Pioneer Venus Orbiter

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula vol espacialPioneer Venus Orbiter
Modifica el valor a Wikidata
Tipus de missiósonda planetària i orbitador Modifica el valor a Wikidata
Operador   Centre d'Investigació Ames Modifica el valor a Wikidata
NSSDCA ID1978-051A Modifica el valor a Wikidata
Núm. SATCAT10911 Modifica el valor a Wikidata
Propietats de la nau
FabricantHughes Aircraft Modifica el valor a Wikidata
Massaenlairament:
582 kg

pes sec:
517 kg Modifica el valor a Wikidata
Dimensions2,5 (diàmetre) × 1,2 (longitud) m
Potència312 W Modifica el valor a Wikidata
Inici de la missió
Llançament espacial
Data20 maig 1978, 13:13:00 UTC
LlocComplex 36, Spaceport Florida Modifica el valor a Wikidata
Vehicle de llançamentAtlas-Centaur Modifica el valor a Wikidata
Fi de la missió
Motiu de pèrduareentrada incontrolada Modifica el valor a Wikidata
Últim contacte8 octubre 1992 Modifica el valor a Wikidata
Reentrada22 octubre 1992 (a Venus) Modifica el valor a Wikidata

El Pioneer Venus Orbiter, també conegut com a Pioneer Venus 1Pioneer 12, va ser una missió a Venus dirigida pels Estats Units com a part del projecte Pioneer Venus. Llançat el maig de 1978 sobre un coet Atlas-Centaur, la nau espacial va ser inserida en una òrbita el·líptica al voltant de Venus el 4 de desembre de 1978. Va retornar dades sobre Venus fins a l'octubre de 1992.[1][2]

Llançament i arribada a Venus[modifica]

Actitud d'òrbita de Pioner Venus 1 entre 1978–1980 i 1992

El Pioneer Venus Orbiter va ser llançat per un coet Atlas SLV-3D Centaur-D1AR, que va volar des del Launch Complex 36A a l'estació de la Força Aèria de Cap Canaveral. El llançament es va produir a les 13:13:00 del 20 de maig de 1978 i va desplegar l'orbitador en òrbita heliocèntrica per la seva costa a Venus. La inserció de l'òrbita de Venus es va produir el 4 de desembre de 1978.

Nau espacial[modifica]

Pioner Venus 1 a KSC.

Fabricat per la Hughes Aircraft Company, el Pioneer Venus Orbiter es va basar en el model de satèl·lit HS-507.[3] La nau espacial era un cilindre pla, de 2,5 metres (8,2 peus) de diàmetre i 1,2 metres (3,9 peus) de longitud. Tots els instruments i subsistemes de naus espacials es van muntar a l'extrem del darrere del cilindre, excepte el magnetòmetre, que estava a l'extrem d'un braç de 4,7 metres (15 peus). Un conjunt de plaques solars s'estenien al voltant de la circumferència del cilindre. Una antena de plat de 1,09 metres (3 peus i 7 polzades) proporcionava comunicacions de banda SX amb la Terra. Un motor de combustible sòlid Star-24 es va integrar a la nau espacial per proporcionar l'empenyiment per entrar en òrbita al voltant de Venus.[3]

Des de la inserció de l'òrbita de Venus fins al juliol de 1980, la periàpside va mantenir entre 142 i 253 quilòmetres (88 i 157 milles) (a 17 graus de latitud nord) per facilitar els mesuraments del radar i la ionosfera. La nau espacial estava en una òrbita de 24 hores amb una apoàpside de 66.900 quilòmetres (41.600 milles). Posteriorment, es va permetre que la periàpside augmentés a un màxim de 2.290 quilòmetres (1.420 milles) i després caigués, per conservar combustible.

El 1991, el mapatge de radars es va reactivar per investigar parts del sud del planeta prèviament inaccessibles, juntament amb la nau espacial Magellan acabada d'arribar. Al maig de 1992, la Pioneer Venus va iniciar la fase final de la seva missió, en la qual la periàpside es va mantenir entre 150 i 250 quilòmetres (93 i 155 milles), fins que es va esgotar el propulsor de la nau, després d'això, l'òrbita va decaure de forma natural. La nau va continuar retornant dades fins al 8 d'octubre de 1992, amb les últimes senyals rebudes a les 19:22 UTC.[2] El Pioneer Venus Orbiter es va desintegrar en entrar a l'atmosfera de Venus el 22 d'octubre de 1992.[1]

Experiments[modifica]

Un mapa de Venus va produir de dada de Pioner

L'Orbitador de Venus del Pioner va portar 17 experiments amb una massa total de 45 quilograms (99 lliures):[4]

