Francisco Hernández de Córdoba (descobridor de Yucatán)

Per consultar l'article sobre el conqueridor homònim, vegeu Francisco Hernández de Córdoba, fundador de Nicaragua

Francisco Hernández de Córdoba (descobridor de Yucatán)
1475? – 1517
Lloc de naixement:	Córdoba, Espanya?
Lloc de defunció:	Sancti Spiritus, Cuba
País:	Monarquia Catòlica

Francisco Hernández de Córdoba (1475? − Sancti Spíritus, Cuba, 1517) fou un conqueridor espanyol, que ha passat a la història per l'accidentada expedició que va dirigir entre febrer i maig de 1517, durant la qual es va descobrir, per l'Imperi espanyol, la Península de Yucatán.

Expedició al Yucatán (Mèxic)

Francisco Hernández de Córdoba era un dels encomenderos més rics assentats a l'illa de Cuba arran de la seva conquesta en 1511. Va ser nomenat pel governador de l'illa, Diego Velázquez de Cuéllar, cap de l'expedició que havia de explorar els mars a l'occident de Cuba i les seves possibles illes o costes continentals.

Va partir de Cuba el febrer de 1517 i va trobar la costa del que avui és la península de Yucatán. Sortint del port de Ajaruco, a la banda nord de la província de l'Havana, segons Díaz del Castillo, o de Santiago segons alguns autors moderns, la flota va ser sorpresa per una tempesta que la va portar a terra. Observar com s'acostaven els pobladors del lloc, amb cara alegre i mostres de pau. Quan els espanyols van preguntar amb senyals pel nom del lloc, els maies van respondre "in ca wotoch" , que vol dir aquesta és la meva casa . Per aquesta causa li van posar a aquesta terra Punta de Catoche, avui Cap Catoche.

Durant el seu desenvolupament, els espanyols van tenir per primera vegada constància de la presència a Amèrica de cultures avançades (els maies), amb cases de calç i cant i organització social de complexitat més propera a la del Vell Món, i es va haver també esperança d'existència d'or.

Va trobar molts poblats habitats i entaular-hi contactes puntuals, però generalment hostils, a punt que va resultar per als espanyols molt difícil la recollida d'aigua, pels atacs que eren objecte. En un d'ells, en el lloc que van anomenar Champotón , l'atac va ser molt més ferotge del normal i va causar molts morts als expedicionaris, i gairebé tots, inclòs Hernández de Córdoba, ferits per arma llancívola: fletxes i atzagaies.

El pilot Antón de Alaminos va decidir llevar àncores i dirigir els seus vaixells a Florida, lloc que coneixia per haver participat en l'expedició de Juan Ponce de León el 1512. Allà van recalar el just per recollir queviures i aigua i tornar a Cuba.

Però Hernández no va viure la continuïtat de la seva obra: va morir en aquell mateix any de 1517, tot just dues setmanes després de tornar de la seva desgraciada expedició, com a resultat de les ferides i la set sofertes durant el viatge, i decebut en saber que Diego Velázquez havia preferit a Juan de Grijalva com a capità de la següent expedició a Yucatán.

Les notícies de l'expedició van encoratjar a Velázquez, que presumir la presència d'or en poblacions com les descobertes i organitzar dues expedicions, al comandament primer de Juan de Grijalva, el 1518, i després de Hernán Cortés , el 1519, que finalment va acabar d'explorar i poblar (o, si es prefereix, envair) Mesoamèrica durant la Conquesta de Mèxic.

Aquest article se centra en l'expedició del descobriment de Yucatán, que és d'altra banda l'únic que pot incloure una biografia d'Hernández de Córdoba, ja que de la seva vida anterior només se sap que residia a Cuba el 1517, per la qual cosa segurament hauria participat en la seva conquesta, i que era un hisendat ric que tenia un poblat d'indis, així com amistats amb suficient capacitat econòmica com per ajudar a finançar l'expedició que li donaria a la vegada la immortalitat i la mort.

Origen de l'expedició d'Hernández: esclavisme o exploració?

