Usuària:EmmaGonzalezHerrero/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

UNITED ARTISTS[modifica]

UA va llançar One Flew Over the Cuckoo's Nest, l'any 1975, que va guanyar el premi a l'Acadèmia de Millor Pel·lícula i va ser la pel·lícula més taquillera de UA, amb una recaptació de 163 milions de dòlars. UA va continuar guanyant l'Oscar a la Millor Pel·lícula els dos anys següents, amb Rocky i Annie Hall, convertint-se en el primer estudi a guanyar el premi durant tres anys consecutius i també a convertir-se en l'estudi amb més guanyadors a la Millor Pel·lícula de llavors, amb 11 premis.

No obstant això, Transamerica no estava satisfeta amb llançaments de UA com Midnight Cowboy i Last Tango in París que van ser valorats com a X per la Motion Picture Association of America. En un moment donat, la companyia matriu va expressar el seu desig de retirar gradualment el nom de UA i reemplaçar-lo per Transamerica Films. Krim va tractar de convèncer a Transamerica perquè abandonés United Artists, no van poder arribar a un acord. Finalment, l'any 1978, després d'una disputa amb el cap de Transamerica, John R. Beckett, per les despeses administratives, van abandonar els principals executius de UA, incloent-hi el president Krim. Pocs dies després van anunciar la formació d'Orion Pictures, amb el suport de Warner Bros.

Transamerica va inserir a Andy Albeck com a president de UA, els quals va tenir el seu any més reeixit amb quatre èxits el 79: Rocky II, Manhattan, Moonraker, i The Black Stallion.

El nou lideratge va acordar donar suport a Heaven's Gate, un projecte del director Michael Cimino, que va sobrepassar enormement el seu pressupost i va costar 44 milions de dòlars. Això va portar a la renúncia d'Albeck que va ser reemplaçat per Norbert Auerbach. United Artists va registrar una pèrdua important per l'any, degut gairebé íntegrament al fracàs de taquilla de Heaven's Gate.

El 1980, Transamerica va decidir sortir del negoci de la producció cinematogràfica i posar United Artists al mercat. Kirk Kerkorian's Tracinda Corp. va comprar l'empresa el 1981. Tracinda també posseïa la Metro-Goldwyn-Mayer.

United Artists Classics[modifica]

El 1981, United Artists Classics (UAC), que anteriorment havia estat una divisió de la companyia que va tornar a publicar títols de la biblioteca, es va convertir en un distribuïdor de la primera pel·lícula d'art per Nathaniel T. Kwit, Jr. Posteriorment es contracta com a cap de la divisió de vendes a Tom Bernard, i Ira Deutchman va ser contractat com a cap de màrqueting. Més tard, la divisió va afegir a Michael Barker i a Donna Gigliotti. Deutchman va marxar per formar Cinecom, i Barker i Bernard van formar Orion Classics i Sony Pictures Classics. La distribuïdora va llançar principalment pel·lícules estrangeres i independents com Ticket to Heaven i The Grey Fox, i ocasionalment reedicions de primera execució de la biblioteca de UA. Quan Barker i Bernard van marxar per formar Orion Classics, UAC va ser breument rebatejat, l'any 1984, com MGM/UA Classics abans de deixar d'operar a finals dels anys vuitanta.

MGM/UA Entertainment Company[modifica]

Les empreses fusionades es van convertir en MGM/UA Entertainment Company i el 1982 van començar a llançar noves filials: MGM/UA Home Entertainment Group, MGM/UA Classics i MGM/UA Television Group.

El 1981, Fred Silverman i George Reeves a través d'InterMedia Entertainment van arribar a un acord amb l'estudi per produir pel·lícules i programes de televisió.

Després de la compra, les funcions de David Begelman van ser transferides de la MGM a la MGM/UA. Sota Begelman, MGM/UA va produir pel·lícules sense èxit i va ser acomiadat el juliol de 1982. De les 11 pel·lícules que va posar en producció, en el moment de la seva terminació només Poltergeist va resultar ser un èxit.

Com a part de la consolidació, el 1983, MGM va tancar la seu de United Artists a 729 Seventh Avenue a la ciutat de Nova York.

