Referèndum d'independència d'Algèria de 1962
| Referèndum d'independència d'Algèria de 1962 | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
  | |||||||||||||||||
| Data | 1r juliol 1962 | ||||||||||||||||
| Tipus | referèndum d'independència | ||||||||||||||||
«Voleu que Algèria esdevingui un estat independent, cooperant amb França en les condicions definides a les declaracions del 19 de març de 1962?» | |||||||||||||||||
| Participació | |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| Resultat de la votació
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
El referèndum d'independència d'Algèria de 1962 va ser el referèndum d'independència de l'Algèria francesa convocat l'1 de juliol de 1962 i que va succeir a l'aprovació francesa dels acords d'Évian en un referèndum d'abril. Es va preguntar als electors si Algèria havia de convertir-se en un estat independent, cooperant amb França. El 99,72% hi va votar a favor, amb una participació del 91,88%.
El 3 de juliol, després del referèndum, França va declarar Algèria independent; la decisió es va publicar l'endemà al diari oficial,[1] i els líders algerians van declarar el 5 de juliol (el 132è aniversari de l'arribada francesa a Alger) com a Dia de la Independència.[2] Quan Algèria va deixar de formar part de França també va deixar de formar part de les Comunitats Europees.[3]
Context[modifica]
La guerra d'Algèria va ser iniciada pels membres del Front d'Alliberament Nacional (FAN) amb els atacs de Toussaint Rouge l'1 de novembre de 1954. Els conflictes van proliferar a França, inclosa la crisi algeriana de maig de 1958 que va provocar la caiguda de la Quarta República.[4] Les forces franceses van utilitzar mitjans brutals per intentar reprimir els nacionalistes algerians, alienant el suport a la França metropolitana i desacreditant el prestigi francès a l'estranger.[5]
El 1960, el president francès Charles de Gaulle va acceptar negociacions amb el FAN després de grans manifestacions a Alger i altres ciutats. Un referèndum de 1961 per permetre l'autodeterminació d'Algèria va ser aprovat pel 75% dels votants (incloent-hi el 70% dels votants a Algèria). Les negociacions van concloure amb la signatura dels acords d'Évian el març de 1962, que van ser aprovats pel 91% dels votants en un referèndum el 8 d'abril.[6]
Resultats[modifica]
La pregunta del referèndum es va formular: «Voleu que Algèria esdevingui un estat independent, cooperant amb França en les condicions definides a les declaracions del 19 de març de 1962?».
| Elecció | Vots | % |
|---|---|---|
| A favor | 5.975.581 | 99,72 |
| En contra | 16.534 | 0,28 |
| Vots en blanc/no vàlids | 25.565 | – |
| Total | 6.017.680 | 100 |
| Electors inscrits/participació | 6.549.736 | 91,87 |
| Font: Democràcia Directa | ||
Conseqüències[modifica]
D'acord amb els acords d'Évian (capítol III.3)[7] França es va permetre mantenir la seva base naval de Mers el-Kebir durant quinze anys. Tot i això, totes les forces es van retirar el 1967.
El 1962, l'historiador canadenc John C. Cairns va declarar que: «En certa manera, l'últim any ha estat pitjor. La tensió mai ha estat més gran. El desencant a França, almenys, mai ha estat més gran. La crueltat sense sentit de tot plegat mai ha estat més absurd i salvatge. Aquest darrer any, s'estén des del L'esperançana primavera de 1961 fins a l'alto el foc del 18 de març de 1962 va abastar una temporada de boxes a l'ombra, falses amenaces, capitulacions i histèria assassina. L'Algèria francesa va morir malament. La seva agonia va estar marcada pel pànic i la brutalitat tan lleig com podia mostrar el registre de l'imperialisme europeu. A la primavera de 1962, el cadàver infeliç de l'imperi encara es va estremir i es va tacar de fratricidi.Tot l'episodi de la seva mort, mesurat almenys set anys i mig, va constituir potser l'esdeveniment més patètic i sòrdid de tota la història de colonialisme. És difícil veure com algú d'importància en l'embolicada xarxa del conflicte va sortir bé. Ningú va guanyar el conflicte, ningú el va dominar».[8]
Referències[modifica]
- ↑ «Declaration recognising Algeria’s independence (Paris, 3 July 1962)» (en anglès). CVCE.eu. [Consulta: 28 juny 2023].
- ↑ Background Notes (en anglès). Departament d'Estat dels Estats Units. Oficina de Serveis de Premsa, p. 3.
- ↑ Birchall, Ian H. European revolutionaries and Algerian independence, 1954-1962 (en anglès). Socialist Platform, 2012. ISBN 9780850366655. OCLC 813541956.
- ↑ Calçada, Miquel «Analysis of the Algerian War of Independence or Les Événements: A lost opportunity for peace» (en anglès). Journal of Conflictology, vol. 3, núm. 2, 13-12-2012. DOI: 10.7238/joc.v3i2.1552. ISSN: 2013-8857 [Consulta: gratuït].
- ↑ Casassus, Barbara «France admits role in torture and murder of mathematician during Algerian war» (en anglès). Nature, 13-09-2018. DOI: 10.1038/d41586-018-06690-w. ISSN: 0028-0836.
- ↑ Armstrong, Philip «In Fraternity's Wake: Nancy, Derrida, and Algerian Independence» (en anglès). Diacritics, vol. 42, núm. 2, 2014, pàg. 60–81. DOI: 10.1353/dia.2014.0007. ISSN: 1080-6539.
- ↑ «Les accords d'Évian» (en francès). AXL.CEFAN.ulaval.ca, 1962. [Consulta: 28 juny 2023]. «Algèria arrenda a França l'ús de la base de Mers el-Kebir per un període de quinze anys, renovable per acord entre els dos països»
- ↑ Cairns, John C. «Algeria: The Last Ordeal» (en anglès). International Journal, vol. 17, núm. 2, 1962, pàg. 87–97.