Bernal Díaz del Castillo és el cronista que més detalls aporta sobre el viatge d'Hernández de Córdoba, i també l'únic que va ser testimoni presencial de tot el procés. A més, Bernal declara en la seva crònica haver estat ell mateix promotor del projecte, juntament amb un altre centenar d'espanyols que deien necessitar "ocupar les seves persones" , perquè feia tres anys que havien arribat a Cuba, des de la Castella d'Or de Pedrarias Dávila, i es queixaven que "no havien fet cap cosa que de comptar fora" .

De la narració dels esdeveniments que fa Bernal Díaz del Castillo sembla deduir-possiblement contra el pretès pel narrador, que hagués preferit amagar-, que l'origen del projecte era obtenir indis com esclau s per ampliar o renovar la mà d'obra de les explotacions agrícoles o mineres de Cuba, i perquè els espanyols residents a l'illa que no tenien indis ni per tant explotació pròpia, com li passava al mateix Bernal, poguessin establir-se com hisendats.

Bernal compte primer que tant ell com altres cent deu espanyols, que vivien en Castella d'Or, van decidir demanar permís a Pedro Arias Dávila per traslladar-se a Cuba, que Pedrarias concedir de bon grat, perquè en Terra Ferma "no hi havia res a conquerir, que tot estava en pau, que el Vasco Núñez de Balboa, el seu gendre del Pedrarias, l'havia conquerit" .

Aquests espanyols de Castella d'Or es van presentar a Cuba a Diego Velázquez, el governador (i familiar de Bernal Díaz del Castillo), que els va prometre "que ens donaria indis, a vacant" . Immediatament després d'aquesta lusió a la promesa d'indis, Bernal diu que "I com s'havien passat ja tres anys [...] i no havíem fet cap cosa que de comptar fora" , els cent deu espanyols procedents de l' Darién "i els que a l'illa de Cuba no tenien indis" -una altra vegada la lusió a la manca d'indis-van decidir concertar amb "un gentilhome que es deia Francisco Hernández de Córdoba [...] i era home ric i tenia poble d'indis En aquella illa [Cuba] ", perquè acceptés ser el seu capità per" anar a la nostra ventura a descobrir noves terres i en elles emprar les nostres persones ".

S'aprecia que Bernal Díaz del Castillo a penes aconsegueix amagar que els tan repetits indis alguna cosa tenien a veure amb el projecte, tot i que autors com Madariaga prefereixin concloure que l'objectiu era el molt més noble de descobrir, ocupar les nostres persones i fer coses dignes de ser explicades . Però és que a més el propi governador Diego Velázquez va voler participar en el projecte, i va prestar de fet un vaixell ... " amb la condició que [...] havíem d'anar amb aquells tres vaixells a unes illetes que estan entre l'illa de Cuba i Hondures, que ara es diuen les illes dels Guanaxes, i que havíem d'anar de guerra i carregar els vaixells d'indis d'aquelles illes per pagar amb indis el vaixell, per servir-se'n per esclaus "(aquí Bernal fa servir la paraula esclau , contra Velázquez, quan l'ha evitat abans en parlar dels indis que Velázquez li va prometre a ell). El cronista nega immediatament que s'admetés aquesta pretensió de Velázquez: "li vam respondre que el que deia no ho mana Déu ni el rei, que féssim als lliures esclaus ". Si hem de creure a Bernal, el governador va admetre esportivament la negativa, i malgrat tot va fiar el vaixell.

Per valorar la forma vaga i potser contradictòria en què Bernal tracta l'assumpte del segrest d'indis com a possible objectiu del viatge, cal tenir en compte que va escriure la seva història de la conquesta uns cinquanta anys després de ocorreguts els fets, i que almenys en part el seu objectiu era que es reconeguessin els seus serveis a la Corona, i els dels seus conmilitones. És difícil que en aquestes circumstàncies hagués reconegut clarament que l'expedició era de tracta d'esclaus.