WarGames i Octopussy van aconseguir beneficis substancials per a la nova MGM/UA el 1983, però no van ser suficients per a Kerkorian. L'especulació dels analistes va ser que un dels estudis, molt probablement UA, es vendria per finançar la compra d'accions de l'altre (MGM) per fer aquest estudi privat.

Turner[modifica]

El 7 d'agost de 1985, Ted Turner va anunciar que la seva empresa, Turner Broadcasting System, compraria MGM/UA. A mesura que les llicències de pel·lícules per a la televisió es van fer més complicades, Turner va veure el valor d'adquirir la biblioteca de cinema de la MGM per a la seva superestació WTBS. Sota els termes de l'acord, Turner immediatament vendria United Artists de nou a Kerkorian.

En previsió, Kerkorian va instal·lar el productor de cinema Jerry Weintraub com a president i director executiu de United Artists Corporation el novembre de 1985. L'exexecutiu de l'American Broadcasting Company, Anthony Thomopoulos, va ser reclutat com a president de UA. La tinença de Weintraub a UA va ser breu; va deixar l'estudi l'abril de 1986, reemplaçat per l'exexecutiu de Lorimar, Lee Rich.

El 25 de març de 1986, l'adquisició de MGM/UA per part de Turner va ser finalitzada en un acord per $ 1500 milions de dòlars, ​ i va ser canviada de nom a "MGM Entertainment Co". Kerkoriann després va recomprar United Artists per aproximadament 480 milions de dòlars.

Empresa de comunicacions MGM/UA[modifica]

El 21 d'agost de 1986, United Artists va anunciar la seva reentrada a la producció cinematogràfica; Baby Boom i Real Men van ser les primeres pel·lícules que van produir, amb un visionat de 26 pel·lícules per desenvolupar.

United Artists va ser rebatejat com MGM/UA Communications Company i es va organitzar en tres unitats principals: una producció de televisió i dues unitats de cinema. David Gerber va dirigir la unitat de televisió amb Anthony Thomopoulous a United Artists, i Alan Ladd, Jr. a la MGM. Tot i un ressorgiment a la taquilla el 1987 amb Spaceballs, The Living Daylights i Moonstruck, MGM/UA va perdre 88 milions de dòlars. Aquell novembre, Hoyts i United Artists van decidir retirar la seva associació de coproducció.

L'abril de 1988, el 82 % de la MGM/UA de Kerkorian es va vendre; la MGM i UA es van dividir al juliol. Finalment, el 25 % de la MGM es va oferir a Burt Sugarman, i als productors Jon Peters i Peter Guber, però el pla va fracassar més tard. Rich, Ladd, Thomopoulous i altres executius van cansar-se de les "pallassades" de Kerkorian i van començar a marxar. L'estiu de 1988, l'èxode massiu d'executius va començar a afectar a les produccions, amb moltes cancel·lacions de pel·lícules. La venda de 1989 de MGM/UA a la companyia australiana Qintex/Australian Television Network també va fracassar, a causa de la fallida de la companyia més tard aquell any. El 29 de novembre de 1989, Turner Broadcasting System (els propietaris de la biblioteca de MGM abans de maig de 1986) va intentar comprar actius d'entreteniment de Tracinda Corporation, incloent-hi MGM/UA Communications Co. (que també incloïa United Artists, MGM/UA Home Video, i MGM/UA Television Productions), però va fracassar.  UA es va quedar essencialment adormida després de 1990 i no va estrenar pel·lícules durant diversos anys.

La dècada de 1990[modifica]

Finalment, el 1990, el promotor italià Giancarlo Parretti va comprar UA. Va comprar una petita empresa i la va rebatejar com a Pathé Communications, anticipant-se a una compra amb èxit de la Pathé, l'empresa francesa original. Però el seu intent va fracassar i en comptes d'això es va fusionar MGM/UA amb la seva antiga empresa, resultant en MGM-Pathé Communications Co. Durant la transacció, Parretti va exagerar la seva pròpia condició financera i en un any va deteriorar el seu principal prestador, Crédit Lyonnais,que es va adjudicar l'estudi el 1992. Això va donar lloc a la venda o tancament de la cadena de cinemes MGM/UA als Estats Units. El 2 de juliol de 1992, MGM-Pathé Communications va ser novament anomenada Metro-Goldwyn-Mayer, Inc. En un esforç per fer que MGM/UA fos venible, Credit Lyonnais va augmentar la producció i va convèncer a John Calley per dirigir UA. Sota la seva supervisió, Calley va reviure les franquícies Pink Panther i James Bond i va destacar el passat de UA en donar el llançament més ampli mai a una pel·lícula amb una qualificació NC-17, Showgirls. Credit Lyonnais va vendre MGM el 1996, de nou a Kirk Kerkorian's Tracinda, el que va portar a la sortida de Calley.

