majoria constituïda per alfonsins i carlistes també s'hi sumà el Partido Nacionalista Español de José María Albiñana Sanz.[9] El nou projecte va trobar fins i tot certa resistència als sectors oficialistes de les formacions que va acollir; tot i el propòsit suposadament electoral del projecte, va arribar a ser vist pels sectors de Manuel Fal Conde (Comunión Tradicionalista) i d'Antonio Goicoechea (Renovación Española) com una amenaça per al propi futur de les seves formacions.[10]
El primer executiu del Bloque estava formada per José Calvo Sotelo, Pedro Sainz Rodríguez, Víctor Pradera, Juan Antonio Ansaldo i José María Lamamié de Clairac.[11]
L'obra El Estado Nuevo (1935) de Víctor Pradera, en la qual va sistemitzar la forma política de l'Estat arrelat al corporativisme catòlic inspirat en les encícliques de Lleó XIII, juntament amb el foralisme de Vázquez de Mella i la tradició espanyola, serviria de programa al Bloque Nacional.[12]
El 1935 Ansaldo creà les anomenades «Guerrilles d'Espanya», un grup paramilitar d'abast limitat, sobre els elements juvenils del Bloque.[13]
L'opció del Bloque Nacional va obtenir un fracàs electoral a les eleccions de 1936, en què es va fer evident l'escàs suport popular a l'alfonsisme autoritari, tot i que paradoxalment reforçà als calvosotelistes dins de l'espectre de la dreta radical.[14] Després de conèixer els resultats, Calvo Sotelo va intentar que es declarés l'estat d'excepció i no va vacil·lar posteriorment en tornar a reclamar dins d'un clima de creixent inestabilitat política i social la instauració d'una dictadura militar.[15] No obstant, després de les eleccions del febrer, el Bloque acabaria en una dinàmica de dissolució.[16]
Notes[modifica]
- ↑ Apareix subscrit, entre altres, per Antonio Goicoechea, el comte de Rodezno, Víctor Pradera, Eduardo Aunós, Julio Palacios, Fernando Álvarez de Sotomayor, el pare Gafo, el baró de Viver, José Yanguas, Ramiro de Maeztu, Pedro Sáinz Rodríguez, el duc d'Alba, Jacinto Benavente, José María Albiñana Sanz, José María de Areilza, Andrés Amado, Juan Antonio Ansaldo, marquès de Arriluce de Ibarra, Benito Badrinas, Joaquín Bau Nolla, José Bertrán Güell, José Calvo Sotelo, Tomás Borrás, Eduardo Callejo, Pedro González-Bueno, María del Pilar Careaga, José María Carretero, Julián Cortés Cavanillas, el marquès de l'Eliseda, Vicente Gay, Santiago Fuentes Pila, Federico García Sanchís, Agustín González Amezúa, Pedro González Ruano, el comte de Guadalhorce, José María Lamamié de Clairac, Ricardo León, el doctor Gil Vernet, José Félix de Lequerica, Manuel Linares Rivas, Honorio Maura, José Luis Oriol Urigüen, el marquès de Pelayo, José María Pemán, Alfonso Peña, Leonardo de la Peña, el marquès de Quintanar, Gregorio Rocasolano, el marquès de Rozalejo, Carlos Ruiz del Castillo, Alfonso Sala, el marquès de Saltillo, Alfredo Serrano Jover, Enrique Suñer, Romualdo de Toledo, Cirilo Tornos, Honorio Valentín Gamazo, el comte de Vallellano, o José Luis Zamanillo.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Pastor 1975, p. 39 ; Sanz Hoya 2006, p. 208.
- ↑ Pastor 1975, p. 39 ; Redondo 1993, pp. 292; 414.
- ↑ González Cuevas i Montero, 2001, p. 51.
- ↑ Rodríguez Jiménez, 1994, p. 54.
- ↑ Contrarrevolucionarios: Radicalización violenta de las derechas durante la Segunda República, 1931-1936. Alianza Editorial, 2011, p. 24. ISBN 978-84-206-6455-2.
- ↑ Preston, 2003, p. 24.
- ↑ Ranzato, 2006, p. 239.
- ↑ Preston, 1995, p. 24.
- ↑ Rodríguez Jiménez 1993, p. 87 ; Ranzato 2006, p. 239.
- ↑ Gil Pecharromán 1984, pp. 107-108 ; Gil Pecharromán 1997, pp. 223-234.
- ↑ Sanz Hoya, 2006, p. 208.
- ↑ Orella Martínez, 2012, p. 213.
- ↑ González Calleja, 2008, p. 113.
- ↑ Gil Pecharromán, 1984, p. 134.
- ↑ González Cuevas i Montero, 2001, p. 52.
- ↑ Rodríguez Jiménez, 1993, p. 88.
Bibliografia[modifica]
- Gil Pecharromán, Julio «El alfonsismo radical en las elecciones de febrero de 1936». Revista de estudios políticos. Centro de Estudios Constitucionales [Madrid], 42, 1984.
- Gil Pecharromán, Julio «El conservadurismo alfonsino en la Segunda República». Las derechas en la España contemporánea. Anthropos y Universidad Nacional de Educación a Distancia [Rubí y Madrid], 1997, pàg. 211-236.
- González Cuevas, Pedro Carlos; Montero, Feliciano «Los conservadores españoles en el siglo xx». Las claves de la España del siglo XX, 4, 2001, pàg. 39-62.
- González Calleja, Eduardo «La violencia y sus discursos: los límites de la «fascistización» de la derecha española durante el régimen de la II República». La extrema derecha en la España contemporánea (Ayer). Asociación de Historia Contemporánea y Marcial Pons Ediciones de Historia [Madrid], 71, 2008, pàg. 85-116. ISSN: 1134-2277.
- Mota Muñoz, José Fernando. ¡Viva Cataluña española!: historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936) (en castellà). València: Publicacions de la Universitat de València, 2020. ISBN 978-84-9134-567-1.
- El origen del primer catolicismo social español (tesis doctoral). UNED, 2012.
- Pastor, Manuel «Un ensayo de fascismo español, 1930-1933: José María Albiñana y el Partido Nacionalista Español». Tiempo de Historia [Madrid], 8, 1975, pàg. 26-39.
- Preston, Paul. The Politics of Revenge: Fascism and the Military in 20th-century Spain. Routledge, 1995. ISBN 0-203-40037-2.
- Ranzato, Gabriele. El eclipse de la democracia: la Guerra Civil española y sus orígenes, 1931-1939. [L'Eclissi della democrazia. La guerra civile spagnola e le su origini. 1931-1939]. Madrid: Siglo XXI de España Editores, 2006. ISBN 84-323-1248-7.
- Redondo, Gonzalo. Historia de la Iglesia en España, 1931-1939: La Segunda República, 1931-1936. Madrid: Ediciones Rialp, 1993. ISBN 84-321-2984-4.
- Rodríguez Jiménez, José Luis «Los orígenes del pensamiento reaccionario español». Boletín de la Real Academia de la Historia. Real Academia de la Historia [Madrid], 190, 1, 1993, pàg. 31-120. ISSN: 0034-0626.
- Rodríguez Jiménez, José Luis. Reaccionarios y golpistas: la extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democracia, 1967-1982. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1994. ISBN 84-00-07442-4.
- Sanz Hoya, Julio. De la resistencia a la reacción: las derechas frente a la Segunda República (Cantabria, 1931-1936). Santander: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, 2006. ISBN 84-8102-420-1.