La majoria dels seus contemporanis, que a més van escriure abans, són més contundents: en la carta enviada a l'reina la senyora Joana i l'Emperador Carles V per la justícia i regiment de la Rica Vila de la Vera Creu, els capitans de Cortés narren l'origen de l'expedició d'Hernández dient: "com és costum en aquestes illes que en nom de les vostres majestats estan poblades d'espanyols d'anar per indis a les illes que no estan poblades d'espanyols, per es servir dellos, van enviar els esmentats [Francisco Fernández de Còrdova, i els seus socis Lope Ochoa de Caicedo i Cristóbal Morante] dos navilis i un bergantí perquè de les dites illes trujesen indis a la dita illa Fernandina , i creiem [...] que la dita Diego Velázquez [...] tenia la quarta part de la dita armada ". En la seva Relació de les coses de Yucatán, Fra Diego de Landa diu que Hernández de Córdoba anava ... " a rescatar esclaus per a les mines, ja que a Cuba s'anava apocat la gent ", tot i que després afegeix ... " Altres diuen que va sortir a descobrir terra i que va portar per pilot a Alaminos ... " Les Cases també diu que, si bé el propòsit original era segrestar indis per esclavitzar, en algun moment l'objectiu es va ampliar de descobrir, el que justifica a Alaminos.

La presència de Antón de Alaminos en l'expedició és en efecte un dels arguments en contra de la hipòtesi de l'objectiu exclusivament esclavista. Aquest prestigiós pilot, veterà dels viatges del Almirall i fins a, segons alguns, cas coneixedor de destinacions inèdits en les cartes de marejar, sembla un recurs excessiu per a una expedició esclavista als illots de Guanaja.

Hi ha un altre membre de l'expedició la presència s'adiu encara menys amb aquesta hipòtesi: el veedor Bernardino Íñiguez. Aquest càrrec públic tenia funcions que avui anomenaríem fiscals i administratives (avui es diria supervisor ). S'encarregava de comptar els tresors rescatats en les expedicions, en metalls i pedres precioses, per donar fe de la correcta separació delcinquè real(es destinava a la corona espanyola un 20% del obtingut en les conquestes; norma fiscal amb origen en la Reconquesta) i d'altres requisits legals com llegir els indis, abans de atacar, l' Requeriment , una declaració d'intencions i advertències, per donar legalitat a l'agressió davant de possibles investigacions futures (Cortés va ser especialment escrupolós amb aquest requisit formal, inútil quan es tenia farautes que traduïssin el missatge als indis). Si l'expedició anava a Guanaja a per indis, no feia falta, i fins i tot era inconvenient, dur veedor. Encara que, d'altra banda, segons Bernal Íñiguez no era sinó un soldat més, al qual s'havien atorgat funcions de veedor, el seu nomenament indica que almenys es pensava en la possibilitat d'explorar.

Així doncs, amb aquestes dades de partida, es pot dir que Hernández de Córdoba va descobrir Yucatán per accident, en veure's desviada la seva expedició per una tempesta, inicialment destinada a un viatge més curt per segrestar indis per a les hisendes de Cuba. O pot suposar que després d'uns mals propòsits de Diego Velázquez, ràpidament reprimits i afeados pels altres espanyols, que a més es conformaven amb seguir sense indis a Cuba, el viatge es va planejar exclusivament com de descobriment i conquesta, i per això es portava proveïdors, i tan bon pilot. Per descomptat, pot creure's, amb Las Casas, que el projecte pretenia aconseguir els dos objectius.

Anys més tard, Francisco Cervantes de Salazar, si Crònica de la Nova Espanya atribuir a Hernández de Córdoba els següents fets i frases:

«	Hi destaca manera va sortir Francisco Hernández del port de Santiago de Cuba, el qual, estant ja en alta mar, declarant el seu pensament, que era un altre del que parescía, digué el pilot: «No vaig jo a buscar Lucayos (Lucayos són indis de rescat), sinó per demanar alguna bona illa, per poblar i ser Governador della, perquè si la descobrim, sóc cert que anhela pels meus serveis com pel favor que tinc a Corte amb els meus parents, que el Rei em farà gràcies de la governació della, per això, busqueu-amb compte, que jo us ho gratificaré molt bé i us faré en tot avantatges entre tots els altres de la nostra companyia. »	»
— Crònica de la Nova Espanya, Francisco Cervantes de Salazar

El descobriment de Yucatán: l' Gran Caire

Fossin o no a la recerca d'indis dels illots Guanaja, el 8 febrer 1517 van sortir del port de Ajaruco, a l'Havana, o potser en aquesta data o alguna cosa abans de Sant Jaume, dos vaixells i un bergantí, tripulats per més de 100 persones. El capità de l'expedició era Francisco Hernández de Córdoba, i el pilot Antón de Alaminos, de Palos. Camacho de Triana i Joan Álvarez, "el Manquillo", de Huelva, eren els pilots dels altres dos vaixells.