El 1999, el cineasta Francis Ford Coppola va intentar comprar UA a Kerkorian que va rebutjar l'oferta. Coppola va signar un acord de producció amb l'estudi.

Dels anys 2000 al present[modifica]

El 1999, UA va ser reposicionada com a estudi especialitzat. MGM acabava d'adquirir The Samuel Goldwyn Company, que havia estat un dels principals distribuïdors de pel·lícules d'art. Després de retirar-se aquest nom, la MGM va clavar UA a Metro-Goldwyn-Mayer Pictures. La distribució, marca i drets d'autor de dues de les franquícies principals de UA (Pink Panther i Rocky) es van traslladar a MGM, tot i que els llançaments selectes de MGM (sobretot la franquícia de James Bond) porten un copyright de United Artists. La primera pel·lícula d'art que va portar el nom de UA va ser Things You Can Tell Just by Looking at Her.

United Artists va contractar a Bingham Ray per dirigir la companyia l'1 de setembre de 2001. Sota la seva supervisió, la companyia va produir i distribuir moltes pel·lícules d'art, incloent-hi Bowling for Columbine, de Nicholas Nickleby, i la guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula d'Idioma estranger, No Man's Land. Ray va renunciar a la companyia el 2004.

El 2005, una associació de Comcast, Sony i diversos bancs mercantils van comprar United Artists i el seu pare, la MGM, per 4,8 mil milions de dòlars. Tot i que només era un inversor minoritari, Sony va tancar el sistema de distribució de la MGM. Les pel·lícules que UA havia completat i planejat per a la seva estrena —Capote, Art School Confidential, The Woods, i Romance and Cigarettes— van ser reassignades a Sony Pictures Classics.

Al març de 2006, MGM va anunciar que tornaria a ser una empresa de distribució domèstica.

Sony tenia una participació minoritària en la MGM, però, d'altra banda, la MGM i UA operaven sota la direcció de Stephen Cooper (CEO i propietari minoritari de la MGM).

United Artists Entertainment[modifica]

El 2 de novembre de 2006, la MGM va anunciar que Tom Cruise i la seva companya de producció Paula Wagner estaven intentant ressuscitar UA. Aquest anunci es va produir després que el duo fos alliberat d'una relació de producció de catorze anys a la Paramount Pictures. Cruise, Wagner i MGM Studios van crear United Artists Entertainment LLC i el productor/actor i la seva socia posseïen una participació del 30 % a l'estudi, amb l'aprovació del consorci de propietaris de MGM. L'acord els va donar control sobre la producció i el desenvolupament. Wagner va ser nomenada directora general, i se li va assignar un llistat anual de quatre pel·lícules amb diferents rangs pressupostaris, mentre que Cruise va servir com a productor per al renovat estudi i l'estrella ocasional.

UA es va convertir en el primer estudi de cinema que va concedir una renúncia a Writers Guild of America, West (WGA) el gener de 2008 durant la vaga dels escriptors.

El 14 d'agost de 2008, MGM va anunciar que Wagner deixaria UA per produir pel·lícules de forma independent. La seva producció com a cap de UA era de dues pel·lícules, ambdues protagonitzades per Cruise, Lions for Lambs i Valkyrie. La sortida de Wagner va portar a l'especulació que una revisió de UA era imminent.

Des de llavors, UA ha treballat com a coproductora amb la MGM per a dos llançaments: el remake de Fame i Hot Tub Time Machine, del 2009.

Un informe financer de 2011 va revelar que la MGM va recuperar la seva participació del 100% a United Artists. La MGM va declarar que podria continuar fent noves pel·lícules sota la marca UA.

