Logion
Un logion (en grec : λόγιον), en plural logia (λόγια), és, a l'antiga Grècia, una paraula d'inspiració divina o sagrada. Tant en la tradició del Judaisme hel·lenístic com del cristianisme, el terme és sinònim de « Paraula del Senyor ».
Des del segle xix, els exegetes del Nou Testament empren aquesta paraula d'una manera quasi exclusiva en el cas de les « dites » de Jesús de Natzaret. Aquests logia ocupen un lloc central en la recerca del Jesús històric perquè ho han tractat a la gènesi dels Evangelis canònics, en particular els sinòptics. La Font Q definida per la teoria de les dues fonts seria en efecte un recull de logia (sentències) de Jesús utilitzades per Mateu i Lluc.
La naturalesa d'aquestes logia és en debat des de Pàpies de Hieràpolis però també des del descobriment de l'Evangeli apòcrif de Tomàs.
Origen[modifica]
La paraula sagrada dels déus grecs s'expressa sota la forma de l'oracle, el chrêsmos (χρησμός), o també del logion, que interpreten els endevins, i els dos termes són sinònims.[1]
La sessió reapareix a la Septuaginta per designar la paraula de Déu a l'hora de traduir la paraula hebrea corresponent : אּמְרַת (Amrat [HaShem]). Per a Filó d'Alexandria, el conjunt de la Torà d'inspiració divina, cadascun dels seus passatges constitueix en si mateix un logion[1] i, de la mateixa manera, amb el mateix significat, la paraula s'utilitza quatre vegades en el Nou Testament.[2]
La frase de Papias[modifica]
A la seva Història eclesiàstica, al segle IV, Eusebi de Cesarea es refereix a una declaració de Pàpies de Hieràpolis a la seva Λογἱων κυριακῶν ἐξηγήσεις (Logiôn kyriakôn exêgêseis), o sigui « Explicació de les paraules del Senyor », obra perduda que data del Segle II (120-125). Comentant Pàpies, Eusebi afirma: « Mateu reuneix doncs en llengua hebrea les logia [de Jesús] i cadascú els va interpretar com n'era capaç (Ματθαῖος μὲν οὖν ἑβραΐδι διαλέκτῳ τὰ λόγια συνετάξατο, ἡρμήνευσεν δ' αὐτὰ ὡς ἧν δυνατὸς ἕκαστος),.[3] »
Aquesta frase ha suscitat múltiples especulacions entre els exegetes, fins al punt que alguns han volgut veure-hi la prova d'un manuscrit original « semític » de l'Evangeli segons Mateu que hauria estat a continuació traduït al grec. Aquesta teoria no té ja recorregut entre els especialistes, que discuteixen la interpretació d'Eusebi i « subratllen que res, en el nostre actual Mateu, no fa pensar que es tracti d'una traducció », com recorda François Blanchetière: el text de Mateu, des de l'origen, ha estat redactat en grec antic.
Ho debat exegètic[modifica]
El debat es va obrir l'any 1832 quan Schleiermacher s'interroga sobre la frase de Pàpies i sobre el sentit de la paraula logia: si no significa que Mateu ha escrit en hebreu o en arameu, potser vol dir que l'evangelista ha tingut accés a un altre conjunt de logia, o sigui un recull de paraules de Jesús.
Poc després, l'any 1838, Christian Hermann Weisse reprèn la tesi de Schleiermacher completant-la amb la de l'anterioritat de Marc, la qual cosa dona lloc a la seva teoria de les dues fonts : Mateu i Lluc s'han inspirat de dues fonts, l'Evangeli segons Marc i el recull de logia.[4] Aquesta teoria és confirmada per Heinrich Julius Holtzmann en un treball decisiu, Die synoptischen Evangelien, ihr Ursprung und geschichtlicher Charakter (« Els Evangelis sinòptics, el seu origen i la seva historicitat »), publicat l'any 1863. Des d'aquesta data, la teoria de les dues fonts té autoritat entre els especialistes.
Aquesta segona font s'anomena llavors Logia, en referència a Pàpies, i se la designa per la seva inicial en grec: Λ (lambda). Tanmateix, al final del segle xix, sembla cada vegada menys pertinent subordinar l'existència d'aquesta font a la frase de Pàpies, així el debat resta obert sobre el fet que es tractaria d'un recull de paraules. S'adopta doncs un terme més genèric: Quelle - « font » en alemany - la inicial del qual serveix des de llavors a designar-la. Els treballs exegètics tracten des d'aleshores de la « Font Q », considerada com el « més antic testimoni » de la tradició teològica del cristianisme.[4] Les controvèrsies sobre la naturalesa exacta de la Font Q prossegueixen fins als anys 1960, època on un descobriment arqueològic aporta diversos elements de resposta: la d'un evangeli apòcrif.
L'Evangeli segons Tomàs[modifica]
Aquest apòcrif es va descobrir al desembre de 1945 a Nag Hammadi, a l'Alt Egipte. Els primers treballs sobre l'Evangeli segons Tomàs consisteixen principalment en una comparació de les 114 paraules atribuïdes a Jesús en aquest text copte i als evangelis canònics, per tal de saber si, i en quina mesura, aquest evangeli reflecteix tradicions independents dels evangelis canònics.[5]
La meitat de les logia a l'Evangeli segons Tomàs troben els seus paral·lels neotestamentaris als evangelis sinòptics, l'altra meitat a la font Q reconstituïda.[6]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Benjamin B. Warfield, « The Oracles of God », Presbyterian and Reformed Review, 11, p. 217–260.
- ↑ Ac 7:38, Rm 3:2, He 5:12, 1 P 4:11.
- ↑ Eusebi de Cesarea, Histoire ecclésiastique, III:39, 16.
- ↑ 4,0 4,1 « Sur les traces de la Source des paroles de Jésus (Document Q) : Une entrée dans le judéo-christianisme des trois premiers siècles » par Frédéric Amsler sur le site d'Évangile et Liberté, 2004.
- ↑ Margaretha Lelyveld. Les Logia de la vie dans l'Évangile selon Thomas : à la recherche d'une tradition et d'une rédaction. Brill Archive, 1987, p. 2.
- ↑ Hubertus R. Drobner. Les Pères de l'Église. Sept siècles de littérature chrétienne. Desclée, 1999, page 31. ISBN 9782718906935.