Fins el 20 de febrer van costar l'illa Fernandina (Cuba). Arribada la punta de Sant Antoni, van sortir a mar obert.

Van seguir dos dies amb les seves nits de forta tempesta, segons Bernal, tan forta com per posar en perill els vaixells, i en tot cas suficient com per a consolidar el dubte sobre l'objectiu de l'expedició, perquè després de la tempesta podria sospitar que les naus estaven perdudes.

Després van tenir vint dies de bonança, després dels quals van veure terra i, molt propera a la costa i visible des dels vaixells, la primera població de grans dimensions albirada a Amèrica, amb les primeres cases de calç i cant . Els espanyols, que evocaven el musulmà en tot el que, sent desenvolupat, no fos cristià, van trucar a aquesta primera ciutat descoberta a Amèrica El gran Caire , com després dirien mesquites a les piràmides, i en general a qualsevol centre religiós .

És raonable designar aquest moment com el descobriment de Yucatán-fins i tot "de Mèxic", si s'entén Mèxic en el seu sentit i amb les seves fronteres modernes-, però cal recordar que els expedicionaris d'Hernández no eren els primers espanyols que trepitjaven Yucatán. En 1511 un vaixell de la flota d'Diego de Nicuesa, que tornava a Hispaniola, va naufragar prop de les costes de Yucatán, i alguns dels seus ocupants van aconseguir salvar-se. En el moment en què els soldats de Hernández van veure i nomenar El gran Caire , dos d'aquests nàufrags, Jeroni de Aguilar i Gonzalo Guerrero, vivien a la zona de Campeche, parlaven el dialecte maia de la zona, i el segon fins i tot sembla que governava una comunitat indígena. Això no treu el mèrit del descobriment a Hernández: al descobriment sol exigir que la troballa sigui un acte voluntari, no un naufragi, i se li requereix també certa lència i superioritat, els nàufrags de Nicuesa que no van ser devorats pels nadius caníbal és acabar esclavitzats.

Els navegants van avançar els dos vaixells de menys calat, per saber si podien fondejats amb seguretat al costat de terra. Bernal data l'4 març 1517 la primera trobada amb indis de Yucatán, que van anar a aquests vaixells en deu canoes grans, tant a rem com a vela. Entenent-se per senyes, els indis-els primers intèrprets, Julián i Melcior, els hauria d'obtenir precisament aquesta expedició-sempre amb alegre cara i mostres de pau comunicar als espanyols que l'endemà anirien més piragües, per portar els acabats arribats a terra.

La suposada etimologia de Yucatán, i la més probable de Catoche

Aquest moment en què els indis van pujar a les naus espanyoles i acceptar les enfilalls de comptes verds i altres quincalla preparades a l'efecte va ser un dels pocs contactes pacífics que va tenir el grup d'Hernández amb els indis, i fins i tot en aquest les mostres de pau eren fingides. Precisament durant aquests contactes del 4 de març podrien haver nascut dos topònims, Yucatán i Catoche , la història sorprenent i divertida-potser massa per ser del tot certa-se cita sovint: sigui història o llegenda, aquesta vol que els espanyols hagin preguntat als indis pel nom de la terra que acabaven de descobrir, i que en escoltar la seva resposta, bastant previsible: " no entenc el que dius " ... " aquestes són les nostres cases " ... posessin a la terra per nom just el que escoltaven: Yucatán, que voldria dir "no t'entenc", per a la " Província" "completa (o illa, segons creien ells), i Catoche, que significaria" les nostres cases ", a la població on van desembarcar ia la fi.

Fra Diego de Landa dedica el segon capítol de la seva Relació de les coses de Yucatán a la Etimologia del nom d'aquesta Província. Situació d'ella i en ell ens confirma el cas del cap Catoche, que procediria efectivament de cotoch , "les nostres cases, la nostra pàtria", però no sembla en canvi que confirmi el que Yucatán signifiqui "no entenc".

