Usuària:Ster58/Anna Kingsford

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Anna Kingsford va ser una de les primeres dones angleses per obtenir-ne un grau en medicina, després que Elizabeth Garrett Anderson, i l'estudiant mèdic única al temps per graduar-se sense havent-hi experimentat en un animal sol. Va perseguir el seu grau a París, graduant-se el 1880 després de sis anys d'estudi, de manera que va poder continuar el seu animal advocacy d'una posició d'autoritat. La seva tesi final, L'Alimentation Végétale de l'Homme, era en els beneficis de vegetarianisme, va publicar en anglès com La Manera Perfecta dins Dieta (1881).[1] Va fundar la Societat de Reforma Alimentària aquell any, viatjant des del Regne Unit per parlar sobre vegetarianisme, i a París, Geneva, i Lausana per parlar fora contra experimentació animal.

Kingsford va ser interessada en el budisme i Gnosticism, i esdevenia activa en el theosophical

moviment a Anglaterra, esdevenint el president del Londres Allotja del Theosophical Societat el 1883. Va dir que va rebre idees en trance-com estats i en el seu son; aquests van ser recollits dels seus

manuscrits i pamflets pel seu col·laborador de per vida Edward Maitland, i publicat pòstumament en el llibre, Clothed amb el Sol (1889).[2] Subjecte a malalt-salut tota la seva vida, va morir de malaltia pulmonar a l'edat de 41 anys, provocada per un atac de pneumònia. La seva escriptura era virtualment desconeguda durant més de 100 anys després que Maitland publiqués la seva biografia, La Vida d'Anna Kingsford (1896), encara que Helen Rappaport va escriure dins 2001 que la seva vida i el seu treball es tornessin a estudiar.[3]




Primers anys[modifica]

Kingsford va néixer a Punt de Maryland, Stratford, ara part de Londres de l'est però llavors en Essex, a John Bonus, un ric comerciant i la seva muller, Elizabeth Ann Schröder.[4]

Per totes bandes era una nena precoç, va escriure el seu primer poema quan només tenia nou anys, i Beatrice: un Conte dels Cristians Primerencs quan tenia tretze anys. Deborah Rudacille escriu que Kingsford va gaudir de la lluita contra la caça fins que, un dia, va tenir una visió de si mateixa com la guineu.[5][6] Segons Maitland era una "vident nascuda," amb un regal "per veure aparicions i endivinar els caràcters i fortunes de les persones", alguna cosa d'ella que segons es diu ha après per mantenir-se silenciosament.[7]

Va casar-se amb el seu cosí, Algernon Godfrey Kingsford el 1867 quan tenia vint-i-un anys, va donar a llum a una filla, Eadith, un any més tard. Tot i que el seu marit era un sacerdot anglicà, es va convertir al catolicisme romà el 1872.

Kingsford va aportar articles a la revista "Penny Post" des d'1868 a 1873.[8] Havent-hi deixat £ 700 a l'any pel seu pare, va comprar en 1872 1872 el paper Propi de la Senyora , i va començar a treballar com a editora, la qual cosa la va posar en contacte amb algunes prominents dones del dia, incloent-hi l'escriptora, feminista i anti-vivisectionist Frances Power Cobbe. Va ser un article de Cobbe sobre vivisecció en el paper Propi de la Senyora que va despertar l'interès de Kingsford en el tema.

Estudis i recerca[modifica]

Edward Maitland, Kingsford col·laborador i biògraf

En 1873, Kingsford va conèixer l'escriptor Edward Maitland, un vidu, amb qui va compartir el seu rebuig de materialisme. Amb la benedicció de Kingsford marit, tots dos van començar a col·laborar, Maitland acompanyant-li a París quan va decidir medicina. Paris era en aquell temps el centre d'una revolució en l'estudi de fisiologia, molt d'ell arran d'experiments en animals, particularment gossos, i majoritàriament conduït sense anestèsic. Claude Bernard (1813–1878), descrit com el "pare de la fisiologia", treballava allí, i va dir que "el fisiòleg no és un home normal: és un científic, posseït i absorbit per la idea científica que persegueix. escolta els crits dels animals, no veu la sang que flueix, no veu res més que la seva idea ..."

Walter Gratzer, professor emeritus de bioquímica a Universitat London de King , escriu que va aparèixer una significativa oposició a la vivisecció a l'Anglaterra victoriana, en part per la revulsió en la investigació que es va dur a terme a França.[9] Bernard i altres fisiòlegs bén coneguts, com Charles Richet a França i Michael Adoptius a Anglaterra, van ser fortament criticats per la seva feina. Els anti-viviseccionistes britànics es van infiltrar a les conferències a París de François Magendie, el mestre de Bernard , qui va dissecar gossos sense anestèsia, presumptament cridant-lis — "Tais-toi, pauvre bête!" (Calla, pobra bèstia!) — mentre treballava.[10] L'esposa de Bernard, Marie-Francoise Bernard, es va oposar violentament a la seva investigació, tot i que la finançava a través del seu dot. Al final, ella es va divorciar i va establir una societat anti-vivisecció. Aquest va ser l'ambient a la facultat de medicina i als hospitals docents de París quan Kingsford va arribar, assumint la càrrega addicional de ser dona. Tot i que les dones se'ls permetia estudiar medicina a França, Rudacille escriu que no se'ls va donar la benvinguda. Kingsford va escriure al seu marit el 1874:

