Imatgeria per ressonància magnètica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Imatge per Ressonància Magnètica (IRM), és principalment una tècnica d'imatge mèdica comunament utilitzada en radiologia per visualitzar l'estructura interna i el funcionament del cos. La RM proporciona un contrast molt més gran entre els diferents teixits tous del cos que el que té la tomografia computada (TC), pel que és especialment útil en neurologia (cervell), aparell músculoesquelètic, sistema cardiovascular, i detecció i seguiment de càncers (oncologia). A diferència de la TC, no utilitza radiació ionitzant, però utilitza un potent camp magnètic per alinear la magnetització nuclear dels àtoms d'hidrogen (normalment), en l'aigua en el cos. De camps de radiofreqüència (RF) s'utilitzen per alterar sistemàticament l'alineació d'aquesta magnetització, causant que els nuclis d'hidrogen produeixin un camp magnètic de rotació detectable per l'escàner. Aquest senyal pot ser manipulat per altres camps magnètics per a crear la informació suficient per a construir una imatge del cos.[1]

La ressonància magnètica és una tecnologia relativament nova. La primera imatge de RM es va publicar el 1973[2][3] i la primera imatge d'una secció transversal d'un ratolí viu es va publicar el gener del 1974.[4] Els primers estudis realitzats en humans van ser publicats el 1977.[5][6] En comparació, la primera radiografia en un ésser humà va ser presa el 1895.

La imatge per Ressonància Magnètica va ser desenvolupada a partir dels coneixements adquirits en l'estudi de ressonància magnètica nuclear.

Comparativa amb la TC[modifica | modifica el codi]

Entre els avantatges:

  • Gran nitidesa d'imatges de parts toves, tot i sense contrast.
  • No suposa cap irradiació ionitzant.

Entre els inconvenients:

  • No es pot realitzar en pacients portadors de cossos metal·lics (pròtesis, material d'osteosíntesi).
  • Major durada de l'exploració, i en ser un aparell voluminós més fàcilment pot produir claustròfobia.
  • Major cost dels aparells.

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

Ressonància Magnètica Funcional[modifica | modifica el codi]

És una tècnica de neuroimatge amb la que es pot visualitzar quines àrees del cervell s’activen quan els individus examinats realitzen una determinada tasca cognitiva. La imatge s'obté:[7]

  1. L'individu s'introdueix en un aparell de ressonància magnètica i se li fa un escànner mentre fa algun tipus d'activitat que es vol analitzar, p. ex., visualitzar en una pantalla exercicis matemàtics.
  2. Es demana a la persona estudiada que es concentri en el càlcul. Es realitzen repetits exercicis a fi de poder determinar les àrees cerebral associades a la tasca de calcular. També es comparen els resultats de l'escànner amb els obtinguts quan la persona fa exercicis matemàtics i està, per exemple, descasant.
  3. L'augment d'activitat neural provoca una major demanda d'oxigen, i el sistema vascular reacciona augmentant la quantitat d'hemoglobina oxigenada en relació amb l'hemoglobina desoxigenada. Com que l'hemoglobina desoxigenada atenua el senyal, la resposta vascular es tradueix en un augment del senyal en aquelles zones on existeix més aport d'hemoglobina oxigenada per existir una major demanda d'oxigen. És el que s'anomena "increment del senyal BOLD" (de blood-oxygen-level dependent).
  4. L'aparell escaneja el cervell en capes i el divideix en petits cubs. Un programa informàtic determina, per cada un d'aquests cubs, si l'activitat cerebral que manifesta la persona durant el càlcul matemàtic és diferent a la que presenta quan està descansant. En el cas que així sigui, es caloreja el punt corresponent al cub. D'aquesta manera, es crea una reconstrucció tridimensional de l'activitat del cervell.

Per tant, la imatge obtinguda és una estimació del canvi en l'oxigen consumit durant una determinada activitat en relació a, per exemple, el repòs. Al ser una anàlisi transversal en el temps, no és possible determinar si els canvis en el senyal BOLD són la causa de l'activitat realitzada o una conseqüència.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Squire, Lucy Frank; Novelline, Robert A.. Squire's fundamentals of radiology. 5th. Cambridge: Harvard University Press, 1997. ISBN 0-674-83339-2. 
  2. Lauterbur, P.C.. «Image Formation by Induced Local Interactions: Examples of Employing Nuclear Magnetic Resonance». Nature, 242, 1973, pàg. 190–1. DOI: 10.1038/242190a0.
  3. Filler, AG: The history, development, and impact of computed imaging in neurological diagnosis and neurosurgery: CT, MRI, DTI: Nature Precedings DOI: 10.1038/npre.2009.3267.5 - Neurosurgical Focus (In Press)
  4. Lauterbur, P.C.. «Magnetic resonance zeugmatography». Pure & Applied Chemistry, 40, 1974, pàg. 149–57. DOI: 10.1351/pac197440010149.
  5. Damadian R, Goldsmith M, Minkoff L. «NMR in cancer: XVI. Fonar image of the live human body.». Physiol Chem Phys, 9, 1977, pàg. 97–100.
  6. Hinshaw DS, Bottomley PA, Holland GN. «Radiographic thin-section image of the human wrist by nuclear magnetic resonance.». Nature, 270, 1977, pàg. 722–723.. DOI: 10.1038/270722a0.
  7. Como se obtiene una neuroimagen. Mente y cerebro. Enero-febrero 2013, nº 58:44-45.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imatgeria per ressonància magnètica Modifica l'enllaç a Wikidata