Rustúmida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La dinastia rustúmida o rustàmida (dinastia dels rustúmides o rustàmides) fou una nissaga ibadita que va governar a Algèria, amb capital a Tahart, del 778 al 909.

Amb la gran revolta berber de Maysara el 740, gran part del Magreb va quedar fora de l'autoritat dels omeies. El cap ibadita Abu l-Khattab al-Maafiri fou elegit imam pels ibadites i al començament del 758 es va apoderar de Trípoli de Líbia. Fou reconegut pels nafusa, els hawwara i altres tribus, amb el suport de les quals es va apoderar de tota la Tripolitana amb Trípoli com a capital. El juny/juliol del 758 les seves forces van ocupar Kayrawan a l'Ifriquiya, que en aquell moment estava en mans de la tribu berbers del warfadjdjuma, que eren kharigites sufrites; el govern de la ciutat fou confiat a Abd al-Rahman ibn Rustum el futur fundador del imamat ibadita a Tahart.

Abd al-Rahman ibn Rustum era segurament un noble d'origen persa simpatitzant de les doctrines ibadites. El 752 era a Bàssora, la capital ibadita. Fou un dels cinc missioners enviats pel cap espiritual ibadita de Bàssora Abu Ubayda al-Tamim amb l'orde de fundar un imamat al Magreb, i es va establir a Kayrawan on el 758 va assolir el govern. Els kharigites sufrites havien format estats a Sigilmasa, Tlemcen i Salé, i tot el Magreb havia escapat de les mans del nou califat abbàssida. El 761 Muhammad ibn al-As'ath al-Khuza'i, governador abbàssida d'Egipte, va vèncer a la batalla de Tawurgha, prop de la costa a pocs dies de marxa a l'est de Trípoli (mai/juny) i l'imam Abu l-Khattab va morir junt amb uns dotze mil homes. L'agost del 761 Ibn al-Ashtah va recuperar Kayrawan i Ibn Rustum va fugir cap al Magreb central, arribant a la regió de Tahart on hi habitaven diverses tribus berbers ibadites i va iniciar una nova lluita. El 768 va assetjar sense èxit Tubna, capital del Zab. Kayrawan estava sòlidament en mans abbàssides i Ibn Rustum va renunciar a la seva conquesta i va optar per fundar un regne propi a Tahart. Va fundar una nova ciutat de Tahart o Tihart (en endavant distingida com la Nova, mentre l'anterior era anomenada Tahart la Vella) a uns 9 km a l'oest de la moderna Tihert o Tiaret (fundada el 763). Seria el 778 o 779 quan va rebre la investidura com imam.

Abd al-Rahman va seguir una política de pau amb els veïns (els governadors abbàssides d'Ifriquiya, els idríssides del Marroc (de Fes) i els midrarites de Sigilmasa. Va consolidar el seu estat amb el suport econòmic dels ibadites d'orient i va impulsar el comerç al Sàhara. Hauria mort el 788 havent designat un consell per escollir el nou imam. Fou escollit el seu fill Abd al-Wahhab ibn Abd al-Rahman, però una facció es va mostrar contraria i va sorgir la secta dels nukkarites. Els idríssides es van apoderar de Tlemcen (789) sense reacció. El 811 un conflicte entre rustúmides i els berbers zenetes (que eren mutazalites wasilites) es va resoldre més aviat a favor de Tahart. Encara es va produir una nova escissió, els khalafiyya, quan Khalaf ibn al-Samh, nét de l'imam Abu l-Khattab, va succeir al seu pare al-Samh com a governador del Djebel Nafusa, sense l'aprovació del imam de Tahart (que temia el sorgiment d'una dinastia separada); Khalaf es va proclamar independent i la situació es va enquistar sota Aflah ibn Abd al-Wahhab almenys fins al 836 quan Khalaf fou derrotat decisivament si bé encara després els khalafiyya van mantenir les seves posicions doctrinals.

Aflah ibn Abd al-Wahhab va tenir un llarg regnat amb el que l'imamat va arribar al zenit. Els seus successors ja van gaudir de menys poder i influència. Abu Bakr ibn Aflah va haver de cedir el poder al seu germà Muhammad Abu l-Yakzan que tenia el suport de les tribus àrabs, però fins al 882 no va aconseguir instal·lar-se a Tahart, practicant després una política de tolerància.

Va designar com successor al seu fill Yusuf Abu Hatim, cosa contraria a les normes; el seu oncle Yakub ibn Aflah es va exiliar i es va instal·lar amb els berbers zuwagha que eren del corrent khalafiyya. Va esclatar la guerra civil i Yusuf Abu Hatim fou expulsat de Tahart i Yakub fou proclamat imam però pocs anys després Yusuf, amb el suport de les classes baixes, va recuperar el poder. Yusuf fou assassinat pel seu nebot, i va pujar al tron Yakzan ibn Muhammad Abi l-Yakzan, germà del mort. Dos anys després era enderrocat per Abu Abd Allah al-Shii que actuava en nom del cap fatimita, que va entrar a Tahart sense resistència.

Imams[modifica | modifica el codi]

Genealogia.

Fonts[modifica | modifica el codi]