Castell de Santa Coloma de Queralt
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Construcció | segle XI | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica arquitectura gòtica arquitectura del Renaixement | |||
| Altitud | 675 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) | |||
| Localització | Plaça del Castell | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1424-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0006717 | |||
| Id. IPAC | 1605 | |||
| Id. IPAPC | 20038 | |||
El castell de Santa Coloma està situat a l'extrem septentrional de la població de Santa Coloma de Queralt, al costat de la muralla i prop del riu Gaià. La torre, de planta circular, és l'únic element romànic del gran palau d'època renaixentista i barroca construït pels comtes de Santa Coloma.
Història[modifica]
Sembla que el sector extrem del comtat i bisbat d'Osona ja fou ocupat pel comte Guifré el Pilós al final del segle ix però fou organitzat una generació més tard. La primera família senyora del lloc és la família Gurb-Cervelló i el castell es documenta l'any 1018 en que Hug de Cervelló, fill d'Ansulf de Gurb en cedí la meitat al seu fill Alemany. Referències posteriors, però, vinculen el castell a la línia principal del la família Gurb, senyors del castell de Queralt. El 1033, Bernat Sendred de Gurb s'intitulava senyors dels castells de Santa Coloma i de Queralt. A la mort de Guillem Bernat de Queralt, fill de Bernat Sendred (1083-1084?), el domini eminent (el dret de propietat superior al domini útil dels senyors) dels castells de Queralt i de Gurb restà a mans del primogènit, Bernat de Queralt. El castell de Santa Coloma passà a un dels fills cabalers, Berenguer, que el posseí en franc alou. En aquest moment, doncs, apareixen dues línies de la família Gurb-Queralt, els Queralt senyors de Gurb i Queralt i els Queralt senyors de Santa Coloma. Els darrers, a més de ser senyors de Santa Coloma tenien infeudat pels Gurb-Queralt el castell de Queralt. L'any 1167 els castells passaren a Gombau d'Oluja i, si aquest no tenia fills, a Guillem de Timor. El 1213 sabem que Arnau de Timor compra a Berenguer de Gurb-Queralt el domini superior del castell de Queralt i a partir d'aquests moment, els seus descendents es cognomenaran també Queralt. En testament, Arnau e Timor deixa al seu fill Pere de Queralt tots els seus béns, entre ells el castell de Santa Coloma que es converteix en centre de la baronia de Queralt (1230).[1]
La baronia de Queralt comprenia la vila de Santa Coloma, els termes de Bellprat, Aguiló, Montargull, Bordell, Rocafort i Rauric i els descendents de Pere de Queralt hi romangueren al llarg dels segles. El fogatjament dels anys 1365 a 1370 compta amb 145 famílies i esmenta a Dalmau de Queralt com a senyor. El 1599 Pere de Queralt i d'Icard va rebre el títol de comte de Santa Coloma de mans del rei Felip II. Els comtes de Santa Coloma convertiren el castell en el gran casal o palau actual, amb una gran façana barroca que engloba la torre mestra de la vella fortalesa medieval. En el transcurs de la Guerra dels Segadors, l'edifici del castell es converteix en hospital militar. El 1689, Lluís de Queralt mort sense descendència i el castell passa als Reard que també es cognominen Queralt. El domini senyorial persisteix fins a l'abolició dels senyorius i a mitjan segle xix era encara propietat dels comtes, tot i que el seu interior acollia la presó de la vila.
Arquitectura[modifica]
Tot i que el castell és documentat des del segle x, no es conserven restes d'una primera fortificació i l'actual torre de l'homenatge data de finals del segle xi o principis del XII moment en què el castrum de Santa Coloma ja pren entitat diferenciada del castell de Queralt (Bellprat) Es tracta d'una torre de planta circular amb una alçada de 23,5 m i un diàmetre exterior de 12 m a la base i 9 m al pis superior, amb un excel·lent estat de conservació. La torre té quatre pisos rematats per un terrat exterior defensat per merlets. L'accés s'efectuava a través del primer pis mitjançant una escala exterior mentre que entre els pisos l'accés era tant per l'interior com per l'exterior. La planta baixa només servia per a emmagatzematge.[2]
Els murs de la construcció són fets amb carreus força grossos (els de la part inferior fan 30 cm d'alt per 40 cm de llarg). És remarcable la solidesa dels murs d'aquesta torre, força ben conservada i en curs de restauració.
Les muralles que, junt amb la torre, també conformaven el castell altmedieval van desaparèixer en ser aprofitades per a la construcció del castell baixmedieval. Aquest castell ja fou construït en planta rectangular i responent al patró dels castells-palau orientats totalment a residència noble. És un edifici amb quatre pisos i amb la façana nord integrada a la muralla. Els pisos eren coberts amb embigats de fusta sostinguts per arcs apuntats (gòtic).
