Lluïsa Teresa de Borbó i de Borbó
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Luisa Teresa de Borbón 11 juny 1824 Aranjuez (Comunitat de Madrid) |
| Mort | 27 desembre 1900 (76 anys) Madrid |
| Sepultura | Panteó d'Infants |
| Altres | |
| Títol | Infanta d'Espanya |
| Família | Casa de Borbó a Espanya |
| Cònjuge | José María Osorio de Moscoso y Carvajal (1847–1881) |
| Fills | Francisco de Asís Osorio de Moscoso y Borbón, Luis Osorio de Moscoso y Borbón, María Cristina Osorio de Moscoso y Borbón |
| Pares | Francesc de Paula de Borbó i Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies |
| Germans | Enric de Borbó, Francesc d'Assís de Borbó, Maria Isabel Ferranda de Borbó, Amàlia de Borbó, Josepa Ferranda de Borbó, Maria Cristina de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, Francesc d'Assís Lluís de Borbó, Eduard de Borbó, Ferran Maria de Borbó i Maria Teresa Carolina de Borbó i de Borbó |
Premis | |
Lluïsa Teresa de Borbó i de Borbó (castellà: Luisa Teresa de Borbón) (Aranjuez, 11 de juny de 1824 - Madrid, 27 de desembre de 1900) va ser una infanta d'Espanya. Cosina i amiga de la reina Isabel II, va esdevenir duquessa de Sessa pel seu matrimoni desigual amb José María Osorio de Moscoso. Ambdós van tenir una posició rellevant a la cort espanyola fins a la revolució de 1868, i van continuar donant suport a Isabel II en l'exili. La infanta va tenir fama de malbaratadora per tal mantenir el seu alt nivell de vida, fet que van suposar enormes despeses per a la casa ducal de Sessa i que, juntament amb altres grans despeses, van suposar la ruïna del seu marit, que va veure's obligat a vendre's diverses propietats i palaus.
Infància i joventut[modifica]
Va néixer al Palau Reial d'Aranjuez l'11 de juny de 1824. Era filla dels infants Francesc de Paula de Borbó i Lluïsa Carlota de Borbó.[1] Va néixer com a infanta atesa l'existència del decret de 28 de novembre de 1823, promulgat pel seu oncle, el rei Ferran VII.[2] A més, el mateix dia va ser condecorada i creada dama de l'Orde de les Dames Nobles de la Reina Maria Lluïsa.[3]
La seva infància i formació va transcórrer entre Espanya i França a causa dels exilis imposats als seus pares, els quals per ambició havien intentat influir de manera reiterada, tot i que infructuosa, en la política espanyola a inicis del regnat d'Isabel II. A París va estudiar al convent dels Ocells. No és fins a 1840 que s'instal·la de manera definitiva a Espanya i estableix la seva residència al Palau Reial de Madrid. La infanta, considerada una persona afable, va acabar travant una gran amistat amb la seva cosina, la reina Isabel.[1]
Matrimoni[modifica]
El 10 de febrer de 1847 va casar-se al Palau d'Altamira de Madrid amb José María Osorio de Moscoso y Carvajal, duc de Sessa i comte d'Altamira i Trastàmara. La parella s'havia compromès gràcies a la intervenció de la tia de Lluïsa Teresa i reina vídua, Maria Cristina de Borbó, que va aconseguir situar-la en una de les cases nobiliàries més importants del moment.[1] El matrimoni era morganàtic, però va rebre l'autorització reial i Isabel Ii va permetre a Lluïsa conserva tots els seus honors i prerrogatives d'infanta, per bé que el seu espòs i la seva descendència no en podien gaudir, el que suposava també renunciar als seus drets successoris.[2]
Influència i malbaratament[modifica]
Lluïsa i el seu marit van tenir un paper rellevant a la cort d'Isabel II, a la qual van continuar donant un gran suport després de la caiguda de la monarquia arran de la revolució de 1868. Amb tot, la desvinculació del ducat de les seves senyories i el fet d'haver de mantenir la família reial, va fer minvar els recursos econòmics de la casa de Sessa, fet que va obligar els ducs a vendre propietats i palaus. A més, Lluïsa era malbaratadora i destinava enormes quantitats de diners a mantenir el seu alt nivell de vida entre Madrid, París i Biarritz. El duc va acabar en la ruïna.[1] La infanta va esdevenir vídua del seu marit el 4 de novembre de 1881.[2]
Mitjancera entre el pretendent carlí i Isabel II[modifica]
Abans de la caiguda de la monarquia, el 1862, Lluïsa va esdevenir mitjancera entre el pretendent carlí, Joan Carles de Borbó i de Bragança, i la reina Isabel II, per tal que ambdues parts es reconciliessin. Va convèncer la seva cosina que fes les gestions oportunes, atès l'interès que havia mostrat Joan de sotmetre's a la voluntat de la reina i a reconèixer-la en el tron espanyol.[4]
Afecció a la música[modifica]
Apassionada de la música, va ser protectora d'artistes i sòcia d'honor de la Sociedad Artístico-musical de Socorros Mutuos. Va posseir també una rica i variada biblioteca musical amb obres escollides, sobretot per a cant i piano, que ella també practicava com a afeccionada de manera força notable. Segons el musicòleg Baltasar Saldoni, gràcies a ella es va poder publicar el primer volum de la seva obra Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles.[5]
Mort[modifica]
La infanta va morir a causa d'una broncopneumònia el 27 de desembre de 1900, a la seva casa de la vila de Chamartín, que avui forma part de Madrid.[1] Les seves restes van ser enterrades al panteó dels infants del monestir de San Lorenzo de El Escorial.[2]
Descendència[modifica]
Del seu matrimoni amb el duc de Sessa en van néixer:[2]
- Francisco de Asís Osorio de Moscoso y Borbón (1847-1924)
- Luis Osorio de Moscoso y Borbón (1849-1924)
- María Cristina Osorio de Moscoso y Borbón (1850-1904)
Condecoracions[modifica]
- Dama de l'Orde de les Dames Nobles de la Reina Maria Lluïsa[3]
- Dama de l'Orde de la Creu Estrellada[1]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluïsa Teresa de Borbó i de Borbó |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Mateos Sáinz de Medrano, Ricardo. «Luisa Teresa de Borbón y Borbón» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Real Academia de la Historia. [Consulta: 26 març 2024].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Robles do Campo, Carlos «Los infantes de España bajo la ley sálica». Anales de la Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, núm. 10, 2007, pàg. 351.
- ↑ 3,0 3,1 Guía oficial de España (en castellà). Madrid: Imprenta Nacional, 1891, p. 150.
- ↑ Ferrer, Melchor. Historia del tradicionalismo español (en castellà). vol. 22. Sevilla: Editorial Católica Española, 1941, p. 88-94.
- ↑ Saldoni Remendo, Baltasar. Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles (en castellà). vol. 2. Madrid: A. Pérez Dubrull, 1880, p. 531-534.