Pus parl'en cathala. Deu li'n don Gloria

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

«Pus parla en català, Déu li'n don Glòria» és la frase final d'un sonet, en català antic, escrit per un frare caputxí anònim, dedicat a l'historiador Jeroni Pujades. Figura impresa en la seva Crònica universal del principat de Catalunya del 1609 però el text és anterior.[1] Tot i que durant molt de temps la frase es va considerar anònima, hi ha estudis moderns que atribueixen la frase al frare caputxí Ciril Bofill.[2]

Es tracta d'una de les moltes vindicacions (aquesta vegada acrítica) de la llengua catalana durant l'època de la decadència literària. Josep Pau Ballot i Torres la va reprendre com la frase final de la seva Gramàtica i Apologia de la Llengua Catalana del 1815, en una ortografia modernitzada: «Puix parla en català, Déu li'n don glòria».[3] Joan Coromines sempre va barallar-se contra una interpretació laxista en el sentit que «Com que és català, ja pot anar» d'aquesta frase feta i preconitza una unitat de la llengua, tot respectant-ne les diferències, per tal d'evitar «l'uniformisme monolític del francès».[4] L'escriptor Joan Fuster i Ortells va transformar-la en una versió més laica: «Puix parla en català… vegem què ha dit» i en aquesta segona forma s'ha emprat algunes vegades.[5] En una crítica d'un cert barcelonocentrisme del món literari català contemporani, Antoni Martí Monterde proposà una nova paràfrasi: «Com que parla de Barcelona, la crítica li don glòria».[5]

Referències[modifica]

  1. «Un Capuchi». «Sonet al Doctor Jerònim Pujades en alabança de la corònica, escriu en llengua catalana: d'un seu amic religiós caputxí.». A: Jeroni Pujades. Coronica vniuersal del principat de Cathalunya. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes. Biblioteca de Catalunya. «Pus parl'en cathalà. Déu li'n don Gloria» 
  2. Maduell, Àlvar. L’autor del vers ‘Pus parla en català…’ Sant Quirze del Vallès: Maduixer 24, 2018. (Ressenya: Valentí Serra de Manresa. Analecta sacra tarraconensia: Revista de ciències historicoeclesiàstiques. Vol 91, 2018. p. 335. [referència a “Dialnet”, 2019].)
  3. «1. La parla i la llengua (i II)». Lletra Català Sempre, 16 febrer 2008 (2008-02-16). Arxivat de l'original el 2015-01-30 [Consulta: 30 gener 2015]. Arxivat 2015-01-30 a Wayback Machine.
  4. Joan Coromines en una lletra a Carles Riba i Bracons el 14 d'octubre de 1954, citada per Gómez-Ten, Robert. «Joan Coromines entre dos diccionaris: el Diccionari català-valencà-balear i el Diccionari general de la llengua catalana». A: Joan Ferrer (director). La intervenció de Joan Coromines en alguns dels grans episodis de la història de la llengua catalana del S. XX (amb un apèndix d'observacions sobre la llengua catalana de Joan Coromines) (Tesi de doctorat). Girona: Universitat de Girona. Departament de Filologia i Comunicació, 2010, p. 237-238. ISBN 9788469411148 [Consulta: 30 gener 2015]. 
  5. 5,0 5,1 Martí Monterde, Antoni «Tomba de la no ficció. Rellegir Joan Fuster, contra les derrotes de la memòria». Literatures I, 2003, pàg. 37. «Aquella vella dita «Puix parla en català, Déu li don glòria», que Fuster va reformular amb certes prevencions: ‘Puix parla en català… vegem què ha dit.’ [...] ara ha passat a formular-se: ‘Com que parla de Barcelona, la crítica li don glòria’.»