Partit Social-Revolucionari

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Propaganda del Partit Social-Revolucionari.

El Partit Social-Revolucionari (els membres del qual eren denominats SRs o eseristes; Партия социалистов-революционеров (ПСР), эсеры en rus) va ser un partit polític actiu a principis del segle XX. El partit es va fundar en 1901 sota el lideratge de Víctor Txernov. El seu programa estava basat en una ideologia socialdemòcrata i va recaptar molts suports entre els pagesos que particularment va abraçar la seva proposta de "socialització de la terra", oposada al programa bolxevic de "nacionalització de la terra".

La seva base militant podria considerar-se com de extrema esquerra per les seves propostes radicals, encara que més moderada que la bolxevic en relació a l'aspecte del control polític. La formació política va ser allunyant-se gradualment de la seva original tendència populista. En produir-se el desenvolupament econòmic rus en els anys 90 del segle XIX, van intentar generalitzar les seves reivindicacions socials des dels seus orígens rurals per a atreure a una incipient classe obrera urbana en ràpid creixement. La intenció era d'ampliar el concepte de poble per a abastar d'aquesta manera a tots els elements de la societat que tenien raons per a desitjar la destrucció del sistema tsarista. La Revolució Russa de Febrer, en 1917, va elevar als SRs a un paper polític rellevant, amb un dels seus membres, Aleksandr Fiodórovitx Kérenski, formant part del govern liberal, arribant amb el temps a ser el seu president.

També constituïa una fracció del partit la «Organització de Combat SR» (OCSR), un grup terrorista dirigit per Gregori Gershuni que actuava independentment del partit per a no desacreditar-lo. L'OCSR va ser imprescindible per a l'obra del partit, sent responsable de l'assassinat del ministre de l'Interior, D. S. Spyagin, i de més tard N. M. Bodganovich, el Governador d'Ufà. Gershuni va ser traït pel seu lloctinent Ievno Azev, que va resultar ser un agent de l'Okhranka, i arrestat i jutjat per terrorisme. Azev es va convertir en el nou líder de l'OCSR, àdhuc continuant com agent doble de total confiança per a l'Okhranka.

El SR continuaria ocupant un paper central en política boicotejant eleccions, infiltrant-se en la policia secreta i perpetrant atemptats amb el seu braç armat. En 1917, els SRs es van dividir entre aquells que donaven suport al govern provisional, establert després de la Revolució de Febrer, i aquells que donaven suport als bolxevics, partidaris d'una revolució comunista. Aquests últims eren denominats Social-Revolucionaris d'esquerra (SRs d'esquerra) i constituïen una escissió de facto de l'ala principal del partit, coneguda des de llavors com «SRs de dreta».

Els eseristes van decaure després que la Revolució d'Octubre dugués als bolxevics al poder encara que en les eleccions a l'Assemblea Constituent resultessin ser el partit més votat arreu del país (un 40% del vot) enfront del 25% dels bolxevics. No obstant això, aquests van dissoldre la càmera i a partir de llavors els social-revolucionaris van perdre pes polític. El partit SR d'esquerra va formar una coalició amb els bolxevics en el govern soviètic, encara que abandonaren aquesta posició després de la signatura del Tractat de Brest-Litovsk. Amb tot, uns pocs SRs d'esquerra com Mikhail Kalinin van acabar unint-se al Partit Comunista. El SR i altres grups antibolxevics van ser prohibits el 1918 i la majoria de membres del partit van derivar al terrorisme. Una antiga SR, Fanny Kaplan, va tractar d'assassinar Lenin com a represàlia per la il·legalització el 30 d'agost de 1918. Molts SRs van combatre als comunistes unint-se a l'Exèrcit Blanc i a l'Exèrcit Verd durant la Guerra Civil Russa al costat dels menxevics i altres formacions socialistes moderades. La major revolta contra els bolxevics, la Rebel·lió de Tambov, va ser dirigida per un SR, Aleksandr Antónov.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Social-Revolucionari