Finalment, Bernal Díaz del Castillo també s'ocupa de l'assumpte. Confirma l'etimologia d'Catoche com "les nostres cases", però aporta per Yucatán una explicació encara més sorprenent que la de "no t'entenc". Segons ella, els dos indis capturats a la batalla de Catoche, Julianillo i Melchorejo, en les seves primeres converses amb els espanyols a Cuba, i estant present Diego Velázquez, haurien parlat del pa. Els espanyols explicant que el seu pa estava fet de "iuca", els indis maies aclarint que al seu li deien "tlati", i de la repetició de "iuca" (veu carib, no maia) i "tlati" durant aquesta conversa, els espanyols haurien deduït falsament que els estaven intentant ensenyar el nom de la seva terra: Iuca-estan.

És probable que el primer narrador de la història del "no t'entenc" fora Fra Toribio de Benavente, Motolinía , que al final del capítol 8 del tractat tercer de la seva Història dels indis de la Nova Espanya diu: " perquè parlant amb aquells Indis d'aquella costa, al que els Espanyols preguntaven els Indis responien:« Tectetán, Tectetán », que vol dir:« No et entenc, no us entenc »: els cristians corromput el vocable , i no entenent el que els Indis deien, van dir: «Yucatán es diu aquesta terra», i el mateix va ser en un cap que allà fa la terra, al qual també van cridar cap de Cotoch, i Cotoch en aquella llengua vol dir casa.

L'anècdota és tan atractiva que la història de l'etimologia de Yucatán (juntament amb la de cangur , paraula australiana a la qual s'atribueix el mateix significat i la mateixa història) es repeteix sovint en els 'trivial ' i ' sabies què ...?', sense que la seva veracitat estigui ni de bon tros confirmada.

Batalla de Catoche, exploració de la "illa" de Yucatán. Descobriment de Llàtzer (Campeche)

L'endemà, segons el promès, els indis van tornar amb més piragües per traslladar els espanyols a terra. Aquests van contemplar bastant alarmats com la costa s'omplia de nadius, pressentint que el desembarcament podia ser perillós. No obstant això, van baixar a terra com ho demanava la seva fins ara amable amfitrió, el cacic de El gran Caire , encara que per precaució van usar els seus propis Batel en lloc d'acceptar ser portats pels indis en canoes, i per descomptat van sortir armats, procurant sobretot portar ballestes i escopetes (" quinze ballestes i deu escopetes ", si creiem en la increïble memòria de Bernal Díaz del Castillo).

Els temors dels espanyols es van confirmar immediatament. El cacic els tenia preparada una emboscada quant trepitgessin terra. Multitud d'indis dels atacar, armats amb llances, rodelles, fondes (fondes diu Bernal; Diego de Landa nega que els indis de Yucatán coneguessin la fona; sosté que llançaven les pedres amb la mà dreta, utilitzant l'esquerra per apuntar , però la fona era coneguda en altres punts de Mesoamèrica, i el testimoni dels que rebien les pedrades mereix sens dubte més crèdit), fletxes llançades amb arc, i armadures de cotó. Només la sorpresa produïda en els indis per les tallants espases, les ballestes i les armes de foc va poder posar-los en fuga, aconseguint els espanyols tornar a embarcar, no sense patir els primers ferits de l'expedició.

Durant aquesta batalla de Catoche van tenir lloc dos fets que tindrien gran influència futura: un va ser el haver fet presoners a dos indis, als que una vegada batejats se'ls va anomenar Julián i Melcior, o més freqüentment Julianillo i Melchorejo : haurien de ser els primers intèrprets dels espanyols en terra maia, en l'expedició de Grijalva. Un altre va ser la curiositat i valor del clergue González, capellà del grup, que havent saltat a terra amb els soldats, es va entretenir a explorar-i desvalisar-una piràmide i uns adoratori, mentre els seus companys intentaven salvar la vida. El clergue González va veure per primera vegada els ídols, i va recollir peces " de mig or, i el més coure ", que de totes maneres serien suficients per excitar la cobdícia dels espanyols de Cuba, a la tornada de l'expedició.

Almenys dos soldats van morir com a resultat de les ferides d'aquesta batalla.

