Madian

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Madian (en hebreu מִדְיָן, Midian; en àrab مدين, Madyan; en grec Μαδιάμ, Madiam) seria una regió geogràfica esmentada a la Bíblia i a l'Alcorà. Els estudiosos consideren generalment que se situaria al "nord-oest de la Península Aràbiga, a la costa est del Golf d'Aqaba, al Mar Roig", [1] i se l'ha associat durant molt de temps amb la regió de Modiana esmentada per Ptolomeu. Hadad l'edomita declara específicament haver creuat Madian i Paran tot fugint d'Edom cap a Egipte. Malgrat això, alguns estudiosos han afirmat que Madian no era una zona geogràfica, sinó una lliga de tribus.

Personatge del Gènesi[modifica | modifica el codi]

En el Gènesi, capítol vint-i-cinc, Madian o Midian (en hebreu מִדְיָן בן-אַבְרָהָם Midyān ben Abrāhām i en àrab مدين بن إبراهيم Madyan ibn Ibrāhīm) és un dels fills d'Abraham amb Queturà.

Quan van ser gran, Abraham el va obligar a abandonar les seves terres i buscar-se un família en terres llunyanes. Els seus fills foren Efà, Éfer, Hanoc, Abidà i Eldaà, considerats els ancestres de la tribu beduïna dels madianites (també coneguts com a agrais).

Segons la tradició islàmica, en temps del profeta Moisès, el sacerdot dels madianites era un ancià anomenat Xuayb (en àrab شعيب Xuʿayb), que era nét de Màdyan (és a dir Madian) i que és assimilat a Jetró, sogre de Moisès.

Madianites[modifica | modifica el codi]

Segons el Gènesi, els madianites descendirien de Madian, que era un fill d'Abraham a través de la seva esposa Queturà: "Abraham va prendre una altra dona, que es deia Queturà i ella li va donar a llum Zimram, Jocxan, Medan, Madian, i Ishbaq i Súa. "(Gènesi 25: 1-2, King James Version).

Els madianites també es creu que estan relacionats amb la Qenites (o quenites), ja que s'utilitzen indistintament en la Bíblia hebrea. Moisès germà-en-llei o el pare-en-llei són Qenites.

Els madianites foren un grup tribal semita, suposats descendents de Madian, un dels fills d'Abraham i de la seva concubina, Queturà. També són coneguts com a Agrais una tribu àrab de la regió entre la mar Roja i l'Eufrates, a la vora de les terres dels Nabateus, dels que potser només eren una branca. Els àrabs també esmenten als madianites a la seva tradició sota el nom de Madyan o Midyan.

El poble originat de Midian es va establir a l'est de la mar Morta, cap a Aràbia i part del Sinaí. Eren probablement un poble beduí, del grup que els egipcis anomenaren Shasu.

A la Bíblia, Moisès va passar 40 anys amb els madianites després de la sortida d'Egipte i en aquests anys es va casar amb Siporà, filla de Jetró, el sacerdot dels Midianites. Els madianites es van posar progressivament en contra dels israelites.

En temps dels jutges els dos prínceps madianites Oreb i Zeeb van saquejar territori dels israelites aliats als amalequites i als "fills de l'est" (els ismaïlites o àrabs), fins que foren derrotats a Gibeon. Després d'aquesta derrota els madianites desaparegueren com a poble.

Madyan Xuayb[modifica | modifica el codi]

Madyan Xuayb fou una antiga població, avui al nord-oest del país d'Aràbia Saudita, propera a la costa del golf d'Aqaba. El seu nom derivaria dels madianites esmentats a l'Antic Testament i per Flavi Josep, però probablement no estava als territoris originaris de la tribu sinó que fou un establiment posterior. L'Antic Testament no esmenta cap ciutat però Flavi Josep anomena la ciutat de Madiana que també anomenen Eusebi i Claudi Ptolemeu; aquest darrer l'esmenta com Modiana o Modouna i diu que era a la costa i més a l'interior hi havia Madiama.

S'esmenta a l'època de Mahoma una sola vegada amb el nom de Madyan, a la que el Profeta va enviar una expedició manada per Zayd ibn Hàritha. El poeta Kuthayyir parla de monjos a Madyan i l'esmenta en el relat del viatge de Muhammad ibn al-Hanafiyya a Ayla. Yaqut al-Hamawí diu que al seu temps Madyan era residència d'un príncep omeia, Abd al-Wahid ibn Sulayman.[1] Diversos geògrafs l'esmenten com una vila propera a la costa a 6 dies de Tabuk i estació de pelegrins des d'Ayla a Medina, sent dependència d'aquesta darrera ciutat. Durant l'edat mitjana fou part de la ruta entre Síria i la Meca. Al segle IX Yakubi diu que el districte era ric en rierols i estava ple de jardins i palmerars tenint una població barrejada. Al-Istakhrí la fa més gran que Tabuk i diu que hi havia la font on Moisès va fer veure els ramats de Shuayb, que al seu temps estava tapada per una casa. Des del segle X va començar a decaure i al segle XII era un llogaret.

Al segle XIX fou visitada per diversos viatgers occidentals; al segle XX fou descrita amb precisió per Musil i Philby. Les seves restes no foren excavades fins al darrer quart del segle XX. La vila medieval estava segurament al curs del uadi Abyad o uadi Afal. El lloc arqueològic de Maghair Shuayb (Les Coves de Shuayb) està situat a 25 km al nord-est de Makna (citada per Ptolemeu) al litoral del golf d'Aqaba, i forma una notable necròpolis de tombes nabatees, però pitjor conservades que les de Petra. A la part oriental del uadi hi ha també considerables ruïnes on hauria estat la ciutat musulmana, en els llocs anomenats al-Maliha i al-Malkata. Els musulmans creuen que Shuayb era el sogre de Moisès.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wohaibi, Abdullah. The Northern Hijaz in the writings of the Arab geographers, 800-1150 (en anglès). al-Risalah, 1973, p. 145. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • S. J. Philby, The land of Midian, Londres 1957