Guilherme de Almeida
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 24 juliol 1890 Campinas (Brasil) |
| Mort | 11 juliol 1969 (78 anys) São Paulo (Brasil) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de São Paulo |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, assagista, crític de cinema, traductor, periodista, advocat, escriptor |
| Membre de | |
| Família | |
| Germans | Tácito de Almeida |
Premis
| |
  | |
Guilherme de Almeida (Campinas, 24 de juliol de 1890 - São Paulo, 11 de juliol de 1969) va ser un advocat, periodista, crític cinematogràfic, poeta, assagista i traductor brasiler.[1] Fou un dels fundadors de la revista Klaxon i va ser membre des de 1930 de l'Academia Brasileira de Letras.[2]
Era fill d'Estevão de Araújo Almeida, professor de dret i jurista, i d'Angelina Andrade Almeida. Es va casar amb Belkiss Barroso de Almeida, i van tenir un fill, Guy Sérgio Haroldo Estevão Zózimo Barroso de Almeida.[3]
Fou un dels promotors de la Setmana d'Art Modern de São Paulo (1922), junt amb el seu germà Tácito i els membres del Grupo dos Cinco.[3]
Molt involucrat en el món de la premsa, va escriure per la Folha de S. Paulo i arribà al càrrec d'editor de les edicions matutines i vespertines. També va fundar el Jornal de São Paulo.[2] També fou un divulgador i crític cultural en diverses revistes. Va ser cofundador de la revista Klaxon, una de les més importants del moviment modernista brasiler.[4]
Va lluitar a la revolució constitucionalista de 1932, contra l'autoritarisme del govern Vargas, motiu pel qual va haver d'exiliar-se a Portugal durant un any.[1] D'aquella època són les seves obres Nossa Bandeira, Moeda Paulista i Oração ante a última trincheira, que li valgueren el sobrenom de Poeta de la Revolució del 32.[3] Seves són les composicions dels himnes oficials de l'Estat de São Paulo (Hino dos Bandeirantes) i de la policia militar paulista.[5]
També va escriure la carta Canção do Expedicionário, amb música de Spartaco Rossi. Es tracta d'un homenatge als anomenats pracinhas, els combatents brasilers durant la Segona Guerra Mundial.[6]
Fou traductor d'obres d'escriptors com Verlaine, Baudelaire o Sartre i va ajudar a popularitzar el poema japonès, haiku, al Brasil. Durant anys va ser crític de cinema a la premsa nacional.[7][8]
La seva residència al barri paulista de Pacaembu es va convertir, a la mort d'Almeida en un museu que recull bona part del seu fons personal, obres d'art modernistes i relíquies del seu pas per l'exercit.[9]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Moisés, Massaud. A literatura brasileira através dos textos. São Paulo: Editora Cultrix, 2009, p. 406. ISBN 978-85-316-0229-0.
- ↑ 2,0 2,1 «Biografia» (en portuguès brasiler). Academia Brasleira de Letras. [Consulta: 25 febrer 2022].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Vida e obra» (en portuguès brasiler). Casa Guilherme de Almeida. [Consulta: 25 febrer 2022].
- ↑ Barbosa da Silva Santos, André Felipe. GUILHERME DE ALMEIDA EM REVISTAS: A POESIA PUBLICADA NOS PERIÓDICOS MODERNISTAS (tesi) (en portuguès brasiler). Universidade Federal de São Paulo.
- ↑ «Hino dos Bandeirantes» (en portuguès brasiler). Prefeitura de São Paulo. [Consulta: 25 febrer 2022].
- ↑ Pereira, Maria Elisa. Você sabe de onde eu venho? O Brasil dos cantos de guerra (1942-1945) (tesi) (en portuguès brasiler). Universidade de São Paulo, 2009. Arxivat 2022-02-25 a Wayback Machine.
- ↑ «Guilherme de Almeida (1890-1969)» (en portuguès brasiler). Terebess Asia Online. [Consulta: 25 febrer 2022].
- ↑ «Guilherme de Almeida» (en portuguès brasiler). Instituto Itaú Cultural. [Consulta: 25 febrer 2022].
- ↑ «CASA GUILHERME DE ALMEIDA Centro de Estudos de Tradução Literária» (en portuguès brasiler). Casa Guilherme de Almeida. [Consulta: 25 febrer 2022].