A finals del segle xvi el castell ja prengué l'aspecte definitiu actual amb un estil renaixentista que comporta importants modificacions en tot l'edifici.[3]
Les pintures de la volta de l'escala magna[modifica]
_-_7.jpg)
Aquestes pintures foren realitzades a l'intradós de la volta de mirall[4] que cobreix l’escala magna, volta construïda amb una estructura de fusta que suporta un encanyissat enguixat. La pintura, segons els restauradors[5] es realitzà probablement amb tremp de cola.
La temàtica és de tipus civil i pagana executada en la segona meitat del segle XVI, durant el senyoriu de Gerau III de Queralt-Perellós, potser per celebrar la victòria de Lepant (1571). L’espai central de la volta és ocupat per una figura masculina del déu-riu Tíber d’iconografia ben bé igual a l’escultura romana (avui al Louvre), trobada l’any 1512, que tingué una gran difusió.[6] Segons apunta Damià Amorós,[7] la seva representació hauria pogut arribar al mercat català a través del gravat que en va fer el gravador renaixentista Nicola Béatrizet (o Beautrizet) realitzat el 1550.
Al costat de la figura central del déu-riu, acompanyat de Ròmul i Rem, s'hi pot veure com atribut el corn de l'abundància; i en els laterals els retrats de quatre personatges que van participar en la batalla de Lepant. Amorós planteja la hipòtesi que corresponguin a Lluís de Queralt i d'Icart, el cap de la tropa otomana Uluj Alí, l'almirall Joan d'Àustria i el monarca Felip I d'Aragó.
Possiblement, va ser elaborat pel pintor Lluís Martínez entre 1576 i 1577.[8]
Referències[modifica]
- ↑ MIQUEL VIVES, M., 2008, pp. 35-39; FUGUET, J. ; PLAZA, C. ; OFBAUEROVÀ, V., 2010, pp. 13-27.
- ↑ MIQUEL VIVES, M., 2008, pp. 35-39; FUGUET, J. ; PLAZA, C. ; HOFBAUEROVÀ, 2010, pp. 33-53.
- ↑ FUGUET, J. ; PLAZA, C. ; OFBAUEROVÀ, V., 2010, pp. 54-66.
- ↑ Que és una mena de volta de racó de claustre, de planta rectangular que talla un pla horitzontal a l’altura de l’arrencament (FULLANA, Miquel,: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, Mallorca: Ed. Moll, 1974, p. 346)
- ↑ ARROYO i CASAL, Pau ; SERRANO i COMA, Agit: «Conservació-restauració de les pintures de la volta de l’escala noble del castell de Santa Coloma de Queralt», Recull, 10, Associació Cultural de la Baixa Segarra, 2010, pp. 5-13. https://raco.cat/index.php/RecullACBSegarra/article/view/206243
- ↑ FUGUET, J. ; PLAZA, C. ; OFBAUEROVÀ, V., 2010 pp. 64-66.
- ↑ AMORÒS, DAMIÀ «Noves aproximacions al conjunt de pintura mural del castell-palau dels comtes de Santa Coloma». Recull, n. 14, 2016, pàg. 7-15.
- ↑ Mata de la Cruz, Sofía «El pintor Lluís Martínez. Trajectòria vital i professional d'un artista de Granada actiu a Valls en el segle XVI». Quaderns de Vilaniu, n. 79, 2021, pàg. 44 i 45.
Bibliografia[modifica]
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Catalunya Romànica,vol. XXI El Tarragonès, El Baix Camp, L'Alt Camp, El Priorat, La Conca de Barberà. Enciclopèdia Catalana, 1995, p.524 a 527. ISBN 84-412-2512-5.
- MIQUEL, Marina; SANTESMASES, Josep ; SAUMELL, Dolors. Els Castells del Gaià. Cossetània, 1999.
- MIQUEL VIVES, Marina, «Els castells feudals, segles X-XII (El castell de Santa Coloma de Queralt»), dins Joan Fuguet i Carma Plaza (coord.), Història de la Conca de Barberà. Història de l'Art, Montblanc: Consell Comarcal de la Conca de Barberà ; Cossetània, 2008, pp. 20-39 (35-39).
- FUGUET, Joan; PLAZA, Carme; i HOFBAUEROVÀ, Vera. Els Queralt a Santa Coloma. Arquitectura, art i vida. Ajuntament de Santa Coloma de Queralt, Santa Coloma de Queralt, 2010.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Santa Coloma de Queralt |
- Castell de Santa Coloma de Queralt a la web de Castells Catalans
- «Castell de Santa Coloma de Queralt». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Consell Comarcal Conca de Barberà. Arxivat de l'original el 2015-12-22. [Consulta: 11 desembre 2015].
- «Castell de Santa Coloma de Queralt». Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
- «Castell de Santa Coloma de Queralt». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 30 novembre 2015].