United Artists Media Group[modifica]

El 22 de setembre de 2014, la MGM va adquirir un interès del 55 % en One Three Media i Lightworkers Media, ambdós operats per en Mark Burnett i la Roma Downey i en part propietat de Hearst Entertainment. Les dues companyies es van consolidar en una nova companyia de televisió, United Artists Media Group (UAMG), un renaixement de la marca UA. En Burnett es va convertir en CEO de UAMG i la Downey es va convertir en presidenta de Lightworkers Media, la divisió familiar i religiosa de UAMG. UAMG es va convertir en l'estudi de distribució de la programació de Mark Burnett Productions, com Survivor. UAMG havia de formar un canal basat en la fe massa alt.

El 14 de desembre de 2015, la MGM va anunciar que havia adquirit la participació del 45 % restant de la UAMG que encara no posseïa i va ajuntar la UAMG a la televisió de la MGM. Hearst, na Downey i en Burnett van rebre accions de la MGM valorades col·lectivament en 233 milions de dòlars. A més, en Burnett va ser ascendit a CEO de MGM Television, reemplaçant a la Roma Khanna. El servei planificat de la fe es va convertir en una entitat separada, propietat de la MGM, en Burnett, na Downey i Hearst.

Estudis Digitals d'Artistes Units[modifica]

L'agost del 2018, la MGM va rellançar la marca United Artists com una empresa de producció i distribució digital dirigida a crear imatges de moviment originals, programes de televisió, contingut en forma curta i sèries digitals, així com construir sobre la IP existent de la MGM per a la distribució a través de plataformes digitals. Conegut com a United Artists Digital Studios, els projectes de la companyia inclouen sèries originals de forma mitjana com Stargate Origins, sèries digitals interactives com #WarGames, i sèries de guió com The Baxters.

L'empresa de distribució de la MGM i l'Annapurna Pictures' Mirror va ser reanomenada com United Artists Releasing el 5 de febrer de 2019, cent anys després de la fundació de United Artists.

HELP![modifica]

Help! és una pel·lícula musical britànica de 1965 dirigida per en Richard Lester, protagonitzada per The Beatles, amb figurants com en Leo McKern, l'Eleanor Bron, en Victor Spinetti, en John Bluthal, el Roy Kinnear i en Patrick Cargill. La segona pel·lícula protagonitzada pels Beatles després de A Hard Day's Night, Help!, d'en Lester, veu la lluita del grup per protegir a en Ringo Starr d'un sinistre culte oriental i un parell de científics bojos, els quals estan tots obsessionats a obtenir un anell de sacrifici que li envia un fan. La banda sonora va ser llançada com el cinquè àlbum d'estudi de la banda sota el mateix nom.

Help! Va tenir la seva estrena al London Pavilion Theatre al West End de Londres el 29 de juliol de 1965, en presència de la princesa Margarida, comtessa de Snowdon i el comte de Snowdon. Tot i que no es va rebuda en aquell moment amb el mateix nivell d'admiració que la seva primera pel·lícula, a Help! ara se li atribueix la influència en el desenvolupament de vídeos musicals.

Argument[modifica]

Un culte oriental (una paròdia del culte Thuggee) està a punt de sacrificar una dona a la seva deessa, Kaili. S'adonen que no porta l'anell de sacrifici, doncs, el Ringo Starr, bateria dels Beatles, té l'anell, enviat a ell per la mateixa víctima a punt de ser sacrificada, que és un fan dels Beatles. Decidit a recuperar l'anell i sacrificar la dona, el cap sacerdot, en Clang, diversos membres de culte i la gran sacerdotessa Ahme marxen a Londres. Després d'intents fallits de robar l'anell sense que en Ringo s'adonés, s'enfronten a ell en un restaurant indi. En Ringo s'assabenta que serà el següent sacrifici si no abandona l'anell. No obstant això, l'anell està encaixat al dit i no pot treure-se'l.

Els Beatles són perseguits per Londres per membres del culte. Després que un joier no pugui treure-li l'anell del dit, la banda recorre als esforços desconcertants d'un científic boig i el seu assistent; quan el seu equip no en pot fer res respecte a l'anell, el científic decideix que d'alguna manera l'ha d'adquirir. L'Amhe arriba al rescat dels Beatles, i intenta encongir el dit de Ringo per treure l'anell amb facilitat, però el culte i els científics arriben a la casa de la banda, fent que l'Ahme deixi caure la xeringa en xoc, encongint a en Paul en el seu lloc.

