Sellui

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaSellui
Escut d'armes
Escut d'armes
Imatge
Entre 1897 i 1920
Localització
Map
 42° 21′ 07″ N, 1° 01′ 15″ E / 42.35202°N,1.02091°E / 42.35202; 1.02091
EstatEspanya
Comunitat autònomaCatalunya
Provínciaprovíncia de Lleida
ComarcaPallars Sobirà
MunicipiBaix Pallars Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població13 (2019) Modifica el valor a Wikidata (1,34 hab./km²)
Geografia
Superfície9,72 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud971,9 m Modifica el valor a Wikidata
Codi IDESCAT7004070005 Modifica el valor a Wikidata

Sellui, antigament Sersui, és un poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà.[1] Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està constituït en entitat municipal descentralitzada.[2]

És al nord del terme municipal, a la Vall d'Ancs. Tenia 16 habitants l'any 2013.[3]

Sellui compta, senceres o en ruïnes, amb tres esglésies: la sufragània de Santa Coloma, la capella romànica de Sant Andreu i un probable antic monestir encara no identificat.

Etimologia[modifica]

Es tracta, segons Joan Coromines, d'un altre dels molts topònims pallaresos preromans, d'origen iberobasc. La primera arrel és la de çulo (forat), rere el qual es troba el sufix -oi, també basc, sembla que de caràcter col·lectivitzador. Es tractaria, doncs, d'un "paratge amb molts forats", en referència a l'entorn geològic de Sellui.[4]

Història[modifica]

Edat moderna[modifica]

En el fogatge del 1553, Sellui (Çeluy) declara 5 focs laics.[nota 1]

Edat contemporània[modifica]

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Sellui (Celluy o Selluy). S'hi pot llegir que el poble està situat a la vora del riu d'Ancs, al capdavall d'un pendís de muntanya, on és combatut pels vents de ponent i de llevant. El clima hi és fred, i s'hi produeixen inflamacions. Tenia en aquell moment 7 cases i una església, dedicada a Santa Coloma, sufragània de la d'Ancs. Descriu el territori de Sellui com a pedregós i muntanyós.[5]

S'hi collia ordi, patates, llegums i una mica de fruita, hortalisses i herba per als prats. S'hi criaven ovelles, i hi havia caça de llebres, conills i perdius. La població era de 12 veïns (caps de casa) i 72 ànimes (habitants).[5]

L'Entitat Municipal Descentralitzada[modifica]

La Entidad local menor de Selluy fou autoritzada per Decret del Ministerio de la Gobernación el 4 de desembre del 1953, en un decret signat per Francisco Franco i el ministre Blas Pérez González. Eren regides per un alcalde pedani. Passats els anys, aquestes entitats foren convertides en les actuals "Entitats municipals descentralitzades" i adaptades a les noves legislacions municipals.

Com està previst en la legislació municipal vigent en l'actualitat, els pobles constituïts en Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) elegeixen, alhora que l'alcalde i regidors del seu municipi, un president d'EMD. En el cas de Sellui, aquesta figura ha estat coberta fins ara per:

  • Jaume Miró i Mora (1979 - 1983)
  • Antoni Jordana i Rocafort (1983 - 1995)
  • Josep Peret i Vidal (1995 - 2007)
  • Jaume Comas i Boix (2007 - 2011)
  • Jordi Vives i Bonet (2011 - actualitat)

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica
1990199119941995199620012003200520102013
2566691014111916

Les cases del poble[6][modifica]

  • Casa Bernat
  • Casa Carrera
  • Casa Casolà
  • Casa Coix
  • Casa Gascó
  • Casa Janot
  • Casa Janotet
  • Casa Joan
  • Casa Manel
  • Casa Menut
  • Casa Moronat
  • Casa Peret
  • Casa Peró
  • La Rectoria
  • Casa Rinflat
  • Casa Xamorra
  • Casa Xirinell

Notes[modifica]

  1. ↑ "Antoni Badet, Joan d'Arnau Guillem, Joan de Llavorsí, Peret de Bertran i Jaume de Bertran". Iglésias 1981.

Referències[modifica]

  1. ↑ «Sellui». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Entitat Municipal Descentralitzada de Sellui». municat.gencat.cat. [Consulta: 24 agost 2020].
  3. ↑ Dades de població a www.municat.gencat.cat.
  4. ↑ Coromines 1997.
  5. ↑ 5,0 5,1 Madoz 1847.
  6. ↑ Montaña 2004.

Bibliografia[modifica]

  • Barbal, Maria. «Sellui». A: Camins de quietud. Barcelona: Edicions 62, 2002 (3a edició) (No ficció, 6). ISBN 84-297-4894-6. 
  • Coromines, Joan. «Sellui». A: Onomasticon cataloniae. VI Sal - Ve. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1997. ISBN 84-7256-854-7. 
  • Gavín, Josep Maria. Pallars Sobirà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies, 9). ISBN 84-85180-26-7. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981, p. 90. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2. 
  • MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. VI pàg. 306. Madrid: Establecimiento literario-tipográfico La Ilustración, 1847. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 
  • Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Gerri de la Sal - Montcortès de Pallars». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sellui
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sellui&oldid=32795888»