De tornada a les naus, Antón de Alaminos va imposar una navegació lenta i vigilant, movent-se només de dia, perquè estava entestat en què Yucatán era una illa. A més, va començar la major penalitat dels viatgers, la manca d'aigua de boca a bord. Els dipòsits d'aigua, pipes i atuells, no eren de la qualitat requerida per llargues travesses; perdien aigua i no la conservaven bé, exigint freqüents desembarcaments per renovar l'imprescindible líquid.

Quan van anar a terra per omplir les pipes, prop d'un poble al que van anomenar Llàtzer ( En llengua d'indis es diu Campeche , ens aclareix Bernal), els indis se'ls van acostar una vegada més amb aparença pacífica, i els van repetir una paraula que hauria de haver resultat enigmàtica: "Castilian". Després es va atribuir la paraula a la presència en les proximitats de Jerónimo de Aguilar i de Gonzalo Guerrero, els nàufrags de Nicuesa. Els espanyols van trobar un pou "de calç i cant" utilitzat pels indis per abastir d'aigua dolça, i van poder omplir les seves pipes i atuells. Els indis, una altra vegada amb aspecte i maneres amigables, els van portar al seu poblat, on una vegada més van poder veure construccions sòlides i molts ídols (Bernal ludeix als "paquets de serps" a les parets, tan característics de Mesoamèrica). Conèixer a més als primers sacerdots, amb la seva túnica blanca i la seva llarga cabellera impregnada de sang humana. Aquests sacerdots els van fer veure que les mostres d'amistat no continuarien: convocar a gran quantitat de guerrers i van enviar cremar uns canyissos secs, indicant als espanyols que si no marxaven abans que extingir el foc, els atacarien. Els homes d'Hernández van decidir retirar els vaixells, amb els seus pipes i aljubs d'aigua, i van aconseguir fer-ho abans que els indis els ataquessin, sortint ben parats de la descoberta de Campeche.

Champotón - Potonchán, i la " mala baralla "

Van poder navegar uns sis dies de bon temps i altres quatre de temporal, que va estar a punt de fer-los naufragar. Passat aquest temps, l'aigua dolça se'ls va tornar a esgotar per culpa del mal estat dels dipòsits. Estant ja en situació extrema, es van aturar a recollir aigua en un lloc que Bernal de vegades diu Potonchán i de vegades pel seu nom actual de Champotón, on discorre el riu del mateix nom. Quant havien inflat les pipes, es van veure envoltats de molts esquadrons d'indis. Van passar la nit a terra, amb grans precaucions i guardats per "espelmes i escoltes".

Aquesta vegada els espanyols van decidir que no havien escapar, com en Llàtzer-Campeche: necessitaven aigua, i la retirada semblava més perillosa que l'atac si els indis la destorbaven. Així que van decidir lluitar, amb resultat molt advers: només començar la batalla ja parla Bernal de vuitanta espanyols ferits. Recordant que els originalment embarcats eren un centenar de persones, no tots soldats, això dóna idea que van estar molt a prop d'acabar en aquest moment l'expedició. Aviat van descobrir que els esquadrons d'indis es multiplicaven amb nous reforços, i que si bé espases, ballestes i arcabussos els espantaven al principi, aconseguien superar la sorpresa procurant assagetat a distància als espanyols, per mantenir allunyats de les seves espases. Al crit de "Calachumi" , que els conqueridors aviat van saber traduir com "el cap", els indis es van acarnissar especialment amb Hernández de Còrdova, que va arribar a reben deu expulsats. També van aprendre els espanyols l'afany dels seus oponents per capturar persones vives: dos van ser fetes presoneres i segurament sacrificades després; d'una sabem que es deia Alonso Boto, ia l'altra Bernal només és capaç de recordar com " un portuguès vell "

Va arribar un moment en que només quedava un soldat il·lès, el capità havia d'estar pràcticament inconscient, i l'agressivitat dels indis es multiplicava. Van decidir llavors com a últim recurs trencar el setge dels indis en direcció als Batel, i tornar a abordar-sense poder ocupar-se de les seves pipes d'aigua-per guanyar els vaixells. Afortunadament per a ells, els indis no s'havien preocupat de retirar o inutilitzar les barques, com haurien pogut fer. Es van acarnissar, en canvi, en l'atac amb fletxes, pedres i llances als Batel en fuga, que es desequilibrar pel pes i moviment, i van acabar donant al través o bolcant. Els supervivents d'Hernández van haver de desplaçar-agafats a les bordes de les llanxes, mig nedant, però al final van ser recollits pel vaixell de menys calat, i posats fora de perill.