La banda corre cap als Alps austríacs i escapa per poc d'una trampa, gràcies a l'Ahme, que està ajudant secretament als Beatles. Per mantenir-se fora de perill, demanen protecció de Scotland Yard. Estan amagats al palau de Buckingham, evitant per poc ser capturats pel científic. Més tard, en un pub, en Clang posa una trampa per a en Ringo que implica una trapa i un tigre.

Després fugen cap a les Bahames, seguits pels agents de policia, el científic i els membres de culte. Després que en Ringo estigui a punt de ser capturat, la policia que els altres Beatles es facin passar per ell per tal d'atrapar els membres de culte. Malgrat els seus esforços, el científic agafa a en Ringo i l'amaga a bord d'un vaixell on té la intenció de tallar-li el dit per aconseguir l'anell. L'Ahme rescata al Ringo donant al científic una solució de reducció a canvi. Els dos es capbussen a l'oceà per escapar, però en Ringo no pot nedar i són capturats per en Clang i els seus seguidors.

Al final, quan en Ringo està a punt de ser sacrificat a la platja, l'anell de sobte surt. Posa l'anell al dit d'en Clang, que és perseguit pel seu propi culte mentre sona la cançó "Help!".

Producció[modifica]

Producció[modifica]

D'acord amb les entrevistes realitzades amb en Paul McCartney, el George Harrison i en Ringo Starr per The Beatles Anthology, el director Richard Lester va rebre un pressupost més gran per a aquesta pel·lícula que el que tenia per A Hard Day's Night, gràcies a l'èxit comercial d'aquest últim. Per tant, aquesta pel·lícula era en color i es va rodar en diverses localitzacions d'ultramar. També se li va donar una partitura musical més extensa que a A Hard Day's Night, proporcionada per una orquestra completa, i que inclogué peces de música clàssica ben coneguda: Lohengrin d'en Wagner, Preludi de l'acte III, Obertura d'en Tchaikovsky de 1812, Novena Simfonia de Beethoven ("Oda a l'alegria"), i, durant els crèdits finals i amb la seva pròpia interpretació vocal còmica, l'obertura de Il barbiere di Siviglia.

Help! es va rodar a Londres, Salisbury Plain, els Alps austríacs, Nova Providència i les Illes Paradies a les Bahames, i Twickenham Film Studios, començant a les Bahames el 23 de febrer de 1965. En Ringo Starr va comentar a The Beatles Anthology que estaven a les Bahames per a les escenes del clima càlid, i per tant havien de portar roba lleugera tot i feia bastant de fred.

Les escenes d'esquí es van rodar a Obertauern, un petit poble d'Àustria. Una de les raons per les quals es va escollir aquesta ubicació va ser que les estrelles de la pel·lícula tenien menys probabilitats de ser reconegudes allà que en un dels resorts d'esquí més grans amb molts turistes britànics. Els Beatles van estar a Obertauern durant unes dues setmanes al març de 1965, juntament amb un equip de pel·lícules d'unes 60 persones.

Els Beatles no van gaudir particularment filmant Help!, ni estaven satisfets amb el producte final. El 1970, John Lennonva dir que se sentien extres en la seva pròpia pel·lícula [1]:

« La pel·lícula estava fora del nostre control. Amb A Hard Day's Night, vam fer moltes aportacions, i va ser semirealista. Però amb Help!, Dick Lester no ens va dir de què es tractava. »

Deu anys més tard, Lennon era més caritatiu:

M'adono, mirant enrere, que avançat era. Va ser un precursor del Batman "Pow! A la televisió, aquest tipus de coses. Però [Lester] mai ens ho va explicar. En part, potser, perquè no havíem passat molt de temps junts entre la nit d'un dia dur i l'ajuda! i en part perquè estàvem fumant marihuana per esmorzar durant aquest període. Ningú podia comunicar-se amb nosaltres, tots eren ulls esmaltats i riure tot el temps. En el nostre propi món. És com no fer res la major part del temps, però encara havent de pujar a les 7 del matí, així que ens avorrim.[7]