Una imatge de Venus en llum ultraviolada per l'Orbitador de Venus del Pioner
  • un fotopolarímetre en el núvol (OCPP) per mesurar la distribució vertical dels núvols, similar al fotopolarímetre d'imatges de la Pioneer 10 i la Pioneer 11
  • un mapador de radar superficial (ORAD) per determinar la topografia i les característiques de la superfície. Les observacions només es podrien realitzar quan la sonda estava a més de 4700 km sobre el planeta. Es va enviar un senyal de 20 watts en banda S (1.757 gigahertz) a la superfície que la reflectia, amb la sonda analitzant el ressò. La resolució a la periàpside era de 223 x 7 km.
  • un radiòmetre d'infraroig (OIR) per mesurar les emissions d'IR de l'atmosfera de Venus
  • Un espectròmetre de llum ultraviolada (OUVS) per mesurar la llum UV dispersada i emesa
  • un espectròmetre de massa neutre (ONMS) per determinar la composició de l'atmosfera superior
  • un analitzador de plasma (OPA) de vent solar per mesurar les propietats del vent solar
  • un magnetòmetre (OMAG) per caracteritzar el camp magnètic a Venus
  • un detector de camp elèctric (OEFD) per estudiar el vent solar i les seves interaccions
  • una temperatura d'electrons (OETP) per estudiar les propietats tèrmiques de la ionosfera
  • un espectròmetre de masses d'ions (OIMS) per caracteritzar la població d'ions ionosfèrics
  • un analitzador potencial de retard de partícules carregades (ORPA) per estudiar partícules ionosfèriques
  • dos experiments científics de ràdio per determinar el camp de gravetat de Venus
  • un experiment de radioocultació per caracteritzar l'atmosfera
  • un experiment d'arrossegament atmosfèric per estudiar l'atmosfera superior
  • un experiment de turbulència atmosfèrica i de vent solar
  • un detector d'explosió de raig gamma (OGBD) detector per enregistrar esdeveniments d'explosió del raig gamma
Òrbita de la nau espacial Pioneer Venus Orbiter.
Llançament del Pioneer Venus Orbiter amb el coet Atlas-Centaur.
Trajectòria del Pioneer Venus Orbiter.
Síntesi dels instruments
Nom Designació completa Tipus Fabricant Científic responsable Massa Consum elèctric
OCPP Orbiter Cloud Photopolarimeter Polarímetre de foto GISS J. Hansen 5 kg (11 lb) 5.4 W
ORAD Orbiter Radar Mapper Instrument Radar MIT G. Pettengill 9 kg (20 lb) 18 W
OIR Orbiter Infrared Radiometer Radiòmetre d'infrarojos JPL F. Taylor 5.9 kg (13 lb) 5.2 W
OUVS Orbiter Ultraviolet Spectrometer Espectròmetre ultraviolat LASP A. Stewart 3.1 kg (6.8 lb) 1.7 W
ONMS Orbiter Neutral Mass Spectrometer Espectròmetre de masses neutre GSFC H. Neimann 3.8 kg (8.4 lb) 12 W
OPA Orbiter Plasma Analyzer Analitzador de plasma ARC J. Wolfe 3.9 kg (8.6 lb) 5 W
OMAG Orbiter Magnetometer Magnetòmetre UCLA C. Russell 2 kg (4.4 lb) 2.2 W
OEFD Orbiter Electric Field Detector Mesurar els camps elèctrics de Venus TRW F. Scarf 0.8 kg (1.8 lb) 0.7 W
OETP Orbiter Electron Temperature Probe Indicador de temperatura d'electrons GSFC L. Brace 2.2 kg (4.9 lb) 4.8 W
OIMS Orbiter Ion Mass Spectrometer Espectròmetre de masses d'ions GSFC H. Taylor 3 kg (6.6 lb) 1.5 W
ORPA Orbiter Retarding Potential Analyzer Mesurador de càrrega d'ions LPARL W. Knudsen 2.8 kg (6.2 lb) 2.4 W
OGBD Orbiter Gamma-Ray Burst Detector Detector d'explosió de raigs gamma LASL W. Evans 2.8 kg (6.2 lb) 1.3 W
- Venus (ORO) Ciència radiofònica - A. Kliore (JPL) -
Orbiter Dual-Frequency Experiments (OGPE) - T. Croft (SRI)
Atmospheric and Solar Wind Turbulence Experiment (OTUR) - T. Croft (JPL)
Orbiter Atmospheric Drag Expe "nment (OAD) - G. Keating (LRC)
Orbiter Internal Density Distribution Experiment (OIDD) - R. Phillips (JPL)
Orbiter Celestial Mechanics Experiment (OCM) - I. Shapiro (MIT)
LASP: Laboratory for Atmospheric and Space Physics (University of Boulder, Colorado); UCLA: University of California in Los Angeles; JPL: Jet Propulsion Laboratory; MIT: Massachusetts Institute of Technology; GSFC: Goddard Space Flight Center GISS: Goddard Institute for Space Studies; LRC: Langley Research Center; ARC: Ames Research Center; LASL: Los Alamos National Laboratory; SRI: Stanford Research Institute

La nau va realitzar observacions d'altimetria de radar permetent construir el primer mapa topogràfic global de la superfície venusiana.

Observations of Halley's Comet[modifica]

De la seva òrbita de Venus, el Pioneer Venus Orbiter va poder observar el Cometa de Halley quan no era observable des de la Terra a causa de la seva proximitat al Sol durant el febrer de 1986. Les observacions de l'espectròmetre UV van controlar la pèrdua d'aigua del nucli del cometa en el periheli el 9 de febrer.[5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 McDowell, Jonathan. «Satellite Catalog». Jonathan's Space Page. Arxivat de l'original el 2003-10-11.
  2. 2,0 2,1 «Pioneer Venus 1». Solar System Exploration. NASA. Arxivat de l'original el 2006-10-04.
  3. 3,0 3,1 Krebs, Gunter. «Pioneer 12 (Pioneer Venus Orbiter, PVO)». Gunter's Space Page. Arxivat de l'original el 2005-01-12.
  4. «Pioneer Venus Project Information». NASA Goddard Space Flight Center. [Consulta: 17 agost 2016].[Enllaç no actiu]
  5. Russell, C.T.; Luhmann, J.G.; Scarf, F.L. «Pioneer Venus Observations during Comet Halley's Inferior Conjunction» (PDF). University of California, Los Angeles, 1985. Arxivat de l'original el 2009-02-27.

Vegeu també[modifica]

Revistes científiques de l'any 1979 número 4401[modifica]

Enllaços externs[modifica]