Els supervivents, en passar llista, van haver de lamentar la manca de cinquanta companys, incloent els dos que es van dur vius. La resta estaven molt malferits, amb excepció d'un soldat anomenat Berrio, que va resultar sorprenentment il·lès. Cinc van morir en els dies següents, i llançats al mar els seus cadàvers.

Els espanyols van anomenar al lloc "costa de la mala baralla" , i així va figurar en els mapes durant algun temps.

La set. El retorn a través de Florida

Els expedicionaris havien tornat a les naus sense l'aigua dolça que va obligar el desembarcament. A més, veien minvada la seva tripulació en més de cinquanta homes, molts d'ells mariners, el que unit a la gran quantitat de ferits greus els impedia maniobrar els tres vaixells. Es van desfer del de menor calat cremant-lo a alta mar, després d'haver repartit en els altres dos els seus espelmes, àncores i cables.

La set va començar a ser intolerable. Bernal diu que se'ls clivellava llengües i gorges, i de soldats que van morir perquè la desesperació els va portar a ingerir aigua de mar. Un altre desembarcament de quinze homes, en un lloc on van cridar Estero dels llangardaixos només va obtenir aigua salobre, que va augmentar la desesperació dels tripulants.

Els pilots Alaminos, Camacho i Álvarez van decidir, a iniciativa de Alaminos, navegar a Florida en lloc de fer-ho directament a Cuba. El pilot major Alaminos recordava la seva exploració de La Florida amb Juan Ponce de León, i creia saber que aquesta era la ruta més segura, encara que només arribar a Florida va advertir als seus companys de la bel·licositat dels indis locals. Efectivament, les vint persones-entre elles Bernal i el pilot Alaminos-que van desembarcar a la recerca d'aigua van ser atacades per nadius, encara que aquesta vegada van aconseguir sobreposar-se a ells, no sense que Bernal rebés la seva tercera ferida del viatge, i Alaminos un amor a la gola. Va desaparèixer també un dels guaites que s'havien posat al voltant de la tropa, Berrio, precisament l'únic soldat que havia resultat il lès en Champotón. Però van poder tornar al vaixell, i per fi portaven aigua dolça que va alleujar el patiment dels que havien estat en el vaixell, encara que un d'ells, sempre segons Bernal, va beure tanta que es va inflar i va morir als pocs dies.

Ja al mar, es van dirigir a l'Havana amb els dos vaixells restants, i no sense dificultats-els vaixells estaven deteriorats i ja feien aigua, i alguns mariners levantiscos es negaven a accionar les bombes-van poder desembarcar al port de carenes (l'Havana), donant per acabat el viatge.

En algun moment entre 1517 i 1518, els espanyols van deixar abandonada a l'illa de Termes (actualment illa del Carme) a una gossa de caça, la llebrer de Termes, que després recuperaria la expedició de Cortés. Bernal Díaz del Castillo refereix que va ser Grijalva el que va perdre la gossa, però Cortés atribueix el anecdòtic succés a Hernández. Si fos així, com suposa el modern biògraf de Cortés Juan Miralles Ostos, hauria de revisar la ruta de tornada de la seva expedició, que no aniria de Champotón a Florida directament, sinó recalant a l'illa del Carme, una mica més al sud.

Conseqüències del descobriment de Yucatán

El descobriment de El Gran Caire , el març de 1517, va ser sens dubte un moment crucial en la consideració de les Índies pels espanyols: fins llavors, res s'havia s'assembla a les històries de Marco Polo, oa les promeses de Colom, que endevinava Catay-i fins el Jardí del Paradís-després de cada terme i en cada riu. Lluny encara les trobades amb les cultures asteca i inca, El Gran Caire era el més semblant a aquest somni que els conqueridors havien contemplat fins llavors. De fet, quan van arribar notícies a Cuba, els espanyols van revifar la seva imaginació, creant una altra vegada fantasies sobre l'origen dels pobles descoberts, que remetien a "els gentils" o "els jueus desterrats de Jerusalem per Tito i Vespasià".