« Things are not going well for me. My chef at the Charité strongly disapproves of women students and took this means of showing it. About a hundred men (no women except myself) went round the wards today, and when we were all assembled before him to have our names written down, he called and named all the students except me, and then closed the book. I stood forward upon this, and said quietly, "Et moi aussi, monsieur." [And me, Sir.] He turned on me sharply, and cried, "Vous, vous n'êtes ni homme ni femme; je ne veux pas inscrire vôtre nom." [You, you are neither man nor woman; I don't want to write your name.] I stood silent in the midst of a dead silence."[11] »

Kingsford estava inquiet per les mirades i els sons dels experiments amb animals que va veure. Va escriure el 20 d'agost de 1879:

I have found my Hell here in the Faculté de Médecine of Paris, a Hell more real and awful than any I have yet met with elsewhere, and one that fulfills all the dreams of the mediaeval monks. The idea that it was so came strongly upon me one day when I was sitting in the Musée of the school, with my head in my hands, trying vainly to shut out of my ears the piteous shrieks and cries which floated incessantly towards me up the private staircase ... Every now and then, as a scream more heart-rending than the rest reached me, the moisture burst out on my forehead and on the palms of my hands, and I prayed, "Oh God, take me out of this Hell; do not suffer me to remain in this awful place"[12]

Mort[modifica]

Alan Pert, un dels seus biògrafs, va escriure que Kingsford va ser agafat en pluja torrencial a París a novembre de 1886 en el seu

laboratori al laboratori de Louis Pasteur, un dels més prominents viviseccionistes del període. Segons es diu va gastar

hores en roba humida i pneumònia desenvolupada, llavors tuberculosi pulmonar.[13] Va viatjar a la Riviera i a Itàlia, de vegades amb Maitland, en altres ocasions amb el seu marit, esperant en va que un clima diferent l'ajudaria a recuperar-se.

Al juliol de 1887, es va establir a Londres en una casa que ella i el seu marit van llogar als 15 jardins de Wynnstay, Kensington, i van esperar a morir, tot i que va romandre mentalment actiu.[14]

Va morir el 22 de febrer de 1888, amb 41 anys d'edat, i va ser enterrada al cementiri de Saint Eata, una església del segle XI aAtcham pel River Severn, l'església del seu marit. El seu nom a la mort es registra com Annie Kingsford. Sobre el seu matrimoni en Sussex en 1867, el seu nom es va donar com Annie Bonus.[15]

Feines[modifica]

Veu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Rudacille, pp. 31, 46
  2. ↑ Kingsford, Anna Bonus. Clothed with the Sun. John M. Watkins, 1889
  3. ↑ Rappaport, Helen. "Kingsford, Anna," Encyclopedia of Women Social Reformers, 2001.
  4. ↑ Maitland 1896, p. 1.
  5. ↑ Rudacille, pp. 33–34
  6. ↑ Burgess, Jennifer. "Biography", Victorian Web, accessed 30 March 2008.
  7. ↑ Maitland, Edward. The Story of Anna Kingsford, 1905, pp. 2–5.
  8. ↑ Gordon., Dickins,. An illustrated literary guide to Shropshire. 2nd ed. Shrewsbury: Shropshire Libraries, 1987. ISBN 0903802376. 
  9. ↑ Gratzer, Walter. Eurekas and Euphorias: The Oxford Book of Scientific Anecdotes. Oxford University Press, 2004, p. 224.
  10. ↑ Rudacille, p. 19.
  11. ↑ Rudacille, p. 35.
  12. ↑ Deborah., Rudacille,. The scalpel and the butterfly : the conflict between animal research and animal protection. Berkeley: University of California Press, 2000. ISBN 0520231546. 
  13. ↑ Pert, Alan. "Last Years", Red Cactus: The Life of Anna Kingsford, accessed 30 April 2011.
  14. ↑ Images of the house at 15 Wynnstay Gardens, Anna Kingsford website, retrieved 31 March 2008.
  15. ↑ Public record office marriage and death registers, Kew, London.

Bibliografia[modifica]

  • Rudacille, Deborah. The Scalpel and the Butterfly. University of California Press, 2000. ISBN 0520231546. 

Lectura més llunyana[modifica]

 * 2018 The Perfect Way in Diet — Anna Kingsford Edition by Eduardo Filipe Freitas ISBN 1985666448

Enllaços externs[modifica]

https://en.wikipedia.org/wiki/Project_Gutenberg https://archive.org/search.php?query=

https://en.wikipedia.org/wiki/Internet_Archive https://librivox.org/author/526?primary_key=526&search_category=author&search_page=1&search_form=get_results

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuària:Ster58/Anna_Kingsford&oldid=20553711»