Urinari

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fila d'urinaris suspesos
Urinaris recolzats al terra

Un urinari és un aparell utilitzat per orinar,[1] generalment situat en banys públics masculins. Solen ser de porcellana, fosa o acer. N'hi ha amb diferents formes: rodons, ovalats, rectangulars, suspesos del mur o recolzats a terra.

L'urinari es diferencia del inodor en què està dissenyat només per a orinar, és a dir, per abocar únicament excrements líquids. Igual que els vàters, la majoria té una descàrrega de aigua, que pot ser automàtica per mitjà de sensor és o electrovàlvules, o manual amb un polsador. Solen contenir desinfectants amb desodoritzant per evitar olor desagradables i mantenir la higiene.

Són dispositius que generalment malgasten una gran quantitat d'aigual,[2] entre d'altres a causa de la manca de consciència o descuit dels que el fan servir, per això en l'actualitat se'ls incorporen elements manuals o automàtics que possibiliten un ús racional de l'aigua. Fins i tot hi ha models que per funcionar no utilitzen gaire aigua, ja que fan servir en la descàrrega un dipòsit que conté un gel de baixa densitat, que al moment de passar l'orina, activa una mena de trampa o barrera de manera automàtica, que només consumeix mig litre d'aigua un parell de vegades al dia amb l'únic objectiu de retirar l'orina o altres substàncies que poguessin quedar adherits a la superfície de l'urinari.

Vers 1870 es va començar a equipar les ciutats d'urinaris públics, per tal promoure la higiene i evitar que els homes continuïn pol·luint angles foscs no apropiats. A l'època on la homosexualitat només es podia viure en clandestinat, aquest equipament va evolucionar vers un lloc de trobada.[3] S'hi havia sempre d'actuar amb la màxima prudència i amb molta por. «Era un calvari per aquells que eren catòlics practicants o que estaven convençuts que eren uns malalts».[4] Durant la dictatura franquista els urinaris eren llocs predilectes de la policia per a caçar homosexuals.[5] Fora de la península ibèrica, uns dels urinaris més famosos va ser el de la plaça Spielbudenplatz a Sankt Pauli (Hamburg) al qual la polícia urbana havia instal·lat un mirall semitransparant darrere del qual havia un lloc d'observació. El 1980, l'activista gai Corny Littmann va trencar el mirall i descobrir el post d'observació.[6] Un escàndol va esclatar quan va palesar que la polícia tenia set posts més, des dels quals va observar els gais des del 1964, amb complicitat del govern socialdemocrata de la ciutat-estat.[7]

Normes[modifica | modifica el codi]

Segons la normativa d'accessibilitat catalana, quan hi ha més de cinc unitats, l'alçada del cantell ha de ser entre 30 i 40 cm al menys en una unitat.[8] Quan s’agrupin més d’un wàter en els vestidors d’homes d'equipaments esportius, es podrà substituir un wàter per dos urinaris, sempre que hi resti almenys un wàter.[9] En càmpings i altres establiments d'ús turístic vigeixen altres normes.[10] La Comissió europea acaba d'aprovar la nova normativa per atorgar l'Etiqueta ecologica per inodors i urinaris de descàrrega a feble consum d'aigua.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Urinari». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 «Nova categoria de l'Etiqueta ecològica de la UE: Inodors i urinaris de descàrrega», Barcelona, Departament de Territori i Sostenibilitat, Medi Ambient i Sostenibilitat, 12 de novembre de 2013
  3. «La drague extérieur: les vespasiennes» (francès), L'hexagone gay, s.d.(en català: Lligar a cel obert: els urinaris públics)
  4. Armand de Fluvià, «De la vergonya a l’URC» en El Moviment Gai, Lesbià i Transexual a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Departament d'Acció social i Ciutadània, 2006, pàgina 11
  5. Rosario Fontova, «Homosexuals, desvagats i malfactors», La model de Barcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, pàgina 214, 2010, ISBN 978-84-393-8362-8
  6. «Dicker Hammer», Der Spiegel, 14 de juliol de 1980 (en català: Martell pesat)
  7. «Seit 16 Jahren "Spitzel"-Spiegel», Hamburger Abendblatt, 18 de juliol de 1980, pàgina 3 (en català: El mirall d'espionatge existeix des de setze anys)
  8. Comparativa del codi tècnic de l'edificació amb normativa d'accessibilitat de Catalunya, Xarxa Mobal, Barcelona
  9. Normativa tècnica d’equipaments esportius, Diputació de Barcelona.
  10. Decret 159/2012, de 20 de novembre, d'establiments d'allotjament turístic i d'habitatges d'ús turístic
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Urinari Modifica l'enllaç a Wikidata