Bruna de prat
Maniola jurtina  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Hoste | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Arthropoda |
| Classe | Insecta |
| Ordre | Lepidoptera |
| Família | Nymphalidae |
| Tribu | Satyrini |
| Gènere | Maniola |
| Espècie | Maniola jurtina (Linnaeus, 1758) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Papilio jurtina |
La bruna de prat (Maniola jurtina) és una papallona diürna de la família Nymphalidae,[1] molt present per tota Europa, ja que es tracta d'una espècie generalista capaç d'ocupar ambients diversos.[1] També anomenada “papallona lloba” és de gran interès en estudis genètics a causa de les varietats de pigmentació que presenta.[2]
Descripció[modifica]
Adults entre els 23 i els 27 mm. Mostra un clar dimorfisme sexual, a l'anvers del cos, el mascle és d’un color de fons bru molt intens on només hi destaca un ocel subapical negre amb aparença de pupil·la envoltada d’una àrea taronja i l’androconi és d’aspecte vellutat. En canvi, la femella manca de taca androconial i disposa d’una gran taca distal-postdiscal-submarginal a l’ala anterior i una banda submarginal ataronjada ampla a l’ala posterior. Al revers ambdós sexes són iguals, amb un color d’ala anterior lleonat, un marge bru-gris i un ocel subapical negre amb una o dues pupil·les blanques. L’ala posterior disposa d’un color gris-bru amb tons grogosos i amb una banda postdiscal-submarginal clara. A més, poden presentar ocels submarginals negres vestigials.[1][2]
Espècies similars[modifica]
És fàcil confondre aquesta espècie amb dues altres espècies d'Hyponephele, la bruna de muntanya (Hyponephele lyacon) i la bruna de secà (Hyponephele lupina), les quals són de mida més petita. Les femelles d'aquestes espècies presenten dos grans ocels submarginals a l'ala anterior, mentre que els mascles tenen andròconis més definits en comptes de ser difusos. A més, el revers de l'ala mostra diferències lleugeres, ja que en aquesta espècie els tons són grisos i presenta un jaspiat negre uniforme.[1]
Hàbitat[modifica]
Espècie generalista, amb una capacitat per habitar una àmplia varietat d'entorns. Tot i així, té preferència pels espais oberts, com prats de diferents tipus, àrees ruderals com marges de carreteres i zones d'agricultura extensiva.[1] És improbable trobar-la en àrees d'agricultura intensiva i en les àmplies extensions de camps de cereals a la regió central de Catalunya. El seu rang altitudinal oscil·la des del nivell del mar fins als 2000 metres.[1][3] Gramínies com a plantes nutrícies, plantes on fan la posta i que seran aliment de les larves.[4]
Biologia[modifica]
Espècie univoltina. Presenta una fenologia variable segons les localitats. En les àrees de terres baixes i muntanyes mitjanes mediterrànies, on hi ha presència de sequera estival, la corba de vol té una forma bimodal a causa d'un període d'estivació durant juliol i agost. La nova generació emergeix cap a mitjans de maig i al llarg de tot juny, amb una notable avançada dels mascles respecte a les femelles. La major part de l'aparellament té lloc durant aquest primer pic de vol, i amb l'arribada de juliol comença l'estivació, durant la qual les papallones romanen inactives i amagades en zones amb vegetació més alta fins a finals d'agost. A partir d'aquest moment, reapareixen en el segon pic de vol i durant setembre i octubre es produeix la posta. Als Pirineus, on no hi ha estivació, la corba de vol és unimodal i es concentra entre juliol i setembre.[1]
_male.jpg)
Durant l'hivern, les erugues hibernen, principalment en el segon estadi, tot i que en ocasions també ho fan en el tercer estadi.
Els mascles tenen comportament patrullador i sovint realitzen parades nupcials en les quals volen seguint les femelles, donant voltes a mesura que avancen. Ocasionalment, aquest vol acaba en còpula, però en la major part dels casos les femelles rebutgen els mascles. Per a la posta d'ous, les femelles seleccionen àrees amb vegetació de gramínies, i després d'un vol baix, s'aturen entre la vegetació, corben l'abdomen i deixen caure un ou. Les erugues s'alimenten d'una ampla varietat d'espècies com Cynodon dactylon, Brachypodium phoenicoides, Poa sp., Elymus repens i Stipa tenacissima.[1]
Distribució[modifica]
Present a quasi tot Europa, illes mediterrànies, nord d'Àfrica i illes Cànaries. També al continent asiàtic, fins l'oest de Siberia. Ocupa pràcticament tota la península Ibèrica, incloent les illes Balears.
Té una distribució àmplia a Catalunya i és localment abundant. Apareix per tot el territori exeptuant les zones agricoles de la Depressió Central i del Delta de l'Ebre.[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Vila Ujaldón, Roger; Stefanescu, Constantí; Sesma, José Manuel. Guia de les papallones diürnes de Catalunya. Barcelona: Lynx edicions, 2018. ISBN 978-84-16728-06-0.
- ↑ 2,0 2,1 Brakefield, PM «The ecological genetics of quantitative characters in Maniola jurtina and other butterflies». The Biology of Butterflies Symposium of the Royal Entomological Society of London, 11, Febrer 1984, pàg. 167 - 190.
- ↑ 3,0 3,1 «Catalan Butterfly Monitoring Scheme». [Consulta: 8 juny 2023].
- ↑ Llobet, Toni; Stefanescu, Constantí. Papallones diürnes de Catalunya que cal conèixer.. Cossètania (Miniguies de camp).