De la importància que es va donar a les notícies, objectes i persones que Hernández va portar a Cuba dóna idea la rapidesa amb què es va preparar la següent expedició que Diego Velázquez va encarregar a Juan de Grijalva, parent seu i persona de la seva confiança . Les notícies que en aquesta illa de Yucatán havia or, confirmades més amb entusiasme per Julianillo, l'indi presoner des de la batalla de Catoche, van acarnissar el procés que conclouria amb la Conquesta de Mèxic per la tercera flota enviada, la de Hernán Cortés.

Bibliografia

• Benavente, Fra Toribio de ( Motolinía )-Col lecció Cròniques d'Amèrica, Dastin, Madrid 2000 ISBN 84-492-0217-5 Al final del capítol VIII del tractat tercer pot llegir-se la referència a les etimologies de Catoche i Yucatán . Potser Motolinía fos dels primers divulgadors de la llegenda del "no t'entenc".
• Cortés, Hernán, Cartes de relació de la conquesta de Mèxic - Col·lecció Austral, Espasa-Calpe, 5 ª ed. Madrid 1970 . La carta signada per la justícia i regiment de Veracruz sol afegir-se a les cartes de Cortés substituint la pèrdua primera carta. Comença (després de la introducció protocol·lària) esmentant l'expedició descrita en aquest article.
• Díaz del Castillo, Bernal. Història veritable de la conquesta de la Nova Espanya - Col·lecció Austral, Espasa-Calpe, 3 ª ed. Madrid 1975 . Capítols I al VII. És la font de referència, donada l'extensió amb què tracta el viatge, i el fet d'haver participat des de la seva preparació.
• Kirkpatrick, Frederick Alex. Els conqueridors espanyols , 3 ª edició, febrer 2004 ISBN 84-321-3242-X Només unes línies per al descobriment de Yucatán, al principi del capítol V, en aquest clàssic (la primera edició anglesa és de 1934) sobre els conqueridors .
• Landa, Fra Diego de, Relació de les coses de Yucatán - Col·lecció Cròniques d'Amèrica, Dastin, Madrid 2002 ISBN 84-492-0227-2 . En els primers capítols (l'original no estava separat en capítols; ho fan els seus editors moderns) tracta l'etimologia de Yucatán, i l'expedició d'Hernández, que creu realitzada per segrestar esclaus per a les mines.
• Madariaga, Salvador de. Hernán Cortés - Grans biografies. Planeta de Agostini, Madrid 1995 ISBN 84-395-3817-0 Capítol VI. Madariaga fa un poètic elogi dels joves conqueridors, al afany d'aventura i menyspreu per l'ociositat ( ocupar les nostres persones ) atribueix la realització del viatge. Només acusa Velázquez de esclavisme, i creu que el governador va haver de rendir-se als arguments de la resta dels expedicionaris.
• Miralles, Juan, Hernán Cortés, inventor de Mèxic - Temps de memòria, Tusquets, 4 ª ed. Barcelona 2002 - ISBN 84-8310-758-9 . Al cap. 1, "el trampolí antillà", descriu breument el viatge d'Hernández. Tracta la contradicció entre el viatge esclavista i la presència de Alaminos i del veedor, i la possibilitat que Alaminos tingués informació no revelada sobre Yucatán, que hauria rebut del propi Colom.
• Prescott, William H., Història de la Conquesta de Mèxic - Papers del temps, Antonio Machado Llibres Madrid 2004 ISBN 84-7774-237-5 . En el primer capítol del llibre II, Prescott narra breument l'expedició. Dóna per fet l'objectiu esclavista del viatge, i tracta també de l'etimologia de Yucatán.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francisco Hernández de Córdoba (descobridor de Yucatán)

• La Relació de les coses de Yucatán de Fra Diego de Landa es pot trobar en format pdf a la pàgina de l'associació europea de mayistas (la pàgina principal està en anglès i és wayeb. org) Relació de les coses de Yucatán
• La pàgina del web mexicana redescolar té un resum esquemàtic bastant complet sobre el descobriment de Yucatán: Hernandez a redescolar.ilce. edu.mx
• Una altra web mexicana, Mèxic desconegut , també narra el descobriment de Yucatán: Hernández a mexicodesconocido . com.mx