Radiació ionitzant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Senyal de perill per radiació.

Una radiació ionitzant és aquella radiació formada per fotons o partícules que en interaccionar amb la matèria produeixen ions, tant si ho fan directa com indirectament. Exemples de radiacions electromagnètiques ionitzants són els raigs ultraviolats de major energia, els raigs X i els raigs gamma; mentre que com a exemples de radiacions ionitzants corpusculars es poden posar la radioactivitat alfa i la radioactivitat beta. No són radiacions ionitzants la llum visible, ni els raigs infraroigs, ni les ones radioelèctriques de ràdio.[1]

Les radiacions ionitzants poden provenir de substàncies radioactives, que emeten aquestes radiacions de forma espontània, o de generadors artificials, com ara els generadors de raigs X i els acceleradors de partícules. Les radiacions ionitzants interaccionen amb la matèria viva, produint diversos efectes. De l'estudi d'aquesta interacció i dels seus efectes s'encarrega la radiobiologia.

Són utilitzades, des del seu descobriment per Wilhelm Conrad Röntgen el 1895, en aplicacions mèdiques i industrials, i és l'aplicació més coneguda dels aparells de raigs X, o l'ús de fonts de radiació en l'àmbit mèdic, tant en diagnòstic (gammagrafia) com en el tractament (radioteràpia en oncologia, per exemple) mitjançant l'ús de fonts (p. ex cobaltoteràpia) o acceleradors de partícules.

Classificació de les radiacions ionitzants[modifica | modifica el codi]

Representació senzilla del poder de penetració dels diferents tipus de radiació ionitzant. Una partícula alfa no penetra una làmina de paper, una versió beta no penetra una làmina de metall i un fotó penetra fins i tot grans gruixos de metall o formigó.
Segons siguin fotons o partícules
  • Radiació electromagnètica: està formada per fotons amb energia suficient com per ionitzar la matèria (és a dir, superior a unes desenes de electrovolts). Segons el seu origen i la seva energia es classifiquen en raigs X i raigs gamma.
  • Radiació corpuscular: inclou la radiació alfa (nuclis de Heli), beta (electrons i positrons d'alta energia), protons, neutrons i altres partícules que només es produeixen pels raigs còsmics o en acceleradors de molt alta energia, com els pions o els muons.
Segons la ionització produïda
  • Radiació directament ionitzant: sol comprendre a les radiacions corpusculars formades per partícules carregades que interaccionen de forma directa amb els electrons i amb el nucli dels àtoms de molècules com per exemple la de l'aigua. En són exemples la radiació alfa, carregada positivament, i la radiació beta menys, carregada negativament. Solen tenir una transferència lineal d'energia alta.
  • Radiació indirectament ionitzant: està formada per les partícules no carregades com els fotons, els neutrins o els neutrons, que en travessar la matèria interaccionen amb ella produint partícules carregades sent aquestes les que ionitzen a altres àtoms. Un exemple n'és la radiació gamma. Solen tenir una baixa transferència lineal d'energia.
Segons la font de la radiació ionitzant 
  • Les radiacions naturals: procedeixen de radioisòtops que es troben presents en l'aire (com per exemple el 222Rn o el 14C), el cos humà (p. ex. El 14C o el 235U), els aliments (p. ex. El 24Na o el 238U)), l'escorça terrestre (i per tant les roques i els materials de construcció obtinguts d'aquestes, com el 40K), o de l'espai (radiació còsmica). Són radiacions no produïdes pels humans. Més del 80% de l'exposició a radiacions ionitzants de mitjana a la qual està exposada la població prové de les fonts naturals.
  • Les radiacions artificials: estan produïdes per activitats desenvolupades per l'ésser humà, com ara l'ús aparells utilitzats en radiologia, alguns empleats en radioteràpia, per materials radioactius que no existeixen en la natura (reactors nuclears, acceleradors) o per materials que els humans directament concentren químicament. La naturalesa física de les radiacions artificials és idèntica a la de les naturals. Per exemple, els raigs X naturals i els raigs X artificials són ambdós raigs X (fotons o ones electromagnètiques que procedeixen de la desexcitació d'electrons atòmics). Les restes de les explosions de bombes a la segona guerra mundial, en les proves atòmiques dutes a terme a l'atmosfera per les potències nuclears durant l'inici de la Guerra Freda, o les degudes a l'accident de Txernòbil donen lloc a una presència de radioisòtops artificials procedents de la fissió nuclear (principalment cesi-137). Els isòtops de semiperíode més llarg seran detectables durant desenes d'anys en tota la superfície terrestre.[2]

Unitats de mesura de la radiació ionitzant[modifica | modifica el codi]

Els éssers humans no tenen cap sentit que percebi les radiacions ionitzants. Hi ha diversos tipus d'instruments que poden captar i mesurar la quantitat de radiació ionitzant que absorbeix la matèria, per exemple els comptadors Geiger, detectors de ionització gasosa, centellejant o certs semiconductors.

Hi ha diverses unitats de mesura de la radiació ionitzant, unes tradicionals i altres del sistema internacional d'unitats (SI).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Radiaciones ionizantes: Utilización y riesgos, de Xavier Ortega Aramburu i Jaume Jorba Bisbal. Edicions UPC, 2009. ISBN 8483010887 (castellà)
  2. Delegació de Seguretat, Salut i Qualitat Ambiental.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Radiació ionitzant Modifica l'enllaç a Wikidata